El passat mes de gener es van convocar els premis literaris d’Aragó: “Premio de las Letras Aragonesas 2014”, “Premio Miguel Labordeta 2014” i “Premio Arnal Cavero-Guillem Micolau 2014”. Tal com va aprovar el govern PP-PAR el febrer del 2013, aquests tres premis són honorífics, això sí, als guanyadors se’ls lliurarà un magnífic diploma. Algú podria pensar que només amb estímuls crematístics es podia fomentar la creació literària? I per això es diu a la convocatòria “el premio és honorífico, entregándose un diploma acreditativo”; heus aquí la clau de l’èxit. No entenc com es van declarar deserts l’any passat. Tot i que, d’altra banda, el govern no es mostra pas del puny estret quan diu al decret que: “La obra premiada estará libre de derechos de edición para que pueda ser publicada”. Queda prou clar, doncs, que no vol perjudicar els autors apropiant-se dels seus drets. Amb aquest estímul no restarà de braços caiguts cap persona amb afició a l’escriptura; és més, empenyerà a escriure aquells aragonesos que no ho han fet mai, cercant el diploma honorífic i la llibertat de publicar les seues obres en qualsevol editorial, amb la qual, de ben segur, podran arribar a avantatjosos acords.
En quant al Premi Miguel Labordeta està clarament estipulat que han de ser obres escrites en castellà, tot i que no s’especifica si n’admetran en qualsevol modalitat del castellà d’Aragó. O potser no hi ha cap modalitat pròpia del castellà, Si així fos, visca la uniformitat! Escoltant una conversa entre un andalús, un val·lisoletà, un mexicà i un bolivià es fa del tot evident la manca de varietals dialectals del castellà.
Cal suposar que atesa la gran varietat de llengües pròpies a l’Aragó —el castellà no ho deu de ser, segons es desprèn de la convocatòria— la Conselleria de Cultura va fusionar en un sol premi dos dels anteriors —el del català i el del aragonès—, fent emergir el Premio Arnal Cavero-Guillem Nicolau per a “obras escritas en cualquiera de las lenguas y sus modalidades lingüísticas propias de Aragón”. Totes les incongruències i les dubtes apareixen amb aquesta frase. El primer dubte: què se n’ha fet del LAPAO i el LAPAPYP? En la convocatòria, com es pot veure, es parla de llengües pròpies, però no es diu quines, ni quantes en són. Al referir-se a “sus modalidades lingüísticas própias de Aragón” es dóna a entendre que les modalitats lingüístiques d’Aragó són diferents de les modalitats d’altres indrets, però que la llengua podria ser la mateixa. El català té aquestes característiques, el LAPAO no, perquè només és d’Aragó.
No us trenqueu massa el cap en resoldre l’entrellat, tot és producte de ments pertorbades per l’anticatalanisme, tan minses de racionalitat com abundoses de ressentiment. Ho qualificaré el més benèvolament que en sigui capaç: pur surrealisme del PP-PAR aragonès. Tant de bo perdin el poder el pròxim mes de maig. Quants mals de cap ens estalviaríem! Mentre tant proposo a la Tresoreria aragonesa, per exemplaritat, pagar mitjançant diplomes honorífics els sous dels càrrecs polítics de la Conselleria de Cultura.-
Filed under: Articles La Franja, Llengua | 4 Comments »
Lo Finestró 