El gran escàndol d’unes gravacions

L’escàndol ha estat gran, però sense efecte a les urnes, tot el contrari, pot semblar que ha estat positiu.

(Tot seguit, l’article publicat al Diario de Teruel  el passat dissabte 25 de juny)

Sense cap mena de dubte les gravacions de les converses entre el ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, i el director de l’Oficina Antifrau de Catalunya, Daniel De Alfonso, han estat el gran escàndol d’aquesta setmana. La gravetat del que ha passat és incommensurable. És greu l’acte de la gravació, és greu pel lloc on es van produir les gravacions i és greu, molt més greu encara, el seu contingut. Si Espanya fos una democràcia com cal, on, a més de votar cada quatre anys –tot i que, ara es vota més sovint, oi? –, el comportament democràtic, el sentiment de responsabilitat, la moral pública, fins i tot la vergonya, estiguessin tan arrelats com en altres països més democràtics i seriosos, el ministre de l’Interior ja seria ex ministre, en el ministeri s’haurien produït més d’una baixa voluntària o forçada i el propi president del Govern, qui sap com estaria. Seria president? Seria encara candidat? Aquí no passa res, són “hilillos de plastilina” o una “broma”. En dir que s’ha obert una investigació per esclarir els responsables de la gravació ja n’hi ha prou. Un ministre de l’Interior que treballa des de les clavegueres de l’Estat amb un jutge responsable de l’Oficina Antifrau, per a tombar Mas. Una planificada persecució per desacreditar els independentistes catalans –govern, partits polítics i institucions– i els seus familiars, utilitzant la fiscalia i els mitjans d’informació que vinguin bé. Contra el independentisme tot s’hi val: el fi justifica els mitjans. Ni Fernández Díaz ni De Alfonso han negat la veracitat de les converses, només han dit que estaven descontextualitzades, esclar com només són quatres hores d’enregistrament… . A què espera la fiscalia de l’Estat per posar-se en marxa?

Espero que el lector em permeti dues consideracions o reflexions sense més valor que la pura especulació: té prou credibilitat el senyor Fernández Diaz per actuar com a cap del procés de votació i recompte de demà? L’esposa del Cèsar no només ha ser honesta … Seria normal que el senyor De Alfonso després de ser destituït del seu càrrec retornés a exercir de jutge? Les actuacions i les declaracions del senyor De Alfonso al Parlament de Catalunya són dignes d’un especialista, posem per cas, en psicologia o psiquiatria.

José Miguel Gràcia

Anuncis

La societat civil es mobilitza a Barcelona pels béns de Sixena

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Un grup nombrós de persones s’han concentrat aquest dimecres davant les portes del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) a favor de la “unitat” de les col·leccions del museu barceloní i el de Lleida, i en contra de la sortida de les 97 obres abans del 25 de juliol al Monestir de Sixena per ordre judicial.

Entitats culturals, institucions, representants polítics i altres personalitats han secundat aquest dimecres la Plataforma d’Entitats Culturals de Lleida, en la seva lectura del manifest de defensa de la unitat de les col·leccions d’art del MNAC i el Museu de Lleida. El text es va presentar fa quinze dies, amb una quinzena d’entitats sotasignats, i avui ja té el suport d’entitats de pes com l’Ajuntament de Barcelona, Òmnium Cultural, l’Assemblea Nacional Catalana, Súmate, l’Institut d’Estudis Catalans, la Comissió de la Dignitat o la Federació Catalana d’Ateneus, representants de les quals han assistit avui a l’acte convocat al MNAC. També han assistit diversos diputats de Junts pel Sí, per bé que la Generalitat no ha donat suport formalment al manifest. El portaveu de la Plataforma, Xavier Quinquillà, ha subratllat que el retorn de les 97 obres de Sixena a l’Aragó abans del 25 de juliol –decretat pel jutjat de primera instància d’Osca- és “un escenari evitable” Ho ha destacat el portaveu de la Plataforma d’Entitats Culturals, Xavier Quinquilla, en el seu parlament de presentació a la Sala Oval del MNAC, al qual han assistit el número dos d’ERC a les eleccions generals, Joan Tardà; el president de l’ANC, Jordi Sànchez; el diputat delegat de Cultura de la Diputació de Barcelona, Juanjo Puigcorbé, i el vicepresident d’Òmnium, Joan Vallvé, Salvador Casals, president de la Federació d’Ateneus de Catalunya, Pep Cruanyes, president de la Comisió de la dignitat, entre d’altres,  En el manifest, llegit a la Sala Oval del museu per Màrius Serra, els impulsors han reclamat a la Generalitat activar amb urgència «mecanismes legals i administratius» que té al seu abast per defensar les col·leccions, en base a l’Estatut, la Llei de Museus i la Llei de Patrimoni Cultural Català. Després el director del MNAC, Josep Serra ha ofert una visita per contemplar les obres de Sixena que són al MNAC.

El conseller Santi Vila ha rebut per la tarda representants de la Plataforma d’Entitats Culturals de Lleida, promotora del manifest, a la seu del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

 

 

Tornaran a Sixena les 97 peces?

El proper 25 de juliol finalitza el termini per a la devolució de les 97 peces –objectes i obres d’art– provinents de Sixena que ara hi són al Museu Diocesà de Lleida i al MNAC de Barcelona, 44 al primer i 53 al segon. Com és ben sabut, el 24 de maig d’aquest any, la titular del Jutjat d’Instrucció número 1 d’Osca, María del Carmen Aznar, va fixar per al proper 25 de juliol la devolució de les 97 peces del patrimoni històric del Monestir de Sixena que van ser venudes per les monges santjoanistes a la Generalitat de Catalunya i al MAC (Museu d’Art de Catalunya, ara MNAC).

En faré una síntesi de les vendes d’aquestes 97 peces: el 1970, Patrimonio Nacional, que havia d’encetar una gran restauració al monestir, va aconsellar el trasllat a les cinc monges que vivien a l’hostatgeria del monestir de Sigena. Veritablement el monestir de Sixena era una ruïna on no s’hi podia viure. Abans de marxar les monges i supervisat per mossèn Jesús Tarragona, responsable del patrimoni del bisbat, amb totes les obres d’art grans que hi tenien, van carregar un camió, el qual les va deixar al Museu de Lleida en qualitat de dipòsit. També van deixar dipositats al MAC diversos objectes i obres d’art, la majoria de format petit i de relatiu valor artístic.

A principis dels vuitanta, el bisbe Ramon Malla va demanar a la Generalitat que comprés les obres dipositades al Museu de Lleida i al MAC. Les monges ho demanaven també insistentment, sobre tot la priora de Valldoreix, perquè no tenien diners i havien de pagar el nou convent. A més, van haver de demanar permís a Roma, perquè la quantitat era elevada. Sense descartar algunes compres anteriors, el primer contracte, ben documentat, de compra-venda de 44 peces el van signar Joan Guitart, conseller de la Generalitat i la priora, Pilar Sanjoaquín, el 21 d’abril del 1983, per un import de 10 milions de pessetes. El componien 3 tombes o urnes funeràries (Isabel d’Aragó, Beatriu Cornel i Francisquina d’Erill, 1 bancal de fusta, 4 taules pintades (una del Retaule de la Pietat), 1 talla, 7 pintures de la història de David, 14 pintures variades sobre tela (segles XVII i XVIII), 10 relleus i figures d’alabastre (Retaule de Santa Anna) i 4 fragments d’imatges. Les obres es trobaven al Museu Diocesà de Lleida en qualitat de dipòsit.

La segona venda, signada per Ramon Guardans, president del Patronat del MAC i la priora, que va tenir lloc el 20 de juny de 1992, va ser de 41 objectes o lots, per import de 15 milions de pessetes. La llista d’objectes, dipositats al MAC, es componia de: 1 brodat, 2 palmatòries, 1 forquilla gran, 1 portada de llibre, 4 reliquiaris, ornaments, vestits, fragments de rajola, 2 culleres, 3 frontals de tela, 1 manípul, 1 tapa de sopera, 1 faldilla, 6 escuts en pergamí, rajoletes, 2 escudelles de Muel, pergamins, 9 llibres i 2 pintures sobre tela.

I la tercera i última venda, signada per Joan Guitart i la priora, va tenir lloc el 17 de desembre de 1992 per import de 25 milions de pessetes. Es tractava de 12 peces o lots: 1 porta policromada (18 milions), 2 peces de ceràmica, 2 llibres, 1 pintura mural, fragments de pintures murals, 2 escuts de pedra, 1 fragment de creu, 1 pedra amb tres escuts, 1 feix de papers i 1 caixa forta. Totes les peces eren al MAC.

