Las balanzas fiscales territoriales

balanca

(Article per a publicar en premsa de llengua castellana)

Existe la impresión entre la ciudadanía que las balanzas fiscales son el producto de unos cálculos complicados, más o menos esotéricos, que hacen los economistas según criterios personales, fruto de sus convicciones políticas y sus vínculos territoriales o gubernamentales. Puede que en algunos casos sea así, pero generalmente los buenos profesionales suelen coincidir en los principios que se aplican, en la forma de cálculo y en el análisis de los resultados. Cuando se dice que hay muchas formas de calcular las balanzas fiscales de un determinado ejercicio, no se dice la verdad, tal vez por desconocimiento o, lo que es peor, por intereses espurios.

Si el lector lo cree oportuno, puede leer las líneas que siguen en donde encontrará una explicación sencilla, así me lo propongo, del tema. Resumiendo y simplificando, afirmo de entrada que sólo existen dos tipos de las balanzas fiscales que responden a dos preguntas o demanda de datos diferentes, y no a formas de cálculo diferentes. Una de ellas es la llamada del “flujo monetario” que calcula la diferencia entre los ingresos que el Estado recauda por todos los conceptos en una determinada comunidad autónoma —caso de España— y lo que el Estado devuelve a esa comunidad en forma de pensiones, pagos de todo tipo e inversiones. Como puede verse, este tipo de balanzas dan la máxima importancia al lugar en donde se producen los gastos. Si el saldo es negativo se dice que dicha comunidad es deficitaria, lo que equivale a decir que contribuye a que otras sean excedentarias. El otro tipo de balanza es la llamada de la “carga y del beneficio”, la cual calcula la diferencia entre todos los ingresos que el Estado obtiene o recauda en un determinado territorio y lo que el Estado devuelve a ese territorio por todos los conceptos, pero añade otra operación que consiste en distribuir los costes de los servicios que considera comunes a todos los territorios, independientemente del lugar en que se hubieran producido. Con un ejemplo se entenderá mejor lo que quiero decir: todos los gastos de la comunidad de Madrid que corresponden a los ministerios, servicios centralizados, gobierno central, museos, aeropuertos, parte de las vías de comunicación, etc. se considera que benefician a todos los españoles, vivan donde vivan, por lo tanto han de repartirse entre todas las comunidades de acuerdo con su población o su PIB. La prueba de que este reparto no es equitativo nos la da la respuesta a la siguiente pregunta: ¿rechazaría alguna comunidad autónoma la instalación en sus territorios de algún servicio o ministerio si se lo propusiesen? Por algo será.

 Recientemente el economista Ángel de la Fuente, por encargo del señor Montoro, ha presentado una “nueva balanza fiscal”, mejor dicho una especie de balanza fiscal, a la cual no se han atrevido a llamar por este nombre, y así la han denominado “cuentas públicas territorializadas”. Por algo será.

A mi modo de ver lo correcto es calcular los dos tipos de balanzas fiscales, la del “flujo monetario” y la de “carga y beneficio”, explicar ambos resultados a la vista de las cifras con que se han calculado y analizar los criterios aplicados. Así se hizo una vez en tiempos del gobierno de Rodríguez Zapatero. Todo con luz y taquígrafos. No ha sido así, porque los cálculos de Ángel de la Fuente desdibujan la realidad con hipótesis poco consistentes y arbitrarias. Desde Cataluña, a pesar de que el déficit que muestran las “cuentas públicas territorializadas” es de 8,500 millones, protestan porque con los cálculos de las balanzas fiscales clásicas hubiesen resultado 11.000 ó 15.000 millones de déficit. Otras comunidades con déficits son Valencia y Baleares, y por supuesto Madrid con doble déficit que Cataluña. Andalucía, en cifras globales, la más beneficiada protesta también por la publicación. A parte de los beneficios que reporta directamente ser la capital del Estado, el cálculo de Ángel de la Fuente, encargado y pagado por el Ministerio de Hacienda, beneficia claramente a la Comunidad de Madrid. Por algo será.

 

Dos arbres virtuals

Dos arbres virtuals

(Del poemari D’arbres, flors fruits i llavors…)

Dos arbres sense nom, amb braó s’estrenyen a tota hora:
braços i mans dansen ritmes verges en temptar límits ignots.

El fregament de fulles, rames, branques i el desig dibuixat dins del blau
omplen el moviment de força i el palpeig de sensualitat
i hi pinten l’horitzó d’ombres xineses d’imponent factura.

Dos arbres virtuals,
crescuts en terra virtual
i de virtuals llavors,
em fan viure amb la il·lusió encesa d’un ocàs immortal.

Presentació del 2n Festival Matarranya Íntim a Mont-roig

 Cartell 2n Matarranya Íntimjpg

El Festival Matarranya Íntim aposta per la varietat de registres escènics i temàtiques en la seua 2a edició, el dies 2 i 3 d’agost. El gran èxit de l’any passat ens fa recomanar a tothom la assistència a aquesta 2a edició. Gaudireu de debò, no tinc cap mena de dubte, d’aquesta experiència inoblidable.

Matarranya Íntim va presentar ahir en roda de premsa la programació de la seua 2a edició, que transformarà les cases del poble i espais singulars de Mont-roig en escenaris en els quals es representaran una desena d’espectacles per a tot tipus de públic. Més informació en nota de premsa adjunta i enllaços de material gràfic a continuació:

Presentació 2º Festival Matarranya Íntim

Dossier de Presentació Matarranya Íntim

Llibret Matarranya Íntim 2014 (Programa)

Roda de Premsa

 

Túrnez & Sesé a Sants

Túrnez i Sesè Barnasants 2014 (dos)

Dins de la programació de les ‘Nits poètiques de juliol’ del local musical Koitton Club de Sants, on la poesía és la protagonista, el divendres 18 de juliol a les 10 de la nit, Túrnez & Sesé van recordar a Desideri Lombarte evocant en seu primer treball Quedarà la paraula(2002). Els musics s’adherien així a l’Any Desideri 2014 en la commemoració dels 25 anys del seu traspàs. Koitton Club és un bar, però també és una sala de concerts i també és una  cooperativa de treball associat  que  neix amb l’objectiu de servir de plataforma per al desenvolupament i la promoció d’activitats musicals i culturals al barri de Sants. L’acollidor espai va reunir una trentena d’espectadors i, des del primer tema, es va comprovar una molt bona connexió entre els assistents i grup. El lloc petit però molt entranyable ajudava la interacció musical. Entre el públic assistent es trobava Jesús Vidal, antic membre del grup i director de la rondalla del Centre Aragonès de Goya i Quim Arrufat parlamentari de la CUP, matarranyenc per part de pare i que sempre ha mostrat un especial interès pel territori. Els músics, molt a gust per la distància reduïda entre escenari i públic, van anar desgranant pràcticament tots els temes del poeta pena-rogí en la primera part de la seua actuació: ‘Els maquis’, ‘Mil d’amorets’, ‘Les bruixes’, ‘Els timorets’, ‘Lluny de tu’, ‘La fortuna’, ‘Vull un trosset de terra’… Després un repàs a tots els seus treballs i als poetes més significats: Espriu, Màrius Torres, Jordi Pàmies, Josep Carné… Implicació rítmica d’acompanyament del públic en el tema d’Ovidi Montllor. Reconeixien els músics que mai havien vist ballar a la manera tradicional els seus temes com es va fer en aquella molt especial actuació. Se’ns va fer molt curt el concert i van haver de fer un parell de temes de propina a petició d’un públic totalment entregat. Un bon refresc per una nit calorosa de juliol a Sants.

Carles Sancho

Encara més anticatalanisme a l’Heraldo

 

El 17 de desembre del 2013 es va signar un conveni de col·laboració entre el Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya i l’Institut d’Estudis Catalans per a l’elaboració del llibre La Franja de Ponent: aspectes històrics i jurídics. (pdf del conveni)

L’Heraldo, diari d’una “objectivitat” força millorable, al menys en tot el que fa referència al català i a les relacions entre Catalunya i Aragó, veu en aquest estudi una prova més de l’annexionisme català envers la Franja.

I diu que ERC (Esquerra Republicana de Catalunya) té com a “objetivo irrenunciable sumar a este territorio (Catalunya) otras zonas de España, entre las que figura parte de Aragón. On està escrit això? On està enregistrat? Qui guanya amb aquest tipus de falsetats? Quants aragonesos s’ho poden creure?

Una proba, també capital per a l’Heraldo, de l’anexionisme és que en una web vinculada al Departament de Cultura animava, l’any 2010, a les escoles de Catalunya a visitar la Franja de Ponent.

Probablement molts lectors pensaran que, tot amb tot, és quelcom semblant a l’esquizofrènia, però el que és segur, així ho penso des de fa molt de temps, que els aragonesos han estat, estant i estaran els més perjudicats per aquests tipus d’asseveracions i deduccions que fan els polítics i mitjans com l’Heraldo. Espero que algun dia la majoria de la ciutadania aragonesa se n’adoni.

Atès que Catalunya té ara uns altres objectius de més calat de cara al seu futur, per què hauria de voler aquesta Franja de terra aragonesa, prenyada d’aragonesisme i, si més no, conflictiva?

Com a venjança per tots els afronts catalans, el Govern d’Aragó ben podria encarregar un estudi sobre El Comtat de Barcelona: aspectes histórics i jurídics, aprovant un pressupost extraordinari de 100.000 euros. La seua ira esdevindria en goig. Podria també fer un estudi sobre Aragón, la cuna del catalán.

L’albercoquer pensa

albercoquer

(Del poemari D’arbres, flors, fruits i llavors…)

—Els albercoquers pensem en blanc i rosa:
des de sempre.
I els homes donen fruits de tots els colors:
en vers i en prosa.

—Albercoquer groc
t’he obert pel solc.

Albercoquer dolç,
tu ets com ets,
jo sóc com sóc.

Entrevista al filòleg Germà Colón

Germà Colón

Vilaweb publica una molt interessant entrevista a Germà Colón, eminente filòleg castellonenc de vuitanta-cinc anys.

Germà Colón: “Sóc molt optimista: el català se salvarà”

Autor/s: Jordi Badia i Assumpció Maresma

Entreu aquí

L’Heraldo tan anticatanalista com sempre

Modif P1050882

L’Heraldo d’ahir publicava una gran i estranya notícia —segons aquest diari, és clar— sota el següent titular: “Un filólogo de la UZ defiende que las lenguas del Aragón Oriental son catalàn”. També deien: “El profesor de Filología Catalana en la Universidad de Zaragoza, Javier Giralt, ha defendido el uso del catalán en el Aragón Oriental, que ha suscitado polémica debido a que algunos sectores las califican de variedades propias similares a la lengua aragonesa hablada en los valles pirenaicos”.

Senyors de l’Heraldo, per què són vostès tan poc objectius i tan tergiversadors? Un filòleg només ho defensa? Quants filòlegs coneixen vostès que demostrin que allò que es parla a la Franja no és català? Qui els ha prohibit d’utilitzar la denominació la Franja? L’Aragó Oriental no és més que una gran inconcreció, perquè a una part d’aquest no es parlà català com tothom sap. El que passa és que els produeix urticària la paraula Franja i més encara la paraula català. El seu anticatanalisme és permanent i irracional en tractar de nodrir la ignorància o la catalanofòbia seculars envers la veina Catalunya i els seus habitants.

No han estat els filòlegs, ni els científics, ni els escriptors, ni la raó, ni el sentit comú, els que han suscitat la polèmica. Aquests, que vostès denominen “algunos sectores” jo els diré qui són: són vostès, el govern, el PP, el PAR —tal vegada encara més que el PP—, els anticatanalistes aragonesos i una gran massa d’ignorància, si més no de “cazurrismo” disfressat de nacionalisme aragonès. No vull oblidar-me de les persones de bona fe que creuen tenir raó, perquè sempre ha estat així, diuen. Tot i que el “sempre” d’ells és de volada curta. Esperem que el temps que camina inexorablement vagi canviant polítics i idees. Ara per ara tinc el sentiment de donar-me cops contra una gran roca. L’esperança: fins i tot les roques mes dures es fan pols atacades pels vents, sol i pluges. La meua temença en forma de pregunta: quan trigaran tants i tants aragonesos en canviar d’idees i comportament amb relació a les llengües pròpies?

Per acabar, fixi-s’hi el lector en la diferència amb els titulars d’El Períódico de Aragón d’avui: “El filólogo Giralt confirma por qué se habla catalán en Aragón. El profesor universitario explica el uso de este idioma en la Franja aragonesa. Considera que la supervivencia de esta lengua propia está garantizada”

Convocatòria del Consejo Científico de l’IET

IET

El Consejo Científico del Instituto de Estudios Turolenses va convocar una reunió per concedir els Ajuts a la Investigació 2014 que, després d’escoltar les diferents opinions dels consellers sobre la quantia de les beques atenent a criteris de penúria econòmica cultural, finalment en van ser deu les atorgades per l’entitat. A més, Juan Félix Royo va llegir l’informe de la Direcció sobre les activitats de l’últim any i es van comentar les propostes presentades pels consellers científics per dur a terme a través de l’entitat. Es va destacar la publicació del número 3 de la revista Turolenses, on apareix un article en català d’Hèctor Moret sobre el discurs del fornolenc Brauli Foz als Jocs Florals de Barcelona de 1863 i els reculls fotogràfics publicats setmanalment pel Diario de Teruel Crónica visual de un siglo, on hi participa l’IET, dissenyats per Carles Terès on ixen instantànies històriques de les nostres viles. Carles Sancho va ser el representant de l’Associació Cultural del Matarranya que va participar en la convocatòria en substitució del president de l’entitat Josep Maria Baró. La col·lecció en català “Lo Trinquet”, promoguda per l’IET, amb consell editor i president a càrrec de membres d’ASCUMA, continuarà endavant amb la publicació d’un nou volum de Susana Antolí Senderes de gebre, una novel·la històrica sobre Beseit.

Miquel Meix

Un sostre sense llentiscle

Pistacia lentiscus 06

(Del poemari D’arbres, flors, fruits i llavors…)

Un arbret
de garriga i sotabosc.

De les rames
i les fulles, aspra olor.

Fruits vermells,
quan maduren: la negror.

A la caseta del camp,
mort l’espai —oblit d’història—,
els pals despullats hi resten.
Esperen el llentiscle per vestir-se
—embafats de sols i llunes—
i l’argila per sentir-se.
Si no fossin d’olivera,
pols serien.