La llengua de la sogra

(Publicat al Diario de Teruel )

El lingüista David Valls al seu llibre Les llengües de l’anaconda explica que al nord-est d’Austràlia viuen els dyirbals, nació on tothom és bilingüe des de sempre: parlen dyirbal i una altra llengua que en Valls anomena “la llengua de la sogra”. La primera s’usa en quasi totes les situacions, mentre que la segona només en parlar amb la sogra i altres parents sobrevinguts, evidentment tots aquests també parlen dyirbal i el fan servir quan no actuen com a sogra o parent sobrevingut. És una situació que recorda la que tenim a l’Aragó, amb algunes fonamentals diferències: tots els dyirbals parlen les dues llengües que els són pròpies, mentre que entre nosaltres, que en tenim tres, només els que tenim com a llengua pròpia el català o l’aragonès, sabem també “la llengua de la sogra”, el castellà, mentre  que els que tenen aquesta com pròpia no saben aragonès ni català, i a més els que som de llengua pròpia aragonesa tampoc no sabem català, i així passa que en una comunitat de llengua catalana som considerats parlants de castellà, o a l’inrevés: els que som de llengua pròpia catalana tampoc no sabem aragonès, i en una comunitat de llengua aragonesa som vistos com a parlants de castellà. Resultat: els dyirbals viuen en un bilingüisme perfecte sense penalitzacions quan s’equivoquen de llengua, però nosaltres no. Nosaltres sabem què passa si ens equivoquem de llengua: si  parlem la llengua de la sogra, el castellà, quan no pertoca: no passa res, però si parlem aragonès o català quan no pertoca, el càstig no es fa esperar: 30 pessetes pagaven no fa gaires anys els infants d’Areny per parlar català a escola, o allà a Catalunya un advocat no ha pogut enraonar amb el seu client encarcerat per haver parlat català amb el carceller, etc., etc. I al segle XIV el Consello d’Osca multava amb trenta sous si parlàvem àrab, hebreu o basc al mercat, o al XVI, allà a València, es demanava la pena de mort si parlàvem àrab amb els fills. Potser ens convindria fer-nos dyirbals.

Artur Quintana i Font

Bernstein. El creador (I)

Desprès d’uns pocs mesos sense seguir les jornades musicals sabatines del professor Juan Carlos Calderón a Werner Música, emprenc novament l’agradable tasca de comentar i mostrar les fotos d’una nova sessió. He de dir que el motiu de la manca d’assistència per part meva a les jornades dels dos últims mesos no ha esta altra que el trobar-me fora de Barcelona i viatjant per altres terres.

El passat dissabte 16 de febrer a les 10,30 hores, com sempre, Carlos Calderón encetà un nou cicle de xerrades sobre el mestre Leonard Bernstein amb el títol general de “Leonard Bernstein: eclecticisme a tres bandes”

Al fulletó de presentació de les tres sessions en les quals el professor Calderón desenvoluparà el tema, es sintetitza complidament l’abast de les xerrades així: “Cent anys es van complir del naixement de qui, per a alguns, va ser el músic més complet del segle XX. Leonard Bernstein va ser una personalitat polifacètica, inquieta, vital i activa que hi va enlluernar en molts camps. El prof. Calderón intentarà donar compte d’aquesta huracanada vida musical al voltant de tres facetes: el creador, l’intèrpret i el comunicador. Totes tres  interconnectades en un autèntic teixit cultural que. no deixa indiferent. Els seus interessos mai van cessar i la seva capacitat de barrejar tot el que la seva agitada vida li oferia, és la seva característica principal. La etimologia ho explica, “eclèctic” és el que tria. Doncs, Bernstein, triava i encertava”

De l’amena i enrriquidora xerrada del professor Calderón destaquem i resumim: Leonard Bernstein va nàixer a Lawrence (Massachusetts) el 25 d’agost de 1918, en una família jueva benestant. Cap cosa feia presagiar la gran carrera musical del jove Leonard, o Louis fins el setze anys. El seu pare, Sam Bernstein, era un home de negocis, i inicialment va oposar-se a la carrera musical del seu fill. L’arribada al domicili familiar d’un piano i l’oportunitat d’escoltar un recital de piano van esperonar el seu interès per la música. Va decidir començar a estudiar piano, sent encara molt jove, a les escoles Garrison i Boston Latin, havent-hi de pagar-se les classes ell mateix, davant de la negativa del seu pare. A la Universitat de Harvard va estudiar música amb Walter Piston, i continuà perfeccionant-se al Curtis Institute of Music de Filadèlfia. Va tenir, entre altres professors, l’alemany Richart Stoehr, també va estudiar piano amb Isabella Vergenova i Heinrich Gebhard.

Es va casar amb Felicia Montealegre –amb la qual tingué dos fills– després d’una anterior vida sexual promíscua.

Com a compositor, des de la seriositat de la seva Serenata per a Violí fins als aclaparadors ritmes de West Side Story, Berstein mai deixà de ser original. Va compondre tres simfonies, dues òperes, cinc musicals i nombroses altres peces. Cal destacar com a obres més exitoses els musicals On the Town, West Side Story, l’opereta Candide i l’original Mass, sense oblidar-nos de la Sonata per a Clarinet i Piano i les simfonies Jeremiah i Kaddish.

Com ja hem comentat al principi, la característica fonamental de l’obra de Bernstein és el seu eclecticisme a tres bandes –compositor, intèrpret i comunicador. Carlos Calderón troba una metàfora del procés de captació de ritmes i gèneres per descriure l’eclecticisme de Bernstein: és com l’ambre, resina fossilitzada, on han quedat atrapats insectes i restes de tota mena que han donat lloc a una pedra preciosa: ritme llatí, text llegit, banda rock, cantates blues, guitarra acústica, cantant rock, percussió, dodecafonisme, cors, ritmes orff, anglès, seqüències Beethoven, ritmes Stravinsky, jazz-scat, triple canon, cinta magnetofònica, cors de carrer, banda musical, danses orientals, cors de nens, orquestra simfònica, hebreu. I tot es fa Bernstein i bona música.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

West Side History-Cool: https://www.youtube.com/watch?v=wugWGhItaQA&list=RDk19YZKdKI60&index=8

Candide Overture: https://www.youtube.com/watch?v=422-yb8TXj8&list=RDNkhM2S4vh30&index=6

Mass. BBC Proms: https://www.youtube.com/watch?v=9tjsKzhpSwE

Quan la justícia és impotent

(Publicat al Diario de Teruel)

El pròxim dia 12 començarà el judici més important i de més repercussió internacional en temps democràtics a Espanya. Un judici polític amb intenció aparentment exemplaritzant, però curull d’escarment, venjança i impotència. Si no, com s’entén que les jutjades siguin només unes poques persones, representants polítics o no, que van ajudar a fer un referèndum i van declarar i acordar allò que no van portar a terme. Per què la justícia –fiscalia, jutge instructor o el Tribunal Suprem– no ha imputat a tots els “culpables”? No haurien d’estar imputats tots els parlamentaris que van votar favorablement la celebració del referèndum i demès del procés? Per què només la presidenta del Parlament? Imputats també amb més culpabilitat haurien d’estar els més de dos milions que van a votar. Qui és més culpable l’inductor o el que realitza l’acte? Un problema polític no és matèria justiciable. L’escarment selectiu és producte de la ràbia i de la impotència. Ha estat i està essent tant injusta i injustificable la presó preventiva…! Però, com es pot acusar de sedició o rebel·lió sense violència? Només, es clar, mitjançant un relat fabulador d’aquella i amb moltes irregularitats. Eduir que la presó preventiva està motivada per les persones que es van exiliar és un absurd. Retirar l’ordre europea d’extradició, perquè els altres països l’han rebutjada o la poden rebutjar no és altra cosa que impotència o por a “quedar-se amb el cul enlaire”. Com serà, doncs, el judici? És ben fàcil trobar persones a Catalunya que diuen que la sentència ja està escrita. Bé, literalment escrita no ho deu d’estar, però sí força elaborada. On és la llibertat dels jutges quan la gran majoria de mitjans espanyols, gairebé tots els partits polítics i institucions de l’Estat i una important majoria de ciutadans, vol condemnes dures; de fet ja els han condemnat. L’odi s’ha estès per Espanya. La llarga presó preventiva és un escull més per la independència de la justícia, per tant més impotència. Què està passant a Espanya perquè intel·lectuals i artistes, abans esquerrans i progressistes, romanguin en un silenci sepulcral davant d’un judici per presumptes delictes de rebel·lió i sedició que un munt d’il·lustres catedràtics, penalistes i juristes no veu per enlloc? Començarà un judici que Espanya pot pagar molt car.

José Miguel Gràcia  

Una porta oberta

Microrelat publicat al número 50 de la revista “Compromiso i Cultura” del mes de febrer, seleccionant per al “Certamen Javier Tomeo”.  Animo als escriptors en llengua catalana a que presentin treballs. Teniu temps fins al mes d’abril i han estats molt pocs els presentats fins ara. Per contra el presentats en castellà han estat molts,  de l’Aragó, de la resta d’Espanya i de l’altra part de l’Oceà Atlàntic.

La Gomera (III). El romiatge

El 19 de gener del 2019 va tenir lloc a San Sebastián de la Gomera el romiatge o romeria tradicional de la Festa de Sant Sebastià. Un dia abans s’havia triat la Romera Major i les corresponents Romeres d’Honor a la Plaça de les Amèriques, oberta al mar. Podríem dir que participa gairebé tot el poble en el actes folklòrics de la diada tradicional. Les fotos que hi publico són alguns petits instants de la festa més popular. Una veritable mostra del folklore gomero.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Vídeos penjats a youtube: