Gentilicis

(Publicat al Diario de Teruel)

 Gentilici és definit al diccionari com pertanyent a un poble, a una família; denota la nació o pàtria d’una persona. I sí, tots sabem passablement bé què vol dir “anglès”, “alemany”, “francès”, …, però no tant quan diem “català”, “curd”, “occità”, “sard”, .., i menys encara quan parlem de “roma/romani/gitano” o “jueu/hebreu/israelí” etc.. Les  coses es compliquen més perquè molts gentilicis designen no només la pàtria d’una persona, sinó també la llengua: “italià” tant vol dir “ciutadà d’Itàlia” com “parlant d’italià”. Sembla prou clar què vol dir “llengua alemanya, anglesa, francesa, rusa, aragonesa, arpitana, …”, i les enciclopèdies ens informen bastant bé dels indrets on aquestes llengües es parlen. El mateix passa amb “literatura alemanya, búlgara, anglesa, italiana, asturiana, basca, polonesa, albanesa…”, perquè les enciclopèdies diuen sempre el mateix: “literatura polonesa és l’escrita en llengua polonesa, literatura persa es l’escrita en llengua persa, literatura curda és l’escrita en llengua curda, …” sempre igual, repetitivament. El consensus omnium és total. I tanmateix, quan fa no gaires anys Catalunya va ser el convidat especial de la Fira del Llibre de Francfurt els escriptors catalans en castellà van muntar un sagramental perquè no els hi van convidar. Argumentaven que ells eren catalans i que per tant els seus escrits en castellà eren literatura catalana. El sidral segueix durant. En el cas del gentilici “aragonès” encara és complica més tot plegat, perquè si bé a Catalunya hi ha catalans, com acabem de veure, que afirmen que la literatura castellana és literatura catalana a Catalunya, no afirmen, ara com ara, que la llengua castellana sigui llengua catalana a Catalunya, mentre que al nostre país, seguint l’exemple d’en Juan Moneva, s’afirma que tota llengua parlada a l’Aragó és llengua aragonesa: ergo el català d’Aragó no és tal sinó aragonès oriental. Del castellà d’Aragó encara no en diuen que siga aragonès meridional, però tot arribarà. No en dubteu pas: tindran més glorious days les manipulacions i mixtificacions al nostre país. Ja en tenim  tradició: “polaco” vol dir “ciutadà polonès” i “parlant de polonès”. com també significa, en versió infamant, “ciutadà català” i “persona parlant de català”.

Artur Quintana

Comunicat de l’Institut d’Estudis del Baix Cinca

 “Amb el suport de les persones que formem l’associació, l’Institut d’Estudis del Baix Cinca treballa des dels anys 70 per posar en valor el patrimoni cultural de la comarca. Per això us convoquem a assistir un any més a la gala anual de la nostra entitat –que enguany tindrà lloc al Castell de Fraga dissabte 3 de desembre a les 19:00–, en què tradicionalment venim atorgant el «Premi Josep Galan a la normalització cultural i lingüística», el «Premi Franja: cultura i territori» i les «Beques d’investigació Amanda Llebot».

Enguany, el Premi Galan ha recaigut en l’associació fragatina Amics del cine. Amics del cine va nàixer l’any 2013 per col·laborar amb el moviment cultural de Fraga oferint la projecció comunitària de pel·lícules davant la manca d’oferta a la ciutat. Des de llavors, els veïns de Fraga han vingut gaudint d’una programació estable de cintes d’actualitat en cicles de tardor i hivern. Sensibles a la realitat lingüística de Fraga i comarca, programen títols en castellà i en català, motiu pel qual reben aquest premi.

El Premi Franja 2015 vol premiar la trajectòria de la Carme Alcover i Pinós. Alcover és nascuda a Massalió (1952) i va exercir com a mestra de català a Fraga en els difícils primers anys d’ensenyament de la matèria en les escoles i instituts de la Franja d’Aragó. Actualment treballa com a tècnica lingüística del Govern d’Aragó i ha publicat diversos estudis sobre l’ensenyament del català a l’Aragó. També té publicats narracions i poemes en volums col·lectius. Va ser membre del Consell Superior de les Llengües d’Aragó.

La nota musical correrà en aquesta ocasió a càrrec de Pau Elias, que oferirà un original concert d’ampolles de colors. Finalment podrem degustar un aperitiu a peu dret.