Més enllà de les peces d’art o antigues que va comprar la Generalitat, la priora Angelina Opi va vendre també les finques agrícoles i parcel·les, pertanyents a l’orde des de temps immemorial. També llogà a les monges de Betlem les estances del monestir.

La titular del Jutjat de Primera Instància núm. 1 d’Osca, amb data 8 d’abril del 2015, va declarar nul·les de ple dret les tres operacions de venda a la Generalitat de Catalunya i al MNAC, perquè fonamentalment no es van ajustar al que preveu la legislació espanyola de patrimoni, que impedeix alienar el contingut moble d’un bé d’interès cultural sense una autorització prèvia de l’administració competent, a més de considerar com a una unitat indivisible tots els béns de Sixena.

El cas és que després de recursos d’apel·lació i d’empara, de conflictes de jurisdicció, de declaracions i contradeclaracions per part de la Generalitat i el govern d’Aragó, el 24 de maig passat  la titular del Jutjat d’Instrucció número 1 d’Osca, María del Carmen Aznar, va fixar per al proper 25 de juliol la devolució de les 97 peces del patrimoni històric del Monestir de Sixena que van ser venudes a Catalunya. D’altra banda, amb data 31 de maig, la Generalitat va comunicar que havia presentat un nou incident d’execució davant del Tribunal Constitucional, que se suma al que es va presentar l’11 de juny de 2015 i que encara està pendent de resolució. El Govern de la Generalitat defensa que no es pot executar cap trasllat dels béns, ja que la resolució no es pot considerar ferma fins que el TC hagi resolt els dos incidents d’execució.

Cal dir que, allà pel mes de febrer, un intent d’acord entre el conseller de Cultura de la Generalitat, Santi Vila, i la consellera de Cultura d’Aragó, Mayte Pérez, per  retornar a Sixena els 53 objectes i obres d’art que hi són al MNAC va quedar en orris, com era d’esperar.

La Universitat de Lleida, la Xarxa de Museus de les Terres de Lleida i Aran i tots els partits polítics de les terres de Ponent, a excepció del PP i Ciutadans, mantenen una forta oposició a retornar a l’Aragó cap dels béns del Museu de Lleida provinents de Sixena. Quinze entitats culturals lleidatanes han exigit a la Generalitat que es posicioni “de forma decidida i clara” a favor de la unitat de les col·leccions dels museus, reclamant que utilitzi “tots els mecanismes legals i administratius” per bloquejar la sortida de les peces.

Què en pensa el lector? Tornaran al Monestir de Sixena les 97 peces?

 Josep Miquel Gràcia  

Les Jornades sobre el català a l’Aragó. Llengua i territori

2-5

Les Jornades sobre el català a l’Aragó. Llengua i territori van ser presentades en roda de premsa dijous 2 de juny a les 4,30 a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans a Barcelona, al carrer del Carme 47. Organitzades per la Colla de Charradors O Corrinche amb la col·laboració del Centro Aragonés de Barcelona i la Universitat de Barcelona. Segons els responsables de la convocatòria “aquestes jornades intenten mostrar, amb un fil conductor musical, una realitat que reflexa les diferents propostes expressives, d’estil i generacionals, que han contribuït a dignificar d’aquest territori”. Intervingueren en l’acte el professor de la Universitat de Barcelona i membre de l’IEC J. Enrique Gargallo, per part de l’organització de les Jornades Arturo Mahiques de la Colla de Charradors O Corrinche i Òscar Dalmau amb arrels a Massalió d’on és la mare i a Fraga d’on és la seua parella Thais Villas. Finalitzà l’acte el cantautor favarol Àngel Villalba que va interpretar una mostra del seu repertori, repassant la seua llarga trajectòria musical. Cançons de lluita política -Dos hòmens cepats-, de reivindicació del territori -Cant al Matarranya i Olivera d’Aragó-, de festa – Havanera del riu d’Algars i Ronda per tu-, picants – La xica que va a la font- i íntimes – Volguda mare. L’Àngel més autèntic, sense electrònica: guitarra, timple i potent veu, com en una reunió d’amics a la bodega.

Divendres 10 continuaren les Jornades sobre el català a l’Aragó amb un sopar al Centro Aragonés de Barcelona on hi assistírem una quarantena de persones, on acabat van poder escoltar un concert del cantautor de Saidí Anton Abad que feia temps que no actuava a Barcelona. Esta vegada estava acompanyat per Màrio Sasot a la bandúrria, de la mateixa vila que el cantant i que forma part del Duo Recapte i pel music marroquí Mohamed Soulimane al violí i la percusió i que forma part de l’orquestra àrab de Barcelona. Anton va fer un tast dels seus cinc treballs discogràfics enregistrats entre el 1989 i el 2009. Passaren per escenari temes de crítica social, d’evocació, del camp, d’amor, d’humor… Un cantautor amb una veu molt personal i cançons amb unes lletres que recullen el parlar de la seua vila que dóna més autenticitat als seus poemes i descriuen un territori. Una actuació que va finalitzar cap a l’una de la nit, després de la propina dels visos del cantautor com a premi per l’entusiasme mostrat del públic.

Carles Sancho

Taula rodona “La Llengua Catalana a l’Aragó”

Dins de les Jornades sobre les comarques catalanoparlants de l’Aragó (LLENGUA I TERRITORI), el passat 10 de juny tingué lloc la Taula rodona “La Llengua Catalana a l’Aragó” a la Universitat de Barcelona. El professor de Filologia Romànica de la Universitat de Barcelona, J, Enrique Gargallo obrí l’acte agraint la presència de la subdirectora de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, dels ponents de la Taula i de tots els assistents en general, fent esment, entre altres coses, a les fronteres que agermanen, o que haurien d’agermanar.

La subdirectora de Política Lingüística, Marta Xirinacs, va iniciar el seu parlament dient “som entre amics” i “compartim llengua i moltes altres coses”. Parlà de la Enquesta “quinquennal” d’Usos Lingüístics de tots el territoris de parla catalana, recordant la reunió de Calaceit sobre aquest tema i va anunciar la pròxima a l’Ateneu Barcelonès el dia 7 de juliol. Va lamentar el període de la LAPAO (PP-PAR) en el qual es van trencar gairebé totes les relacions envers la llengua amb el govern d’Aragó, tot i que amb el govern actual, i especialment amb el director de Política lingüística d’Aragó, I. López Susín, les coses han canviat afortunadament. Va destacar també les bones relacions amb la Universitat de Saragossa.

Els ponents, Ramon Sistac, Hèctor Moret i Carles Sancho van fer un repàs exhaustiu de la situació del català a la Franja, des del naixement del qualificatiu –la Franja– com a denominació dels territoris d’Aragó de parla catalana, primer amb adjectius i després sense, fins a data actual. Ramon Sistac, força amè com sempre,  es centrà en la Ribagorça i la Llitera, on el territori és complex i mal comunicat, i on el problema més greu no és la falta de transmissió de la llengua si no el despoblament. Què queda de la llengua quan no hi ha parlants? Va agrair al PP i al PAR l’augment d’autoestima de molts aragonesos envers el català i els moments de riotes com a conseqüència del LAPAO. Hèctor Moret va reconèixer la gran influencia dels escriptors franjolins (Moncada, Mercé Ibarz, Serès, Desideri…) en llengua catalana sobre la conscienciació de la ciutadania. Al Baix Cinca, digué que la despoblació no és tan greu, tot i que la no socialització en català dels emigrants pesa molt en negatiu. Hi ha vents d’esperança sobre la importància que els ciutadans li van atorgant al saber català.  Carles Sancho va destacar la gran influència que va tenir el II Congrés Internacional de Llengua Catalana de l’any 1986 per a la conscienciació del grup d’activistes per la llengua. Va fer esment també  al naixement de les associacions i de la revista Temps de Franja. Com a problemes més importants va recordar la manca d’autoestima de la ciutadania i el raquític i volàtil ensenyament del català al Matarranya.

Josep Miquel Gràcia 

“Lo Floro” a l’Institut Blume d’Esplugues

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Dins de les activitats que ofereix Òmnium d’Esplugues en defensa de la llengua i la cultura, el 8 de juny, Josep Miquel Gràcia va realitzar una lectura escenificada del seu llibre Pasqual Andreu, lo Florit. Lo Floro en vers a l’Institut Joaquim Blume d’Esplugues, Van assistir els dos grups d’alumnes de 4rt. d’ESO seguint la lectura amb força atenció i complaença. Cal recordar que aquesta lectura de l’esmentat llibre ja s’ha realitzat en dos ocasions a l’Institut de la Mallola de la mateixa localitat. Com l’oferta està oberta, es probable que el pròxim curs es repeteixi en altres Instituts. Segons l’opinió dels professors dels centres on han tingut lloc les lectures, és molt recomanable per als alumnes la diversitat de trets dialectals del català del llibre, així com la pròpia construcció i estructura de les contalles versificades del bandoler franjolí, lo Floro.

“L’Institut Joaquim Blume és un centre de la xarxa pública del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya, creat el curs 1991/92 per tal de facilitar la compatibilitat de l’activitat acadèmica amb la tecnificació esportiva dels nois i noies en edat escolar. Està ubicat en el complex del Consell Català de l’Esport a Esplugues de Llobregat.

Actualment ofereix els estudis del segon cicle de l’Educació Secundària Obligatòria (3r i 4t d’ESO) i els de Batxillerat de totes les modalitats (exceptuant l’artística). La major part de l’alumnat de l’Institut que cursa aquests estudis gaudeix, al mateix temps, d’una beca del Pla de Tecnificació Esportiva de Catalunya. Són nois i noies procedents de diverses comarques catalanes i de la resta del territori de l’Estat.

A més, el centre ofereix el Cicle Formatiu de Grau Superior d’Animació d’Activitats Físiques i Esportives de dos cursos acadèmics de durada. La inscripció en aquest cicle és lliure, és a dir, els alumnes que el cursen no estan, en general, becats pel Pla de Tecnificació.”

Lluís Roig

En Joan Sales i el castellà d’Aragó

3090300942-52bc60d273

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 4 de juny del 2016)

En general els nostres escriptors fan ben poc ús de les modalitats del  castellà d’Aragó, i se solen limitar als models tendencialment acadèmics. Com a molt n’amollen alguns mots en textos de caràcter jocós. I això que l’article 3.3 de la Constitució declara que la riquesa d’aquestes modalitats castellanes nostres és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció. Però n’hi ha alguna  important excepció, com és el cas de la narrativa d’en Joan Sales, i tant a Incerta glòria, la gran novel·la seua de la nostra darrera Guerra, amb molts d’escenaris baix-aragonesos, redactada a partir del 1948 i publicada l’any 1956, com a l’extens carteig que l’autor mantingué de 1936 a 1941 amb Mercè Figueras i Màrius Torres. Entre el 1937 i el 1938 en Sales visqué quasi un any entre nosaltres, majoritàriament al Baix Aragó, on havia vingut a defensar la legalitat republicana enfront dels sublevats. El juny del 37 el tinent Joan Sales començà a escoltar i aprendre la modalitat castellana de Calanda, i no se’n pogué estar de comunicar-ho als seus corresponsals: usen el verb caler i l’exclamació rai tan sovint com nosaltres; diuen esparvero, ólipa, cado (cau), ludria, alberge (albercoc), presco (préssec), impelto, royo (roig), cinglo, cardelina (cadernera), loguero (lloguer), albergenia, letonero (lledoner). A Estercuel -Olivel de la Virgen a Incerta glòria– observarà que la gent del país anomena per cert azerollas les atzeroles, que diuen lorenza a la tremuja, fiemo als fems, … . És sobretot en els mesos passats al front aturat d’aquesta darrera localitat on el tiniente Don Juanico aprendrà bé la modalitat baix-aragonesa del castellà. Aquest cabal lingüístic que hi ha anat assimilant l’incorporarà a Incerta glòria en les freqüents intervencions que s’hi troben de gent d’Estercuel i encontorns. María de Olivel, figura central de la primera  part de la novel·la, és descrita: Si salió tan siñorica, algún impelto tindría, … Que en impeltando un albergero, da prescos como el mesmo puño.  Són una vintena llarga d’intervencions a la novel·la en castellà d’Aragó, que algun dia s’hauran d’estudiar com cal.

Artur Quintana