La justícia no és el bàlsam de Ferabràs

 (Article publicat a la revista Compromiso y Cultura d’Alcanyís)

Sala Capitular de Sixena després de l'incendi de 1936. Foto de Josep Gudiol

Sala Capitular de Sixena després de l’incendi de 1936. Foto de Josep Gudiol

Josep Miquel Gràcia

        Allà per l’any 1748, Montesquieu va publicar l’obra L’Esprit des Lois on establí, com sabem, la divisió de poders de l’Estat en les tres ben conegudes branques: la legislativa, l‘executiva i la judicial. Totes tres són importants i necessàries, però cadascuna en el seu àmbit i actuant sense interferències. Quan algú dels tres poders envaeix els terrenys dels altres per desistiment, imprudència o manca de responsabilitat, els resultats solen ser injustos i antidemocràtics. Però, encara més, si se n’aprofiten d’ algú o d’alguns dels tres poders per resoldre temes que en res tenen a veure amb els poders de l’Estat com són les ciències, l’art o la tecnologia, els resultats solen ser catastròfics.

        El tema és ben ampli, tot i que ara només em referiré a la justícia i, mitjançant un parell d’exemples, fer més visibles els seus límits, altrament dit, que la justícia no pot ser el bàlsam de Ferabràs –poció màgica que per tot serveix, la qual n’apareix al Quixot abastament, i prové d’una novel·la occitana de temàtica èpica carolíngia del segle XIII. Per començar, a Sancho Panza no li va anar massa bé.

        Anem al cas dels dos exemples, dels quals en vull parlar: de plena actualitat, encara que ve de lluny, hem de qualificar el conflicte explícitament judicial, però tan o més tàcitament polític, com és el de les pintures i obres d’art, provinents del cenobi montnegrí de Sixena (Osca) reclamades insistentment pel govern d’Aragó i l’Ajuntament de Vilanova de Sixena a la Generalitat de Catalunya, i més concretament al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) i al Museu Diocesà i Comarcal de Lleida (MdLL). En aquest cas, com en tants altres, només un acord amistós entre les partes hauria pogut posar fi al conflicte; doncs no, les peces d’art eren “de retop” a Catalunya i el seure’s al voltant d’una taula a negociar, escoltant les raons de l’altre, ja era perdre, pensarien ambdues parts, dic jo, quan ben al contrari, és guanyar. Les paraules robatori i espoli dirigides a Catalunya no han afavorit gens ni mica l’entesa, oblidant-se’n d’unes altres, com abandó i desídia secular –que han florit conseqüentment– referides a l’Aragó. En realitat el conflicte és doble, d’una banda estan les restes de les pintures murals de la Sala Capitular, salvades després de l’incendi de 1936 pel català Josep Gudiol, arquitecte i professor d’art, i que ara hi són exposades al MNAC de Barcelona, degudament restaurades i restituïdes. D’altra banda tenim 44 peces o obres d’art al Museu de Lleida, provinents d’una compra de l’any 1983  de la Generalitat a les monges sanjoanistes de Valldoreix, hereves del monestir de Sixena. Aquestes 44 obres estaven dipositades al Museu de Lleida des de l’any 1972. És mes que probable que si aquestes obres no les hagués preservat i comprat la Generalitat, les monges les haguessin venut a qualsevol antiquari per acabar les obres del convent de Valldoreix com ho vam fer amb joies i petits objectes valuosos. Que bé, ara no tindríem el conflicte!

        Les dues jutgesses d’Osca que porten les causes separadament han dictat, fins avui, sentències favorables al Govern d’Aragó i a l’Ajuntament de Vilanova de Sixena. Cal no oblidar que el Tribunal Constitucional havia dictat una sentència el 2012, després de 24 anys, de tipus menys concret i favorable a la Generalitat. Cap de les raons de la Generalitat, que ha recorregut les sentències de les jutgesses d’Osca, han estat tingudes en compte. Malgrat que les sentències no són fermes, les magistrades han dictat ordres a fi i efecte que els dos museus catalans retornin ja les obres a Sixena –els terminis ja s’han esgotat. I ara entrem en allò que s’escapa de la justícia: quins són els coneixements o autoritat d’una jutgessa per avaluar els danys segurs, segons experts internacionals, d’arrencar i retallar les restes de les pintures murals del MNAC i portar-les a Sixena? Tindrà la Sala Capitular de Sixena, que s’està restaurat novament ara, les condicions, tant ambientals com de suport adequades? Els tècnics diuen que no. Llavors, abans de fer despeses improductives i pledejar a fons, no hagués estat més raonable consultar els tècnics i experts en art i provar d’arribar els polítics a acords amb la part contrària? La catalanofòbia ha jugat i juga el seu paper. El lloable gaudi de l’art és una altra cosa.

        L’altre conflicte o plet es centra en la devolució de les 44 obres d’art a Sixena que ara hi són al Museu de Lleida. Recordem que 55 peces d’escàs valor artístic, no catalogades ni exposades ja han estat retornades a Sixena. La jutgessa ha declarat nul·la la compra de la Generalitat, fonamentalment per dos motius, perquè es va fer després de l’any 1923 –any de la declaració de Sixena com a Monument Nacional– i per la manca d’exercici del dret de retracte –no existia encara la DGA–, sense admetre almenys com a atenuant la insistència de les monges en vendre les peces, mitjançant el bisbe Malla, ni la conservació i protecció dels béns per part de la Generalitat durant tan llarg període. No cal dir que obres importants d’art de Sixena n’hi ha als museus d’Aragó, a altres museus espanyols i per tot el món. No és casualitat que tot el focus es centri sobre les de Catalunya. No vull deixar-me al tinter que Vilanova de Sixena va pertànyer al bisbat de Lleida fins l’any 1995, la qual cosa explica en gran part els fets. Ara ha sortit una nova dificultat en declarar-se el Museu de Lleida com a museu d’interès nacional, amb lo qual la sortida de pecs de la col·lecció esdevé força difícil. Per què no s’ha cercat una solució política que fes possible la interrelació del Museu de Lleida amb els museus aragonesos i amb exposicions temporals o temàtiques a Sixena, en una sala preparada a l’efecte, de béns de Sixena o més enllà dels de Sixena? Cercar una solució és el camí casi segur de trobar-la.

        Posem-nos en el cas que in extremis i per la força, el Museu de Lleida ha de tornar les 44 obres d’art a Sixena. Per exemple, els tres sarcòfags s’haurien de col·locar a l’església per complir la sentència que diu que han de recuperar “la ubicació original”. I d’altres peces que la ubicació original ja no existeix? Fins on arriba la unitat  indivisible del Monument Nacional? S’hi imagina el lector la quantitat d’euros que fan falta per convertir uns espais com els de Sixena –Sala Capitular, dormitoris i església– en un museu com caldria. Pensem també en el seu manteniment. Parlem-ne clar, el problema real que tenim va més enllà dels diners, i no és altre que la manca de visitants als museus, especialment els de les petites poblacions. I a més, no deixaria de ser una victòria pírrica el trasllat de les 44 peces, perquè la mateixa sentència, en fixar l’any 1923 com a punt crític, impedeix la recuperació d’obres emigrades a Saragossa, Osca, Toledo, el Prado i qui sap en quins llocs més, a part de les que hi ha al MNAC, es clar. M’agradaria conèixer l’opinió dels directors dels museus de Saragossa i d’Osca al respecte. Suposo que les competències de les jutgesses en poc poden ajudar en aquests problemes ben reals.

        L’altre exemple que volia posar, on la política ha desistit o està utilitzant la justícia gairebé espuriament és el del procés català. Si un 80 per cent dels catalans desitgen decidir sobre el seu futur en el sentit de formar un estat propi o no, volen vostès un exemple més clar d’utilització de la justícia per part de l’executiu? Què s’està aconseguint jutjant càrrecs electes o inhabilitar-los? A quants s’han d’inhabilitar o empresonar? La democràcia no és perfecta, tot i que ofereix les urnes per resoldre els grans problemes. La justícia té unes altres tasques, també importants, però diferents.  No incidiré més en aquest tema atenent que ja el vaig exposar en un ampli article en aquesta mateixa revista fa algun temps. Només volia portar-lo a col·lació com a exemple del tot adient al tema.

Reproducció de la Sala Capitular de Sixena . Foto de Josep Miquel Grácia

Reproducció de la Sala Capitular de Sixena . Foto de Josep Miquel Grácia

Advertisements

Una resposta

  1. Molt interessant, gràcies

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: