El llibre de “la col·lectivització de Queretes” es presenta a Barcelona

Recordo que el dimarts, dia 1 d’abril, a les 19,30 es presentarà a la Universitat Central de Barcelona, carrer Aribau, 3, sala 2, el llibre, 1er de la col·lecció “L’Aladre”, dirigida per José Ignacio Micolau Adell, Queretes. La col·lectivització d’un poble aragonès durant la Guerra Civil (1936-1938), dels historiadors Encarnita i Renato Simoni. La presentació anirà a càrrec dels autors, i Germà Colon, Artur Quintana i Carles Terès.

Manifestació pel delta de l’Ebre

“L’Ebre sense cabals és la mort del Delta”. Manifestació el diumenge 30 de març a Deltebre. El diumenge es tornarà a veure la samarreta blava amb un nus blanc que fa tretze anys que es van posar milers de ciutadans per frenar el Pla Hidrològic espanyol. Ja han anunciat la seu assistència diverses associacions.

El Caballero de Olmedo al Teatre Lliure

Fins al dia 13 d’abril s’hi pot veure al Teatre Lliure de Barcelona (Montjuïc) l’obra de Lope de Vega, El Caballero de Olmedo, direcció de Lluís Pasqual i per les companyies La Kompanyía Lliure i la Joven Compañía Nacional de Teatro Clásico. Aquesta obra l’havia dirigit Lluís Pasqual el 1992 a la Court d’Honneur del Palau dels Papes d’Avinyó, al peu de les altes torres i per a 3.500 espectadors, davant d’un immens camp de blat amb suaus turons i rierols per on circulaven actors i cavalls: el Lope més espectacular i èpic.
Ara al Lliure, el muntatge és completament diferent, dins d’un espai buit, un sol i una lluna a estones i un fons polifònic, els actors estan a tocar del públic. Anul·lada l’èpica sobreneix la lírica i la poesia. I tot a ritme de flamenco, percussió i inclús un tango.
Que el muntatge actual és un encert, és una obvietat. Que l’espectacle és força recomanable no cal dir-ho. El col·loqui final, després de la representació, amb Lluís Pasqual i tots els actors seguts a frec de l’escenari, comentant l’obra i responent a les preguntes dels espectadors és la gran cirera del pastís.
En paraules del director, “El Caballero de Olmedo és, després de La Vida es sueño, la segona obra cabdal del teatre barroc”. “És la metàfora més gran sobre la intolerància”, “la no acceptació de l’altre, sigui a 2 km, a 200 o a 2000”, “la mala impremta genètica, el racisme”, però tot servit mitjançant una gran història d’amor.

Tres territoris, una mateixa terra

Avui 24 de març, a Morella, es presenta el projecte “Tres territoris, una mateixa terra (Matarranya, Morella i la Terra Alta). Hi intervindran en la presentació el batlle de Morella, Rhamsés Ripollés, el president de la comarca del Matarranya, Francisco Esteve, i el del Consell Comarcal de la Terra Alta, Carles Luz, juntament amb un munt de representants dels tres territoris.

La regidora de Turisme de Morella, Maria Rallo, ha dit que aquesta presentació oficial arriba després d’haver explicat el projecte als representants dels territoris. Les accions per donar-lo a conèixer han començat i seguiran en el futur. En paraules de Maria Rallo “Els tres territoris tenim una gran complementarietat i una llarga relació històrica; per això és molt positiu que unim esforços i sinergies, tant institucions com empreses, per aconseguir un major impacte promocional i econòmic en els territoris.”

Jo afegiria per completar la frase, lema del projecte:

El Matarranya, Morella i la Terra Alta: tres territoris, una mateixa terra i una mateixa llengua”

Quan les fronteres administratives nomes són unes línies virtuals, s’hi imposa la intel·ligència dels pobles en donar-se les mans per enllaçar el passat, present i futur.

El premi d’Honor de les Lletres Catalanes d’enguany per a Raimon

Òmnium Cultural ha atorgat el 46è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes al cantautor valencià Raimon. Crec que ha estat un encert aquesta concessió que és la primera atorgada a un músic, sobrat de mèrits pel valor líric de les seues cançons i la recuperació dels grans poetes de la llengua catalana. En els primers comentaris, Raimon ha parlat de la llengua, de la unitat de la llengua i del fet de pertànyer a una nació petita com la nostra –ha dit–. “El repte és internacionalitzar allò que som”, va afegir, perquè la tendència, si no fem res, és a homogeneïtzar. Per això, va explicar, ell sempre ha cantat en català, arreu del món.

Nascut a Xàtiva l’any 1940, va començar a cantar en públic el 1961. Ha publicat una cinquantena de discs i ha actuat en més de vint països.

El premi es lliurarà al Palau de la Música Catalana els dimarts 10 de juny. (Notícia a VilaWeb)

YouTube “Al vent”

Seducir o amenazar

(Article a publicar a “La Comarca” d’Alcanyís)

Cuando el marido o la mujer en un matrimonio, o uno de los dos miembros de una pareja sentimental, no se siente satisfecho con la relación que mantienen, o incluso dicha relación se convierte en un suplicio, es más que evidente que lo plantee a la otra parte, indicando los motivos concretos si los hubiere o la pérdida del sentimiento amoroso, si así fuese. ¿Cuál podría ser la reacción de esta otra parte?

Salvados los primeros momentos, tal vez de sorpresa o de indignación, de desesperación, de impotencia, de culpabilidad, o quien sabe de cuantas cosas más, se impondría, pienso yo, una fase de excitación. Podría en un principio interesarse impulsivamente por todas las razones que han llevado al otro o a la otra a tomar la decisión, incluso si el enamoramiento fuese grande podría intentar culpabilizarse de alguna cosa que pudo no hacer bien y aportar posibles cambios de conducta. No hay que descartar que sus demandas o súplicas rozasen el patetismo. Después podría entrar en una etapa de reflexión y plantear los efectos de la ruptura con relación a terceras partes —hijos, familia—, para hablar finalmente de las consecuencias patrimoniales. Tampoco hay que descartar que en momentos concretos de todo el proceso, rememorase las excelencias del tiempo de convivencia transcurrido y de la posibilidad de repetirlas con un poco de esfuerzo o buena voluntad, todo ello adobado con guiños o abierta actitud de seducción.

En que cabeza puede caber que la reacción de la parte que se siente abandonada, pero muy enamorada del otro o de la otra, pudiera ser, de entrada, la negación de la realidad, los reproches violentos, la apelación a la indestructibilidad del vínculo establecido, las amenazas continuas, el enfrentamiento con los hijos, las graves consecuencias económicas de la separación, etc., etc. ¿Demostraría con este comportamiento mucho amor o tan siquiera algo de aprecio hacia el compañero o compañera? ¿Conseguiría torcer la decisión de la otra parte? ¿Y si así fuese, qué tipo de relación se establecería en el futuro? ¿Se podría mantener ésta por mucho tiempo?  ¿Si en ambos casos la relación acabara rompiéndose, serían iguales las consecuencias?

Sobre los resultados en cada una de las alternativas —seducir o amenazar—, puede el lector hacer sus propias conjeturas, aunque para mi, a tenor de como las describo, son bien evidentes.

Y toda esta introducción para intentar aproximarme al problema Cataluña-España o España-Cataluña. No sería extraño que muchos lectores ya se hubiesen percatado de “por donde iban los tiros” antes de llegar a estas últimas líneas.

No me resisto a incluir, de entre las muchas que se han dicho, unas recientes “perlas” sobre la materia en cuestión. El Sr. García Margallo ha dicho: “una declaración unilateral de independencia en Cataluña la condenaría a vagar por el espacio sin reconocimiento y a quedar excluida de la Unión Europea por los siglos de los siglos”. El coro de los presentes podría haber dicho: “Amen”. El recurso al miedo suele producir efectos contrarios a los previstos.

El ínclito presidente de las Cortes de Aragón y líder del PAR, José Ángel Biel dijo en Madrid el pasado 12 de marzo: “el referéndum soberanista de Cataluña no se puede celebrar, cuando lo convoquen habrá que prohibirlo y cuando saquen las urnas a la calle habrá que requisarlas”. Añadió para rematar que hay conflictos que son irresolubles porque “el que nace barrigón, tontería que lo fajen” (tal vez bajo la vista para observarse). Así se hacen amigos y se promociona Aragón en Cataluña. En todo caso, el señor Biel tendrá bien estudiado que los buenos madrileños sustituirán con creces a los perversos catalanes en cuanto a intercambios comerciales y turismo del Matarraña, del Bajo Aragón, de las demás comarcas de la Franja y de todo Aragón en general.

Impressionant fotografia de les illes Canàries

Una magnífica fotografia de les illes Canàries, captada el 15 de juny passat des del satèl•lit Terra, es pot convertir en la imatge de l’any de la NASA. L’impacte dels Alisis es fa ben visible a la costa nord de les illes més muntanyoses.

La corrupció i el frau fiscal

(Publicat al Diario de Teruel el disabte 15 de març del 2014)

Que la corrupció i el frau fiscal són dos dels grans mals d’Espanya —d’ara i de sempre—, cap persona assenyada ho pot negar. Que fan falta lleis que tractin d’impedir les pràctiques corruptes en qualsevol relació pública o privada, i si voleu, amb més fermesa en tot allò que fa referència a les institucions públiques —partits polítics, administracions i empreses públiques, per exemple— per allò de què disposen dels diners públics, també estarem d’acord. Que per lluitar contra el frau van falta mitjans personals i tècnics és d’una evidència que no precisa de cap explicació més.

Ara bé, si volem caure en el parany de que tot es pot arreglar amb les mesures que indico en el paràgraf anterior, només cal que així ho afirmem i restem tranquils. I per a més tranquil·litat encara, podem afegir que són els governants els que ho han d’arreglar, per això els elegim i els paguem. Dissortadament el problema és més profund i arrelat en el comportament secular de la nostra societat. Cal capgirar l’actitud individual i social envers la “res pública”. Cal que la moral pública esdevingui un fet en una gran part de la societat, si més no, que el sentiment de vergonya pública s’escampi transversalment.

Que em dieu de les petites o no tan petites corrupteles com: la naturalitat amb la que es demana algun benefici o consideració especial per algun familiar o amic, saltant-se el procediment establert. La costum tan estesa dels industrials o prestadors de serveis domiciliaris d’oferir factures amb IVA o sense IVA. El comentari tan generalitzat de “si els altres ho fan per què no haig de fer-ho jo”. Tots els polítics són iguals. Com els rics no paguen impostos per què els hauria de pagar jo. Què ens tranquil·litza o satisfà més, donar uns euros de caritat o pagar els mateixos euros per a fins socials amb l’impost de la renda?

Són necessàries les lleis i la vigilància del seu compliment, però per  construir una societat més estable, justa i democràtica,  els canvis de la moral i comportaments socials són tan necessaris o més. Si no esteu d’acord, titlleu-me d’ingenu.

José Miguel Gràcia

El govern d’Aragó es desenten de l’Any Desideri Lombarte

A la pregunta de la Chunta Aragonesista: “Té intenció el Govern d’Aragó de commemorar el 25è aniversari de la mort del poeta matarranyenc Desideri Lombarte i, si s’escau, quines accions té previst dur a terme i com? , la consellera de Cultura respon que “En el moment actual el Govern d’Aragó no té previst la realització de cap programa per a la commemoració del 25è aniversari de la mort del poeta Desideri Lombarte, doncs ha estat un fet, promoure 1ers aniversaris de personalitats de les quals la seua rellevància hagi superat l’àmbit no només local o comarcal, sinó el pròpiament aragonès i que hagin arribat a suposar una aportació nacional o internacional, com els  primers centenaris de Joaquin Costa, Miguel Servet o Ramón i Cajal”.

Negativa de la consellera a l’Any Desideri

“Licantropia” de Carles Terès finalista del Premi Crexells de l’Ateneu Barcelonès

Les novel·les ‘Dos taüts negres i dos de blancs’, de Pep Coll, ‘Les cròniques del déu coix’, de Joan-Lluís Lluís, i ‘Licantropia’, de Carles Terès, han estat proclamades finalistes del Premi Crexells, convocat anualment per l’Ateneu Barcelonès. Els dos primers llibres han estat publicats per Proa; el tercer, per Edicions de 1984, editorial on va ser publicada la novel·la guanyadora de l’edició anterior, ‘Sense alè’, de Josefa Contijoch.

El guanyador de la 43a edició del guardó convocat per l’Ateneu Barcelonès serà proclamat el dia 26 de juny.

M’arriben notícies de què Carles Terès està preparant la traducció al castellà de Licantropia.