Catalunya més lluny

(Publicat al Diario de Teruel el passat dissabte)

No descobreixo gran cosa si dic que l’anticatalanisme a l’Estat espanyol ha estat una constant històrica, amb comptades excepcions des d’alguns territoris i de circumstàncies històriques. Quan les reivindicacions catalanes han superat les diferències purament folklòriques o merament administratives han sorgit els veritables problemes. Mai s’ha acceptat que Catalunya és una nació perquè així es sent, ni que el català sigui una llengua al mateix nivell del castellà. L’oficialitat o cooficialitat del català ha estat més un desig que una realitat malgrat els preceptes constitucionals. No cal viatjar massa per les Espanyes per constatar el que dic. Tot i que és cert, d’altra banda, que la catalanofòbia ha tingut pujades i baixades en el transcurs de la Història. Possiblement avui estem situats en un període dels més àlgids de catalanofòbia de tots els temps amb tot un govern català a la presó o a l’exili, un judici per rebel·lió o sedició on la violència és una novel·la de ficció i una esperada sentència escrita o a mig escriure, que serà dura segons fa preveure el manteniment de la llarga presó preventiva dels inculpats. La meva experiència recentíssima l’he pogut viure per les terres del Baix Aragó de Terol la passada Setmana Santa. He sofert en carn pròpia l’odi a tot el que fa referència a Catalunya i els catalans. La desinformació envers el judici del procés és absoluta i cap comentari m’ha arribat envers la necessitat de superar el problema polític que no sigui la judicial amb càstig inclòs. Les posicions es distancien cada vegada més. Ha estat producte de l’atzar o la casualitat perquè el premi d’Honor d’Aragó s’hagi lliurat al fiscal Zaragoza, nascut a Alcorisa i principal fiscal del judici al procés català? El president Lambán ha destacat que el fiscal Zaragoza té una “esplèndida trajectòria com a servidor de l’Estat per a ser mereixedor de la major distinció aragonesa”. I a continuació ha afegit: “… i no ens enganyem, està sent peça clau en el judici més important de la democràcia.” “.. perquè jutja a uns ciutadans espanyols que van optar per alçar-se pública i violentament per proclamar la independència” “I jo no els indultaria” On resta la separació de poders? Lambán, com sempre, fent amics a Catalunya. Per què seduir  si puc imposar?

José Miguel Gràcia

Leonard Bernstein a Werner (III)

El passat 27 d’abril va concloure el cicle de tres conferències del professor Juan Carlos Calderón sobre “Leonard Bernstein: eclecticisme a tres bandes” a l’establiment Werner Música, regentat per Vicenç Viguera. Recordem tot seguit l’objectiu i contingut de les tres sessions:

“Es compleixen 100 anys del naixement de qui, per alguns, va ser el Mozart del segle XX. Leonard Bernstein va ser una personalitat multifacètica, inquieta, vital i activa que va enlluernar en molts àmbits. El professor Carlos Calderón intentarà mostrar aquesta huracanada vida musical a l’entorn de tres facetes: el creador, l’intèrpret i el comunicador. Totes tres, interconnectades en un autèntic teixit cultural que no deixa indiferent. La seva capacitat de mesclar tot allò que la seva agitada vida li oferia és la seva característica principal. L’etimologia ho explica: “eclèctic” és “el que escull”, doncs Bernstein escollia i l’encertava.

1a sessió (16 de febrer): El creador. Des que va entrar un piano a casa seva, Leonard Bernstein no va parar de compondre i d’investigar. Les seves primeres obres ja mostren un estil que no pot sinó denominar-se “eclecticisme”. En la seva obra escoltem traces de les escoles i avantguardes europees però, alhora, jazz, ritmes llatins i tot allò que li servís a la seva proposta estètica. No obstant, des de la seriositat de la seva Serenata per a violí fins als aclaparadors ritmes de West Side Story, Bernstein mai no va deixar de ser original.

2a sessió (16 de març): L’intèrpret. En la seva doble faceta de pianista i director, Bernstein va furgar en el gruix del repertori tant europeu com americà. Pianista insigne, va tocar i dirigir des del teclat, des de Mozart fins a Gershwin. Un cop al podi, exclusivament, les seves versions s’han tornat antològiques, i les seves interpretacions, malgrat ser fidels a la partitura, sempre tenen un segell propi, ja sigui per la mescla de curiosos tempi lents com per les seves exageracions hiperbòliques.

3a sessió (27 d’abril): El comunicador. Si assumim que la música no és només un art sinó també un llenguatge, comprendre’l significa alguna cosa més que simplement gaudir-ne. Des del seu primer programa per a televisió, Omnibus, fins a les seves últimes aparicions en vídeo, Bernstein va desplegar sempre una imaginació i capacitat per comunicar el detall i la profunditat de la música utilitzant tot tipus de recursos. Tot oient es deixa guiar amb seguretat i amenitat sota la seva eloqüència i tot conferenciant té en ell un mestre.”

No cal dir que en totes i cadascuna de les xerrades el professor Calderón van acomplir sobradament amb mestria i amenitat els objectius previstos d’allò que s’anunciava. Les dues hores emprades en cada sessió ens van semblar molt curtes, massa curtes. Si hi sumem la copa de cava de la pausa i els comentaris entre els assistents és difícil imaginar una altra dedicació millor d’un matí del dissabte per als amants de la música.

En la faceta de comunicador de Bernstein, el professor Calderón no deixà d’emfatitzar sobre l’eclecticisme del mestre, tant o més que en les facetes de creador i d’intèrpret.

A tall d’exemples esmentarem alguns punts que va desenvolupar Carlos Calderón: Bernstein es vantava de conèixer Mahler millor que ningú. Les intervencions de Bernstein a la televisió eren exquisidament preparades. El gran èxit de la Oda a la Llibertat (simfonia núm. 9 de Beethoven) a Berlin, televisada a més de 20 països, on va reunir músics dels EEUU, Rússia, França, Gran Bretanya, i veus d’infants i adults. Bernstein sempre va ser un comunicador; comparava els mots aprendre en alemany “lernen” amb el mot “lehren” que vol dir ensenyar. Els programes de TV els va centrar en la 5ª de Beethoven, Introducció a la música moderna, El món del jazz, La música de Bach, L’Art de dirigir i Allò que fa gran l’òpera.

Una part de la conferència la va dedicar al pensament i definicions de Bernstein i així tenim els capítols de la música i el seu significat, la fidelitat en la interpretació, la música com a llenguatge, la dessacralització de la música, els joves executants, els compositors, etc. Bernstein concebia la música com a moltes coses, però al final sempre és amor, i la música clàssica com la música exacta. No va mancar la aplicació de conceptes de McLuhan i Chomsky per explicar Bernstein i el seu pensament.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.