Presentació del Manifest per la normalització lingüística en una Catalunya Independent

Manifest

Com podeu veure, un dels intervinents de l’acte i signant del manifest és Juan Carlos Moreno Cabrera (Madrid, 1956), lingüista espanyol, catedràtic de Lingüística General a la Universitat Autònoma de Madrid. Ha publicat diversos articles sobre la situació de la diversitat lingüística mundial i ha format part del comitè científic de l'”Informe sobre les Llengües del Món” de la Unesco. Destaca per les seves posicions polítiques en oposició a l’ús de l’idioma castellà en els territoris bilingües d’Espanya i en defensa dels drets de les llengües minoritzades
De les seves conferències i entrevistes podem recollir les frases següents:
“És incomprensible que encara hi hagi catalans que escriguin llibres en castellà”
“L’èuscar és més útil a l’Estat Espanyol que l’anglès”
“A Catalunya no hi ha discriminació lingüística al castellà”
“No passa res per discriminar positivament el castellà perquè és una llengua que no es perdrà, té 440 milions de parlants”
“Tots els escolars de l’Estat Espanyol haurien de saber almenys dues llengües espanyoles”
“No existeix, o almenys no es detecta, un nacionalisme lingüístic català”
“El castellà no s’hauria d’ensenyar a les escoles de Catalunya”
“Seria un gran error que el castellà fos oficial en una Catalunya independent”
“Esteu segurs que [en la Catalunya independent] no faran servir l’oficialitat del castellà com una arma en contra?”

Straßburg im Elsaß (article d’Artur Quintana)

(Publicat al Diario de Teruel)

Aquests dies, per ineludibles obligacions familiars, hem hagut de visitar Estrasburg, la capital d’Alsàcia, a França, una ciutat on les autoritats fan tot el que poden per fer-ne desaparèixer la llengua pròpia i històrica: l‘alemany. És la mateixa tètrica situació en què hem de viure a la Codonyera, on les autoritats fan tot el que poden per fer-ne desaparèixer la llengua pròpia i històrica: el català. Certament no podem evitar de viure a casa, a la Codonyera, però sí d’anar a Estrasburg, i per això només hi anem, ben a desgrat, si, repeteixo, les circumstàncies ens hi obliguen. Quan érem a Estrasburg l’any 1959 només vam sentir-hi parlar alemany, i a tots els establiments ens van atendre en aquesta llengua, si bé tots els cartells eren en francés, i l’escola, els liceus i la universitat també. Enguany no hi hem sentit ningú parlar alemany pels carrers, i a quasi tots els establiments només ens podíem fer entendre en francès. Evidentment ja no ens ha calgut comprovar quina és la llengua de l’escola, els liceus i la universitat. En dues generacions les autoritats han aconseguit la quasi plena substitució de l’alemany pel francès a Estrasburg. La totpoderosa presència de l’alemany a l’altra ribera del Rhin, o sia a un cop de roc d’Estrasburg, no ha aconseguit frenar gens ni mica aquest procés. A Estrasburg gairebé només trobareu l’alemany en els cartells bilingües d’alguns carrers del centre històric, no tots, no us cregueu, i en alemany local, i no pas perquè a les autoritats se’ls haja despertat un gran amor per aquesta modalitat, el patois que en diuen, sinó per mostrar que la que es parla a la ciutat és ben diferent de l’estàndard alemany. I per a fer-ho encara més evident posen en francès Place Gutenberg, on el nom de l’inventor de la Impremta figura en alemany estàndard, mentre que la versió alemanya posa Guteberriplatz en patuès. Mutatis mutandis exactament igual com entre nosaltres. I tot això passa en una ciutat, Straßburg, seu del Parlament de la nostra Unió Europea, que hauria de ser model de respecte, dignitat i convivència.

Artur Quintana  

La 3ª de Mahler a Werner

El dissabte 19 de març, seguint el cicle obert de Mahler, Juan Carlos Calderón ens va presentar al loft de Werner una documentadíssima audició de la 3ª Simfonia de Gustav Mahler. Vam poder gaudir en la seva totalitat la versió de la Berlin Philarmonic Orchestra, dirigida pel seu titular, l’anglès Simon Rattle. Com sempre, no cal dir, els assistents van agrair de debò la mestria del professor Calderon. També una bona part d’ells ompliren la motxilla de disposició i desig per escoltar aquesta mateixa simfonia, per la Budapest Festival Orchestra, dirigida per Ivan Fischer, al dia següent al Palau.

Mahler va escriure la 3ª Simfonia entre el 1893 i 1896 i és la més llarga del seu repertori –uns 100 minuts–, tot un gran himne a la natura que transcorre a estones entre la lírica, la poètica i el sentiment, tot i que, com a gran contrast, en altres expositius domina la fastuositat i la opulència. I sorgeixen, com no, les incerteses i pors mahlerianes, però cap preocupació s’ha de tenir, perquè l’esperança triomfarà al final.

Tal com va fer en les anteriors simfonies Mahler va escriure un programa explicatiu que va canviar tantes vegades com li va semblar. La última descripció dels moviments sembla que va ser aquesta:

1. Pan desperta: la marxa de l’estiu (desfilada de Bacus): un llarg moviment de mitja hora de durada. Un himne gegantí, per glorificar la creació, farcit de marxes –fúnebres incloses–, fanfàrries i cadències de tambors.
2. Allò que les flors al prat em conten: (tempo de minuet) la joia i despreocupació de les flors. Per exemple, la gràcia i lleugeresa d’un pètal que cau.
3. Allò que els animals al bosc em conten: simfonia natural dels ocels i animals i a la llunyania el record infantil d’una banda militar.
4. Allò que la humanitat em conta: cançó de mitjanit amb alguns versos de Nietzsche. Arranjaments per a veu de contralt. Frases curtes, llargues pauses.
5. Allò que els àngels em conten: un cor de nens i un altre de dones, que interpreten una melodia basada en un poema de Des Knaben Wunderhorn d’una visió del paradís. Una microòpera.
6. Allò que em diu l’amor: extens adagio instrumental d’apoteosi final. Temes d’amor amb variacions. En paraules de Mahler “el que Déu em diu, la cúspide, el nivell més alt des del qual es pot contemplar tot el món”

Com a resumen de la simfonia: un univers musical sencer.

Mahler a Hamburg, 1896

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Patrimoni oblidat, memòria literària (exposició)

Nota de l’Institut Ramon Muntaner

“El proper dissabte, 19 de març, a dos quarts de dotze del migdia, s’inaugurarà a l’antic refetor del Monestir de Poblet l’exposició “Patrimoni oblidat, memòria literària”, acte que comptarà amb la presència de Laura Borràs, directora de la Institució de les Lletres Catalanes, i que es complementarà amb una visita guiada per part dels comissaris i amb una lectura de textos presents a l’exposició.

Realitzada per l’Institut Ramon Muntaner i la CCEPC, aquesta mostra vol relacionar els elements del patrimoni cultural tangibles ja desapareguts o que es troben en estat ruïnós o abandonats amb els textos literaris que n’han fet referència al llarg dels anys en un intent de vincular territori i literatura. Aquesta exposició forma part d’un projecte més ampli que, sota el mateix nom, «Patrimoni oblidat, memòria literària», han impulsat l’Institut Ramon Muntaner (IRMU) i la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana (CCEPC), amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i de moltes altres institucions, entitats i particulars.” (Continuar llegint)

En aquest projecte han col·laborat, a nivell particular, els membres de l’Associació Cultural del Matarranya, Josep Miquel Gràcia i Carles Sancho. Les seues aportacions, juntament a les de molts altres, es publicaran en un web que s’obrirà pròximament.

1) Santuari de la Mare de Déu de Gràcia. La Freixneda (J. M. Gràcia)

2) La Valera, la campana de la Codonyera (J. M. Gràcia)

3) Lo Molí Siscar de la Codonyera (J. M. Gràcia)

4) Lo Trinquet de la Codonyera (J. M. Gràcia i C. Sancho)

5) El Mas de Llaurador (C. Sancho)

Acte de lliurament del Premi Sambori Òmnium 2016, demarcació L’Hospitalet-Baix Llobregat

 

El divendres 11 de març, a partir de les 19 hores, es va celebrar l’acte de lliurament del Premi Sambori Òmnium de la demarcació L’Hospitalet-Baix Llobregat al Saló d’Actes de l’Escola Tecla Sala de L’Hospitalet. Aquests guardonats seran els que passaran a participar en la gran final del Premi Sambori Òmnium, del mes de maig. Els treballs del 18 guardonats s’han editat en una publicació que es va presentar en el transcurs de l’acte, i es va lliurar a tots els guardonats, entre altres materials.

El Premi Sambori abasta el conjunt de territoris de parla catalana i té com a objectius promoure la participació en un projecte comú d’alumnes i centres, fomentar l’ús i prestigi del català en l’àmbit escolar tot incentivant la imaginació, la creativitat i aquells valors pedagògics que es treballen en cadascun dels centres.

Tot seguit podeu veure fotografies de l’acte

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Jornades sobre la Franja i l’Alguer a Sabadell

  NOTA D’ÒMNIUM

Òmnium Sabadell, amb la col·laboració de la Fundació Sabadell Cultura 1859, organitza unes jornades sobre la situació de la llengua i la cultura catalanes a dos territoris que sovint tenim massa oblidats: la Franja i l’Alguer.

Quan vam planificar les activitats per al 2016, el tema dels Països Catalans va ser un dels eixos sobre els quals vam decidir treballar. I per això ara us oferim la possibilitat de conèixer millor la situació de la llengua i la cultura catalanes en dos territoris que sovint tenim massa oblidats: la Franja i l’Alguer.

En aquests dos territoris, la llengua catalana viu una situació de minorització, davant llengues molt més poderoses que tenen al seu favor l’administració i els poders polítics. A aquesta fràgil situació se li suma el fet que sovint la transmissió del seu ús, de pares a fills, es trenca. Tanmateix, a tots dos llocs trobem també moviment de resistència i una forta voluntat, per part de molts dels seus parlants, de mantenir i utilitzar la llengua catalana. Són dos territoris de frontera que, per la seva producció literària i artística i per la seva lluita a favor de la llengua comuna, el català, hem de conèixer i ajudar.

Per això hem organitzat aquestes jornades a Sabadell, que esperem que seran enriquidores i engrescadores per a tothom. Us hi esperem!

Programa

Exposicions Mequinensa!, amb fotografies de Jesús Moncada, i L’Alguer t’enamorarà, amb fotografies de Joan Mayoral

Del 5 al 10 d’abril de 2016, a l’Espai Cultura Fundació Sabadell 1859 (c. d’en Font, 25. Sabadell).

Informació sobre la inauguració, horaris i clausura aquí el programa.

Conferència-col·loqui Història, llengua i cultura a la Franja i l’Alguer: diferències i similituds, amb Marcel A. Farinelli, doctor en Història Contemporània, i Hèctor Moret, lingüista i investigador
Dimecres, 6 d’abril de 2016, a dos quarts de vuit del vespre, a  l’Espai Cultura Fundació Sabadell 1859 (c. d’en Font, 25. Sabadell).

Més informació aquí.

Concert Cançons de terres de parla catalana, amb Lo Barber de l’Alguer, Àngel Villalba i Florenci Roc
Dissabte, 9 d’abril de 2016, a les 7 del vespre, a l’Espai Cultura Fundació Sabadell 1859 (c. d’en Font, 25. Sabadell).

Més informació aquí.

