Eleccions plebiscitàries?

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 31 de gener del 2012)

Mitjançant unes eleccions plebiscitàries es sotmet a votació una qüestió política en lloc d’un text legal (referèndum) o d’una elecció dels governants. Formalment això és ben cert, ara bé, les situacions socials i polítiques dels països són tan diverses que pot ocórrer que una contesa electoral, aparent normal, esdevingui una mena de plebiscit. Ningú no pot negar que les recents eleccions gregues van estar convocades com a eleccions normals per triar un nou govern, tot i que, atesa la situació d’empobriment d’una gran part de la societat, les desigualtats socials, el sentiment de manca de sobirania envers la UE o la Troika i el descrèdit de la classe política en general, han empès a molts grecs a votar Tsipras (Syriza) com un desig de trencament del sistema: un acte que vol aproximar-se a les conseqüències d’un plebiscit.

Quan Mas convoqui les eleccions del 27 de setembre al Parlament de Catalunya, ho farà seguint el sistema normal establert —en cap lloc hi constarà la referència a eleccions plebiscitàries, es clar—, tot i que els partits sobiranistes inclouran un punt o uns punts al programa que facin esment a la decisió de tirar endavant el procés de independència i la corresponent fulla de ruta si resulten guanyadors. Seran els ciutadans, en la mesura que els votin majoritàriament, els que trasmudaran les eleccions normals al Parlament en plebiscitàries. No cal que Rajoy s’esforci en declarar anticonstitucionals o impossibles les eleccions plebiscitàries. La trasmudança no s’hi contempla en cap article de la Constitució.

Quan Rajoy convoqui les eleccions generals i el poble expressi la seua decisió, en tant sigui aquesta favorable a partits que defensin un trencament, o quasi, del sistema polític establert —procés constituent, canvis dràstics, major participació ciutadana en les decisions polítiques…—, una flaire plebiscitària s’estendrà per tota Espanya. De raons per votar canvis dràstics van ben sobrats els ciutadans. Una altra cosa és si els Guanyem, Podem o altres alternatives mantindran els seus programes actuals de caire plebiscitari, no sigui que per no espantar massa el personal, engeguin la marxa enrere de les seues reivindicacions radicals actuals. Eleccions plebiscitàries, referendàries o constituents, només són noms, el contingut i el valor de debò se’ls sol donar el poble.

 José Miguel Gràcia

Les “llengües aragoneses” optatives el pròxim curs a l’Aragó

Aragóndigital ha publicat que a partir de setembre els centres educatius aragonesos aplicaran la LOMCE a 1r i 3r de l’ESO i 1r de Batxillerat. Quan parla de les assignatures no obligatòries, fa esment a la implantació de noves matèries optatives, dient que hi haurà la possibilitat de triar una assignatura específica de llengües pròpies, en la qual s’estudiaran [sic] els dialectes de la Comunitat. Encapçalant la notícia diu que els alumnes tindran l’opció d’estudiar les llengües aragoneses i la història d’Aragó. Em temo que tota la notícia sigui una pura transcripció d’una nota de la Conselleria, o més concretament del director d’Ordenació Acadèmica. Com veieu, del català i de l’aragonès no se’n parla ni per equivocació. Com és habitual, amb referència al tractament de les dues llengües pròpies minoritàries de l’Aragó sempre es pot trobar un “pitjor”, una negació o un nou menyspreu per part de la Conselleria d’Educació. En aquest cas està ben a la vista quan es diu: es podran estudiar optativament els dialectes de la Comunitat. Ni són català, ni aragonès, ni són llengües, ja només són dialectes. Es refereix també als dialectes del castellà? Tot és una absurditat, tot una bogeria. Mentre tant l’aragonès agonitza dia rere dia i el català, malgrat tants d’esforços per part d’institucions i persones que el defensem, es va diluint per tota la Franja. Guanya el PP, guanya el PAR i tots els que callen, perd la cultura, perd Aragó. I algú em preguntarà: qui o quins són Aragó?

 

El Rei Lear de Shakespeare al Lliure de Barcelona

El Rei Lear és una de les grans tragèdies de Shakespeare, escrita entre 1603-1606, basada en la llegenda del Rei britó preromà Leir. De entrada pot sobtar que Lluís Pasqual, director de l’obra hagi optat per una dona, la gran Núria Espert, per a interpretar el Rei Lear, a més tenint en compte que aquest personatge és tant i tant vigorós. Vuitanta any tenia el Rei Lear, vuitanta anys té Núria Espert. En paraules de Lluís Pasqual, fent esment a un altre director d’escena, ha comentat: cercava el millor actor i vaig trobar Núria Espert, que casualment és una dona.

Una magnífica versió, aquesta de Lluís Pasqual, amb un  destacadíssims de l’escena catalana. Tot un èxit d’espectadors i de crítica. El director ha col·locat el Rei Lear en un espai quasi despullat amb el públic a les dues bandes, i per sobre dues grans pantalles on es projecten nits d’eclipsi i tempestes. Unes plataformes mòbils fan de l’espai un joc de plànols original que multiplica els moviments dels actors. Una fila cero per als actors i camerinos d’entrada fosca. Estem segurs que aquesta versió farà història. L’emoció que fa accelerar el cor dels espectadors, durant les gairebé tres hores d’espectacle, és un sentiment col·lectiu fàcilment detectable. Com van comentar alguns dels actors en el col·loqui que hi va tenir lloc el dia 25 de gener després de la representació: el Rei Lear és una gran muntanya que cal ascendir-hi amb coratge, de mica en mica, i cadascú per la seua banda. En el transcurs de l’escalada sortiran totes les grandeses i misèries, crueltats, dolors, indiferència i amor de la condició humana. No manquen persones que qualifiquen aquesta obra de Shakespeare com la gran catedral del teatre de tots els temps.

Lluís Pasqual diu de l’obra: “Algú ha escrit que El rei Lear és la versió no religiosa, és a dir humana, de la suma del llibre de les Lamentacions de Jeremies i el llibre de Job, que llegim a la Bíblia. Cada vegada que, com a espectadors, acompanyem les desventures del vell rei, ens emocionem i se’ns encongeix el cor davant de la misèria i la grandesa que poden habitar al mateix temps les nostres ànimes. Grandesa i misèria de l’art, en aquest cas del teatre, que ens fa sensibles davant d’una representació i insensibles a les mateixes escenes que la vida ens mostra diàriament de tant a prop que en podem sentir fins l’olor de marcit. Acostumats a viure envoltats de tòpics i de llocs comuns que amaguen les realitats més concretes i palpables de la nostra existència, aquesta catedral del teatre i de la poesia ens col·loca al davant d’una veritat difícil d’acceptar, però tan certa com terrible: l’amor és un motor, potser el motor de la nostra vida, i sense ell seríem eixorcs, orfes. És cert. Però l’amor no fa desaparèixer la crueltat ni la vilesa ni la indiferència, que també es troben a l’arrel més profunda del nostre esperit, capaç de provocar el dolor més insuportable a qualsevol dels nostres semblants, fins i tot dels més propers, pares, fills, germans…”

Si la natura està per sobre de l’art, com diu l’autor, en aquesta representació no es compleix la sentencia. Dir que es recomanable seria poc, potser millor dir als amants de l’art de Talia, que és necessària la seua contemplació.

Manifest en defensa del català a la Franja

Fins a data d’avui les adhesions d’entitats i associacions cultural són nombroses

“Reclamem un estatus digne pel català a la Franja

 El Moviment Franjolí per la Llengua, col·lectiu que defensa a la xarxa la llengua catalana , pròpia de la Franja, davant la lamentable situació que s’ha esdevingut els últims dies, amb l’anul·lació per llei de les Corts aragoneses de l’esment que es feia al català com a patrimoni cultural, i als fets ocorreguts en una escola de Mequinensa (Baix Cinca), on en els informes d’avaluació oficials de l’alumnat anomenaven a l’assignatura de llengua catalana com a “Llengua oriental”, vol fer les següents consideracions:

-Reclamem per a la llengua catalana un estatus digne, una consideració apropiada per a la llengua pròpia de la Franja i l’implement de polítiques lingüístiques que duguin a la plena normalització del català a l’escola, les institucions i els espais públics.

-Creiem que el fet ocorregut a Mequinensa no és casual, per molt que la DGA l’hagi atribuït a una “errada informàtica”, sinó que respon a una calculada operació de descrèdit i negació de la llengua pròpia de la Franja, el català, que té com a objectiu l’arraconament del català a les escoles i a la societat franjolina.

