Demèrit

(Publicat al Diario de Teruel)

El DIEC defineix emèrit així: que s’ha retirat d’un càrrec i en conserva el grau i els honors i, sovint, l’estipendi. La qüestió que es planteja amb relació al rei Joan Carles és la de anomenar-lo com a rei emèrit quan el propi fill Felip VI l’ha retirat els emoluments que rebia i qualsevol honor i capacitat de representació pública. El sentit comú i la més simple lògica ens condueix al canvi de qualificació del rei Joan Carles, perquè el títol d’emèrit no té cap justificació. I així, el títol que li correspon és el de –em permeteu adjectivar un substantiu?– demèrit, que con diu el DIEC és allò que fa que algú mereixi blasme o desaprovació. Donar a algú, segons els seus demèrits, la deguda punició o càstig. No cal dir que en tant que una persona no ha estat jutjada i condemnada només es pot qualificar de presumpte delinqüent, tot i que, en aquest cas està tot tant clar i explícit que els delictes són més que evidents: ha cobrat comissions multimilionàries il·legalment, a amagat els diners en comptes suïsses, no ha pagat impostos, s’ha fet pagar milions per a les seves aventures amoroses, ha fet caceres monstruoses pagades no se sap per qui, ha regalat targetes black, s’ha fugat –l’han fugat– d’Espanya cap a un país tan obert i democràtic com l’emirat d’Abu Dhabi amb les despeses pagades per Patrimonio Nacional, etc., etc. En voleu més o ja n’hi ha prou? D’on ha sortit el seu patrimoni suposadament superior als mil milions? Aprofitant una dita que en algun lloc he vist escrita, “Com s’ha casat el fill del rei, enguany plantarem carxofes”, vull fer als lectors un parell de preguntes, més retòriques que altra cosa: per què no es demana als espanyols si volen continuar amb aquesta monarquia d’origen franquista, tan desprestigiada com anacrònica? El fill del demèrit, Felip VI, no sabia res d’allò que estava fen el seu pare? Una pregunta més, que ratlla la ingenuïtat més ingènua: perquè el PSOE no pregunta envers la monarquia en l’enquesta del CIS? Sisplau, a partir d’ara quan vulgueu referir-vos a Joan Carles no digueu pas el rei emèrit, sinó el rei demèrit, és més correcte i més just. Aquest serà la pena més gran que rebrà i potser l’única.

José Miguel Gràcia

100 números

(Publicat al Diario de Teruel)

Llegeixo el número 99 de la revista de la Torre de Vilella El Eco del Barranfondo (EB). Demanen col·laborar amb un treball al número 100. Penso enviar-los unes notes sobre com EB informa d’aquest patrimoni tan íntimament aragonès que és la llengua catalana, pròpia i històrica de la Torre de Vilella, a l’Alt Mesquí. Ací us n’ofereixo un avenç. EB és en castellà, llevat del topònim català del títol. Ideològicament és facaista. El català no hi és mai anomenat així, sinó chapurriau, que segons la GEA Es un término peyorativo que significa “lengua mal hablada”. Ocasionalment s’anomena torradá,  i aragonés oriental. El tema del català apareix bastant sovint a EB, tot i que poden passar mesos sense tractar-lo. La filosofia d’EB envers la llengua pròpia és museístico-necrològica: se pretende recuperar, antes de que se pierda, el máximo possible de nuestro “chapurriau”, 65, 21. Mai no tracten l’oficialitat que la Constitució prescriu per al català arreu on es parla, ni tampoc  l’ensenyament, que, tot i ser de constitucionalitat dubtosa, ofereix el nostre Estatut des del 1984. En una ocasió, tanmateix, declaren: Es muy fácil aprender el idioma francés sabiendo Chapurriau, i en donen exemples. El català ix a les freqüents mostres de diccionari català-castellà, de literatura popular i en esbossos de gramàtica catalana, escrits amb ortografia patoisante de base castellana amb inconseqüències. Sorgeix també en llargues cites –en alguns casos de moltes pàgines- d’altres revistes, a voltes acompanyades de la traducció castellana.  Esmenten amb certa freqüència el filòleg codonyerenc Artur Quintana, conegut per estudis de les nostres tres llengües, i en publiquen textos. Al 40, 41 li demanen que se´n vage a l’exili; al 39, 5 declaren que manipula els textos que edita del català de la Torre; al 58 el defineixen com a un sicario al servei del Govern Català, etc. Aquest darrer article fou seguit al 59 d’una lletra del 22.12.2010 de Ramon Mur, Ignacio Micolau i José Miguel Gràcia al director de EB, advertint-lo que sicario no es un insulto, sino una gravísima acusación. Per raons òbvies Quintana mai no ha denunciat l’acusació al jutjat.

Artur Quintana