Els atemptats de Barcelona i Cambrils

(Publicat al Diario de Teruel)

Segur que el lector estarà ben informat dels atemptats terroristes del dijous dia 17 d’aquest mes. Només vull fer esment a un parell de fets que es van produir. En primer lloc vull destacar l’acurada actuació dels Mossos d’Esquadra. Van desarticular en un temps record una organització terrorista que anava molt més enllà d’allò que en un principi es va suposar. La informació als mitjans sempre va ser concreta i clara, sense ultrapassar els límits del que es podia fer públic. El cap dels mossos donava confiança i seguretat amb les paraules precises. La posta en escena del president de la Generalitat, del conseller d’Interior i del major dels Mossos, en les diferents rodes de premsa en català, castellà i anglès, donava la impressió d’una informació d’un Estat Català independent. Cal no oblidar les guàrdies urbanes i els serveis auxiliars. Poca o cap coordinació  amb la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, les dues institucions ho diuen. No oblidem pas que fins a data d’avui els Mossos d’Esquadra no tenen informació directa d’Interpol –mai no ho ha volgut el Govern Espanyol– tot i que la té l’Ertzaintza. Si algú vol trobar alguna fallada en l’actuació del Mossos, que es contesti primer aquesta “irrellevant” pregunta: i si el cos dels Mossos hagués disposat de 500 unitats més i dels 688 milions d’euros que el govern de l’Estat els deu?

L’altre fet que vull destacar és la gran reacció de la comunitat musulmana de Catalunya en contra dels atemptats. A més de la gran quantitat de manifestacions individuals i de representants de les comunitats locals o de associacions d’àmbit més gran; va tenir lloc la manifestació des de la plaça de Catalunya i per la Rambla on les entitats organitzadores van voler deixar clar que l’islam no té res a veure amb els atemptats i van demanar que es faci una autocrítica i es treballi per ajudar a integrar els joves: “Que puguin sentir que Catalunya és la seva terra”. S’ha d’aprofitar aquesta rebel·lió per integrar les comunitats musulmanes als plans educatius, d’assistència i formació dels joves musulmans catalans i dels nouvinguts, en comptes de estigmatitzar-los, però cal no oblidar qui finança el terrorisme. De l’actitud de la ciutadania catalana qualsevol lloança que es faci serà poca. El Govern Espanyol s’esforça per fer-se visible.

 

Anuncis

Ramón Mur , pregoner de les festes d’Alcanyís

L’Ajuntament l’ha escollit per la seva “gran vinculació a Alcanyís i al Baix Aragó” El periodista Ramon Mur Gimeno, que resideix a Bellmunt i Saragossa, serà el pregoner de les festes patronals d’Alcanyís de 2017. Així es va decidir per l’Ajuntament a finals de la setmana passada per «la gran vinculació de Mur a Alcanyís i al Baix Aragó», tal com es va anunciar en un comunicat. Ramón Mur (Pamplona, ​​1944) va estudiar al Seminari dels Caputxins d’Alsasua, romanguent vinculat uns anys a aquesta institució, es va llicenciar en Periodisme a la Universitat de Navarra. Al llarg de la seva trajectòria laboral ha treballat en diferents mitjans com el diari “Deia” de Pamplona i “El Correo Espanyol. El Pueblo Vasco”. Mur també va ser director del diari “La COMARCA” des de març de 1994 fins l’agost de 1995. A més de periodista, posseeix una gran faceta d’escriptor i ha col·laborat en diverses obres col·lectives. És soci actiu de l’Associació Cultural del Matarranya. Ha estat implicat en la vida cultural d’Alcanyís i del Baix Aragó des dels anys 80 sent l’autor de diversos treballs sobre diferents personalitats i iniciatives del territori com de l’advocat i regeneracionista Juan Pío Membrado -antepassat del propi Mur-, José Pardo Sastrón o Desideri Lombarte. Manté l’arxiu Membrado a Bellmunt. També és autor de diverses novel·les, com “Sadurija” i “Huellas de herradura”. El seu últim llibre ha estat, “El somni de Kil”, publicat el 2015 i que porta el subtítol de “Homenatge als 30 anys de la llibreria Serret”. Actualment, tot i que ja està jubilat, col·labora i escriu articles en diverses revistes i diaris de la província. A més està treballant en la redacció d’un volum commemoratiu del 50 aniversari de l’Asociación Cultural El Cachirulo d’Alcanyís. «Ramon Mur és una persona que encara segueix treballant i escrivint. Cada vegada està més temps a la nostra terra perquè és un enamorat d’Alcanyís i del Baix Aragó. És una persona estimada i de ben segur el seu pregó serà força interesant i a l’altura de la ciutat d’Alcanyís», va afirmar l’alcalde d’aquesta ciutat, Juan Carlos Gracia.

Continua llegint

Premis Guillem Nicolau i Arnal Cavero (Govern d’Aragó)

Castellot

(Publicat al Diario de Teruel)

Ja ben entrada la primavera passada vam pujar a Castellot, que feia un muntó d’anys que no hi havíem estat. Només eixir del túnel i aparcar a la plaça, vam enfilar dret costera amunt cap al Castell. El vam trobar prou restaurat dels mals de la darrera esparterada, i ben endreçat. El gran llenç de muralla que ja de lluny s’anuncia al visitant ha quedat molt ben renovat, només el drenatge no deu haver anat bé del tot perquè ja s’hi fan de mal veure unes grans taques d’humitat. I és llàstima gran que no  hagen restaurat plenament el torreó, vull dir tancant-lo i posant-hi tellat. Tal com l’han deixat s’anirà esfondrant sense remei. No hauria costat pas tant de posar-n’hi. Des de dalt de la fortalesa Castellot recorda prou Morella: dues viles allargassades, contornejant a Morella i que no cal a Castellot, amb carreres paral·leles ajocades al peu del castell, i ambdues amb les corresponents grans esglésies i places de bous.  Una diferència: quan es contempla la clotada, i en part atossalada, que aquestes viles tenen al davant – migjorn en el cas de Castellot- la quantitat de bancals en permanent i desolat guareit és molt més alta a Morella. Fins i tot gosaria dir que a Castellot he vist bancals treballats que quan hi vaig venir la darrera vegada, fa anys dic, eren del tot deixats de la mà de Déu. I això no passa a Morella, on l’activitat agrícola sembla haver-se abandonat completament, o poc se’n falta.  Guaitant cap al nord, a baix del tot de l’espadat, al peu mateix de la cinglera a l’altre cantó del barranc, sorgeix l’ermitatge del Llovedor amb uns degotalls més aviat magres –la forta sequera d’enguany ens han dit uns joves de la vila que ens hem topat ja de camí de tornada. Abans l’Àuria Picuda ens havia acomiadat del Castell amb la cançó:

                         Jo en volia una parrina,

                        i ella no em volie a mi.

                        I de tant que la volia

                        penso que n’hai de morir.

Només he tingut temps d’escriure’n la lletra i guardar-ne la música en la memòria.

Artur Quintana

27a Trobada Cultural del Matarranya a Mont-roig