Catalunya més lluny

(Publicat al Diario de Teruel el passat dissabte)

No descobreixo gran cosa si dic que l’anticatalanisme a l’Estat espanyol ha estat una constant històrica, amb comptades excepcions des d’alguns territoris i de circumstàncies històriques. Quan les reivindicacions catalanes han superat les diferències purament folklòriques o merament administratives han sorgit els veritables problemes. Mai s’ha acceptat que Catalunya és una nació perquè així es sent, ni que el català sigui una llengua al mateix nivell del castellà. L’oficialitat o cooficialitat del català ha estat més un desig que una realitat malgrat els preceptes constitucionals. No cal viatjar massa per les Espanyes per constatar el que dic. Tot i que és cert, d’altra banda, que la catalanofòbia ha tingut pujades i baixades en el transcurs de la Història. Possiblement avui estem situats en un període dels més àlgids de catalanofòbia de tots els temps amb tot un govern català a la presó o a l’exili, un judici per rebel·lió o sedició on la violència és una novel·la de ficció i una esperada sentència escrita o a mig escriure, que serà dura segons fa preveure el manteniment de la llarga presó preventiva dels inculpats. La meva experiència recentíssima l’he pogut viure per les terres del Baix Aragó de Terol la passada Setmana Santa. He sofert en carn pròpia l’odi a tot el que fa referència a Catalunya i els catalans. La desinformació envers el judici del procés és absoluta i cap comentari m’ha arribat envers la necessitat de superar el problema polític que no sigui la judicial amb càstig inclòs. Les posicions es distancien cada vegada més. Ha estat producte de l’atzar o la casualitat perquè el premi d’Honor d’Aragó s’hagi lliurat al fiscal Zaragoza, nascut a Alcorisa i principal fiscal del judici al procés català? El president Lambán ha destacat que el fiscal Zaragoza té una “esplèndida trajectòria com a servidor de l’Estat per a ser mereixedor de la major distinció aragonesa”. I a continuació ha afegit: “… i no ens enganyem, està sent peça clau en el judici més important de la democràcia.” “.. perquè jutja a uns ciutadans espanyols que van optar per alçar-se pública i violentament per proclamar la independència” “I jo no els indultaria” On resta la separació de poders? Lambán, com sempre, fent amics a Catalunya. Per què seduir  si puc imposar?

José Miguel Gràcia

Leonard Bernstein a Werner (III)

El passat 27 d’abril va concloure el cicle de tres conferències del professor Juan Carlos Calderón sobre “Leonard Bernstein: eclecticisme a tres bandes” a l’establiment Werner Música, regentat per Vicenç Viguera. Recordem tot seguit l’objectiu i contingut de les tres sessions:

“Es compleixen 100 anys del naixement de qui, per alguns, va ser el Mozart del segle XX. Leonard Bernstein va ser una personalitat multifacètica, inquieta, vital i activa que va enlluernar en molts àmbits. El professor Carlos Calderón intentarà mostrar aquesta huracanada vida musical a l’entorn de tres facetes: el creador, l’intèrpret i el comunicador. Totes tres, interconnectades en un autèntic teixit cultural que no deixa indiferent. La seva capacitat de mesclar tot allò que la seva agitada vida li oferia és la seva característica principal. L’etimologia ho explica: “eclèctic” és “el que escull”, doncs Bernstein escollia i l’encertava.

1a sessió (16 de febrer): El creador. Des que va entrar un piano a casa seva, Leonard Bernstein no va parar de compondre i d’investigar. Les seves primeres obres ja mostren un estil que no pot sinó denominar-se “eclecticisme”. En la seva obra escoltem traces de les escoles i avantguardes europees però, alhora, jazz, ritmes llatins i tot allò que li servís a la seva proposta estètica. No obstant, des de la seriositat de la seva Serenata per a violí fins als aclaparadors ritmes de West Side Story, Bernstein mai no va deixar de ser original.

