La Unió Europea

(Publicat al Diario de Teruel)

Els referèndums necessaris en el procés de ratificació del Tractat pel qual s’establia una Constitució per a Europa, el 29 de maig de 2005 a França i el 1 de juny de 2005 a Holanda, saldats amb un rebuig majoritari, van precipitar la Unió Europea a una de les majors crisis d’identitat que hagi sofert en el seva història. Podem dir que es va deturar la unió política. Malgrat aquest gran entrebanc el estats grans van respirar tranquils. Ara, doncs, no ens hauríem d’estranyar que davant la pandèmia del COVID-19, cadascun dels països ha actuat com li ha “rotat”. Cap reunió ni cap acord seriós han portat a terme el països de la UE a fi i efecte d’entomar o planificar la pandèmia que s’anava estenen. Que menys que un mínim de compromís envers de la circulació de les persones entre el països de la UE! Uns països van tancar les fronteres terrestres o aèries quan els va semblar, un altres no ho van fer o ho van fer més tard. És més, alguns van establir normes frontereres diferents segons fora el país veí. S’han establert reciprocitats només per decisions polítiques. Per a què serveix el tractat Shengen on s’estableixen i regulen la lliure circulació de béns, serveis i persones a la UE? Ha protestat cap país davant les Institucions europees? Han aixecat la veu aquestes institucions? Un desfici d’incongruències. Fixin-s’hi, fins i tot les mascaretes xineses han estat motiu de “robatori” comercial entre els països de la UE. I ara ve el més important: com s’ajudarà al països que més han sofert la pandèmia, per exemple, a Espanya i Itàlia? Fins ara en totes les reunions mantingudes el màxim que s’ha acordat és fixar la data per la següent reunió. Més enllà de les possibles reunions de la UE, França i Alemanya han arribat a un acord de proposar als altres membres la possibilitat d’establir un fons de 500 mil milions per a distribuir entre els països on les pèrdues o les necessitats seran més grans. Serien uns bons mancomunats. Clar i català, tothom hauria de col·laborar i uns països rebrien molt més que els altres. Tot molt bé si no fos que la unanimitat serà impossible. Una nova gran crisi de la UE s’albira a l’horitzó comunitari.

 José Miguel Gràcia  

Documents

(Publicat al Diario de Teruel)

La reaparició del català com a llengua escrita a l’Aragó, la nostra Renaixença, no va començar fins pels 1960, amb més d’un segle de retard en comparació amb els altres territoris. Des d’aleshores han anat sorgint escrits en català en llibres, diaris i revistes, reculls de literatura popular, i s’observa una certa presència d’aqueixa llengua en textos oficials i paraoficials, i a l’escola. A més calia també recuperar els autors que havien escrit en el passat en català –G. Nicolau, L. Vilella, M. Pallarès, …, i l’abundosa paperassa oficial que s’hi havia redactat del XIII fins al fatídic 1704, quan la plena submissió a les Lleis de Castella.  De publicacions de documentació aragonesa en català ja n’hi havia una certa tradició abans de la nostra Renaixença, però l’interès dels editors era pels fets històrics que referien, i gens, o gairebé, per la llengua en què eren escrits, i que sovint editaven amb prou descurança. La recerca de documentació en català al nostre país on l’interès per la llengua en què és escrita hi és ben present, comença realment als 1980 amb els treballs de J. Moran,  D. Lombarte i H. Moret, …, i pren volada amb els de M. R. Fort i els seus deixebles, M. T. Moret i J. Giralt. Els investigadors són bens conscients que així mostren que el català era la llengua pròpia del territori d’on procedeixen els documents editats: la Franja tota. La gent hi vivia aleshores plenament llur catalanitat: venien, compraven, testaven, anomenaven els descendents i el territori en català, i no havien de témer que vinguessen a dir-los que parlaven malament o que ni tan sols parlaven, que xapurrejaven. Els documents testimoniegen que moltes paraules del català d’Aragó, que el castellà des del Desastre de Casp s’ha esforça’t  per a fer-nos-les oblidar, eren ben vives, i ho continuen sent en la llengua literària, i en un lloc o altre de la nostra geografia: els moltíssims en i na –na Dolceta, na Barcelona, en Guiamó, n’Arnau, … ; o mots com marmessor, òbit, exovar, ensems, lurs, vermella, carrera (=carrer), entrega (=sencera), plagues (=nafra), lochtinent de batle, hostatges, alberch, bon fur d’Aragó o l’esplèndid la mia avior, … .

Artur Quintana

Documents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 2 de maig de 2020)

La reaparició del català com a llengua escrita a l’Aragó, la nostra Renaixença, no va començar fins pels 1960, amb més d’un segle de retard en comparació amb els altres territoris. Des d’aleshores han anat sorgint escrits en català en llibres, diaris i revistes, reculls de literatura popular, i s’observa una certa presència d’aqueixa llengua en textos oficials i paraoficials, i a l’escola. A més calia també recuperar els autors que havien escrit en el passat en català –G. Nicolau, L. Vilella, M. Pallarès, …, i l’abundosa paperassa oficial que s’hi havia redactat del XIII fins al fatídic 1704, quan la plena submissió a les Lleis de Castella.  De publicacions de documentació aragonesa en català ja n’hi havia una certa tradició abans de la nostra Renaixença, però l’interès dels editors era pels fets històrics que referien, i gens, o gairebé, per la llengua en què eren escrits, i que sovint editaven amb prou descurança. La recerca de documentació en català al nostre país on l’interès per la llengua en què és escrita hi és ben present, comença realment als 1980 amb els treballs de J. Moran,  D. Lombarte i H. Moret, …, i pren volada amb els de M. R. Fort i els seus deixebles, M. T. Moret i J. Giralt. Els investigadors són bens conscients que així mostren que el català era la llengua pròpia del territori d’on procedeixen els documents editats: la Franja tota. La gent hi vivia aleshores plenament llur catalanitat: venien, compraven, testaven, anomenaven els descendents i el territori en català, i no havien de témer que vinguessen a dir-los que parlaven malament o que ni tan sols parlaven, que xapurrejaven. Els documents testimoniegen que moltes paraules del català d’Aragó, que el castellà des del Desastre de Casp s’ha esforça’t  per a fer-nos-les oblidar, eren ben vives, i ho continuen sent en la llengua literària, i en un lloc o altre de la nostra geografia: els moltíssims en i na –na Dolceta, na Barcelona, en Guiamó, n’Arnau, … ; o mots com marmessor, òbit, exovar, ensems, lurs, vermella, carrera (=carrer), entrega (=sencera), plagues (=nafra), lochtinent de batle, hostatges, alberch, bon fur d’Aragó o l’esplèndid la mia avior, … .

Artur Quintana