Llengua llemosina

 (A publicar al Diario de Teruel)

El llemosí o llengua llemosina és un terme utilitzat a començaments del segle XVI per designar el català com a parent de l’occità, i més concretament, mitjançant un dels seus dialectes propi de la regió de Limotges. Als regnes de Mallorca i València s’utilitzava per designar el català arcaic o trobadoresc, tot i que en el transcurs dels segle XVI es va començar a aplicar tímidament al català contemporani.  Al segle XIX, a les Illes i al País Valencià va tenir un bon acolliment com a oportunitat de denominació unitària de la llengua evitant susceptibilitats per referències geogràfiques i dialectals. Alguns incloïen també l’occità. Tot i que, al segle XIX i principis del XX,  els estudiosos de romanística van anar desmuntant la identitat entre occità i català i el mot llemosí caigué en desús per la seva inexactitud històrica, filològica i altres motius. El mateix Marcelino Menéndez Pelayo, partidari del terme “lemosin”, el 1889 va defensar el de català. Posaré dos exemples de la utilització del terme llemosí: quan Mariano de Pano (1883) parla dels fets miraculosos de la fundació de Sixena a un illot enmig del pantà, format pel riu Alcanadre i del conveni entre les viles de Sena, Urgellet i Sixena per construir una capella, diu que l’esmentat conveni de 1183 està escrit en “limusin”, tal com es recull en la transcripció del Prior Moreno (Segle XVII), “Remembrança de la convinença entre los omes de Xixena, sena y urgellet sobre la image de la verge santa maria madona nostra que puis no vol estar en la sglesia de Xixena”[…]poseula e monteu en la capella de madona santa maria, per ço veygue de lluny e se pusgue fer pregaries; pero be crehem ques miracle que vol star en Xixena en lo pantano, puis ally es posada.” Prova fefaent que al segle XII es parlava català en aquelles viles. Un altre exemple més recent, però ja no tant: quan jo era petit, la señora Loretana Margelí Lorenzo de la Codonyera, amb certa il·lustració autodidacta –germana d’Antonio Margelí, capellà, organista i musicòleg a Madrid– amb la qual teníem una bona relació, perquè mon pare li treballava uns camps a mitges i ma mare li cosia, m’explicava que la llengua de la Codonyera –no deia català– era el “limusin” o derivada d’aquest. Tal vegada sense voler em deia que era català.

 José Miguel Gràcia

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: