Del poemari D’arbres, fruits, flors i llavors
L’home om
I va restar tot sol dempeus al buit de l’arbre
que l’estultícia humana havia desarrelat.
Fora, les despulles de l’om blanc hi dormien indolents
mentre l’herba ho vestia tot d’un verd sagnant e irreverent.
Fusta vella d’om, no t’esbargeixis que l’hivern s’apropa
i en perdre la roba, et veuran les teves impudícies!
L’home solitari era dins de casa mirant per la finestra
el caos d’amuntegament i boscany.
Un dia s’adonà que la finestra era tancada.
Un altre dia que ni tan sols hi tenia finestra.
I un altre que havia perdut el temps: la vida i l’esperança.
Un consell: si no aprens de tapaforats
mai podràs obrir-te una finestra.
Filed under: Poesia |
Lo Finestró 
Deixa un comentari