Illa de La Palma

La Palma és una illa de l’arxipèlag de les Canàries (comunitat autònoma de les Canàries), dins la província de Santa Cruz de Tenerife. És a 72 km al nord de l’illa d’El Hierro i a 107 km al nord-oest de la de Tenerife. La capital n’és Santa Cruz de La Palma. Dins el relleu, destaca un gran sistema volcànic que ocupa el sector nord de l’illa i que comprèn l’ample cràter volcànic de la Caldera de Taburiente (10 km de diàmetre, 28 km de perímetre i 1.500 m de profunditat), obert només al sud-oest pel barranc de las Angustias, oberta al mar. El 1954, es declara el cràter parc nacional. De la Caldera, vorejada d’alts cims (pico de la Cruz, 2.423 m), arrenca una cadena muntanyosa que travessa l’illa fins a l’extrem meridional. El pic més alt és el Roque de los Muchachos (2.426 m), on hi ha un important observatori astronòmic (1985). Els vessants de la Caldera són boscosos i barrancosos i presenten corrents de lava ben visibles. La capital de l’illa n’és també el port principal, que exporta plàtans, tomàquets, tabac i productes de l’artesania local, sobretot brodats.

L’illa té una superfície de 708,32 km² (9,45% del territori canari) i una població de 86.528 habitants (INE, gener de 2008).

El seu territori és molt abrupte, i arriba als 2.426 m en el Roque de los Muchachos, punt més elevat. Al terç nord, es troba una gran depressió d’origen erosiu que forma la Caldera de Taburiente, declarada Parc Nacional el 1954. Des del centre de l’illa fins al sud, a l’anomenada Cumbre Vieja, hi ha una sèrie de volcans entre els quals es troben el San Antonio, el volcà de San Juan i el Teneguía (última erupció volcànica de Canàries el 1971). La Palma també inclou el Parc Natural de Cumbre Vieja i el Parc Natural de las Nieves, així com una sèrie d’entitats protegides de menor grandària i grau de protecció.

El 1983, la zona d’“El Canal y Los Tilos”és declarada Reserva de la biosfera per la Unesco. Aquesta àrea s’amplia el 1997 per formar la “Reserva de la Biosfera de Los Tilos”. Finalment, el 2002, s’amplia la reserva a tota l’illa amb la denominació de Reserva de la Biosfera de La Palma.

La Palma és una de les illes canàries amb major superfície boscosa, tant de pins com de laurisilva. Quant a l’agricultura, els cultius principals són el plàtan de Canàries i la vinya.

En l’actualitat, el municipi més poblat de l’illa és Los Llanos de Aridane, que supera en aquest cas la capital insular Santa Cruz de La Palma. (Viquipèdia).

Com a curiositat us diré que n’és l’illa muntanyosa més inestable de les Canàries i potser també de gairebé tot el món. L’erosió n’és la responsable, només se li calcula una vida d’uns quatre cents mil anys.

(Si voleu veure les fotos més ampliades, cliqueu sobre la foto amb el botó dret del ratolí, després amb l’esquerre sobre “ver la imagen” una vegada i una altra. Tindreu la foto a tota la pantalla)

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Les pintures de la Sala Capitular de Sixena: danys irremeiables del seu trasllat

El MNAC ha presentat avui al Jutjat de 1ª Instància número 2 d’Osca l’informe de la doctora Simona Sajeva, directora de l’estudi d’enginyeria “Interfaces. Engineering applied to conservation”, amb seu a Palerm, sobre les pintures murals de Sixena. L’especialista adverteix dels riscos: “el trasllat resulta impossible de realitzar sense danyar irremeiablement i de manera objectiva les pintures”. Els suports de les pintures, realitzats expressament per a la seva instal·lació al MNAC, “fan impossible el trasllat”, ja que la separació d’aquests suports “infringiria greus danys a les pintures i suposaria la pèrdua total de les parts restituïdes, que tenen també valor patrimonial”. L’informe de Sajeva fa referència a les condicions de la Sala Capitular de Sixena a causa de “la presència de bacteris i sals minerals en les pedres dels murs que, durant decennis, fins que es va reconstruir la teulada en la dècada de 1990, han estat a la intempèrie. També assenyala la presència de ciments i de ciment armat, fruit d’anteriors restauracions del cenobi: “Avui és conegut que aquests materials són del tot incompatibles amb la conservació del patrimoni i encara menys amb la de pintures murals en un estat tan fràgil com les de Sixena “.

Felicitació

La Palma: una visita a la destil·leria Ron Aldea

Són 75 anys de laboriosa trajectòria, que omplen unes pàgines de la història del rom a Canàries. Avui, quatre generacions després, a l’illa de la Palma, la família Quevedo (actualment José Manuel Quevedo), fidel a la tradició dels primers mestres de rom, continua amb “la destil·lació directa” del suc de la canya de sucre (guarapo) i el mateix alambí que en els començaments en 1936 (alambí de coure, destil·lació en continu i forn de llenya) com a clau per mantenir intacta la qualitat que al llarg dels temps ha mantingut el Ron Aldea. I després el temps que convingui en bótes de roure.

El rom és un licor alcohòlic destil·lat (45-49°), que s’obté de la melassa de la canya de sucre. De fet, és un subproducte de la fabricació del sucre de canya . Això es veritat per a la majoria dels roms, però no  per al Ron Aldea que s’elabora directament del suc de la canya de sucre (“guarapo”), la qual cosa li dona una aroma i un gust subtils molt especials. Aquest tipus de rom es denomina agrícola, i possiblement només el trobem a la Palma i a les Antilles franceses. En tota l’illa de la Palma només es cultiva una petita quantitat de canya de sucre, la suficient per elaborar el Ron Aldea. A aquells que no ho sàpiguen els diré que la canya de sucre va anar al Continent americà des d’Europa, passant per les Canàries i no a l’inrevés.  El nom d’ingenio, tan comú en Cuba, per a denominar una fàbrica de sucre prové d’Ingenio un poble de Gran Canària.

Coses de menjar i beure al món n’hi ha de molt i molt bones, tot i que, un trocet de xocolata, al 70 % de cacau, amb una copeta de rom –posem de 10 anys– és inigualable. Només puc afegir que jo bec rom Aldea des que el vaig descobrir en un viatge a Tenerife. Aquí teniu fotos de la visita.

Qui vulgui saber més del Ron Aldea pot entrar a  http://www.destileriasaldea.es/

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Les pintures i obres d’art de Sixena: un relat interminable

A 30 de novembre 2016  he decidit tancar provisionalment el treball Les pintures i obres d’art de Sixena: un relat interminable, esperant noves actuacions judicials i de les parts, que aniré incorporant en blocs, a mesura que es vagin produint, amb alguns afegitons meus. Mentre tant seguiré el relat en un altre document que denominaré “Seguiment de Les pintures i obres d’art de Sixena: un relat interminable” que aniré actualitzant

Podeu llegir el treball tancat, en format PDF en les-pintures-i-obres-dart-de-sixena-un-relat-interminable o en format ISSUU (tipus llibre ) en https://issuu.com/graciaz/docs/les_pintures_i_obres_d_art_de_sixen….. He obert també, com podeu veure, una pestanya (Sixena) al meu blog on he penjat també el treball, i on penjaré el “Seguiment de…, així com altres temes relacionats amb Sixena.

Desitjo que tot el treball, al qual he dedicat força temps, sigui del vostre interès. En qualsevol cas els vostres comentaris, observacions i crítiques seran molt ben rebudes.

La Palma (Canàries ): visita a l’Observatori del “Roque de los Muchachos”

A quaranta quilòmetres de Santa Cruz de la Palma per una carretera d’interminables corbes s’arriba a l’Observatori. Calculeu una hora com a mínim. Tot i que el viatge paga la pena.

L’Observatori del “Roque de los Muchach”, més de 2400 metres d’altitud va ser inaugurat el 1985 i pertany a l’Institut d’Astrofísica de Canàries (IAC). A causa de la localització de La Palma i l’altitud que assoleix sobre el nivell del mar, nombrosos telescopis han estat construïts al “Roque de los Muchachos” (Garafía). La ubicació geogràfica, enmig de l’Atlàntic, i el peculiar clima provoquen la formació de núvols entre els 1.000 i 2.000 m d’altitud, que fan de mirall i impedeixen que la contaminació lluminosa de les poblacions de la costa dificultin l’observació de les estrelles.

L’Observatori de”Roque de los Muchachos” és un dels ferms candidats a albergar l’aposta europea, liderada per l’ESO, del Telescopi Extremadament Gran (European Extremely Large Telescope), amb un mirall primari de 42 m.

En 1975 es crea l’Institut d’Astrofísica de Canàries i en aquest any l’ajuntament de Garafía li cedeix terreny en el “Roque de Los Muchachos” per a les seves instal·lacions. El 1984 entren en funcionament diversos telescopis i un any després es produeix la inauguració oficial de les instal·lacions. En els següents anys i dècada posterior es anirien instal·lant més telescopis gràcies als acords d’internacionalització signats al 1979. El 1998 el govern espanyol va aprovar la construcció del Gran Telescopi Canarias (GTC). Dos anys després, el 2000, el Príncep d’Astúries va posar la primera pedra del complex. Aquest mateix any es concretaria la cessió a l’IAC de terrenys en Breña Baja per al futur Centre Comú d’Astrofísica a la Palma (CALP). El 2003 es va instal·lar el telescopi robòtic del món, el Telescopi Liverpool. (info. Viquipèdia)

Llengua llemosina

 (A publicar al Diario de Teruel)

El llemosí o llengua llemosina és un terme utilitzat a començaments del segle XVI per designar el català com a parent de l’occità, i més concretament, mitjançant un dels seus dialectes propi de la regió de Limotges. Als regnes de Mallorca i València s’utilitzava per designar el català arcaic o trobadoresc, tot i que en el transcurs dels segle XVI es va començar a aplicar tímidament al català contemporani.  Al segle XIX, a les Illes i al País Valencià va tenir un bon acolliment com a oportunitat de denominació unitària de la llengua evitant susceptibilitats per referències geogràfiques i dialectals. Alguns incloïen també l’occità. Tot i que, al segle XIX i principis del XX,  els estudiosos de romanística van anar desmuntant la identitat entre occità i català i el mot llemosí caigué en desús per la seva inexactitud històrica, filològica i altres motius. El mateix Marcelino Menéndez Pelayo, partidari del terme “lemosin”, el 1889 va defensar el de català. Posaré dos exemples de la utilització del terme llemosí: quan Mariano de Pano (1883) parla dels fets miraculosos de la fundació de Sixena a un illot enmig del pantà, format pel riu Alcanadre i del conveni entre les viles de Sena, Urgellet i Sixena per construir una capella, diu que l’esmentat conveni de 1183 està escrit en “limusin”, tal com es recull en la transcripció del Prior Moreno (Segle XVII), “Remembrança de la convinença entre los omes de Xixena, sena y urgellet sobre la image de la verge santa maria madona nostra que puis no vol estar en la sglesia de Xixena”[…]poseula e monteu en la capella de madona santa maria, per ço veygue de lluny e se pusgue fer pregaries; pero be crehem ques miracle que vol star en Xixena en lo pantano, puis ally es posada.” Prova fefaent que al segle XII es parlava català en aquelles viles. Un altre exemple més recent, però ja no tant: quan jo era petit, la señora Loretana Margelí Lorenzo de la Codonyera, amb certa il·lustració autodidacta –germana d’Antonio Margelí, capellà, organista i musicòleg a Madrid– amb la qual teníem una bona relació, perquè mon pare li treballava uns camps a mitges i ma mare li cosia, m’explicava que la llengua de la Codonyera –no deia català– era el “limusin” o derivada d’aquest. Tal vegada sense voler em deia que era català.

 José Miguel Gràcia

Illa de la Palma (Canàries)

Des de l’observatori astronòmic “Roque de los Muchachos” a l’illa de la Palma

Nova gramàtica de la llengua catalana (2016)

El president de l IEC Joandomenec Ros i la presidenta de la Seccio Filologica Maria Teresa Cabre sostenen exemplars de la nova Gramatica Al seu costat els coordinadors Gemma Rigau i Manuel Perez Saldanya Dimecres 23 de novembre FOTO ACN

Des del 23 de novembre es pot adquirir a les llibreries la Gramàtica de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans. És un volum de 1439 pàgines, publicat ara, però que porta molts anys de treball seriós, pacient i meticulós de la Secció Filològica de l’IEC, i fruit de la col·laboració acadèmica de persones diverses i d’institucions públiques i privades.

“La Gramàtica de la llengua catalana és la gramàtica oficial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). Ha estat pensada com la gramàtica normativa de referència del segle XXI. A diferència de la de Pompeu Fabra, que era una gramàtica d’autor, la de l’IEC és una obra col·lectiva, oberta a la participació d’experts diversos i consensuada en el si de la Comissió de Gramàtica i la Secció Filològica, i ratificada pel Ple de l’IEC. La Gramàtica de la llengua catalana dóna continuïtat a la normativa gramatical que Pompeu Fabra va establir l’any 1918, i es presenta més completa i actualitzada. No introdueix, doncs, canvis substancials, sinó matisos i més flexibilitat, i amplia i detalla la gramàtica de Fabra per donar resposta a qüestions que aquest no va plantejar o que va apuntar molt esquemàticament. Al mateix temps, incorpora les solucions avalades per la tradició i el prestigi social que encara no tenien el reconeixement per part de la norma. L’obra es caracteritza perquè presenta la norma partint de la descripció gramatical i atenent al marc geogràfic (els parlars) i social (és a dir, els diferents registres), així com, més esporàdicament, a la dimensió oral i escrita. També presenta en primer terme i d’una manera neutra els fets generals que són vàlids en tots els territoris del domini lingüístic català i en tots els registres, i concreta en quins parlars i registres són vàlids els restants, i si una determinada forma és o no és acceptable.”

Presentació de llibres de Badia Margarit i Casacuberta a l’IEC

La Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans i la Sociedad Cultural Aladrada ens conviden a la presentació de les obres Encuestas lingüísticas en el Alto Aragón (1922), de Josep M. de Casacuberta (edició i estudi d’Óscar Latas Alegre), i El habla del Valle de Bielsa, d’Antoni M. Badia i Margarit (edició i introducció d’Artur Quintana i Font), publicades per Aladrada Ediciones.

Participaran en l’acte M. Teresa Cabré, presidenta de la Secció Filològica; Carlos Serrano Lacarra, president de la Sociedad Cultural Aladrada; Ramon Sistac, delegat de l’IEC a Lleida i membre de la Secció Filològica; Artur Quintana i Font, membre de la Secció Filològica, i Óscar Latas Alegre, investigador.

La presentació se celebrarà el divendres 16 de desembre, a les 13 hores, a la Sala Pere i Joan Coromines de l’IEC (carrer del Carme, 47, de Barcelona).