Qüestió de prenom

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 9 de gener del 2016)

Molts dels nostres polítics i intel·lectuals fa temps –des de la pèrdua dels Furs el 1707, i sovint des de Casp– que treballen per destruir aquest patrimoni tan íntimament aragonès que és el nostre català d’Aragó. Per aconseguir-ho hi apliquen els procediments més indignes, o sofisticats, si ho preferiu. Com que és ben sabut que el nom propi, el prenom, és per a les persones un tret identitari molt fort, el primer que van fer, fou prohibir-nos-en l’ús oficial en català. D’entrada en tingué cura l’Església, tan submisa al poder, després el Registre Civil. Durant segles només han admès prenoms castellans, mai catalans –ni aragonesos, evidentment. Al començament no em fèiem gaire cas: una cosa era la paperassa oficial i l’altra la vida diària. Per molt que els papers posessen Luisa, Pedro, Juan o Rosario, seguíem dient-nos Lluïsa, Pere, Joan o Roser. A la llarga, gràcies a una ben orquestrada discriminació i ridiculització dels prenoms catalans, hem acabat, però, per renunciar-hi, i ara fem servir només els prenoms castellans. Fa uns cinquanta anys ja eren residuals els catalans, actualment no en queda cap: tots ens diem Juan Luis, Dolores, Luis Maria, José Antonio, Luis Miguel, Rosario, Ángeles … . És més, ho hem interioritzat tant, que en els casos d’algun foraster que es diu oficialment Joan, Josep o Antoni –ja fa alguns anys que no ens prohibeixen oficialment de dir-nos-en–, inevitablement l’anomenem Juan, José o Antonio. Ni Déu se n’escapa: en algunes viles l’anomenem Dios, i mantenim la forma catalana només per encantar els plegamans: Andreu, Andreu, plega los braços per l’amor de Déu. Tot amb tot, i malgrat la ferotge persecució a què els sotmetem, els nostres prenoms es resisteixen a morir. En trobem en algun Pedro lo Pere o Juan lo Jon, perquè són persones de malnoms Peres o Jons; se’ns amaguen darrere un sant de molta anomenada: Sant Roc, Sant Valer, Sant Miquial de les Cantrelletes, persisteixen en la toponímia –Lo Port de Sant Just– o en la literatura –com Andreu en l’encantall del plegamans. Són els últims reductes que tenen. Sempre, però, a flor d’oblit.

Artur Quintana

3 Respostes

  1. El 16/01/2016 15:34, Lo Finestró va escriure:

    > graciaz posted: “(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 9 de gener del > 2016) Molts dels nostres polítics i intel·lectuals fa temps –des de la > pèrdua dels Furs el 1707, i sovint des de Casp– que treballen per destruir > aquest patrimoni tan íntimament aragonès que és el ” >

    • Filant prim … , “José Miguel” Gràcia. ….Quan ens acostumem a un nom, cambiant-lo d’idioma sembla un altre.

    • Jo, a València me’l vaig canviar i figura al DNI, de José a Josep. Potser començar per ahí hi seria una bona cosa. De tota manera jo em considere part dels Païssos Catalans, la qual pertinença n’és anterior a ser aragonés, o valencià, o mallorquí. La llengua demostra la identitat d’un Poble que ha viscut amb una mateixa cultura durant mil.lenis.
      Si no interioritzem això ens arraparan i ens despullaran del nostre Patrimoni amb el secessionisme enganyós de València i la Franja.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: