Turisme envers la cultura

(Publicat a la revista “Compromiso y Cultura”

De formes de viatjar, diguem-ne, fer turisme per conèixer nous indrets i països, n’hi ha i moltes, totes elles amb els seus pros i contres, llums i ombres. La utilització que farà el viatger d’unes o d’altres dependrà dels seus desitjos i de les seves possibilitats. Quan escric possibilitats em vull referir fonamentalment a la disponibilitat de tenir temps lliure, disposició econòmica suficient i, quan tens una certa edat, mínimes condicions físiques. No faré un catàleg de les diferents maneres de fer turisme, tant extens com innecessari, perquè, qui més qui menys, les coneix. Només per establir una mena de ventall de totes elles, em referiré tant sols a les que em semblem més extremes. Si es disposa de temps suficient, de joventut amb ganes d’aventura, i de possibilitats econòmiques limitades, amb una motxilla a les espatlles, es pot donar la volta al món. Si a l’inrevés, el temps per al lleure és limitat, l’edat per l’aventura ja és passat i disposem dels euros suficients, l’oferta és pràcticament il·limitada: un viatge organitzat a qualsevol part del món, un creuer o un “pseudosafari”, apareixen com els més publicitats, tots ells amb noms rutilants i atractius. Lògicament, per omplir el ventall calen tota mena de combinacions que trobarem amb no pas gaire d’imaginació. Els jubilats tenim tot el curt temps del món i la immutable i inqüestionable toledana pensió fins fa pocs anys, tot i que, mutable i tan qüestionable avui.

Si tenim una mica de màniga ampla trobarem un bon grapat de viatges amb un xic, almenys, de raó cultural motivada pel desig de gaudir del desconegut: nous paisatges, bellesa natural, flora i fauna, noves ciutats, gastronomia diferent, caràcters i hàbits personals també diferents, etc., etc. No cal dir que els viatges focalitzats en la visita de monuments arquitectònics –històrics i/o artístics–, museus, concerts musicals, representacions teatrals i tants altres, en són d’allò més culturals sense cap dubte. Més que més no cauré en el parany de considerar vacances o viatges culturals aquells “paquets tot inclòs”, del nord al sud, que es redueixen a sol, platja i barra lliure” i un dia d’excursió a la ciutat propera més gran, amb la bossa de l’entrepà, una fruita i l’ampolleta d’aigua. Això té, de cultural, com jo d’infant.

D’ençà fa un temps la meva dona i jo hem trobat un complement de viatge que, sense sortir-nos’en de les clàssiques visites a museus i als edificis i indrets que s’hi mostren en qualsevol guia, sota l’epígraf d’“allò que no et pots perdre” de la ciutat o poble que estàs visitant, ens ha obert moltes més possibilitats envers la cultura. Un dia o dos del viatge, deixem de banda les guies i només amb un plànol de carrers per no perdre’ns, ens deixem anar sense cap ruta preestablerta, disposant-nos a que el traçador de la ruta sigui l’atzar o la més primària intuïció. Us hi poc assegurar que amb aquest mètode hem trobat els personatges més interessants, els indrets més típics i edificis arquitectònicament força destacables. Un altre senzill recurs que utilitzem per endinsar-nos en la cultura i història del país, no és altre que visitar una o dues llibreries de bona aparença, escorcollar les prestatgeries i preguntar l’encarregat –molt millor si és propietari– o l’empleat que sembli més eixerit si la llibreria és gran. D’exemples amb bons resultats en tinc uns quants, però em centraré només en un dels darrers, del qual no vull ocultar les ganes que tinc de parlar-ne.

Bé, us faré cinc cèntims o potser una mica més sobre els aspectes culturals d’un recent viatge al Perú que s’hi incardina de debò en el nou complement de viatge que he esmentat en el paràgraf precedent. No cal dir que vam veure museus, catedrals, places d’armes a Lima i Cusco, i d’aquest últim, el més que conegut i visitat Machu Picchu i també la Vall Sagrada de l’Inca, entre altres. I ara arriba la visita a la llibreria:  era una llibreria d’un carrer principal de Cusco. Només entrar-hi vam tenir la millor sort: un dels empleats, d’alçada baixa, cabell negre i hirsut, pell rogenca obscura amb vestit i corbata; resumint: d’aspecte andí, excloent-hi, esclar, el vestit i la corbata. Si la pedanteria ens atansa diríem que serien adaptacions fenotípiques i genotípiques producte de l’altura i el clima (increment de la pigmentació, hipòxia [manca d’oxigen]  hiperqueratosi [engruiximent de la pell ] i policitèmia [augment de glòbuls vermells]. Què cerqueu? –ens va preguntar. I sense nosaltres respondre ens va convidar a seure al voltant d’una taula. Tot d’una i després d’una curta presentació, va afegí en Lino (aquest era el seu nom): –Si els vostres gustos es dirigeixen vers la narrativa, més enllà de Vargas Llosa i d’altres escriptors mediàtics teniu a José Maria Arguedas, escriptor bilingüe espanyol-quítxua i traductor,  potser el més important escriptor peruá; José Carlos Mariátegui, els poetes Cèsar Vallejo i Carlos Oquendo de Amat i  alguns altres novel·listes i periodistes més –Ens va dir. En Lino, que ens va semblar culte i molt llegit, realment volia parlar de José María Arguedas i nosaltres de grat el vam deixar fer. Ens va dir que ell també parlava el quítxua. Ens va ensenyar l’edició facsímil Dioses y Hombres de Huarochirí  de Francisco de Ávila, traduïda per Arguedas; l’únic exemplar que li quedava de Canto Kechwa (bilingüe); i ens va lloar les altres novel·les d’Arguedas, Yawar Fiesta, El Sexto, Ríos profundos i alguna més. Ens pintà les excel·lències tan magníficament, que li vam comprar Dioses y Hombres de Huarochirí i Canto Kechwa. En tornant a casa he adquirit i llegit les tres novel·les esmentades. Unes bones novel·les, on l’autor “inserta amb intensitat i complexitat elements de la cultura andina (mentalitat mítica-màgica amb sincretisme cristià, quítxualització de l’espanyol…” com diu l’expert literari peruà  Ricardo González Vigil.

Però, la conversa amb en Lino va seguir i ens va portar a taula el poemari 5 metros de poemas (edició facsímil pràcticament exhaurida) de Carlos Oquendo de Amat. És una tira de paper exactament de cinc metres, plegat com un acordió, escrit el 1927 i il·lustrat amb cal·ligrames i avantguardista de debò. Carlos Oquendo va morir massa jove. I també vam parlar amb en Lino de Cèsar Vallejo i de la seva obra, fonamental de l’avantguarda de la llengua castellana, Trilce, no pas fàcil de llegir que em va portar el record de José Antonio Labordeta i del seu disc homònim “Trilce” d’inspiració, no cal dir, cesarvallejiana.

Esperonat pels comentaris d’en Lino i amb l’acumulació de les vivències del viatge vam comprar també, dies després a Cusco, els Comentarios Reales de los Incas de l’Inca Garcilaso de la Vega, fill d’un capità espanyol i d’una princesa inca. No confondre amb el poeta Garcilaso de la Vega, famós sonetista del segle d’Or espanyol.

I tot el que he escrit als paràgrafs precedents sobre llibres d’autors peruans té com a origen, de ben segur, la visita a una llibreria de Cusco. Us adoneu de tot el que pot aportar una visita a una llibreria? Diners no pas, perquè vam haver d’esmerçar uns calerons en llibres.

José Miguel Gràcia  

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: