(Article publicat recentment a la revista “Compromiso i Cultura” d’Alcanyís)
Segons la definició clàssica, la política és l’art de fer possible allò que pot semblar impossible, o més sintèticament, fer possible lo impossible. El procés català envers la independència, o dit amb més precisió el dret a la autodeterminació, conflicte entre la gran majoria dels catalans i l’Estat espanyol –digueu la resta d’Espanya si us ve de gust– és un exemple irrefutable de tot el contrari. Un conflicte que en un principi gaudia de la aparença de tenir una solució, si no total, almenys parcial, segons temps i circumstàncies, ha esdevingut tan greu com irresoluble ara per ara. No diré pas que la solució estigués mancada de complexitat allà per l’any 2006, doncs, amb l’Estatut reformat, aprovat per les Corts Espanyoles i el Parlament de Catalunya i referendat pel poble català, s’obria un període de tranquil·litat i enteniment. No trigà massa en aparèixer el primer i gran intent d’entorpir el camí de l’enteniment: el Partit Popular i el Defensor del Pueblo espanyol, militant del PSOE, van interposar recursos d’inconstitucionalitat que van ser acceptats. Va començar la cursa d’entrebancs durant un llarg període de quatre anys, fins la sentència del Tribunal Constitucional. Cal dir que la composició d’aquest tribunal no gaudia d’excessiva neutralitat i objectivitat: s’havia recusat un membre progressista, no s’havia substituït un altre que havia mort i no s’havien renovat els membres amb mandat esgotat. I tot per mantenir una majoria clarament conservadora. La sentència va anular articles clau i en retallà d’altres que fonamentaven la reforma de l’Estatut, el jacobinisme espanyol es mostrà amb claredat. D’ençà d’aquelles dates, amb la Constitució a la mà, Catalunya no té Estatut, perquè el retallat no ha estat votat pels catalans. La complaença amb les retallades va esdevenir un clam a la resta d’Espanya. No oblidem tampoc les ribotades d’Alfonso Guerra a les Corts Espanyoles. I d’aquesta manera va començar a Catalunya la desafecció i els desitjos d’exercir el dret a decidir com mai.
Podríem retrotreure’ns a molts anys o segles enrere per trobar les arrels del nacionalisme català i les seves lluites per obtenir diferents graus d’autonomia o independència, emperò seria massa llarg i excediria l’espai d’aquest article. Portat el tema a temps més recents, és a partir de la sentència de la retallada de l’Estatut quan una gran massa de ciutadans de Catalunya es van manifestar el 10 de juliol del 2010 amb el lema “Nosaltres decidim. Som una nació” Mil associacions i un milió de persones van sortir al carrer arrossegant els partits polítics i no a la inversa com es diu permanentment. Ha estat la societat civil, formant part de l’Assemblea Nacional, Òmnium, AMI i altres associacions, la que ha evolucionat cap la consciència col·lectiva de la necessitat d’una República catalana independent d’Espanya. Abans del 2006 només un 12 per cent es sentia independentista i republicà, ara freguen el 50 per cent els independentistes i el 70 o més per cent els que volen decidir el seu propi destí. En els últims anys, aquests percentatges han anat “in crescendo” a cops de manifestacions de l’11 de setembre, cadires buides a les meses de negociació, recursos, incompliments i menyspreus per part dels governs espanyols. No era un soufflé el que passava, era un veritable i evolutiu procés popular de sentiment nacional.
Em permetrà el lector fer ara un salt endavant per analitzar la situació actual del procés català, tot i que abans recordaré el que jo en aquest mateix mes de fa quatre anys, en un article que començava així: “Espanya és una unitat de destí en l’universal. Tota conspiració contra aquesta unitat és repulsiva. Tot separatisme és un crim que no perdonarem”, així comença el 2n punt dels 26 del règim franquista de l’Estado Español” I el dit article meu acabava: “El futur sembla que està a la volta de la cantonada. Per als independentistes catalans és ple d’il·lusió, però farcit de dificultats”. És ben cert que voltar la cantonada ha estat i és un camí farcit de dificultats, més encara, llarg, pedregós i feréstec. Tot i que, allò de “Tota conspiració contra aquesta unitat és repulsiva. Tot separatisme és un crim que no perdonarem”, que malgrat no ho digui explícitament la Constitució, però, s’està aplicant amb tota fermesa. És la intervenció del Tribunal Constitucional i del Suprem, quan la política de l’Estat, ni ha volgut, ni ha pogut, ni ha sabut intervenir dialogant i negociant.
Quan escric aquestes línies no coneixem la sentència del Tribunal Suprem. Serà dura especulen els entesos. En qualsevol cas nou persones porten empresonades preventivament gairebé dos anys acusades d’una rebel·lió sense armes ni violència. No és això suficient per considerar-los presos polítics? Set van convocar un referèndum i com a molt van desobeir, i dos van exercir la llibertat d’expressió i manifestació i van pujar a sobre d’un cotxe de la guàrdia civil. Els condemnaran a desenes d’anys de presó per això? La policia nacional i la guàrdia civil van ferir a més de mil persones –tot el món ho va veure– i “aquí no ha passat res”. Els mossos d’esquadra van tancar mes locals de votació que les forces de l’Estat i els seus comandaments més importants seran jutjats a l’Audiència Nacional acusats de delit de rebel·lió. Hi ha un miler de persones amb diferents imputacions, però als exiliats se’ls va retirar la euro ordre perquè no fos denegada novament pels països de la UE. Experts nacionals i internacionals es fan creus de la quantitat d’irregularitats i vulneracions de drets i llibertats durant el judici i la instrucció, i “aquí no ha passat res”. Els informes dels experts de la ONU, d’Amnistia Internacional i d’International Trial Watch van a la paperera i la premsa espanyola ni es fa ressò d’ells. Tanco el relat del procés judicial.
Tinc unes preguntes que em donen voltes pel cap des de fa molt de temps: què vol Espanya de Catalunya? Quins són els plans de futur? Algú pot creure que amb condemnes d’anys i anys de presó als líders polítics i socials, i repressió a dojo, faran reduir el desig d’independència de més de dos milions de persones. Algú s’ha plantejat que el 80% del catalans volen una república com a forma d’Estat? No sé si les forces socials, econòmiques i polítiques de l’Estat i els ciutadans espanyols saben que la majoria de la joventut catalana està allunyada completament del sentiment d’espanyolitat: el consideren com a una carga a suportar. Amb aquests tendres vímets de una Catalunya que representa el 16 % de la població i el 20 % del PIB d’Espanya, quin cistell espanyol de cohesió es pot arranjar?
Espero que el lector interessat en el tema em digui que només el 50 % de catalans són independentistes i que la resta, també 50%, no ho és. Ben cert, tot i que, a aquests últims se’ls preguntarà què volen ser? Les receptes dels mes integristes jacobins les repeteixen permanentment: s’ha d’eliminar la inversió lingüística i quan menys català millor, s’ha de controlar TV3 i tots els mitjans públics d’informació, s’han d’eliminar els mossos d’esquadra, s’han de recentralitzar institucions i serveis, etc., etc. S’ha d’aplicar un 155 permanentment. La impotència fa nàixer la repressió, la vulneració de drets i la pròpia democràcia. És la reacció, perquè “tot separatisme és un crim que no perdonarem”
Què passarà a l’esdevenidor? Difícil de preveure-ho. Gran part de la desafecció es pot transformar en odi? Si dels jovents són majoria els que voten independència i els més vells i no nascuts a Catalunya ho fan per la no independència, l’agulla de la balança independentista podem suposar cap a on es pot inclinar segons llei de vida. Si en comptes de la seducció s’aplica la repressió, imaginem-nos el resultat. Què Catalunya es vol dins d’Espanya? Si utilitzar les urnes produeix conflicte, per què votem de quan en quan? Deixem de votar i tot serà una bassa d’oli, d’oli ranci i pudent, és clar. Quan significatiu va ser el moviment de les urnes! Es va semblar tant al d’estupefaents!
I malgrat tot sempre és temps per a la política. Qui ens ha explicat millor que Albert Eistein la relativitat del teixit espai-temps?
Josep Miquel Gràcia
Filed under: Política i Societat | Leave a comment »
Lo Finestró 