-Aquesta situació contribueix a implementar la confusió vers les aptituds adquirides en llengua pels alumnes de la Franja, ja que aquesta denominació erràtica del català deixa dubtes a les famílies quan a la convalidació, o no, dels coneixements amb la denominació oficial de la llengua catalana.

-Donem tot el suport a l’associació de pares i mares del Col·legi Maria Quintana de Mequinensa, que ja ha expressat públicament el seu rebuig a aquesta denominació, que titllen com a “aberrant”, fet que compartim totalment.

-Palesem que a la Franja l’eterna situació de no normalització de la llengua pròpia ha esdevingut els darrers temps en un atac sistemàtic, on es nega la filiació catalana de la llengua des de les pròpies institucions, amb la denominació de “Lapao”.

-Convidem totes les entitats, col·lectius i persones que defensin la llengua catalana, de la Franja i de la resta del domini lingüístic, a denunciar aquests fets i sumar esforços per revertir la situació.”

Per veure les adhesions entreu a: http://movimentfranjoli.blogspot.com.es/

Una nova agressió del govern d’Aragó contra el català

Com sabem la Llei de Patrimoni Cultural d’Aragó de 1999 reconeixia fins el 31 de desembre passat les tres llengües d’Aragó —castellà, català i aragonès— malgrat l’absoluta aversió i rancúnia del PP i del PAR a tot allò que representa el mot “català”. Més d’una vegada hem comentat que aquest mot és com una urticària irracional i insuperable d’aquests dos partits i d’un conjunt d’aragonesos que llueixen amb “dignitat” el catxirulo anticatalà i anticultural. Estem farts de tanta estupidesa els que defensem l’Aragó trilingüe amb totes les conseqüències. Com tothom sap també, mitjançant la Llei 3/2013, de 9 de maig, d’ús, protecció i promoció de les llengües i modalitats lingüístiques pròpies d’Aragó, van derogar la Llei de Llengües anterior i van introduir els tan ironitzats i befats acrònims LAPAO i LAPAPYP. El PP-PAR, “inhiestas las banderas” de les essències casposes, d’un malentès orgull hispano-aragonès i de la manca d’il·lustració, vénen resistint impertèrrits les raons científiques dels que saben de debò de llengües, i es fan els cecs i els sords davant les critiques, les ironies i els improperis generalitzats. Aprofiten la subcultura i la manca d’estima populars envers la llengua pròpia per conrear el seu planter de vots.

Si alguna nova agressió contra el català i l’aragonès els restava per fer, aprofitant la Llei de Mesures Fiscals i Administratives de fi d’any —Llei de pressupostos—, s’han carregat l’article de la Llei de Patrimoni Cultural on s’hi reconeixia l’existència de l’aragonès i el català a la comunitat. L’esmentat article ha quedat així: “A més del castellà, Aragó té com a pròpies, originals i històriques les llengües aragoneses amb les seves modalitats lingüístiques d’ús predominant en les àrees septentrional i oriental de la comunitat autònoma”. Qualsevol referència concreta al català o a l’aragonès ha quedat definitivament esbaldida. Jo crec que han pensat força com fer impossible per impronunciable l’acrònim castellà de la nova denominació d’ambdues llengües, LALSMLUPASYOCA. Això és massa, ens han guanyat la partida.

Curiosament el 1999, quan es va aprovar la Llei de Patrimoni, era conseller de Cultura el membre del PAR, Javier Callizo, ara 16 anys més tard és el director general de Patrimoni Cultural. Ell més devaluat, la Llei completament devaluada.

Tant de bo fos l’última agressió del PP-PAR contra el català i l’aragonès, bé perquè no se’ls pugui acudir cap agressió més, millor encara perquè el poble els retiri el vot.

                                                                                                      José Miguel Gràcia

“La pell de la Frontera” de Francesc Serés

L’Institut d’Estudis del Baix Cinca, en col·laboració amb la Llibreria Badia de Fraga, us convida a la presentació del nou treball de Francesc Serés La pell de la frontera, un llibre de cròniques sobre l’empremta de la immigració al Baix Cinca i en nosaltres mateixos. L’acte tindrà lloc dimecres 28 de gener a les 19:30 a la Llibreria Badia de Fraga. Us preguem que en feu difusió.

Institut d’Estudis del Baix Cinca – IEA,  Fraga

Baga no es París, ni Nigeria es Francia

Article a publicar a La Comarca d’Alcanyís

“José Miguel Gràcia

Es evidentemente que Baga, localidad del nordeste de Nigeria junto al lago Chad, no es París; ni Nigeria, claro está, es Francia. El pasado domingo día 11, un millón y medio de personas se manifestaron por las calles de París en contra de los 17 brutales asesinatos de miembros del consejo de redacción del semanario humorístico francés Charlie Hebdo, de clientes de un supermercado y de policías en actos de servicio, en tres diferentes lugares. La policía abatió en su huida a los tres terroristas franceses de formación y obediencia yihadista (Al-Qaeda), nacidos en Francia, y dos de ellos de origen argelino y entrenados en Yemen. París y toda Francia se conmocionaron, como no podría ser de otra manera, ante tales brutales asesinatos sin sentido. El mundo occidental condenó los hechos. Los asistentes a las manifestaciones, tanto la de París como las de otros lugares de Francia y del mundo, callada o explícitamente, homenajearon a los periodistas asesinados, condenaron lo hechos producto de la ideología irracional yihadista y defendieron la libertad de pensamiento y expresión, tan imprescindibles en democracia.

A partir de aquí tome el lector mis comentarios como meras reflexiones sobre lo acontecido y sus comparaciones con hechos similares, pues debo confesar que, aun siendo evidentes sus calificaciones, no me siento en absoluto en el papel de juez.

¿De verdad cree el lector que todos los altos dirigentes mundiales que asistieron a la manifestación de París tenían derecho a defender la libertad de expresión —“Tous somme Charlie”— sin al menos ruborizarse? ¿Recuerda el lector el asesinato de Anna Politkovskaia en Rusia, las muertes de periodistas en las acciones militares de Netanyahu, la condena a prisión de periodistas en Jordania, todos los periodista que hay en prisión en Turquia, etc., etc.? Algunas “menudencias” podríamos añadir sobre la libertad de expresión: Cameron amenazó a The Guardian por la publicación de los papeles de Snowden-Greenwald y Rajoy y su partido aprobaron la “Ley Mordaza”. Un superviviente de la masacre del Charlie Hebdo, Bernard Holtrop, ha dicho que le daban ganas de vomitar ver a algunos personajes en primera fila de la manifestación.

Pero lo más grave lo comento a continuación: la secta radical islamista Boko Haram no cesa en su camino letal hacia el “no va más de la violencia”, y así, una niña de 10 años el pasado 9 de enero, en un mercado de Maiduguri al noreste de Nigeria, hizo explotar una bomba que llevaba adosada a su cuerpo produciendo más de 19 muertos y más de 20 heridos. Al parecer los terroristas piensan que las niñas levantan menos sospechas. La noticia ha ocupado tan solo algún pequeño lugar en las páginas interiores de los periódicos occidentales. ¿Ha observado el lector alguna reacción internacional por este hecho tan grave o más que el de París? ¿Conoce alguien de alguna manifestación que se haya producido en este, nuestro mundo, tan civilizado, democrático y amante de la libertad?

Las ansias de Boko Haram se centran en la instauración en el noreste del país de una especie de califato donde la sharía a fuerza de sangre sería la única ley. Los actos terroristas de los últimos siete días han producido unas 2000 muertes en Baga y sus alrededores. La friolera de 100 veces más que los atentados de París. Ni la fuerza militar de Nigeria, ni conjuntamente con las de la acción asociada de Níger, Chad y Camerún son capaces de hacer frente a la secta Boco Haram. ¿Qué importancia se le da a esta guerra en el mundo occidental? ¿Quién vende las armas a Boko Haram? ¿Quién vendió las de los terroristas de París? Como ve el lector puras reflexiones de alguien que se siente incapaz de encontrar una solución, aunque sí intuyo que la puede haber. ¿O tal vez sea un puro deseo? Lo que si tengo bien claro es que Baga no es París, ni Nigeria es Francia, y que de las medidas que se tomaran en los países occidentales para intentar evitar posibles acciones terroristas, saldrá malparada la libertad en aras de una seguridad, de cuya garantía nadie se responsabilizará. ¿Cómo se les está quedando a los franceses su lema republicano “Liberté, égalité et fraternité”?”

Arredol s’associa amb l’Heraldo (2ª part)

Han passat tres hores des que he publicat el post sobre l’associació d’Arredol amb l’Heraldo. Per evitar alguna innecessària pujada de sang al cap —així algú m’ho a fet saber— us assabento que la notícia es va publicar el 28 de desembre. Aquí pau i allà pip, sense LAPAO ni LAPAPYP.

Arredol s’associa amb l’Heraldo

El diari digital aragonès Arredol —l’únic integrament en aragonès— s’ha associat amb l’Heraldo segons va publicar Arredol el passat 28 de desembre. Sembla que l’oferta per part de l’Heraldo es va produir per Sant Jordi i d’ençà d’aquesta data van començar les negociacions que es van cloure amb la signatura de l’acord la vespra de Nadal a la Taverna La Flama. L’ acord, manifesten, produirà canvis en ambdues publicacions. Per entendre per a on pot anar la línia ideològica del futur Arredol reproduiré unes quantes frases de la informació esmentada: “Nuevas seccions apareixerán en Arredol como “cosas que fan os catalans“, a on que charraremos de qualsiquier cosa que faigan sin nombrar a Aragón u sin repetir quaranta vegadas que ells no yeran que condadetz y nusatros un glorioso y insigne reino que prou feba con deixar-les existir. A sección prencipiará con un reportache sobre o pan con tomate, virolla que siempre venden como tipica suya, sin recordar ta cosa que en Aragón tamién tenemos pan y tomate.” “…as luengas aragonesa y aragonesa oriental (lo que antes de l’alcuerdo se gosaba clamar erroniament catalán en iste mesmo medio),” Per a què més claredat. Segurament destacaran tot allò que facin d’“exemplar i recomanable” els catalans, com sempre ha fet l’Heraldo. I defendran que l’Aragó té tres llengües: espanyol, aragonès (LAPAPYP)  i aragonès oriental (LAPAO). I aquí pau i allà pip.

http://www.arredol.com/heraldo-de-aragon-sasocia-con-arredol/

http://ca.wikipedia.org/wiki/Arredol

Alcañices/Alcañiz

Publicat per Artur Quintana al Diario de Teruel el disabte 10 de gener del 2015)

Fa uns sis o set anys, potser algun més, vaig anar a Zamora a parlar d’en Fritz Krüger. Acabada la feina volia tornar a casa, a la Codonyera, fent un tomb per Bragança i Sanabria, i per allò del nom, com a quasi alcanyissà que sóc, aturar-me a Alcañices, i a més perquè cal tenir en compte que no és sols el nom que ens hi agermana. Certament el nostre Alcanyís és molt més gran que el seu quasi homònim —Alcañices no arriba als 1200 habitants—, però totes dues poblacions són capitals de comarca, l’una de la Tierra de Aliste, l’altra del Bajo Aragón, i es troben prop de fronteres lingüístiques (Alcanyís a 18 kmtrs. de la frontera castellano-catalana; Alcañices a 7 de la castellano-portuguesa) i polítiques (Alcanyis a uns trenta i tants de Catalunya; Alcañices a 7 de Portugal). Ambdues són carregades d’història: templers a Alcañices i calatraus a Alcanyís, amb molta pedra picada i venerables tractats. I a ambdues viles saben que l’altra existeix, com vaig poder comprovar a Alcañices en indicar-los que jo era (quasi)alcanyissà. Badoquejant per Alcañices vaig trobar-me amb la Biblioteca Municipal. Allà furetejant entre els llibres vaig poder comprovar que Alcañices es diferenciava fortament d’Alcanyís en la qüestió bibliotecària. La biblioteca em paregué ben proveïda i comparable, en termes relatius, a la nostra, però, tot i ser a tocar de la frontera lingüística amb el portugués, no tenia ni un llibre en aquella llengua, ni tan solament un diccionariet ni gramàtica, mentre sí que en tenia en anglés i en francès, sense oblidar l’alemany. A la biblioteca d’Alcanyís, per contra, hi ha 270 llibres en català, majoritàriament obres ficcionals per a totes les edats, diccionaris —entre els quals el monumental Diccionari Alcover—, gramàtiques, i crítica i història literàries. Molt més que el zero llibre en portugués d’Alcañices. I, coses que passen, tenint en compte que la Biblioteca d’Alcanyís té 51.080 llibres dels quals més del 95% són en castellà, i en català un 0,5%, no falten veus que denuncien impertèrrites que a la Biblioteca hi ha més llibres en català que en castellà.