Anècdota o més

(Publicat al Diario de Teruel)

Del judici del procés català s’estan omplint moltíssimes pàgines als mitjans escrits i ocupant espais i mes espais televisius, especialment a Catalunya. En seguir les sessions del judici s’hi poden observar diferents tipus de comportaments del tribunal, dels fiscals, de la defensa, de l’acusació, dels testimonis i extreure tot tipus de conclusions. Sigui quina sigui la sentència només servirà per agreujar el conflicte. En el breu espai d’aquesta columna no entraré en cap anàlisi profund òbviament, però si vull fer esment a la resposta dels diferents testimonis quan el president de la Sala els pregunta: “Jura usted o promete decir la verdad”. Sóc conscient que hi haurà lectors que consideraran el meu comentari o disquisició com a simple i pura anècdota, tot i que a mi m’ha fet pensar una mica. El cas és que quan el president Marchena fa la pregunta als responsables d’Interior del govern del PP –ministre, altres responsables del Ministeri de l’Interior, delegat del govern a Catalunya–, coordinador dels cossos de les forces públiques de l’1 d’octubre, policies nacionals, guàrdia civils i altres testimonis de l’acusació, gairebé tots contesten: “Juro decir la verdad”. Tot al contrari, quan el president pregunta o ha preguntat, s’entén, als acusats –membres del govern de la Generalitat en presó preventiva–, al cap de mossos d’esquadra, als comandaments d’aquest cos, a mossos d’esquadra, a responsables polítics, a funcionaris de la Generalitat i a testimonis civils en general, gairebé tothom contesta: “Prometo decir la verdad”.  Més que un fet curiós o anecdòtic, aquesta bipolaritat de les respostes pot obeir a concepcions o plantejaments polítics, socials i sociològics diferenciats? En una primera aproximació es podria pensar en el fet de parlar dues llengües diferents, però tindria molt poc fondament aquest supòsit, perquè el judici es desenvolupa totalment en castellà. A mi se m’acut que tal vegada l’explicació s’hauria de cercar en motius culturals i de revisió i menor acceptació dels principis tradicionals catòlics dels testimonis de la part catalana. Deixo al lector fer la seva interpretació, tot i que el diccionari sempre ens pot ajudar. “Jurar es afirmar o negar una cosa poniendo por testigo a Dios” i “prometer es asegurar que será verdad lo que se expresa”

José Miguel Gràcia

61a Exposició Nacional de Roses de Sant Feliu de Llobregat

L’Exposició Nacional de Roses és un dels actes culturals més importants de l’any i un dels esdeveniments més emblemàtics de la ciutat. La mostra s’instal·la al Palau Falguera, on es poden veure i olorar unes 10.000 roses (entre roses d’hivernacle, roses de jardí i rosers en flor) i més 400 varietats diferents. Com ja és habitual, hi ha roses procedents de diferents punts de Catalunya, Espanya, Europa i de la resta del món.

L’Exposició de Roses arriba a la 61a edició des què va ser declarada Nacional l’any 1958 i concideix amb el 91è aniversari de la primera Exposició celebrada l’any 1928 a l’Ateneu Santfeliuenc.

Tots seguit unes fotos fetes amb el mòbil al capvespre.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Exònims

(Publicat al Diario de Teruel)

Exònims són topònims d’una llengua en textos d’una altra llengua. Darrerament hi ha hagut un debat  entre els escriptors i traductors en  català a l’Aragó sobre com s’han de tractar topònims en català en traduir-los al castellà. Ras i curt: hem de dir o escriure Zaidín, Mequinenza, Benabarre, …, o Saidí, Mequinensa, Benavarri, …? Abans de tirar-nos els plats al cap, mirem què passa en altres llengües: si traduïm  d’una llengua oficial ben reconeguda tant a l’estat on es parla com internacionalment, posem de l’alemany al castellà, veurem que si els topònims alemanys són els d’una gran ciutat o territori, com ara Wien, Bern, Hamburg, Bayern,…, són sotmesos a traducció en passar a ser exònims en castellà: Viena,  Berna, Hamburgo, Baviera, … , i això també passa en alguns topònims alemanys menys importants –Regensburg, Speyer, Meißen, … –, que, per raons generalment històriques,  s’adapten al castellá com Ratisbona, Spira, Misnia, … . Però la immensa majoria de topònims alemanys  menors es mantenen en alemany, sense cap mena d’adaptació al castellà, i així topònims com Sankt Märgen, Sankt Peter, Berghausen, Hanhofen, Allerheiligenstraße…, no es transformen en Santa María, San Pedro, o en uns possibles Casas de Bergo o del Pollo, o Calle de Todoslossantos, … . L’actitud d’escriptors i traductors  canvia quan els topònims són d’una llengua sense ple reconeixement, sotmesa a una altra que generalment la vol fer desaparèixer, com en els topònims en llengua catalana, que en la seva totalitat, tant si són dels nostre país, com de Catalunya,València o les Balears tenen traducció o formes adaptades al castellà: Lleida, Les Paüls, Vic, Alacant, …, o els noms de tots els carrers de Barcelona o Vall-de-roures, …, passen a Lérida, Laspaúles, Vich/Vique, Alicante, …, o la barcelonina Plaça d’Espanya esdevé Plaza de España …., i tots els Sant, Vila, Nova són Santo, Villa, Nueva, …: Sant Boi, Sant Cugat, Vilanova, …, són San Baudilio, San Cugat/Cucufate, Villanueva … . El títol de la novel·la rodorediana La Plaça del Diamant es transforma en La Plaza del Diamante en la traducció castellana mentre roman La Plaça del Diamant  en la versió alemanya. I ara DECIDIM!

Artur Quintana

Exònims

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 4 de maig del 2019)

Exònims són topònims d’una llengua en textos d’una altra llengua. Darrerament hi ha hagut un debat  entre els escriptors i traductors en  català a l’Aragó sobre com s’han de tractar topònims en català en traduir-los al castellà. Ras i curt: hem de dir o escriure Zaidín, Mequinenza, Benabarre, …, o Saidí, Mequinensa, Benavarri, …? Abans de tirar-nos els plats al cap, mirem què passa en altres llengües: si traduïm  d’una llengua oficial ben reconeguda tant a l’estat on es parla com internacionalment, posem de l’alemany al castellà, veurem que si els topònims alemanys són els d’una gran ciutat o territori, com ara Wien, Bern, Hamburg, Bayern,…, són sotmesos a traducció en passar a ser exònims en castellà: Viena,  Berna, Hamburgo, Baviera, … , i això també passa en alguns topònims alemanys menys importants –Regensburg, Speyer, Meißen, … –, que, per raons generalment històriques,  s’adapten al castellá com Ratisbona, Spira, Misnia, … . Però la immensa majoria de topònims alemanys  menors es mantenen en alemany, sense cap mena d’adaptació al castellà, i així topònims com Sankt Märgen, Sankt Peter, Berghausen, Hanhofen, Allerheiligenstraße…, no es transformen en Santa María, San Pedro, o en uns possibles Casas de Bergo o del Pollo, o Calle de Todoslossantos, … . L’actitud d’escriptors i traductors  canvia quan els topònims són d’una llengua sense ple reconeixement, sotmesa a una altra que generalment la vol fer desaparèixer, com en els topònims en llengua catalana, que en la seva totalitat, tant si són dels nostre país, com de Catalunya,València o les Balears tenen traducció o formes adaptades al castellà: Lleida, Les Paüls, Vic, Alacant, …, o els noms de tots els carrers de Barcelona o Vall-de-roures, …, passen a Lérida, Laspaúles, Vich/Vique, Alicante, …, o la barcelonina Plaça d’Espanya esdevé Plaza de España …., i tots els Sant, Vila, Nova són Santo, Villa, Nueva, …: Sant Boi, Sant Cugat, Vilanova, …, són San Baudilio, San Cugat/Cucufate, Villanueva … . El títol de la novel·la rodorediana La Plaça del Diamant es transforma en La Plaza del Diamante en la traducció castellana mentre roman La Plaça del Diamant  en la versió alemanya. I ara DECIDIM!

Artur Quintana