El Palau Episcopal d’Astorga

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERAEl Palau Episcopal d’Astorga és un edifici projectat per l’arquitecte Antoni Gaudí, màxim exponent del modernisme català. Està situat a la ciutat d’Astorga, a una distància relativament curta de Lleó, on es troba la Casa Botines, igualment obra de Gaudí, junt a El Capricho de Comillas les úniques obres de Gaudí fora de Catalunya. La construcció es dugué a terme entre 1889 i 1915.OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Uns anys abans s’havia produït un incendi al palau episcopal, que el deixà totalment destruït. Ja que la ciutat no disposava d’un arquitecte diocesà, el bisbe Joan Baptista Grau i Vallespinós decidí encarregar la construcció del nou palau episcopal al seu amic Gaudí. L’amistat entre ambdós havia començat anys enrere mentre Grau –reusenc com Gaudí– fou vicari general de l’arxidiòcesi de Tarragona i inaugurà l’església de Jesús-Maria l’altar del qual Gaudí havia dissenyat. (Viquipèdia)

OLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERA

 

OLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERA

 

 

 

 

Cataluña ya se ha alejado demasiado (R)

ara és l'hora

(Aquest ha estat l’article publicat el divendres passat a La Comarca. Al moment de publicar-lo vaig fer alguns retocs per actualitzar-lo)              

“Votar no es sinónimo de democracia” y “si no hay leyes no hay democracia” se oye frecuentemente decir a los que están en contra del derecho a decidir de los catalanes. Si no reflexionamos respecto a estas dos frases hasta pueden parecer muy apropiadas y plenas de sentido común. Le hago al lector dos preguntas derivadas de las referidas afirmaciones: ¿De qué es sinónimo no votar? ¿Han sido democráticas todas las leyes? ¿Y si las leyes están en contra de los deseos de los ciudadanos o de un grupo importante de ellos? ¿Y si la Constitución, mejor aún, si la interpretación de la misma se convierte en un muro granítico contra el que choca la evolución social o política? Reflexionemos.

Cataluña se va alejando de España, incluso podría decirse que ya está lo suficientemente alejada como para tomar un camino diferente. Vayamos al meollo de la cuestión o del problema. Un 70 por ciento, o tal vez un 80 por ciento de ciudadanos de Cataluña quiere votar para decidir su futuro político. Además, no es arriesgado decir que más del 50 por ciento se inclinaría en estos momentos por la independencia. Y lo más destacable es que este segundo porcentaje va creciendo día a día. Por lo tanto, hay un grave problema político en España que ni la aplicación al pie de la letra de la Constitución y de las leyes lo van a solventar o evitar. Hablar de las causas o investigar los motivos que han conducido a la demanda catalana, creo que en estos momentos, es una pérdida de tiempo. Cuatro años atrás posiblemente hubiese producido algunos resultados que podrían haber frenado tal vez el crecimiento del anhelo independentista del pueblo catalán. Fuera de Cataluña las quejas o demandas catalanas eran, por lo general, sinónimo de insolidaridad, carentes de motivos y en contra de la ley.

Hoy estamos donde estamos: el próximo 9 de noviembre los catalanes quieren manifestar su opinión aunque sea mediante un procedimiento sustitutivo no vinculante de una consulta o referendum; los partidos soberanistas catalanes unitariamente o no, defienden esta consulta; la Assemblea Nacional Catalana, Omnium Cultural y un sin fin de asociaciones, verdaderas aglutinadoras de la voluntad ciudadana, empujan al Govern de la Generalitat y a los partidos, Por la otra parte: Rajoy y el Gobierno, enarbolando la Constitución y tras la suspensión preventiva de la Ley de Consultas y del Decreto de Convocatoria por parte del Tribunal Constitucional, no está muy seguro de lo que puede hacer ahora, pero amenazan y concentran sus razonamientos en “las leyes se han de cumplir” —ni podemos incumplirlas, ni queremos, se les escapa—; los medios de comunicación capitalinos echan leña al fuego, y a lo sumo algunos dicen que hay que negociar; en el PSOE, con su nuevo secretario al frente, se muestran igual de contundentes que el PP en contra de la consulta, pero añadiendo que son partidarios de reformar la constitución introduciendo el federalismo, lástima que no dicen como ni cuando. Hay que hablar mucho y acordarlo todo, dicen. Creo que es bien cierto, pero después de la consulta o de unas elecciones, añado yo. El PSC navega sin poder taponar todas las vías de agua, porque cada día se le abren de nuevas.

¿Si la cuestión catalana no es un problema político, alguien me puede decir lo que es? Creo sinceramente que no queda tiempo para terceras vías, tan predicadas y tan poco definidas. Si a esto añadimos la crisis institucional de España, el problema político se engorda por todos lados.

Y llegará el 10 de noviembre, o tal vez antes, y se planteará la convocatoria de unas elecciones “plebiscitarias” con una sola candidatura soberanista o no. En todo caso, los partidos soberanistas habrán de indicar claramente en sus programas el “qué” fundamental de sus propuestas —independencia unilateral o independencia pactada. Supongo que el resto de partidos harán otras propuestas. ¿No cree el lector que este largo camino sólo sirve para incrementar el número de independentistas?

No quisiera dejarme en el tintero unas preguntas, no por retóricas, menos importantes: ¿Qué derecho asiste a los catalanes para pretender cambiar el sistema político autonómico, cuando una gran parte de los españoles se sienten cómodos en él? ¿Si el movimiento recentralizador del PP no les produce desasosiego, para qué intentar frenarlo? Ergo, razona una gran parte de la sociedad catalana, ¡qué mejor solución para todos que tomar las dos naciones rumbos distintos! Como iremos en paralelo, confluiremos en la Unión Europea, concluyen. Y hay más de uno que está convencido que en el futuro seremos los pueblos más amigos y parecidos de Europa, eso sí, administrando por separado sus cosas y ejerciendo el poder político que no se haya transferido todavía a la Unión Europea. Algún osado incluso pensará que pueden haber segundas nupcias. ¡Qué imaginación tan desbordante!

José Miguel Gràcia

Xerrada a Favara sobre la Franja per Marcelino Iglesias i José Bada

José BadaMarcelino Iglesias
                                                                Fotografies El Periòdico

Demà dissabte a les vuit del vespre tindrà lloc a Favara una xerrada sobre l’impacte i la repercussió que pot tenir una hipotètica independència de Catalunya sobre els milers d’habitants d’Aragó que habiten a la Franja i que comparteixen nombrosos vincles socioculturals amb la comunitat veïna. Parlaran José Bada, exconseller de Cultura del primer govern democràtic d’Aragó i Marcelino Iglesias, expresident aragonès i senador autonòmic en l’actualitat. Aquest acte s’incorpora dins de les quartes jornades de l’Associació Wirberto Delso.

La intolerància lingüística

Edifici

L’empresa aragonesa de joguines IMAGINARIUM es disculpa (per què serà?) per haver enviat el seu butlletí en català i en castellà. L’empresa té moltes botigues pròpies i franquícies per tot el món. Només utilitza el castellà?

No faré cap comentari més

Imaginarium

Albarrassí: una vila única i un bon dinar

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA OLYMPUS DIGITAL CAMERARecomanar una visita a Albarrassí (en castellà Albarracín) és tan obvi com innecessari tenint en compte que els uns ja l’han feta i els altres pensen fer-la en un futur. Per tant, els que no l’heu feta, no trigueu massa en fer-la.