2a sessió (16 de març): L’intèrpret. En la seva doble faceta de pianista i director, Bernstein va furgar en el gruix del repertori tant europeu com americà. Pianista insigne, va tocar i dirigir des del teclat, des de Mozart fins a Gershwin. Un cop al podi, exclusivament, les seves versions s’han tornat antològiques, i les seves interpretacions, malgrat ser fidels a la partitura, sempre tenen un segell propi, ja sigui per la mescla de curiosos tempi lents com per les seves exageracions hiperbòliques.

3a sessió (27 d’abril): El comunicador. Si assumim que la música no és només un art sinó també un llenguatge, comprendre’l significa alguna cosa més que simplement gaudir-ne. Des del seu primer programa per a televisió, Omnibus, fins a les seves últimes aparicions en vídeo, Bernstein va desplegar sempre una imaginació i capacitat per comunicar el detall i la profunditat de la música utilitzant tot tipus de recursos. Tot oient es deixa guiar amb seguretat i amenitat sota la seva eloqüència i tot conferenciant té en ell un mestre.”

No cal dir que en totes i cadascuna de les xerrades el professor Calderón van acomplir sobradament amb mestria i amenitat els objectius previstos d’allò que s’anunciava. Les dues hores emprades en cada sessió ens van semblar molt curtes, massa curtes. Si hi sumem la copa de cava de la pausa i els comentaris entre els assistents és difícil imaginar una altra dedicació millor d’un matí del dissabte per als amants de la música.

En la faceta de comunicador de Bernstein, el professor Calderón no deixà d’emfatitzar sobre l’eclecticisme del mestre, tant o més que en les facetes de creador i d’intèrpret.

A tall d’exemples esmentarem alguns punts que va desenvolupar Carlos Calderón: Bernstein es vantava de conèixer Mahler millor que ningú. Les intervencions de Bernstein a la televisió eren exquisidament preparades. El gran èxit de la Oda a la Llibertat (simfonia núm. 9 de Beethoven) a Berlin, televisada a més de 20 països, on va reunir músics dels EEUU, Rússia, França, Gran Bretanya, i veus d’infants i adults. Bernstein sempre va ser un comunicador; comparava els mots aprendre en alemany “lernen” amb el mot “lehren” que vol dir ensenyar. Els programes de TV els va centrar en la 5ª de Beethoven, Introducció a la música moderna, El món del jazz, La música de Bach, L’Art de dirigir i Allò que fa gran l’òpera.

Una part de la conferència la va dedicar al pensament i definicions de Bernstein i així tenim els capítols de la música i el seu significat, la fidelitat en la interpretació, la música com a llenguatge, la dessacralització de la música, els joves executants, els compositors, etc. Bernstein concebia la música com a moltes coses, però al final sempre és amor, i la música clàssica com la música exacta. No va mancar la aplicació de conceptes de McLuhan i Chomsky per explicar Bernstein i el seu pensament.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

Presentació d'”Arbàgel, un revolt d’amor” a Barcelona

El passat 8 d’abril, a la llibreria “Documenta” del carrer Pau Clarís, 144 de Barcelona, va tenir lloc la presentació de la novel·la de Marta Momblant, Arbàgel, un revolt d’amor. Cal dir que ja havia estat presentada a Monsó i a Calaceit, tot i que amb aquesta presentació a Barcelona, Marta Momblant ha pogut complir el desig d’obrir la porta de la Ciutat Comtal i Catalunya amb una novel·la seua per primera vegada.

Després de les paraules de benvinguda del representant de la llibreria, prengué la paraula Chusé Aragües, propietari de Gara d’Edizions i editor de la novel·la Arbàgel, premi Guillem Nicolau del Govern aragonès del 2018, presentant la seua tasca com a editor en aragonès i únic editor en català a l’Aragó, no sense les grans dificultats que aquesta tasca implica.

Després, amb la mestria que el caracteritza, Artur Quintana va fer una glossa completa i documentada de la novel·la, destacant els tres personatges protagonistes –Arbàgel, Sandra i el poble. Emfatitzà l’heterodòxia lingüística de l’obra on el català oriental, occidental, matarranyenc i beceità es donen la mà eixamplant l’àmbit i tresors de la nostra llengua. I destacà de la novel·la, l’amor per les arrels, les persones i la llibertat. La fusió del relat amb textos de caire teatral i altres gèneres és un altra característica de la novel·la.

