El baró de Maldà a Esplugues (Can Cortada)

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

L’associació “Amics del Museus i del Patrimoni d’Esplugues de Llobregat”, creada a l’entorn del Museu de Can Tinturé i de l’antiga fàbrica Pujol i Bausis, “La Rajoleta”, organitza conferències i visites fonamentalment a museus, monuments, masies i cases pairals d’Esplugues. El dissabte 22 de novembre va organitzar una visita a Can Cortada.

Can Cortada és una casa pairal construïda entorn el segle XV per l’hereu del mas, Antoni Matheu, el qual la va vendre a Jaume Cortada, baró de Maldà, el 1630. El 1768, Rafael d’Amat i de Cortada, IV baró de Maldà la transformà de debò donant-li gairebé l’aspecte exterior actual. Destaca la gran longitud de la façana principal que vol imitar un gran palau —al de Versalles escriuria el baró de Maldà— amb dos entrades adovellades i set balcons setcentistes de ferro forjat. A les golfes catorze arcs de mig punt li donen la llum. Té un gran espai davant de la façana principal i un gran jardí a la part posterior amb un altre accés de la casa. L’any 1939, a la mort de la baronessa de Maldà, heretà la casa el seu fill Joaquim de Vilallonga, comte de Sant Miquel de Castellà, qui restaurà interiorment la mansió. L’actual propietari és el fill de Joaquim de Vilallonga, Joan Joaquim de Vilallonga i Girona, nascut a Esplugues el 1944.

OLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAQui era el baró de Maldà?: “Rafael d’Amat i de Cortada, baró de Maldà (Barcelona, 10 de juliol de 1746 – 15 de febrer de 1819) va escriure durant 50 anys un dietari en el qual descrivia minuciosament tot el que succeïa al voltant: Calaix de sastre. calaix de sastreSe’l considera una de les figures significatives de la cultura catalana del segle XVIII i el màxim representant de la prosa memorialística i autobiogràfica de l’època.” Pertanyia a la petita noblesa, home conservador, força religiós i antifrancès, perseverant i que anhelava explicar tot el que succeïa al voltant. Els més de 70 volums de Calaix de sastre recullen una multitud de temes i fets personals, així com esdeveniments socials, polítics i culturals. Podríem qualificar els seus escrits com a periodisme incipient. Malgrat que la llengua de prestigi literari del segle XVIII era el castellà, el baró de Maldà escrigué sempre en català, tot i que la seua escriptura és poc curosa, popular i col·loquial, de sintaxi desorganitzada i plena de castellanismes. S’ha considerat Calaix de sastre com a una mostra de l’estil rococó català. El baró de Maldà era gran amant del teatre i de la música, i l’apassionava la gastronomia en sentit teòric i pràctic. Les seues estances a Can Cortada d’Esplugues —la residència principal era al palau Maldà de Barcelona, carrers del Pi-Perot lo Lladre— eren un exemple de pràctica exuberant i abundosa de la gastronomia. L’original de Calaix de sastre, malgrat que es va trobar a Can Cortada d’Esplugues —on va ser escrit una gran part—, es conserva a Can Felguera de Sant Feliu de Llobegat, tot i que hi ha una còpia manuscrita a la Casa de l’Ardiaca de Barcelona, seu de l’Institut d’Història de la Ciutat. Rafael d’Amat i de Cortada està enterrat a l’església dels Jusepets de Gràcia.

Al meu poemari Vers a vers a Barcelona tinc uns versos rememorant la figura del baró de Maldà que podeu llegir tot seguit.

El baró de Maldà

El baró de Maldà,
en Rafel d’Amat Cortada.
El baró de Maldà,
en cantem. Anem a pams.

El baró de Maldà
al carrer del Pi té casa.
El baró de Maldà,
més que casa és bon palau.

El baró de Maldà
es passeja per la plaça.
El baró de Maldà
es desperta al gall cantant.

El baró de Maldà
dia a dia n’omple els fulls.
El baró de Maldà:
modes, viatges, vida i balls.

El baró de Maldà
a l’estiu arriba a Esplugues.
El baró de Maldà:
casa, un hort i gallinam.

El baró de Maldà
menja cols, faves i bledes.
El baró de Maldà,
escudella amb força carn.

El baró de Maldà
a un calaix deixa el que escriu.
El baró de Maldà
escriu sempre en català.

El baró de Maldà,
perdius menja i botifarra.
El baró de Maldà,
nous i ametlles amb vi i pa.

El baró de Maldà
ronda per plaça de l’Àngel
El baró de Maldà,
plaça Nova, Born i Pla

El baró de Maldà
llepoleja confitures.
El baró de Maldà,
mató, fruita i bons gelats.

Al baró de Maldà
el mal temps no li fa gràcia.
Al baró de Maldà
li fa por el canvi social.

El baró de Maldà
berena llet i xocolata.
El baró de Maldà
pren melindros i secalls.

El baró de Maldà,
llengua viva del divuit.
El baró de Maldà,
locucions, mots i refranys.

El baró de Maldà
llueix greix, perruca i pòlvores.
El baró de Maldà:
processons i missa. Hi va.

El baró de Maldà
i les bèsties de l’infern.
El baró de Maldà
amb Perucho s’han trobat.

El baró de Maldà
quan viatja va en carrossa.
El baró de Maldà,
del tiet virrei Amat.

El baró de Maldà
va escriure de tot i més.
El baró de Maldà
com en Llull o en Josep Pla.

Anuncis

Utilització política de la llengua

(Publicat al Diario de Teruel, columna de Lo Cresol)

Davant d’una carta de la directora General de Política Lingüística de Catalunya demanant al seu equivalent de Política Lingüística del govern d’Aragó un representant per a formar part de l’equip tècnic de seguiment de l’enquesta d’usos lingüístics de la Franja, tal com es va fer el 2004, la resposta i la reacció de la Consellera de Cultura d’Aragó ha estat un veritable disbarat. En la resposta de la senyora Serrat es deia que Aragó declinava la demanda catalana amb l’argument de que l’enquesta no era d’interès per a la regió. Cap persona amb dos dits de front i mínimament responsable no hagués pogut contestar de pitjor manera. Tot i que les declaracions de la senyora Serrat als mitjans de comunicació van ser pitjors encara. Atès que la directora General de Política Lingüística de Catalunya feia referència a Catalunya i després deia que l’any 2004 unes enquestes similars es van fer també als altres territoris i comunitats, la senyora Serrat va manifestar: “Catalunya acaba on comença Aragó. Així de clar i així de simple. És absolutament inacceptable que una vegada més la Generalitat intenta annexionar-se el territori de l’Aragó Oriental”…”Ho fan amb els mapes del temps que emeten a la televisió i amb els llibres de text “…”un nou intent de tergiversació de la realitat territorial, cultural i històrica”…”respecte per a Aragó, on hi ha en vigor una llei que pretén defensar les diferents modalitats lingüístiques”…”aquesta nova ofensa traspassa l’àmbit educatiu del seu departament i la presidència de la Comunitat ja és coneixedora de la situació”. Si tot això no és una bogeria, què és? És una estupidesa? És producte de la rancúnia anticatalana? És una manca absoluta d’autoestima? Comentant la notícia, el principal diari aragonès de la dreta va fer un “esforç” impagable per al perfecte enteniment d’ambdues comunitats, quan va dir: “Catalunya torna a la càrrega en un nou intent annexionista i d’ingerència”…”és ara la Generalitat qui intenta apropiar-se de mig centenar de municipis de l’Aragó Oriental”…”municipis que situa a Catalunya”. Qui la pot dir de més grossa? No calen més comentaris.

IV Jornades sobre la Guerra Civil a Queretes

La batalla de l’Ebre i els refugiats de guerra.

Veieu el programa punxant l’imatge:

Cartell-jornada-G.C.-2014-en-català-1

Cataluña, el 9N y después

Parlament

(Article publicat avui a La Comarca d’Alcanyís)

¿Fue un éxito la participación ciudadana del 9 de noviembre en Cataluña? ¿Fue un rotundo fracaso? ¿Qué valor tienen las cifras de participación en dicho proceso? ¿Jurídicamente? ¿Políticamente? ¿Se pueden sacar algunas conclusiones? Ha quedado bien claro que no fue un referendum, ni tampoco una consulta de acuerdo con la Ley Catalana de Consultas. Convengamos que fue un proceso de participación política ciudadana, una manifestación más, pero con una característica muy importante, se pudieron contar exactamente los asistentes y saber lo que pensaban realmente.

No fue un referendum —bien que lo querían los catalanes— ni consulta porque la admisión de los recursos del gobierno de España por parte del Tribunal Constitucional lo impidieron. Es, como mínimo, una hipocresía acusar al proceso de votación catalán de falta de democracia y de control oficial, cuando no se pudo hacer de otra manera. Si te sacan los ojos no te pueden acusar de que no ves.

La participación fue de más de 2.305.000 personas, de las cuales 1.863.000 (32-33 % de un censo estimado) votaron sí a la independencia, 232.000 sí a un estado propio no independiente y 210.000 noes o nulos. Se pueden hacer muchas estimaciones y cálculos de lo que podrían representar estas cifras con relación al número de votantes que acudirían a las urnas en un proceso formal y legal, pero todas serían especulaciones. Como ejemplo ilustrativo baste decir que con “tan solo” 30 % de votos con relación al censo electoral, el PP obtuvo la mayoría más que absoluta. No entiendo como el PP no se cansa de ridiculizar y calificar de absoluto fracaso la consulta catalana. Más de 40.000 voluntarios participaron en el muy ordenado y planificado proceso: abrieron los colegios electorales, formaron las mesas y las mantuvieron hasta las ocho de la tarde, hicieron el recuento y ordenaron las aulas. Más del 95 % de los Ayuntamientos catalanes colaboraron cediendo edificios. La propaganda, promoción y ayudas, previas o en el mismo día nueve, corrió a cargo de los voluntarios de la Assemblea i Omnium —la sociedad civil. Si tenemos en cuenta que el número de colegios electorales fueron la cuarta parte, como mucho, respecto a unas elecciones normales; si la propaganda en medios de comunicación fue mínima; si existía el miedo a que se pudieran retirar las urnas; si la consulta no era vinculante y un sin fin de dificultades más, dejo al lector que califique el acto de fracaso o de éxito. Lo que nadie podrá negar es que fue una gran fiesta de la democracia y de ilusión de jóvenes, de no tan jóvenes y de muy mayores. Sacar a la calle a 2.300.000 personas no es tarea demasiado fácil. El día 9 de noviembre en Cataluña se produjo un acto de rebeldía y desobediencia real, aunque no formal, algo así como una desconexión del Estado. Se diría que se perdió el miedo.

 ¿Y a partir de ahora qué? Esta es la gran pregunta. Aquellos que han defendido la tercera vía, es decir llegar a una serie de acuerdos entre el Gobierno de España y el de Cataluña para que los catalanes se pudiesen sentir más cómodos dentro de España no deja de ser una quimera, inaceptable ahora por Cataluña. El proyecto de reforma constitucional para llegar a un Estado federal, que defiende como cansina letanía el PSOE, tiene algunas “pequeñas dificultades”: quererlo ellos mismos de verdad, qué hacer y cómo, y encontrar aliados. La consulta o referendum legal, acordada con el Estado, para que los catalanes decidiesen su permanencia en España o no, como en Escocia o Canadá, es un imposible. Bien claro lo expresó Rajoy en su comparecencia ante los medios de comunicación el pasado día 12 en la Moncloa. No puedo, porque la ley es la ley y el artículo 1º de la Constitución es sagrado, vino a decir. En el caso de una posible reforma de la Constitución, tampoco aceptaría el cambio, ni yo, ni mi partido, dijo ¿Acaso podría si quisiera hacerlo? Desde su ultraderecha no le dejarían. ¿Y qué me dicen Vdes. de la gran seducción hacia Cataluña que podría producir la querella contra Mas y algunos de sus consejeros por parte de la Fiscalía? Un muro granítico se alza y endurece más y más cada día.

¿Qué salida queda? Unas elecciones anticipadas, llamémoslas plebiscitarias para entendernos, se atisban en el horizonte. Ello exigiría un mínimo de acuerdo entre Mas y Junqueras al menos. Este último las querría cuanto antes, pero Mas tiene mucha menos prisa. Otro tema importante es la formación de una lista única o no. Nada de lo que va a venir va a ser fácil para Cataluña, ni para España. Una gran masa de catalanes se ha hecho a la idea del Estado propio y un grupo muy importante se ha “desconectado” del Estado español. Los asuntos internos de España, se convertirán a no mucho tardar en externos, y hablará la señora Merkel, y la UE y los bancos acreedores del Reino de España. O tal vez no hablen y se limiten a mandar algún recado. ¿Quién resistirá más? En un lado hay mucha ilusión y ganas, en el otro, por ahora, está la fuerza del Estado, pero también muchos problemas tanto en el partido como en el gobierno. Hay gigantes con pies de barro.

Sant Isidor de Lleó i unes botigues singulars

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Hem restaven pendents de publicar unes quantes fotografies de Lleó. Aquí les teniu.

Lleó 51 bOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERA

L’església San Isidor de Lleó s’aixeca en un lloc on s’alçaven altres anteriors esglésies. L’última d’elles va ser edificada per Ferran I per a albergar les relíquies de Sant Isidor de Sevilla. Aquesta antiga església no era de grans proporcions i en absolut era d’estil romànic sinó plenament preromànica asturiana. Posteriorment es va manar edificar el famós i superb Panteó dels Reis, monument sepulcral que actualment és el més antic que es conserva. En les seves voltes es va pintar al segle XII un repertori de primer ordre del romànic europeu, per la qual cosa es denomina la “Capella Sixtina” del romànic.

OLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERA








Unes fotografies i aparadors ben singulars de Lleó.

OLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERA

Jornades Culturals al Matarranya

Jornades Culturals 1Jornades Culturals 2

11a Jornada Cultural de la Comarca del Matarranya i la 5a Mostra de Teatre Aficiona’T!. La Comarca del Matarranya us convida a tots els actes i agraeix a totes l’entitats i persones que han col·laborada en les mateixes, ajuntaments, grups de teatre i associacions.  Aquest any les poblacions amfitriones seran: Beseit, Calaceit, Fondespatla, Mont-roig, Pena-roja de Tastavins, Torredarques i Vall-de-roures.

Veieu programa Jornadas Culturales 2014

Fusta d’om blanc i de Pernambuc

Stradivarius

(Del poemari D’arbres, flors, fruits i llavors…)

Una tarda de dissabte
quan la llum s’adormia a l’horitzó
—en escalivar-se les últimes brases del dia—
sentí per endins, en palpar-me el pit, una coïssor
com fiblada de nostàlgica aturada del temps
pels desigs de rompre l’instant de color de tardor
i esprémer l’intens gaudiment de les cadències de set notes.

En aquell moment vaig poder enxampar de l’espai musical
les dues efes buidades a l’om blanc
d’un violí d’Antonius Stradivarius
que fluïa harmonia i pentagrama,
acaronat per la cua d’un cavall,
pressa a l’arc de fusta de Pernambuc.

Dues mans blanques i anònimes volaven per l’espai
i la meva pell i oïda somiaven l’acaronament
d’aquelles colometes de ritme i pau.