Les oliveres mil·lenàries de la Taula del Sénia candidates a premi a Europa

olivera-arion

La Mancomunitat de la Taula del Sénia està formada per 27 municipis de les comarques catalanoparlants del Baix Maestrat, el Matarranya, el Montsià i els Ports. Tots els membres estan situats en una franja de 15 quilòmetres a la vora del riu Sénia i entre tots superen els cent mil habitants.

Els municipis membres són: 12 del Baix Maestrat, Benicarló, Càlig, Canet, Cervera, La Jana, Rossell, Sant Jordi, Sant Rafel del Riu, Traiguera, Vinaròs, Pobla de Benifassà i Castell de Cabres; 3 del Matarranya, Beseit, Pena-roja i Vall-de-roures; 9 del Montsià, Alcanar, Freginals, Godall, La Galera, Mas de Barberans, Sant Carles de la Ràpita, Santa Bàrbara, La Sénia i Ulldecona; i 3 dels Ports, Herbers, Morella i Vallibona.

La seua força es basa en cercar el màxim consens entre els municipis, col·laborar amb totes les administracions i cooperar amb els sectors econòmics i socials.

La Mancomunitat ha impulsat la creació de l’Associació Territori del Sénia, formada al 50% per la pròpia Mancomunitat de la Taula del Sènia i l’altre 50% per sectors econòmics de la zona. És ella qui ha gestionat el projecte Oli i Oliveres Mil·lenàries del Territori del Sénia, que ha posat en valor aquest important patrimoni viu, únic al món.

Fa uns anys i amb molta gent implicada es va fer un inventari complet amb 4.157 oliveres repartides per 18 pobles. Potser es podrà arribar a les 5.000 quan es finalitzin ells treballs. Per fer l’inventari s’hi van fixar com a condicions obligatòries la mesura a partir de 3,50 m de perímetre de tronc i a 1,30 m del terra. (Galeria d’imatges a http://www.aceiteolivosmilenarios.com/ca/galeria).Santi Martorell

El Consell d’Europa organitza cada 2 anys el Premi del Paisatge Europeu i els 47 Estats membres han de triar el seu representant. Entre els projectes presentats a Espanya, un Jurat d’experts ha escollit com el millor el Paisatge d’oliveres mil·lenàries del Territori Sénia, el qual serà el representant d’Espanya en el 2015.

Desitgem molta sort a les oliveres mil·lenàries que parlen català des que van ser plantades. Diguem-ne que algunes es defineixen com a parlants de valencià que és el mateix. D’altra banda les matarranyenques han de cridar molt fort per demostrar que també ho fan en català i no amb l’invent inculte, estúpid i ridícul que el partit PPPAR es va inventar, perquè la paraula “català” els produeix urticària força irritant. El més estrany és que per aquest tipus d’urticària no hi ha remei oficinal, ni cap medicament sintètic modern. Fins i tot s’escapa del camp de la psiquiatria.

http://www.tauladelsenia.org/noticia.php?id=1244

http://www.cronicadevinaros.com/?p=1741

 José Miguel Gràcia

Anuncis

La infanta Cristina al banc dels acusats

151214cristinaR

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 27 de dessebre de 2014)

Malgrat l’aferrissada defensa del fiscal Horrach —més en el paper d’advocat defensor que de fiscal—, la inhibició de la advocacia de l’Estat, la subreptícia intervenció del govern de Rajoy en el procés, i l’estratègia del defensor senyor Roca i el seu equip, estava cantada la ratificació de l’obertura de judici oral de la infanta Cristina per part del jutge José Castro. La germana del rei serà la primera membre de la Casa Real en asseure’s —amb Iñaki Urdangarin, Diego Torres, Ana María Tejeiro i tretze persones més— al banc dels acusats a Espanya. La pena, d’acord amb les acusacions, podria arribar fins i tot a la presó. Cent cinquanta pàgines fonamenten les acusacions amb claredat. Cal dir en primer lloc, que és una bona notícia per a la credibilitat i imparcialitat de la justícia espanyola, tan mancada en els temps actuals, al parer de la ciutadania, d’ambdues qualificacions o característiques. Llàstima que la lentitud segueixi essent l’altra característica tan pròpia de la nostra justícia. Mitjançant el judici oral s’arribarà a la culpabilitat si s’escaigué i a les penes corresponents. Personalment, per al seu germà el rei Felip no haurà estat una notícia agradable, es pot comprendre, tot i que per la institució monàrquica en general, la no acusació podria haver produït efectes difícils d’avaluar, però ben evidents envers el seu futur. Sort han tingut els monàrquics espanyols. Per arrodonir el tema, i pensant en el seu germà Felip VI, la infanta Cristina hauria de renunciar quan abans millor a tots els drets dinàstics que la Constitució li atorga. Li correspon el sisè lloc de la línia successòria darrere la princesa d’Astúries, la infanta Sofía, la infanta Elena i ells fill d’aquesta. Aquestes coses de la monarquia no són pas fàcils: després de la renuncia amb tota formalitat de la infanta, s’hauria d’aprovar una llei orgànica al Congrés i al Senat, tal com es va fer en l’abdicació del rei Joan Carles recentment. Vetustos procediments, tan poc pràctics i justificables com la pròpia existència de la monarquia. Les repúbliques no tenen aquests problemes. Què se n’ha fet de les peticions d’una consulta popular sobre la monarquia? Fins i tot els de Podemos l’han aparcada. Espanya és com és.

José Miguel Gràcia

A Werner, la veu humana com a instrument ideal

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERA

Dissabte passat al loft de Werner a Barcelona, carrer de les Moles 29, tingué lloc una altra conferència del professor Calderón, tan exitosa com totes les anteriors, i potser la que més públic va aplegar. Aquesta vegada el tema era la veu humana, sota el títol “Del crit al fet, o de com la veu humana es va convertir en el instrument musical ideal”. Al full de presentació de la xerrada s’indicava a grans trets el contingut de la mateixa: “en el vast panorama dels instruments musicals n’hi un que destaca per un detall elemental: tots se li volen assemblar. Aquest instrument és la veu humana, i no és menys cert que tan el violoncel, com el violí, la flauta, etc. (qui sap també si els platerets!) pretenen rivalitzar amb ella”. El crit ancestral va esdevenir art exquisit després de l’esforç i voluntat supremes d’alguns.

OLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERA OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Carlos Calderón, a manera d’evolució piramidal, va descriure el procés de la fisiologia humana a l’art: l’aparell respiratori és també un aparell fonador que produeix el crit natural i el crit-simbol. D’aquest últim surt la parla i el cant —paraules/idees i tons/emocions—, i d’aquest el cant impostat i el no impostat. De l’impostat, el popular i el líric, el qual és ja art amb totes les seves característiques: volum, espessor, registre, timbre i color. El conjunt dóna lloc a la personalitat del cantant.

OLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERA

L’aparell musical humà s’alimenta de l’aire dels pulmons, i mitjançant les cordes vocals, la faringe, el nas i la boca es conforma en so. Descriguí també, amb nombrosos exemples, tots els registres vocals, femenins i masculins: soprano, mezzosoprano, contratenor, contralt, tenor, baríton i baix.

Hi vam poder escoltar fragments molt ben trobats dels més conspicus representants de la lírica de tots els temps. Tot plegat, tot un èxit.

OLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERA

I llavors… (del poemari “D’arbres, flors, fruits i llavors…”)

 

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

(Aquí teniu l’últim poema del meu recull D’arbres, flors, fruits i llavors…)

I llavors…

Sense proposar-m’ho m’he empassat
tots els colors del bru i del verd,
algunes flors, el sil·logisme carregós
i un tros i escaig de la natura.

Tot ho he esbargit sobre l’humil blancor del meu camí.
I per escassetat de la metàfora i silenci
en llagrimejo a la fi, un eximent i un vers
des de l’arbre, la flor, els fruits i les llavors…

Tots els poemes D’arbres, flors, fruits i llavors… els trobareu junts aquí. Preneu-los com un regal de Nadal.

Felicitació de Nadal

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

La constitución, papel mojado

constitución-Española-1978-secreto-comunicaciones-11

(Publicat al Diario de Teruel)

No pretendo que el lector se estudie la Constitución española entera para que pueda constatar la multitud de incumplimientos que se producen fundamentalmente por parte de los poderes públicos e instituciones. No cabe duda que algunos artículos se han convertido en meras utopías. Basta solo que acudamos al Art. 1, apartado 1: “España se constituye en un Estado social y democrático de Derecho, que propugna como valores superiores de su ordenamiento jurídico la libertad, la justicia, la igualdad y el pluralismo político”. Ahí queda eso, casi nada.

Fijémonos en el concepto de Estado social y encontraremos un montón de grandes incumplimientos. Podemos empezar por el Art. 7 sobre el papel de los Sindicatos y como ha quedado en la actualidad. Sigamos con el derecho a la educación del Artículo 5 (recortes y leyes inapropiadas), con el Art. 3 (sistema tributario falto de igualdad y poco progresivo), con el derecho al trabajo del Art. 35 (paro del 25 por ciento), con el Art. 40 sobre la redistribución de la renta (cada vez más desigualdad entre pobres i ricos), con el Art. 41 sobre la Seguridad Social (58 % de parados sin subsidio), con el 43 sobre la protección de la salud (recortes y copagos), con el 47 sobre el derecho a la vivienda (desahucios y retirada de protecciones), con el Artículo 49 sobre la atención a los disminuidos físicos (Ley de la Dependencia sin fondos), etc., etc. Pero la más significativa pérdida de derechos sociales la ha proporcionado la reforma del Art. 135, en la que se establece que “los créditos para satisfacer los intereses y el capital de la deuda pública de las Administraciones se entenderán siempre incluidos en el estado de gastos de sus presupuestos y su pago gozará de prioridad absoluta” El colmo del incumplimiento del Estado social. No cabe la menor duda que este Artículo 135 es simple y llanamente anticonstitucional. Como pueden ver, la Constitución española es poco más que papel mojado por lo que se refiere a derechos sociales.

¿Qué podemos decir del Estado democrático de derecho? La retahíla de incumplimientos es más que suficiente para que a sus 36 años la Constitución se convierta también en papel mojado. El pluralismo democrático del funcionamiento de los partidos (Art. 6) es un brindis al sol. La participación de los ciudadanos en la toma de decisiones, una quimera. El artículo 18.3 que proclama el derecho a la intimidad, ¿en qué se va a convertir cuando el Ministerio del Interior pueda realizar escuchas sin autorización judicial? ¿Cuantas veces se ha utilizado el Referendum, que se establece en el Art. 92, para conocer la opinión de los ciudadanos respecto a la pérdida de derechos? La reforma exprés del Art. 135 bien podría haber sido objeto de consulta. ¿Qué Estado democrático tenemos que ha permitido la abundancia de casos de corrupción? El Gobierno actual del PP, de una gran mayoría absoluta, pero con un 30 % de los votos del censo electoral, ha hecho de su capa un sayo y no ha escuchado a la mayoría de la sociedad. Ha negado la pluralidad social, ha controlado los medios públicos de comunicación y parte de los privados. Ha “protegido” la cultura con un 21 % de IVA. Con relación a Cataluña, Rajoy no se ha movido ni un sólo milímetro de su posición, eso sí, blandiendo inmisericorde la Constitución. ¡Tan flexiblemente que se interpreta en algunos casos y tan sacrosanta e inmutablemente en otros! ¿Qué hubiese hecho el PSOE en su lugar? La inestabilidad, el descontento, la confusión y la pérdida de derechos caracterizan a la clase media y baja de la sociedad española de hoy. El descrédito de las instituciones alcanza niveles inimaginables hace pocos años.

Está en boca de muchos la reforma de la Constitución, aunque no es el caso de Rajoy ni del PP. La cuestión es que no se sabe hacia que lado se inclinaría si se realizase en estos momentos. Los sectores de la ultraderecha, dentro o fuera del PP, querrían aprovechar la reforma para llevarla a su terreno: cercenamiento de derechos civiles y sociales, recentralización del país desmontando al máximo del poder autonómico, restricción o prohibición del aborto y de los matrimonios entre homosexuales, entre otras contrarreformas. ¿Cuál es el poder real actual de los partidos progresistas o cual será en el futuro para emprender una verdadera reforma de la Constitución? Muchas veces se nos olvida, mal que nos pese, que corre todavía sangre franquista por la venas de un grupo importante de españoles. Se podrá discutir si son glóbulos rojos, portadores de las esencias patrias, o leucocitos, defensores del ataque de las ideas progresistas, o plaquetas para impedir el desmembramiento de la Patria, o abundante plasma. No olvidemos nunca esta circunstancia de cara al futuro. España también es así.

Un regal per al enemic més gran del català

enemic del català

La Plataforma per la Llengua, en el seu 20è aniversari , promou el premi per al maltractador més gran del català.

Entreu aquí per votar.

La presidenta d’Aragó crec que mereix més vots que ha de compartir amb la consellera Serrat.