Europa i l’emigració

(Publicat al Diario de Teruel)

Recordo prou bé que, quan estudiava la carrera a la Facultat de Ciències Econòmiques de Madrid, fa uns cinquanta anys, en totes les matèries de Ciències Socials sortia el problema greu del subdesenvolupament del tercer món (Àfrica i Amèrica). Gairebé tots els professors emfatitzaven sobre la injustícia, i a la vegada, el perill que representava per als països veïns del primer món. Els professors més agosarats veien com una mena de “Marcha verde” que envairia algun dia el continent europeu. Altres ho matisaven parlant només de possibles moviments de població més o menys controlats, però gairebé impossibles de detenir. El que no tenien en compte aquells professors era el fenomen de la globalització econòmica i de les comunicacions que s’ha produït en els recents passats anys, com a factor clau d’inici del moviment. Tants i tants anys passats i ara sembla que els governants dels països europeus i els ciutadans en general consideren l’arribada d’emigrants subsaharians als països europeus del sud de la Mediterrània com un fet extraordinari i impossible de preveure. Com les diferències entre països pobres i rics no s’han reduït, tot al contrari, han augmentat, el moviment migratori no pararà. Potser que si als països africans s’encetés un procés de desenvolupament, encara que molt limitat, la corrent migratoria es podria frenar relativament. La inversió de la tendència és una altra cosa. Els països de la UE no es posen d’acord en la distribució del flux de refugiats econòmico-polítics –d’una forma o d’una altra tots ho són– que arriben als països riberencs, és més, alguns països ni tan sols n’accepten cap. Es vergonyós la manca de solidaritat i l’aprofitament polític que fan alguns partits, estenent la por entre les classes populars. El problema és greu i de difícil solució, però la UE ha de fer el possible per encetar un camí seriós i solidari per canalitzar aquest problema de tants essers humans. El més incomprensible, és que no s’expliqui als ciutadans el fet que en un període no massa llarg de temps els països de la UE –uns mes que uns altres– necessitaran de molts milions d’emigrants per al sosteniment de les seves economies i els propis països. De quina altra manera es poden compensar els efectes de la baixa de naixements i l’augment de la xifra a pagar als pensionistes?

José Miguel Gràcia

Lo Floro a la Codonyera

Pasqual Andreu ‘Lo Floro’ va aparèixer sobtadament a la Codonyera, al Cantó del Fossar, a casa dels nostres amics Mari Carme i José Miguel. Va ser divendres 10 d’agost a les 10 de la vesprada. Una trentena d’espectadors vam poder presenciar a l’auditori-museu la insòlita visita. Va començar la vetllada, dirigida per Gràcia, amb la veu de Tomas Bosque, present a la sala en un enregistrament dels anys setanta, li van seguir dos temes de la Chaminera, el segon acompanyava la música un text en català de transició de la vall de Benasc. I, finalitzà, amb una cançó dels tortosins Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries sobre la riquesa de la nostra llengua que sempre hem de conservar. Acabada la introducció musical Gràcia, autor de ‘Pasqual Andreu Lo Florit’, va fer una breu presentació del seu llibre. Seguidament s’introduí en l’escenari el bandoler de la Sorollera i ens recità en vers els fets més destacats de la seua accidentada vida: el seu naixement, les corregudes de Mont-roig, la mort del mestre anant de caça, el pas per la presó, l’amistat amb el marquès de Lema, el xiquet de Torredarques, el robatori al mas d’Estopinyà, la mort del guàrdia civil a la Torre Baiot, la detenció a Barcelona i la mort a la presó de Castelló. En la narració introduí la poesia de Desideri Lombarte ‘Los maquis’, interpretada per Túrnez i Sesé, dedicada als últims bandolers del nostre territori. Gràcia anava canviant de vestuari quan el relat ho requeria per fer el text més real. Hora i mitja d’entretinguda vetllada en companyia del Floro, magníficament interpretat pel poeta i escriptor codonyerà. Potser s’hauria de plantejar repetir la seua magnífica actuació a la veïna Sorollera, la vila originària del bandoler.

Carles Sancho

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.