Albarrassí és un municipi de la comarca de la Serra d’Albarrassí, banyat pel riu Guadalaviar, província de Terol, a 28 km de la capital, per una carretera recta, rectíssima. Tota la vila és un monument, tot i que, si voleu, us puc citar els monuments o edificis més destacables: Catedral del Salvador (segle XVI), Palau Episcopal, Ajuntament, Castell en ruïnes, Muralles, Torre del Andador i Torre de Doña Blanca. Sense oblidar la casa de la Julianeta, la més fotografiada d’Albarrassí

OLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAPrenent la carretera d’Albarrací riu amunt, la qual acompanya amb els seu serpenteig el riu Guadalaviar, petit encara, però d’aigües cristal·lines, s’arriba a la també petita vila de Tramacastilla. En aquesta època de l’any, la bellesa dels colors dels xops fan del trajecte un gaudi cromàtic i permanent per a la vista. Tots els colors del groc i del taronja esborren el verd inexorablement. Més inexorable encara l’hivern es menjarà aviat tots els colors. Un km abans d’arribar a Tramacastilla, es troba a mà esquerra un OLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAdesviament d’uns cinquanta metres que porta a l’hostal restaurant El Batán, enclavat en un paratge natural, amb respecte total a la natura i la tradició, mostra genuïna d’arquitectura popular per la seua senzillesa i encant. Per sobre de tot vull referir-me al restaurant, l’únic de tota la província de Terol que té una estrella Michelin. Una cuina força personal i original amb respecte a la matèria prima, però de creativitat il·limitada, amb uns tocs exòtics. Sebastián Roselló és el gerent de l’establiment i responsable de la sala. La seua dona Maria José Meda demostra la seua valia als fogons. A part del bon menjar, es clar, crida l’atenció l’equilibri del tracte que manté el Sebastián i el seu equip: professional i proper, però respectuós i que es transforma en més personal i obert a mesura que el client també ho demana. Un bon equilibri. Paga la pena una visita. Molt recomanable el menú degustació o el gourmet, amb maridatge de vins a molt bon preu.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Implosió dels micropoders

Publicat al Diario de Teruel avui

L’allunyament de la societat de la política i dels polítics tradicionals, diguem-ne, dels polítics dels partits institucionals, a Espanya i potser també a altres països de l’Europa desenvolupada, és un fet prou reconegut i criticat. Tal vegada podríem dir que és el símptoma més evident de la descomposició de les institucions de l’Estat per la inoperància o destrucció del contracte social. La subjugació de la política a la economia i la globalització d’aquesta no deixen de ser causes prou importants que coadjuven a la pèrdua de credibilitat de les institucions polítiques i socials de l’Estat. No hauríem d’estranyar-nos que davant la crisi dels poders tradicionals implosionin els micropoders en forma de moviments socials, plataformes reivindicatives i partits polítics antisistema tan d’esquerres com ultradretans. Si almenys la Unió Europea fou exemple de pràctiques i comportaments oposats al que succeeix als Estats que la formen…! Tot el contrari, és una repetició d’allò que es practica als Estats. D’exemples a Espanya en tenim un munt. Claríssim exemple és la corrent o partit “PODEMOS”, sortit en gran part del descontent social i aprofitant la força mediàtica del gavadal de falsos debats televisius i la manca de debats parlamentaris. No oblidem els Moviments 15 de Maig, ¡Democracia real,ya!, Mareas blancas y azules, la PAH, Guanyem, Procés Constituent, o la plataforma contra el Projecte Castor. Aquest últim és també un exemple fefaent de la subjugació del poder polític a l’econòmic. Quan semblava que el moviment ciutadà havia guanyat, en detenir el projecte i evitar els terratrèmols, l’Estat —tots els ciutadans— ha de pagar a l’empresa, amb participació majoritària de Florentino Pérez, 1.350 milions per compensar-li les pèrdues. La reacció dels grans partits polítics espanyols contra gairebé totes les plataformes i moviments reivindicatius no és pas negligible. Al Govern de les Illes Canàries, que ha recollit les reivindicacions de la “Coordinadora Canarias contra las Prospecciones”, l’han prohibit el referendo. El procés català del dret a decidir obeeix a múltiples causes econòmiques i històriques, però també a la implosió de micropoders dins de la societat catalana. Els grans partits polítics espanyols en compte d’escoltar els ciutadans, aixequen murs granítics de prohibició.

 José Miguel Gràcia

L’Hostal de San Marcos de Lleó

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

L’Hostal de San Marcos de Lleó és un dels hotels monumentals més extraordinaris del vell continent. La seua construcció, al costat del pont que travessa el riu Bernesga, a les afores de Lleó, es va iniciar al segle XVI amb l’objectiu d’albergar la seu principal de l’Orde Militar de Santiago a l’oest de la Península. L’obra va ser finançada pel rei Ferran el Catòlic. Tot i que l’edifici primitiu es va construir com a hospital i refugi dels pelegrins. A la fi de la gerra civil el van convertir en una gran presó. El preciós hotel actual és un museu vivent de senyorials salons, amb un Claustre i una Sala Capitular espectaculars, àmplies i elegants habitacions, biblioteca, i un magnífic restaurant que ofereix una cuidada gastronomia tradicional.

OLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Caminada de “germanor” de l’Associació Cultural Sucarrats

La caminada tindrà lloc el dissabte 18 d’octubre, segons programa que podeu llegir tot seguit.

Camins de Germanor

 

 

Cataluña ya se ha alejado demasiado

 catalunya_espanya

(Article a publicar a “La Comarca” en breu)

“Votar no es sinónimo de democracia” y “si no hay leyes no hay democracia” se oye frecuentemente decir a los que están en contra del derecho a decidir de los catalanes. Si no reflexionamos respecto a estas dos frases hasta pueden parecer muy apropiadas y plenas de sentido común. Le hago al lector dos preguntas derivadas de las referidas afirmaciones: ¿De qué es sinónimo no votar? ¿Han sido democráticas todas las leyes? ¿Y si las leyes están en contra de los deseos de los ciudadanos o de un grupo importante de ellos? ¿Y si la constitución, mejor aún, si la interpretación de la misma se convierte en un muro granítico contra el que choca la evolución social o política? Reflexionemos.

Cataluña se va alejando de España, incluso podría decirse que ya está lo suficientemente alejada como para tomar un camino diferente. Vayamos al meollo de la cuestión, o del problema, si al lector le parece mejor expresarlo de esta forma. Un 70 por ciento, o tal vez un 80 por ciento de ciudadanos de Cataluña quiere votar para decidir su futuro político. Además, no es arriesgado decir que más del 50 por ciento se inclinaría en estos momentos por la independencia. Y lo que es más destacable es que este segundo porcentaje va creciendo día a día. Por lo tanto, hay un grave problema político en España que ni la aplicación al pie de la letra de la constitución y de las leyes lo van a solventar o evitar. Hablar de las causas o investigar los motivos que han conducido a la demanda catalana, creo que en estos momentos, es una pérdida de tiempo. Cuatro años atrás posiblemente hubiese producido algunos resultados que podrían haber frenado tal vez el crecimiento del anhelo independentista del pueblo catalán.