Organitza: Òmnium Cultural de Sabadell

Amb la col·laboració de: Fundació Antiga Caixa Sabadell 1859

Eivissa: diverses fotos finals

Amb aquestes fotos acabem el reportatge d’Eivissa.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

El Duo Recapte actua el divendres 11 de març a la Sala Meta de Saragossa

El duo poètic musical franjolí  “Recapte” (Antoni Bengochea i Màrio Sasot) actua el proper divendres 11 de març a les 20,30 hores a la Sala Meta, carrer Don Juan de Aragón, 18  de Saragossa, amb el seu espectacle bilingüe “Poesia d’ací i d’allà”.  El programa inclou poemes en català d’autors de la Franja ja tradicionals en el seu repertori, de Desideri Lombarte, Hèctor Moret, Teresa Jassà, Josep San Martin, Josep Galan…,  mesclats en diferents apartats temàtics amb peces d’autors en llengua castellana com Antonio Machado,  León Felipe o Gustavo Adolfo Bécquer).    

Allí el públic podrà gaudir, junt amb la música i la poesia, d’una bona beguda fresca i exquisides tapes, en un local acollidor rodejat de bon ambient i peces d’art. (De Mas de Bringuè)

Desdoblament de gènere

(Publicat al Diario de Teruel)

No és nova, però cada vegada és més estesa la habitud de dirigir-se a un determinat grup de persones desdoblant el gènere: ciutadans i ciutadanes, companys i companyes, amics i amigues, veïns i veïnes, etc., etc. Quan va començar aquesta mala costum, per escalfar la qüestió diré, ridícula habitud, semblava que només era propietat dels “progres” esquerrans. Ara s’ha estès cap al centre i en multitud de casos arriba fins a la dreta. Si us fixeu bé, veureu aquest desdoblament només com un “postureig” i poca cosa més. Jo no vull treure’ls, als que fan ús d’aquest tipus de llenguatge, la seua bona voluntat i el seu desig de lluitar contra la discriminació femenina, el que passa és que han triat un camí equivocat, o, en tot cas, més vistós que eficaç. Si algú es pot sentir ofès, no em cauran el anells en demanar-li disculpes. L’equivocació rau en confondre gènere amb sexe: el gènere és gramatical i el sexe és una altra cosa. Altrament dit, hi ha el malentès de què el gènere es refereix al sexe quasi unívocament. Per altra banda això ve d’antic, i tant! Quan Stalin i Mussolini es dirigien a les masses ja ho feien servir. Les llengües tenen les seues pròpies regles, i qui són els “progres”o “pseudoprogres” per a canviar-les en nom d’una reivindicació de gènere? A més, no és possible en un escrit portar a l’extrem el desdoblament en qüestió sense caure en el ridícul. A tall d’exemple us indico uns casos que fan impossible el desdoblament: infant/infanta, bandoler/bandolera, pilot/pilota, accionista, minyó/minyona. Carme Junyent, eminent lingüista, porta lluitant contra el desdoblament des de sempre, podríem dir. D’ella recullo més d’un raonament i la crítica que fa a una de les últimes estupideses provinents de l’equip actual de l’Ajuntament de Barcelona: sembla que aquest Ajuntament, en un recent homenatge que li van fer a una dona, el van qualificar de “donanatge”. Carme Junyent posa també l’exemple d’una escola que per a el càlcul de punts per entrar-hi com alumnes deia: “Quan l’alumne o alumna té germans o germanes escolaritzats o escolaritzades al centre o pares o tutors legals que hi treballen en el moment en què es presenta la preinscripció: 40 punts.” Ridícul, oi? Tot i que, no van acabar de debò el desdoblament, mancava “pares o mares” i tutors o tutores.

 José Miguel Gràcia

Eivissa: de Dalt Vila a la Vila

La part alta del nucli històric de la ciutat d’Eivissa se la coneix com Dalt Vila, la qual va ser declarada Patrimoni de la Humanitat el 1999. Les vistes des de la plaça de la Universitat són magnífiques. Destaquen les muralles del segle XVI molt ben conservades formant un heptàgon. La porta principal és la del Mercat Vell amb pont llevadís. La ciutat vella d’Eivissa és d’origen fenici i té més de 2700 anys. . L’església parroquial, dedicada a Santa Maria, en un lloc prominent al cim del puig de Vila, és l’actual catedral

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.