Esperant comptar amb la vostra assistència, us saludem ben cordialment.

La Junta de l’IEBC-IEA”

 

La 8ª de Mahler a Werner

Bitllet de l’estrena de la 8ª Simfonia

El dissabte 19 de novembre al loft de Werner, continuant amb la presentació de totes les simfonies de Malher  i seguint el projecte “Malher Maps” del professor Juan Carlos Calderón, vam arribar a la 8ª, Simfonia dels mil, sobrenom que es va inventar l’empresari Emil Gutman per l’exigència de l’enorme quantitat  d’instruments i cantants per interpretar-la. Mahler no va acceptar de bon grat aquest apel·latiu. Composta aquesta obra coral per excel·lència durant l’estiu de 1906, va ser l’última que va poder estrenar en vida, a Munic, el setembre del 1910. Una estrena que va gaudir d’una bona crítica i d’un èxit de públic, possiblement atret per les expectatives de l’espectacularitat de la presentació. Sembla que tot el pessimisme que havia marcat les anteriors obres, el va voler canviar per la sempiterna confiança en el esperit humà. Contràriament als terminis –al voltant de dos anys– que necessitava per escriure Malher les simfonies precedents, aquesta 8ª la va compondre només en un estiu. De la seva estrena Alma Mahler escriguí: “L‘assaig final va provocar fervoroses mostres d’entusiasme, però això no va ser res comparat amb la pròpia interpretació. Tota l’audiència es va posar dempeus quan Mahler va pujar a la seva posició del pòdium. El silenci colpidor que va seguir va ser el més impressionant signe d’homenatge que un artista pot rebre … llavors Mahler, aquest diví dimoni …”

No vull deixar passar una línia més sense dir que, al meu entendre,  Carlos Calderón es va bolcar en l’anàlisi minuciós i profund de tota aquesta 8ª Simfonia d’una manera molt especial, demostrant la seva ben positiva valoració i gust per l’obra mahleriana. No cal dir que tot això va ser possible pel gran coneixement que va demostrar d’aquella. A estones li podia tant el gaudi d’escoltar-la i explicar-la que li era força difícil posar fre a les seues, espontànies en tant que encertades i precises, explicacions. Per a tots els que assistim a aquestes tan il·lustratives xerrades, un matí d’un dissabte dona la sensació de molts, molts plens de música.

Tornant a l’obra, com va recordar Carlos Calderón, en trobar-se Mahler  per casualitat amb l’himne Veni Creator, va tenir una visió sobtada de l’obra al complet: “Vaig veure la peça sencera immediatament davant els meus ulls i només vaig haver d’escriure-la com si em fos dictada” Dues notes escrites per Mahler el juny del 2006 fan pensar que tenia prevista una estructura de quatre temps, així: 1. Himne, Veni Creator, 2. Scherzo, 3. Adagio, Caritas i 3. Himne, “El naixement d’Eros”, o uns altres quatre temps lleugerament canviats. Pels comentaris de Mahler es fa palès  que l’esquema en quatre moviments va durar relativament poc, Aviat el reemplaçaria només per dos moviments:

1. Himne “Veni Creator Spiritu. Allegro impetuoso.
2. Escena final de “Faust” de J. W. Goethe.

La simfonia està dedicada a la seva estimada dona, Alma Maria.

Resumint molt podríem dir que la primera part de la Simfonia posa música a l’himne llatí medieval, propi de la Pentecosta, “Veni, Creator Spiritus”, atribuït a Raban Mau, abat de Fuda, i que dura al voltant de mitja hora. La melodia està interpretada fonamentalment pels cors. Té una part de gran complexitat i l’estructura es correspon bàsicament amb la forma de sonata.  La segona part d’una hora, basada en l’última part del Faust de Goethe, és una barreja de cantata, oratori i tres moviments de simfonia, que flueixen sense pausa de l’un a l’altre. El començament és una llarga introducció instrumental (el més llarg passatge instrumental de tota la Simfonia), que comprèn parts en tempo d’Adagio i de Scherzo. Passant pels barrancs, selves i penyals de soledat, s’arriba als cants dels anacoretes, al Pater Staticus i al Pater Profundus. Continua amb els nens benaurats, un grup de veus blanques (àngels joves i perfectes) i després la invocació del Doctor Marianus i un cor de penitents (Margarida, Maria Magdalena, la Dona Samaritana, més nens benaurats fins l’aparició de la Mater Gloriosa. I al final un cor místic i una gran explosió orquestral. Si no és una òpera se li sembla molt.

Per a Mahler és la millor de les seves obres. Qualsevol explicació és sobrera, el millor que es pot fer és escoltar-la, disposat a la dolça expressió mística, la calidesa i la potència  de les veus i els impactes corals i orquestrals.

La versió que va utilitzar Carlos Calderón per l’audició va ser la de Christoph Eschenbach que podeu veure i escoltar aquí: http://www.christoph-eschenbach.com/mahler/index.php?m=8&q=

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Altres versions:

https://www.youtube.com/watch?v=NYl7govYtKc

https://www.youtube.com/watch?v=NSYEOLwVfU8

https://www.youtube.com/watch?v=O5n4TbNMq1Q

https://www.youtube.com/watch?v=sgEvco07TWw

https://www.youtube.com/watch?v=SFl0wx34qC4

https://www.youtube.com/watch?v=Z8fR5K-g5Ko

 

Quan la justícia no és la solució (Sixena)

(Publicat al Diario de Teruel)

El passat 2 de novembre la magistrada del Jutjat de Primera Instància nº 2 d’Osca va ordenar l’execució provisional de la sentència dictada el 4 de juliol passat que condemna el MNAC a lliurar les pintures de la Sala Capitular al Monestir de Sixena. La magistrada instava el MNAC perquè en el termini de vint dies comuniqui al jutjat com procedirà a desmuntar les pintures i a traslladar-les. La Generalitat de Catalunya va qualificar la decisió de la jutgessa de gran despropòsit. Faré uns breus comentaris al respecte. Si les restes de les pintures murals de la Sala Capitular, malmeses i perduda la seva policromia original, no s’haguessin arrencat el 1936 immediatament després de l’incendi, en molt poc temps s’haguessin perdut per sempre. No cal dir que fins el juny de 1995 Sixena va formar part de la diòcesi de Lleida. Tots el tècnics i experts en art alerten del gran perill del trasllat; com a exemple cito les paraules de Gianluigi Colalucci, restaurador de la Capella Sixtina i que desaconsella el trasllat: “Les pintures van ser tallades en molts fragments que estan muntats en suports de fusta i, per tornar-los a instal·lar, seria necessari recompondre’ls i refer-los, i això no garanteix que tots els esforços de conservació que s’han fet fins ara tinguin un bon final”. ¿Pot una sentència fer compatibles el dret de propietat, les raons “filosòfiques” dels demandants, el valor i la decisió estratègica del moment de l’arrencament l’any 1936, la possessió de bona fe, la restauració i protecció dels bens durant tants anys, el gaudi que proporciona la contemplació de l’obra als milers de visitants d’un gran museu com és el MNAC, dins de la seva gran col·lecció d’art romànic, els riscos del trasllat actual, les condiciones ambientals de la Sala Capitular de Sixena de cara el futur,  els responsables pecuniaris de totes dels despeses d’ençà 1936 –monges santjoanistes, Ajuntament de Sixena, Govern d’Aragó o Generalitat–, etc., etc.? Només un acord entre el Govern d’Aragó i la Generalitat de Catalunya podria esdevenir com a solució racional pel bé de l’art. Ja sé que no és el mateix, però una reproducció virtual que recrees les pintures romàniques originals mitjançant projecció audiovisual (mapping) i hologrames a la Sala Capitular de Sixena hauria de ser estudiada. Els seus efectes serien espectaculars.

José Miguel Gràcia

 

El català llengua predominant a la Franja

L’acord a l’Ajuntament de Mequinensa

Ajuntaments de la Franja han declarat el català com a llengua predominant en aquestes localitats. Es tracta d’una mesura prevista que insta els ajuntaments a traslladar aquesta informació al govern aragonès per tal que aquest la tingui en compte per a l’elaboració del mapa lingüístic de la comunitat, de la mateixa manera que ho hauran de fer els ajuntaments de les localitats on es parla aragonès.

Així ho van informar ahir divendres diversos mitjans, després que, el dijous, l’Ajuntament de Mequinensa (Baix Cinca) es va acollir a la iniciativa, sumant un total de 9 Ajuntaments (Tamarit de Llitera, Albelda, Vencilló, Montanui, Tolva, Bonansa, Areny de Noguera, Sopeira i Mequinensa) que ja han aprovat en els seus plens la declaració de la llengua catalana com a predominant en la seva localitat. La alcaldessa de Mequinensa, Magda Godia (PSOE), ha remarcat que “només es tracta de normalitzar una situació per dir que nosaltres parlem català”, amb l’objectiu que el govern pugui elaborar el mapa lingüístic amb les diferents llengües que es parlen històricament a Aragó. Ens arriben notícies que de què el nombre d’Ajuntaments que han pres l’acord va creixent.

Suposo que el govern aragonès, a més de rebre els acords dels Ajuntaments de la Franja que prenguin l’acord, tindrà en compte els estudis i opinió dels escriptors i lingüistes a l’hora d’elaborar els mapes lingüístics del català i l’aragonès, força clares des de fa temps, millor dit, des de sempre.

Front comú de les Illes, el País Valencià i el Principat per a la normalització del català

Foto de Vilaweb

“Arrenglerament dels tres governs en matèria lingüística davant les polítiques de l’estat que resulten perjudicials per al català

Els màxims responsables de la política lingüística del País Valencià, les Illes i el Principat es van reunir ahir a Barcelona. La directora general de Política Lingüística del govern de les Illes Balears, Marta Fuxà, la directora general de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, Ester Franquesa, i el director general de Política Lingüística i Multilingüisme de la Generalitat Valenciana, Rubén Trenzano, van celebrar una trobada amb l’objectiu de compartir estratègies per impulsar l’ús de la llengua.

La reunió es va obrir constatant la importància d’una trobada de responsables de polítiques lingüístiques que incideixen sobre 13 milions de ciutadans i amb una exposició de les principals línies polítiques impulsades a cada territori. En el transcurs de la reunió es va acordar treballar conjuntament per garantir la coherència, la transparència i la màxima informació pública pel que fa al sistema d’acreditacions de llengua dels tres territoris. Un sistema d’acreditacions de coneixements lingüístics coherent i clar per als ciutadans és un pas important per reforçar la unitat de la llengua.”

El govern d’Aragó va ser invitat a aquesta reunió? La coneixia? Està interessat en assistir-hi a futures reunions? Tot el que sigui desvincular-se del front comú per la llengua és una manera de menystenir la veritable protecció del català a l’Aragó.

(Seguiu llegint la notícia a Vilaweb)

Pluralitat lingüística a l’Aragó (III jornada)

La Direcció General de Política Lingüística del Govern d’Aragó, en col·laboració amb l’Associació de Periodistes d’Aragó organitza, entre els mesos de novembre i desembre de 2016,  tres jornades de treball per a professionals de la Comunicació, l’objectiu de les quals és donar-los  a conèixer amb més claredat  i profunditat  la realitat plurilingüe d’Aragó i dotar-los de les eines necessàries per a poder informar amb rigor sobre aquestes qüestions. (Continuar llegint Mas de Bringuè)

12è aniversari de la franja.net

La nostra enhorabona a “la franja.net” en el seu 12è aniversari i al seu creador i mantenidor, Natxo Sorolla Vidal.

“Lo català a la Franja va començar l’arreplega sistemàtica de notícies de la Franja fa 12 anys, el novembre de 2004, iniciant el camí del que posteriorment seria lafranja.net. Un camí que en esta última etapa de 7 anys (des del 2009) porta 9.386 notícies publicades, amb una mitjana de 30.000 visites anuals (100 visites diàries!). El moment de major activitat va ser amb l’aprovació de la llei del LAPAO, el maig de 2013.”

El Pinell de Brai: la Catedral del Vi

L’antic celler d’El Pinell de Brai, construït l’any 1919 per l’arquitecte Cèsar Martinell i Brunet, a instàncies del Sindicat Agrícola, una de les obres mestres de l’arquitectura agrària catalana, és conegut com la Catedral del Vi. El celler està compost per tres naus frontals contigües i dues més situades transversalment a la part posterior de l’edifici i a diferent nivell. La nau de l’esquerra, amb dues plantes i coberta amb solapament de fusta, estava destinada a molí d’oli. La central i la de la dreta són sales de tines. Les dues naus estan cobertes amb arcs equilibrats d’estructura parabòlica. A la part posterior hi trobem la zona d’elaboració, d’una gran altura i coberta també amb encavalcades de fusta. L’interior del celler es mostra com un gran espai, dividit transversalment pels arcs parabòlics que suporten la coberta.

El disseny de l’edifici, una joia arquitectònica, s’inspira en les tècniques tradicionals de construcció a Catalunya: utilitza amb profusió el totxo al voltant de les finestres i a les columnes, seguint les tècniques gaudinianes, i utilitza també la ceràmica per a la decoració. L’estil de l’edifici s’emmarca dins el modernisme, tot i que pel fet de ser una obra amb les benediccions oficials de la Mancomunitat tal vegada s’hauria d’englobar dins del noucentisme.

Coronant el sòcol de la façana principal al llarg de més de 40 metres, trobem el magnífic fris ceràmic pintat per Xavier Nogués que representa, amb caricatures, els treballs de recol·lecció i elaboració del vi i de l’oli. La col·laboració d’aquest artista va aportar nous elements que donen a aquest projecte un valor especial dins de les obres de César Martinell.

Actualment l’edifici té funcions, més de museu que d’utilitat com a celler, atès que les quantitats de vi que s’elaboren són molt minses. Aprofitant una esplèndida nau s’ha muntat també un restaurant de categoria més que destacable.

Cèsar Martinell i Brunet va néixer a Valls, al Camp de Tarragona, el dia 24 de desembre de 1888. Era l’any en què Barcelona celebrava l’Exposició Universal. Martinell representa un pont de transmissió intel·lectual entre la segona generació de mestres de la Renaixença catalana (Antoni Gaudí, Lluís Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch, etc …) i la generació de la postguerra. Personatge polifacètic com molts dels seus contemporanis, Martinell va desenvolupar una intensa tasca com a arquitecte i com a investigador, divulgador i cronista de l’art d’èpoques passades i del seu temps. Morí el 1973.

Fa unes dècades a El Pinell de Brai es va arrencar molta vinya per plantar ametllers, per això avui és la vila amb menys producció de la zona.

Una exposició que cal veure

(Publicat al Diario de Teruel)

Ramon Llull va morir fa 700 anys. Amb aquest motiu hi han hagut molts d’actes a França, Itàlia, el Nord d’Àfrica, …, i sobretot a Catalunya, Mallorca i València. S’hi ha tractat del Llull que per primera vegada escriu en una llengua popular, el català, de tots els temes que fins aleshores eren reservats al llatí; en conseqüència, doncs, del Llull fundador de la literatura catalana; del Llull que en ple segle de les Croades contraposa la tolerància i el diàleg a la guerra, o la raó al fanatisme; del Llull traductor de l’àrab, del català, del llatí; del Llull pedagog, teòleg, filòsof, … . Tot això i molt més –els punts suspensius no són pas buits de contingut– trobareu a l’exposició que des del setembre i fins a l’onze de desembre es pot visitar al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona amb el títol La màquina de pensar: Ramon Llull i l’ars combinatoria. Us en ben recomano la visita –encara en queden dies. Només entrar ja quedareu corpresos a la vista de les dotze imatges a tot color del Breviculum, manuscrit del segle XIV on es descriu la vida d’en Llull i que ara se’ns ofereixen en moviment: així veureu en Ramon aprenent la llengua àrab, peregrí a Sant Jaume i Rocamador,  escrivint l’Ars combinatoria, navegant per la nostra mar, encarcerat a Tunis o apedregat a Bugia, … . Les nombroses altres sales de l’exposició presenten la lògica combinatòria de l’ Ars Magna que Llull va estudiar en profunditat, maldant per aconseguir una descripció total del món, i que, divulgada per en Nicolau de Cusa al Renaixement i en Wilhelm Leibniz a la Il·lustració, fa d’en Ramon Llull el pare dels ordinadors. En paral·lel a la descripció i comentari a aquesta màquina lul·liana de pensar per tot el curs de l’exposició,  s’ofereixen també múltiples exemples dels camps on Llull ha influit: pintures, esculptures, músiques, altres màquines de càlcul i pensament, prosa, poesia, teatre, i el tot acompanyat d’ una bona bibliografia –manuscrits, primers impresos, la Moguntina i llibres actuals- i documentació lul·liana.

Artur Quintana i Font