Noms discriminats

(Publicat al Diario de Teruel)

El nom, repeteixen els psicòlegs, és un tret identitari molt potent de la persona: jo sóc Artur perquè me’n dic, si em digués Arturo, Arthur, …, ja no fóra jo, sinó un altre. És per aquest fort valor identitari que no trobareu mai a faltar un capítol dedicat als noms propis de persona en cap dels moltíssims manuals de discriminació per part de la llengua castellana de les altres llengües espanyoles. Per la gran difusió d‘aquests manuals pels potents mitjans de comunicació ha arrelat fortament entre la població que els noms de les persones han de ser només en castellà: res de Pietros ni Chusés i encara menys Peres ni Joseps! Aquesta dèria persecutòria de molts de nosaltres m‘ha tocat rebre-la personalment en  diverses ocasions. Vaig néixer quan la República, en anys d’una certa tolerància lingüística. Mos pares em van inscriure al registre amb el nom d‘Artur. Encara no havien passat tres anys, el triomfal govern espanyol eixit de la sedició i rebel·lia del juliol del 1936, sense consultar si hi estàvem d’acord,  em va canviar el nom Artur per Arturo. Quan anys més tard la monarquia democràtica ara vigent, sorgida amb permís de la citada triomfal sedició, arribà al poder, no em restituí el nom, i em va seguir anomenant Arturo. És més, quan anys més tard, cansat d’esperar un canvi que no venia, vaig presentar la meva partida de naixement on posa clar i català que em dic Artur, reclamant que em tornessin el meu nom, em va dir que res de restitució. Segueixen posant-me Arturo als papers. A la nostra filla li vam posar Guiomar i com que s’escriu igual en castellà i en català, van acceptar el nom. Amb el fill Marc –encara eren temps no monàrquics- ens van advertir que su hijo deberá llamarse Marcos. I així seguim: Marcos en la paperassa espanyola i Marc en l‘alemanya i en català. De la meva néta Rudja de nom guilequi i del meu nét Dariusch –nom persa- no m’han escrit dient del consolat que s’haurien de dir Alba i Darío. Re, més coses que passen.

Artur Quintana

Anuncis

El Tribunal de Comptes Europeu critica l’AVE

(Article publicat al Diario de Teruel)

         “Espanya serà el país amb més quilòmetres d’AVE de tot el món després de la Xina”, frase dita per dirigents dels grans partits i membres i presidents del Govern espanyol de diferents èpoques i colors. Recordo que vaig criticar, fa molt de temps en aquest mateix diari, la megalomania centralista irracional –Madrid quilòmetre cero– de l’alta velocitat en Espanya. Ara, el Tribunal de Comptes Europeu carrega contra la manca de rendibilitat de les inversions realitzades, la qual cosa vol dir que la relació cost-benefici ha estat un somni d’una nit d’estiu. La manca de viatgers, la baixa velocitat d’alguns trams, la no connectivitat amb els grans aeroports (Madrid i Barcelona), la incomunicació amb els països veïns, la competència innecessària amb l’avió i altres exemples més, són les proves fefaents dels auditors de l’esmentat Tribunal. Tot i que, el que fa grinyolar els engranatges de control de la Unió Europea és el fet, també criticat per aquest Tribunal, que Espanya ha estat beneficiaria entre el 2000 i 2017 de gairebé la meitat dels fons europeus per a aquesta finalitat. La UE va invertir més diners en alta velocitat a Espanya que a França, Alemanya, Itàlia i Polònia juntes (11.000 milions). No es congratulem massa d’aquest fet, perquè  la UE finança només el 11 % de la inversió. Espanya és un dels països on l’alta velocitat ha sortit més cara als contribuents: 1.159 euros per ciutadà. És el doble de França (603 euros per contribuent), que és un dels països on l’alta velocitat s’utilitza més, amb 19,2 milions de passatgers per quilòmetre. A Espanya la ràtio és quatre vegades inferior: 5 milions de passatgers per quilòmetre. A dia d’avui no existeix ni el Corredor Mediterràni, ni el Cantàbric, ni el Cantàbric-Mediterràni, ni s’inverteix el que caldria en rodalies, ni en les estructures ferroviàries convencionals. Emperò, malgrat que d’antuvi ja eren ben conegudes les circumstàncies que ara han fet paleses el Tribunal de Comptes Europeu, s’ha invertit en l’alta velocitat perquè hem de tenir més quilòmetres d’AVE que ningú. I el que és pitjor, no veig que cap partit polític important d’àmbit estatal hagi renunciat a la decisió política de l’Espanya d’estructures radials. Allò que no sap o no vol unir la política ho han d’unir les vies de l’AVE. I el Corredor Mediterrani passarà per Madrid. .

José Miguel Gràcia