Eivissa: cales, platges i trocets de mar

Febrer a Eivissa: buida de gent i plena de mar i tranquil·litat. A l’hivern no hi arriben a 150.000, a l’estiu més de 400.000 persones. Vindran els turistes, portaran euros, buidaran l’aigua de l’illa, es menjaran els pollastres, les patates i beuran sangria i licor d’herbes, i s’emportaran les empremtes del sol, plenes les oïdes de música de discoteca i chill out.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Per ampliar les fotos punxeu amb el botó dret del ratolí

 

 

 

 

 

Preguntes a Natxo Sorolla sobre el català al Matarranya

                                                            Foto de La Comarca

En el transcurs de la celebració del dia Mundial de la Llengua Materna a Mont-roig, el diari La Comarca li va fer unes preguntes a Natxo Sorolla que va contestar sobre la marxa i que transcrivim tot seguit:

¿Quins són els majors problemes de la llengua al Matarranya?

Fa uns anys la problemàtica era una altra. En els anys ’90 el català era la llengua hegemònica al Matarranya, és a dir, més del 90% de la gent el tenia com a llengua materna. No obstant això la gent encara que el parlés no coneixia la gramàtica. Avui en dia és cert que més persones coneixen gramaticalment la llengua, però s’ha afegit un problema més. Estem veient que hi ha una substitució gradual de la nostra llengua entre les noves generacions. Si fa dues dècades un castellanoparlant que vingués al Matarranya, ja fos per ser un nou resident o per no tenir com a llengua materna aquest idioma, es trobava amb que la llengua hegemònica era el català i no tenia gairebé problemes per aprendre’l . Avui veiem que el català ha perdut l’hegemonia que podia tenir fa dues dècades, sobretot entre els més joves. Ens trobem fins i tot joves de pares catalanoparlants que no obstant això utilitzen de forma més habitual el castellà dins del seu cercle d’amics i per descomptat en àmbits com l’educatiu.

Des de quan s’observa aquesta evolució?

Hem vist com entre els dos últims estudis fets sobre el tema en 2004 i en 2014 hi ha bastants diferències. Mentre el 2004 els percentatges de catalanoparlants que utilitzaven el català com a llengua materna seguien sent del 70%, a l’estudi de 2014 hem vist que aquests percentatges han baixat bastant i se situen al voltant del 50% de la població. Com veus hem passat d’un 90%, a un 70% el 2004 i el 50% actual. Val a dir que tradicionalment comarques com el Matarranya o la zona catalanoparlant del Baix Aragó-Casp han donat sempre xifres molt més elevades de persones que tenen el català com a primera llengua que la mateixa Barcelona. Veníem d’una situació bastant bona en els anys ’90, malgrat tota la situació política. Observàvem com s’havia mantingut un ús gairebé total del català al carrer, entre les famílies. El que passa a Fraga o a Tamarit és una mica el que podria acabar passant aquí. El fet de què el català no sigui una llengua escolar fa que fins i tot els tradicionalment catalanoparlants, acabin fent un major ús del castellà en la seua vida quotidiana.

De seguir aquesta tendència què creus que podria arribar a passar?

Hem vist com zones on tradicionalment es parlava aquesta llengua com són València i Alacant, Perpinyà o l’Alguer a Sardenya, ara és una llengua totalment desplaçada de l’ús diari. Es parla esclar, però és minoritari l’ús d’ella com a llengua materna i ha estat desplaçada en el cas d’Alacant, Perpinyà o l’Alguer, fent, que en aquests territoris, el català pràcticament sigui una llengua perifèrica. Nosaltres estem molt millor fins i tot que altres comarques d’Aragó com el Baix Cinca i fins i tot que algunes de Catalunya, però el descens és clar i la baixada en el percentatge de catalanoparlants també. Incloure-la en el currículum escolar, no només de forma optativa i que a més fos la nostra varietat de català, és molt necessari. També hi ha gent a la qual li preocupa la pèrdua de paraules i dites propis del Matarranya …

Hem fet ja diversos estudis i no puc deixar de referir-me a Esteve Valls. Hi ha estudis fets amb referència a l’estandardització i el “variacionisme”. Tenim a més literatura de Desideri Lombarte, és a dir, tenim material i hem d’esforçar-nos en això. La “estandardització” és una cosa que no només passa aquí.

Exilis i Polònia

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 13 d’agost)

Polònia ha estat repartida entre els seus veïns –Prússia/Alemanya, Rússia/Unió Soviètica, Austria– quatre vegades: 1772, 1793, 1795 i 1939. Com estat Polònia deixà d’existir del 1795 al 1918, i del 1939 fins al 1945. Durant 129 anys els polonesos han viscut sense estat i eren oficialment russos/soviètics, prussians/alemanys, austríacs, amb la corresponent persecució de la seva llengua i cultura, de màxima virulència a la part ocupada per Alemanya del 1939 al 1945, relativament menys en els altres períodes i estats, especialment a la part incorporada a Àustria. Durant els llargs anys de l’ocupació estrangera l’independentisme polonès no parà de revoltar-se, revoltes sempre vençudes, però els polonesos mai no reblaren ni perderen l’esperança de tornar a ser independents. Per això l’Himne de Polònia, creat a l’inici de l’ocupació estrangera al segle XVIII, diu en el seu primer vers Jeszcze Polska nie zginela (No és perduda encar Polònia), i efectivament des del 1945 Polònia torna a ser estat sobirà, encara que amb molt territori perdut a l’est, mal compensat pel tros que els aliats els deixaren arrabassar a Alemanya a l’oest. I què van fer els polonesos durant la llarga nit de l’ocupació? Doncs fugir a l’exili a cada revolta contra l’ocupant, i n’hi va haver moltes, de revoltes, a Polònia. Durant tot el segle XIX hi havia polonesos refugiats per tot arreu. Un incís: és ben possible que el qualificatiu de polacos amb què se sol insultar-nos als que parlem català, procedesca d’aquells anys: una manera de titllar-nos d’estrangers, perquè polaco n’hauria esdevingut sinònim. Tornem als 129 anys d’exili dels polonesos. No ho devien tenir fàcil, però foren acollits, en certs països prou ben acollits, i no pas retornats als estats ocupants. Amb aquesta llarga experiència de l’exili podríem creure que Polònia acolliria com cal els refugiats que aquests dies arriben a Europa fugint de les guerres. Doncs no: el Govern dretà que fa poc mana a Polònia el primer que ha fet és declarar que no acollirà els refugiats que de dreta llei li pertoquen com a membre de la Unió Europea. La memòria històrica flaqueja a Polònia.

Artur Quintana

 

Celebració del Dia Internacional de la Llengua Materna a l’Aragó

Comunicat

El diumenge dia 21 de febrer es celebra el Dia Internacional de la Llengua Materna instituït per la UNESCO; amb aquest motiu, des de la Direcció General de Política Lingüística del Govern d’Aragó s’ha reunit en un mateix programa les activitats que, des de diferents àmbits, es duran a terme, a fi de donar-les una major visibilitat i fer a tots partícips de la riquesa lingüística del nostre territori.

Volem, a més, convidar-vos expressament a la projecció de la versió en aragonès de la pel·lícula “El Bandido Cucaracha”, d’Hèctor Pisa i Juan Alonso, que tindrà lloc el dia 19 (divendres) a les 19,30 hores a la Sala CAI-Luzán, Passeig Independència, 10 de Saragossa.

Finalment, us adjuntem un enllaç al vídeo produït amb aquesta ocasió en què persones conegudes de la societat aragonesa de diversos àmbits, animen a l’ús de les nostres llengües.

https://www.youtube.com/watch?v=wo-L_R1XRFo&feature=youtu.be

Programa:Programa

Clarió organitza el dia de la Llengua Materna a Mont-roig

Manifest pel plurilingüisme a Espanya

Des de fa un temps ve funcionant un Seminari sobre el plurilingüisme a Espanya, producte del qual ha sorgit el manifest pel reconeixement i el desenvolupament de la pluralitat lingüística d’Espanya. El 25 de febrer es vol presentar al govern d’Espanya, per la qual cosa s’estan recollint signatures.

Si voleu signar el manifest heu d’enviar un correu amb el vostre nom, cognoms, activitat professional i lloc de residència a l’adreça electrònica juanjvazquez@telefonica.net el més aviat possible.

 

Manifest-CAT-1

 

Acte cívic de comiat i homenatge a Muriel Casals

Muriel Casals ens ha deixat

Muriel Casals, d’arrels franceses, va néixer a l’exili, a Avinyó (França), ara fa 70 anys. L’activista, doctora en ciències econòmiques, havia format part del PSUC i d’ICV, però no va ser fins l’any 2010 que va assumir un paper capital en el procés independentista. Tant és així que el seu compromís amb el moviment popular la va conduir el setembre passat al Parlament, després de concórrer en el tercer lloc a la llista de Junts pel Sí a les eleccions del 27-S. En aquesta legislatura se li reservava un paper clau per la seva vinculació amb les entitats civils: l’assumpció de la presidència de la comissió d’estudi de procés constituent.

Casals va assumir el timó d’Òmnium poc abans de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut, el 20 de març del 2010. Aquella primera manifestació a Barcelona, el 10 de juliol del mateix any, va ser, per Casals, el punt d’inflexió en les reclamacions del catalanisme civil. El dia que la gent va perdre la por. Des de llavors, va ser protagonista, juntament amb Carme Forcadell, de les grans manifestacions de l’Onze de Setembre –el 2012, amb la gran concentració a Barcelona; la Via Catalana del 2013; la V del 2014; i la cita a la Meridiana del 2015–, i de totes les mobilitzacions independentistes.

Un dels moments en què va prendre especial protagonisme va ser al Concert de la Llibertat, l’any 2013, quan l’independentisme va omplir el Camp Nou. “Som aquí per construir un país més lliure, més just i més digne, on tothom hi tingui cabuda. No som aquí per buscar un somni, nosaltres som el somni. Aquesta és la nostra força”, va proclamar aquell dia enmig de crits d’independència.

Casals es va convertir en una icona del moviment popular i va ser clau també en els moments polítics més tensos: va assumir un rol conciliador per llimar les diferències entre els partits independentistes però també va tenir un paper vigilant per garantir l’acord. Una de les imatges que deixa és la fotografia de l’acord del 14 de gener que va facilitar la convocatòria electoral de les plebiscitàries del 27-S. Casals va fotografiar-se al Palau de la Generalitat al costat del llavors president, Artur Mas; el líder d’ERC, Oriol Junqueras; Carme Forcadell (ANC) i Josep Maria Vila d’Abadal (AMI) per escenificar l’entesa sobiranista.

No va ser fins al mes de juliol passat, però, en la configuració de la coalició electoral de Juns pel Sí entre CDC i ERC que va fer el salt a la política institucional. El seu compromís la va conduir al Parlament: Casals va ocupar el tercer lloc de la llista de Junts pel Sí, mantenint un paper molt actiu en la campanya del 27-S. (Del diari ARA).

L’atropellament d’una bicicleta al carrer d’Urgell li va produir les ferides que quinze dies més tard l’han produït malauradament la mort.

Com recorda Jordi Cuixart, actual president d’Òmnium: “Estimem-nos”, ens deia sempre la Muriel, “estimem-nos que això és tan bonic”. I aquest ha sigut sempre un lema net de la nostra entitat durant aquests anys. Mai tan poques paraules han tingut tanta força.

Com a recordança em plau adjuntar unes fotografies de l’u de juny del 2013 a Calaceit, dins dels actes de “Passeig per la vida i per l’obra” de l’escriptor i professor, Josep Vallverdú, organitzada per l’Institut d’Estudis Ilerdencs i l’Associació Cultural del Matarranya, on va assistir i va participar en la taula redona “Llengua i territori” la Muriel Casals entre altres personalitats. Una dona de formes molts suaus, molt suaus, però de principis molt ferms, molt ferms.

El nostre sentit condol als seus familiars i amics.

Dos llibres per als socis d’ASCUMA

Tots els socis d’ASCUMA han rebut ja els llibres editats últimament, es tracta de Bernat Corremón al Matarranya de Nestor Macià (Associació Cultural del Matarranya) i Senderes de gebre de Susana Antolí (Col·lecció Lo Trinquet de l’Instituto de Estudios Turolenses, director col·lecció Artur Quintana).

Tot seguit podeu veure les cobertes d’ambdós llibres.

Arxivada la causa oberta contra Antonio Arrufat

L’Audiència Provincial de Terol ha arxivat la causa oberta en el cas del Pernil contra Antonio Arrufat, expresident de la Diputació Provincial, Francisco Abril, exdiputat, i Rogelio Castaño, cap dels Serveis Agropecuaris de la institució. A través de dues actuacions en les quals es donava resposta als cinc recursos presentats pels advocats dels investigats i el ministeri fiscal, el tribunal ha decidit acordar el sobreseïment parcial de la causa. A més, es rebutja la personació en la causa d’Eugenio García, expresident del CRDO Pernil de Terol, com a acusació particular.

Als dos polítics i el funcionari de la DPT se’ls atribuïen dos delictes de prevaricació i malversació de cabals públics, després que el jutge centrés la investigació en les subvencions concedides per la Diputació entre 2009-2013 i que un perit va considerar que no estaven ben justificades. L’informe econòmic al·ludia a un total de 60.000 euros amb què la institució va subvencionar a la Denominació d’Origen i en què hi havia manca de documentació en ajudes destinades a la promoció, el desenvolupament i el foment de la DO. La Fiscalia va demanar el sobreseïment de la causa per la institució al no apreciar delicte en les seves actuacions en considerar que l’atorgament d’ajuts responia a les funcions de servei públic. Aquesta qüestió havia de ser acceptada pel jutge instructor, però l’aparició de García com a acusació particular va truncar la petició del Ministeri Públic. (Notícia al diari La Comarca)