Ahir dijous 25, a l’Avenç Centre Cultural d’Esplugues i organitzat per Òmnium Cultural d’Esplugues, va tenir lloc un recital de poemes del llibre Pasqual Andreu, lo Florit. (Lo Floro en vers), a càrrec del propi autor del llibre Josep Miquel Gràcia, veí d’Esplugues i nascut a la Codonyera (la Franja). El assistents van seguir amb molta atenció i interès les contalles del “Floro”, que transcorren des dels actes de bonhomia del “Floro” fins a la violència, la venjança i la mort, com a personatge misteriós, ambivalent i contradictori. Els assistents aplaudiren en diverses ocasions i molt a destacar al finalitzar la lectura.
No van faltar, per part de Josep Miquel Gràcia, uns versets de record als empresonats i exiliats, presidents i consellers, del Govern, d’Òmnium i de l’ANC.
Acabà l’acte amb un dolç pa de pessic de la Francina i una copeta de vi moscatell.
Lluís Roig
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
El passat dissabte 13 de gener, al loft de Werner, el Professor Calderón, deixant a banda el programa que continuarà aquest any, “El Ruido Eterno”, va fer una xerrada, hauríem de dir, documentada conferència, envers el famós pianista Glenn Gould. Ja hem comentat més d’una vegada la facilitat que té Juan Carlos Calderón d’aprofundir en els temes musicals amb mestria, qualitat i amenitat, que desperten només començar l’atenció i l’interès dels assistents. En aquesta ocasió els resultats van superar les expectatives.
El fulletó de presentació de la jornada ens fa una perfecta síntesi d’allò que va ser la conferència; “…el Prof. Calderón convida a gaudir de la sorprenent personalitat de Glenn Gould, el seu extraordinari talent interpretatiu, la seva intensitat i el seu caràcter esmunyedís han fascinat diverses generacions que van veure en l’intèrpret canadenc un músic enlluernador i singular capaç d’inspirar tant a músics com a melòmans i lectors. L’encanteri de la seva música i el seu carisma també van captivar a Bruno Monsaingeon, que va aconseguir travar una amistat i col·laboració que es va perllongar fins a la prematura mort de l’intèrpret. En aquesta xerrada el Professor Calderón intentarà expandir, amb material multimèdia i diversos anàlisis detallades, l’excel·lent llibre que recull l’anomenat “gouldianisme” que per a molts melòmans és una autèntica quasi-religió, l’evangeli de la qual es va dictar des d’aquesta peculiar càtedra”. I així el llibre Glenn Gould:No, no soy en absoluto un excèntrico de Bruno Monsaingeon va ser el camí que va recòrrer Juan Carlos Calderón per arribar a la interpretació “gouldiana” de The Goldberg Variations de Bach, tant singularment resumida com clarament explicada i “expandida”.
Els assistents fregaven la setantena i entre ells destacaven la presidenta de l’Associació de l’Orfeó Català – Palau de la Música Catalana, Mariona Carulla, el baríton Carlos Chausson, el tenor Raul Giménez i el guitarrista Jaume Torrent, el cap de Marketing del Liceu, Aleix Pratdepàdua, melòmans i aficionats7 a la música en general.
No va faltar a la mitja part, al voltant de les 12, la copa de cava que ens ofereix com sempre en Vicenç Viguera. Tot l’agraïment dels assistents, al conferenciant i a l’anfitrió, va quedar ben palès al concloure l’acte.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
Notes biogràfiques:
Glenn Herbert Goul (Toronto, Canadà, 25 de setembre de 1932 – 4 d’octubre de 1982), fou un pianista, compositor, escriptor, home de ràdio i realitzador. El seu primer mestre va ser el pianista xilè Alberto Guerrero. Gould és molt famós sobretot pels seus virtuosos enregistraments de les obres per a teclat de Johann Sebastian Bach. La vida i l’obra de Glenn Gould han rebut una atenció pòstuma sense precedents, fruit en gran part dels interrogants que provoca la seva personalitat excèntrica, inabastable als tòpics, envoltada de misteri, hipocondríaca i aparentment asexuada. Les seves gravacions no deixaven a ningú indiferent i també tenia detractors per fer moviments estranys mentre tocava, a més a més de taral·lejar. S’han escrit molts llibres, s’han fet pel·lícules i documentals sobre la seva figura. El començament del seu renom internacional potser datat en la seva cèlebre gravació de les Variacions Goldberg de juny del 1955 als estudis CBS a Nova York. Va deixar les actuacions en concerts el 1964, dedicant-se a l’estudi de gravació per la resta de la seva carrera i va publicar més de 60 discs (Bach, Schönberg, Xostakóvitx…)
El 1780 al Perú, el “curaca” descendent de l’últim sobirà inca Túpac Amaru I, José Gabriel Condorcanqui, conegut com Túpac Amaru II, propietari de terres i mules per al transport a Potosí, va liderar una insurrecció popular per l’abolició de la “mita” –treballs obligatoris dels indis a les mines–, contra els repartiments dels virreis i per la reducció de taxes duaneres. També havia demanat un títol hispà de noblesa, però l’Audiència de Lima li va denegar. Si bé al començament el moviment va reconèixer l’autoritat espanyola de la Corona, més endavant es va convertir en un moviment independentista i en la revolució més gran de la història del Virregnat espanyol. Per raons evidents i altres no tant, l’aixecament, que va produir morts i l’execució de l’arbitrari i cobdiciós corregidor espanyol Arriaga, aviat va ser esclafat i Túpac Amaru empresonat i severíssimament jutjat i condemnat. El Visitador José Antonio de Areche va dictar la sentència: “Pel horrorós crim derebel·lió o alçament general… condemno a José Gabriel Tupac Amaru, a que sigui portat a la plaça principal i pública d’aquesta ciutat [Cusco], arrossegat fins al lloc del suplici, on presenciï l’execució de les sentències [a la forca o decapitació] que es donin a la seva dona, Micaela Bastidas, als seus dos fills…, al seu oncle…, al seu cunyat …, i alguns dels principals capitans i auxiliadors de la seva iniqua i perversa intenció o projecte, els quals han de morir en el propi dia; i concloses aquestes sentències, se li tallarà la llengua, i després amarrat o lligat per cadascun dels braços i peus amb cordes fortes, … a les cingles de quatre cavalls; … parteixin o arrenquin a una veu els cavalls, de manera que quedi dividit el seu cos en altres tantes parts, emportant aquest, … al turó o alçada anomenada de Picchu, … perquè allí es cremi en una foguera que estarà preparada, tirant les seves cendres a l’aire… el seu cap es remetrà al poble de Tinta, … un dels braços al de Tuñgasuca, … i l’altre … a la capital de la província de Carabaya… una cama al poble de Livitaca…, i la restant al de Santa Rosa a la de Lampa,… que les cases d’aquest siguin arrasades o batudes, i salades a la vista de tots els veïns del poble… que es confisquin tots els seus béns, per la qual cosa es dóna la corresponent comissió als jutges… Així ho proveí,…vaig signar… sentència definitivament jutjant.” L’execució va ser encara més acarnissada que la sentència: després d’uns quants intents fallits d’esquarterament, van haver de decapitar-lo.
Per la Vall Sagrada de l’Inca es disseminen bonics pobles colonials que es van crear, i que avui mostren el seu mestissatge en arquitectura, art i cultura viva. Allà es troben els poblats de Chinchero i les seves teixidores, Písac i la seva fira artesanal, Urubamba i el seu cosmopolitisme, Ollantaytambo, amb la seva fortalesa i el seu poble inca viu. En Maras Moray diverses comunitats han creat productes de turisme rural i turisme vivencial que sorprenen a propis i estranys. Cadascuna d’elles és un món en si mateix, i en conjunt, componen una forma inèdita de conèixer la regió més tradicional dels Andes.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
Lo Finestró 