Parc Nacional del Garajonay, reserva de la Humanitat
A la Gomera
Volcà tan vell,
llaurat pels temps.
de pluja i ganivets,
mugró d’un pit
de boires i boirims
d’uns segles femenins.
Dolça alletadora
amb “gofio” intemporal
de pedres que esmicolen
el dur fruit de la sang.
Turons sobre turons que fan turons;
piràmide de morts i enganys,
Huatacuperche, Peraza,
conqueridors i esclaus.
Esglaons cap al cel tan morts per viure;
torrents cap a la mar de pluja i caminants;
verd de laurisilva terciària i viva;
germànic paradís, Junònia dels romans.
Volcà tan bell,
colors i temps,
“chácaras”, “timples” i tambors,
redol immens
de blau i vents!
Josep Miquel Gràcia
Poema escrit durant el vol de Canàries a Barcelona, gener del 2019, molt present l’impacte del paisatge i després d’haver llegit alguns poemes del gran escriptor i poeta “gomero”, Pedro García Cabrera (Vallehermoso/la Gomera, 1905 – Santa Cruz de Tenerife, 1981). Va seguir els moviments postmodernistes, vanguardistes i surrealistes amb un alt sentit líric i social de la poesia, sempre amb un substrat illenc en els seus escrits.
Mireu la natura del Garajonay!
Lo Finestró 
Deixa un comentari