Hoy estamos donde estamos: el próximo 9 de noviembre quieren votar los catalanes; los partidos soberanistas catalanes, encabezados por el president Mas mantienen la unidad; la mayoría de los expertos constitucionalistas catalanes manifiestan que hay suficientes resquicios en la constitución para permitir la consulta, pero falta voluntad política; Oriol Junqueras y algunos otros líderes no dicen abiertamente que van a desobedecer al Tribunal Constitucional, pero agregan que sólo obedecerán al pueblo; el creciente e ilusionado movimiento ciudadano —Assemblea Nacional Catalana, Omnium Cultural y un sin fin de asociaciones— trabaja por la consulta y para la independencia; la inmensa mayoría del poder local apoya la consulta. Por la otra parte: Rajoy enarbola la constitución y la suspensión preventiva de la Ley de Consultas y del Decreto de Convocatoria por parte del Tribunal Constitucional, como único remedio. Rajoy, su gobierno y el PP amenazan y concentran sus razonamientos en “las leyes se han de cumplir” —ni podemos incumplirlas, ni queremos, se les escapa—; los medios de comunicación capitalinos echan leña al fuego, y a lo sumo algunos dicen que hay que negociar; en el PSOE, con su nuevo secretario al frente, se muestran igual de contundentes que el PP en contra de la consulta, pero añadiendo que son partidarios de reformar la constitución introduciendo el federalismo, lástima que no dicen como ni cuando. Hay que hablar mucho y acordarlo todo, dicen. Creo que es bien cierto, pero después de la consulta. El PSC navega sin poder taponar todas las vías de agua, porque cada día se le abren de nuevas.

¿Si la cuestión catalana no es un problema político, alguien me puede decir lo que es? Creo sinceramente que no queda tiempo para terceras vías, tan predicadas y tan poco definidas. Si a esto añadimos la crisis institucional de España, el problema político se engorda por todos lados.

No quisiera dejarme en el tintero unas preguntas, no por retóricas, menos importantes: ¿Qué derecho asiste a los catalanes para pretender cambiar el sistema político autonómico, cuando una gran parte de los españoles se sienten cómodos en él? ¿Si el movimiento recentralizador del PP no les produce desasosiego, para que intentar frenarlo? Ergo, razona una gran parte de la sociedad catalana, qué mejor solución para todos que tomar rumbos distintos las dos naciones. Como iremos en paralelo, confluiremos en la Unión Europea, concluyen. Y hay más de uno que está convencido que en el futuro seremos los pueblos más amigos y parecidos de Europa, eso sí, administrando por separado sus cosas y ejerciendo el poder político que no se haya transferido todavía a la Unión Europea. Algún osado incluso pensará que pueden haber segundas nupcias. ¡Qué imaginación tan desbordante!

Nova reunió a l’IES de Vall-de-roures sobre el català

La proposta que va sortir de la reunió (7 d’octubre a la tarda) que van tenir els pares de l’IES Matarraña de Vall-de-roures amb els inspectors va ser que en comptes de les dues hores que ara cursen català, fer-ne una hora de català i una altra de francès. Els inspectors van insistir encara en el problema de la il·legalitat de fer català en la franja horària de les llengües estrangeres com es fa des de tres cursos.

La proposta és millor que l’oferta inicial de la inspecció de passar l’assignatura a la tarda i que els pares assumissin el transport, la qual cosa vulneraria els drets lingüístics dels estudiants i deixaria en una situació més il·legal l’oferta educativa de l’IES respecte als preceptes de la Llei de Llengües d’Aragó de 2013, aprovada pel PP-PAR i que diu que la llengua pròpia s’ensenyarà en totes les etapes educatives juntament amb el castellà.

La part positiva és que han promès que durant el curs es treballarà en l’elaboració d’un projecte lingüístic de centre que s’aplicaria ja al curs vinent.

Segons manifestacions de l’Associació Clarió, si els pares afectats accepten la proposta, podrien descartar-se noves mobilitzacions fins al mes de juny, a l’expectativa de com es desenvolupa el projecte lingüístic de centre. Clarió reclama poder formar part del procés d’elaboració.

I ara per acabar uns versets d’acomiadament de la meua collita

Per mal camí

A l’IES de Vall-de roures
ho té mal el català,
però si fos llengua estrangera
se li exhaurien els mals.

Escoles de Vall-de-roures
i CRA Tastavins
quan estudieu català,
el nom teniu prohibit!

I si no és llengua estrangera
el català, i nom no té,
la Franja és una quimera,
lo Matarranya un invent.

Catxirulos d’estultícia
dels lapaos i lapapyps,
amb aquest govern se’n va
l’Aragó per mal camí.

catxirulo