La Gomera (II)

                                    

         Illa i dona

Cap amunt els teus dies trepadors,
les ànsies zenitals i les muntanyes
escaladores d’àligues i núvols.
Cap amunt els teus turons,
amb els seus verds esperons, les brunes
illades, soltes al ros vent
les regnes trinadores dels ocells.
Cap amunt les teves valls agosarades
com si una gran mà les portés
del blau genoll de les aigües
fins a les altes cuixes de les teves neus.

Romiatge de pedra enamorada
del mar al cim. Aquesta és l’illa,
que recull la falda de l’escuma
per guanyar els àtics que van veure
brollar del pit verge de la roca
el “silbo” ardent d’un mugró de fum.
Des de llavors la teva ombra gira
al voltant de cràters lunars.
Però ara que ens hem trobat,
illa, mare, dona, volcà, destí,
vine a dormir la teva solitud de sempre
–oh estimada de la nit i la distància–
en el tebi silenci dels meus braços.

(Traducció de Josep Miquel Gràcia del poema de Pedro García Cabrera, “Isla y Mujer”)

Més fotografies de la Gomera

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

La Gomera (I)

Parc Nacional del Garajonay, reserva de la Humanitat

A la Gomera

Volcà tan vell,
llaurat pels temps.
de pluja i ganivets,
 
mugró d’un pit
de boires i boirims
d’uns segles femenins.
 
Dolça alletadora
amb “gofio” intemporal
de pedres que esmicolen
el dur fruit de la sang.
 
Turons sobre turons que fan turons;
piràmide  de morts i enganys,
Huatacuperche, Peraza,
conqueridors i esclaus.
Esglaons cap al cel tan morts per viure;
torrents cap a la mar de pluja i caminants;
verd de laurisilva terciària i viva;
germànic paradís, Junònia  dels romans.
 
Volcà tan bell,
colors i temps,
“chácaras”, “timples” i tambors,
redol immens
de blau i vents!

Josep Miquel Gràcia

Poema escrit durant el vol de Canàries a Barcelona, gener del 2019, molt present l’impacte del paisatge i després d’haver llegit alguns poemes del gran escriptor i poeta “gomero”, Pedro García Cabrera (Vallehermoso/la Gomera, 1905 – Santa Cruz de Tenerife, 1981). Va seguir els moviments postmodernistes, vanguardistes i surrealistes  amb un alt sentit líric i social de la poesia, sempre amb un substrat illenc en els seus escrits.

Mireu la natura del Garajonay!

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Les Heroides d’en Guillem Nicolau

(Publicat al Diario de Teruel)

El proppassat desembre l’editorial Barcino ha presentat als Amics dels Clàssics, a Barcelona, la primera edició de les Heroides de Publi Ovidi Nasó  en traducció catalana d’en Guillem  Nicolau, conegut també  com el Rector de Maella, el màxim representant de les lletres aragoneses medievals en català i un dels primers autors del nostre incipient humanisme. Un escriptor el nom del qual ha servit per a batejar l’únic premi que s’atorga al nostre país a obres literàries en llengua catalana d’autors aragonesos, o que se senten  vinculats a nosaltres –com és ben sabut es tracta d’un premi guadianesc, o sia sotmès als aires polítics que bufen un dia o un altre. No sabem on havia nascut en Guillem Nicolau,  ni tampoc on va morir. Però sí  sabem que era rector de Sant Esteve de Maella almenys des del 1375 i que seguia essent-ne quan va morir el juliol del 1392 o poc abans.  Malgrat que l’autoria de les Heroides i de la Crònica de Sicília per part d’en Guillem Nicolau és ben establerta des de fa més d’un segle, fins al passat desembre no se n’havia imprès cap d’aquestes obres. L’edició aquesta és, doncs, el primer text d’en Guillem Nicolau que podem llegir sencer sense que hàgim de recórrer als manuscrits originals –fins ara només n’existien alguns fragments impresos. Aquesta, a cura d’en Josep Pujol, és també la primera edició crítica que se n’ha fet. I no es tracta només de comparar els dos originals que s’han conservat de la traducció d’en Nicolau, el de París, sencer, i els pocs fragments del de Barcelona. En Pujol hi publica també les nombrosíssimes glosses que havia versionat en Nicolau, i que en la còpia de la seua traducció que ha arribat fins a nosaltres no s’han conservat,  per més que han quedat evidències que el text era glossat per en Nicolau. L’original glossat de les Heroides va ser traduït sencer al castellà, i una part de les glosses s’integraren en el Tirant lo Blanc. A partir d’aquestes dues fonts en Pujol ha pogut reconstruir el text original glossat d’en Nicolau.

Artur Quintana

La Gomera

Paga la pena una visita a la Gomera.

 

X Mostra Oberta de Poesia d’Alcanar

Enviats pels seus autors els diversos poemes a la X Mostra Oberta de Poesia d’Alcanar, tot seguit incloc els poemes –o el que sigui– que jo he presentat.

La Vall de Balat

(Publicat al Diario de Teruel)

El dijous 6 de desembre del passat any es va presentar a la Fira de Monsó el llibre d’Artur Quintana i Font,  La Vall de Balat. Memòria de l’Aragó 1948-2017.  Per aprofundir en la lectura del llibre s’ha de tenir en compte que l’Artur Quintana, d’ençà mitjan els 60, és el català més aragonès que un pot imaginar-se, producte de la seva decisió, ratificada per un munt de vivències acumulades a través dels anys. La primera part del llibre és una reedició revisada de la publicació de les memòries l’any 2003 en Quaderns de les Cadolles, amb el mateix títol. Amb la segona part arriba fins el 2017. Un llibre escrit amb el cor, de recerca, estudi i protecció de les llengües d’Aragó –molt especialment el català i l’aragonès–, recull d’anècdotes i sentiments, i de molts amors, però també d’alguns desamors. La passió i la humanitat de l’autor vesa a cada racó del llibre. Des del seu poble, la Codonyera –el fa seu, perquè l’estima– ha recorregut, més que ningú, tots els pobles de la Franja a la recerca de mots gairebé perduts. Cada troballa d’un mot es un gaudi personal i una joia a protegir fent-la pública. I de perfídies i avoleses també en relata amb sentiments de ràbia sempre ben controlada. La injusta i indigna querella criminal que va haver de sofrir per part de la Facao l’ocasionaren moments d’estremiment ben patents al llibre. I què dir dels infausts “Fets de la Codonyera”? El 20 de febrer del 2010 un grup ben organitzat de gent de la Codonyera, de totes les edats, atiats per facoistes, amb pancartes i crits van impedir la celebració d’una conferència sobre la neonata, en aquelles dades,  Llei de Llengües. Artur Quintana relata aquests fets antidemocràtics i anticonstitucionals amb molt de tristesa. Era una necessitat vital que ell tenia d’incloure aquest relat en les memòries. La Vall de Balat, com diu Buisan de Mur “A bal empizipia en tierras altas d’o lugar d’a Codoñera … E ye gran marabiella, quan o sol se neba de tardis…” El llibre no s’ha presentat encara a la Codonyera, tot i que, des d’aquestes línies prenc el compromís, davant d’amics i defensors de la nostra llengua, d’aportar un lloc apropiat quan convingui fer-ho.

José Miguel Gràcia