Res millor per resumir la intervenció de l’autora que les paraules d’ella mateixa a d’introit del llibre: “ Arbàgel, un revolt de l’amor, és una novel·la primerenca de la qual en vaig tenir la idea clara i concisa quan tenia 28 anys, sortint de Beseit, una de les moltes vegades que hi havia vingut a passar temporades curtes o llargues a casa del meu estimat padastre Antonio Berge Gil, a qui dec la meva afiliació adoptiva al poble…”. La novel·la “…manté l’esperit jovenívol que em va empènyer a escriure-la i només desitjaria que encomanés la seva joventut als lectors que l’emprenguereu, i us faci feliç com a mi m’ha fet cuidar-ne la seva escriptura durant tot aquest temps”.

Com a colofó de l’acte, l’actriu i directora d’escena, Teresa Urroz, va llegir un parell de textos de la novel·la, tan ben escollits com ben interpretats, que van captivar els assistents.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Cloenda de l’Any Fabra

(Publicat al Diario de Teruel)

L’Any Fabra fa un mes que es va acabar, però com que Tots els aniversaris tenen capvuitada, encara en podem parlar. Fabra establí les normes del català. Podia haver tornat a la llengua medieval, o centrar-se en la variant barcelonina, i no ho va fer, sinó que establí una normativa on qualsevol parlant català s’hi sabés retrobar. Quan Fabra  començà a estudiar el català no li calgué partir del no-res: el català havia deixat de ser oficial des de feia  uns dos-cents anys, però continuava sent-ho a Andorra, i el Registre Civil, que sempre havia estat dut per l’Església, i en moltes diòcesis  en català, havia passat a l’Estat  només el 1871. Existia una considerable praxi administrativa d’escriure en català, i  en literatura. A l’escola fins a la Llei Moyano de 1857 que només permetia l’ensenyament en castellà, aquest era als primers nivells en català per a passar al llatí als nivells superiors. No faltaven gramàtiques o diccionaris catalans. Resumint: la tan divulgada mistificació segons la qual Fabra s’inventà un català  artificial, no té més fonament que la catalanofòbia de tants filòlegs i comunicadors. Fabra, com tot normativitzador d’una llengua, hagué de triar entre diverses variants, i ho va fer considerant-ne  l’ús en la llengua parlada i en els clàssics, com ho havien fet molts altres normativitzadors, i entre ells els castellans. Mentre els normativitzadors castellans no foren mai perseguits com a tals pels governs, Fabra ho fou pels dos dictadors sota els quals malvisqué: en Primo l’expulsà de la  Càtedra de  Català, que recuperaria a la  República, i que tornaria a perdre quan els franquistes ocuparen Barcelona. Fabra s’hagué de refugiar a  Prada a la Catalunya Nord. Decisió necessària, perquè  podia esperar el pitjor, que l’afusellessen o condemnessen a cadena perpètua. Prova que això podria haver passat és que una de les primeres accions dels franquistes a Badalona fou anar a la casa de Fabra i saquejar-la escampant pel carrer els seus llibres i materials . El 1948  Fabra morí a Prada i hi és enterrat. No em consta que Pedro Sánchez hi anés en el recent viatge seu per Catalunya i Occitània a recordar els republicans.

Artur Quintana

Portugal: Lisboa, Estoril, Cascais, Sintra (III)

Podeu veure fotografies de Lisboa, Estoril, Cascais, Sintra  i d’algun indret proper a aquestes poblacions. És la Portugal plena d’història, senyorial, de palaus, verd, blau, riu i mar. Espanya tan propera i tan llunyana

Tercera part

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Del mòbil

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Portugal: Lisboa, Estoril, Cascais, Sintra (II)

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Podeu veure fotografies de Lisboa, Estoril, Cascais, Sintra  i d’algun indret proper a aquestes poblacions. És la Portugal plena d’història, senyorial, de palaus, verd, blau, riu i mar. Espanya tan propera i tan llunyana

Segona part

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.