Última xerrada sobre “El soroll etern ” a Werner

El Soroll etern: les 5 fronteres difuses del segle

El dissabte 26 de maig, lluïa el sol a la Plaça Catalunya, plena de turistes, i al loft de Werner el professor Juan Carlos Calderón va cloure, amb molt d’èxit, el cicle de xerrades musicals sobre el llibre traduït al castellà com El ruido eterno d’Alex Ross. Aquesta cinquena xerrada, capítols 13 i 14 del llibre, “Les fronteres difuses”: dels maximalismes de Messiaen fins els minimalismes d’Adams, mitjançant una lectura expandida amb tota l’amplitud que proporciona la tècnica multimèdia (àudios, vídeos, aplicacions interactives…), ben adobada amb els corresponents comentaris  i exemples, ens va fer gaudir dues llargues hores del matí primaveral.

Llarga és la llista dels compositors contemporanis, als quals va fer esment Carlos Calderón: Schomberg, Varese, Boulez, Cage, Shostakovich…; i a les seves obres anomenades negres com Nit transfigurada de Schomberg, Wozzeck i Lulu de Berg, Quatuor pour de fin du temps de Messiaen, La Sacre du printemps d’Stravinski, Lady Macbeth de Shostakovich, Peter Grimes de Britten i altres. I més encara, el catastrofisme –la història com a justificació– amb Treno per les víctima de Hiroshima de K. Penderecki i la natura de Messiaen amb Dialogue d’oiseaux i De canyons aux étoiles. I per arrodonir, un parell o tres més de compositors, dins de l’avantguarda dels 60: Stockhausen, Kagel i Ligeti amb Artikulation. Les principals característiques d’aquesta llaga llista s’hi poden centrar, en uns o en altres, en la llibertat, l’estètica del collage, l’estètica del ready-made, l’estètica conceptual, l’estètica del soroll i l’atzar.

Deixant enrere el maximalisme sorgeix el minimalisme amb les seves característiques de llibertat, improvisació, espontaneïtat, estructures repetides, fórmules rítmiques, harmonia sostinguda, canvis mínims, etc. Destacà Carlos Calderón com a representants, Cage, Morton, Feldman, Terry Riley, Stey Reich i Philips Glass. A la pregunta, i després què?: apareixen S. Gubaidulina, A. Part i John Adams, el minimalista extrem, però amb l’òpera Nixon in China.

En alguna part he llegit unes línies que em serveixen per condensar tot el que ens va explicar tan encertadament Juan Carlos Calderón sobre el llibre El soroll etern. Escoltar el segle XX a través de la seva música. “És un llibre imprescindible per a tots aquells lectors que vulguin descobrir tota l’evolució que ha experimentat la música i les seves sonoritats al llarg dels últims cent anys i que, malauradament, ha quedat massa temps a l’oblit. Aquest és un bon moment i una bona forma de fer memòria i posar en valor el nostre passat musical més recent.”

Per acabar, no vull oblidar-me de les espectaculars columnes acústiques que s’estrenaven en el loft, les italianes SIGMA ACOUSTIC MAAT CLASICCA i el corresponent equip d’amplificació. De tot plegat, parlar de preus pot semblar irreverent i “irrellevant” si a l’altre plat de la balança no hi col·loquem l’elegància, l’exquisidesa i la música.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: