Més sobre les renovables

(Publicat al Diario de Teruel)

És un tema sobre el que vaig escriure la columna del mes passat. Si ara torno és  perquè l’actualitat m’ho demana. Podria parlar dels astronòmics increments del preu del MW de l’electricitat, els quals s’estan produint dia rere dia. Donada la complexitat del sistema no paga la pena d’entendre-ho, és un sin sentit.  El tema és un altre: veig molt actiu el moviment o moviments en contra dels parcs eòlics –“no volem molins”– especialment per tota la comarca del Matarranya. També han reaccionat els ajuntaments i els representants comarcals demanant un termini de dos anys per realitzar els estudis tècnics i plans de viabilitat. En aquest assumpte un termini de dos anys és una eternitat. El que s’hauria de fer immediatament és anar més enllà de la reivindicació i del “qui dia passa any empeny”, cercar i proposar emplaçaments adients per als molins i gestionar el tema per sobre dels ajuntaments –com a mínim a nivell autonòmic– per evitar els tripijocs entre autoritats locals i els grans promotors dels parcs eòlics. D’altra banda i molt més a l’abast dels ciutadans, però ben poc reivindicat, està la instal·lació de panells fotovoltaics subvencionant el percentatge que calgui de la inversió particular. No calen aixecar grans ni petites línies de distribució elèctrica, la xarxa elèctrica existent amb petites transformacions és suficient. Només caldria una llei que obligués a les grans comercialitzadores elèctriques i a la xarxa de distribució espanyola a compensar adequadament els excedents diürns de l’autoconsum domèstic. El canvi climàtic produït per la combustió de energies fòssils el tenim a sobre. Les conseqüències sobre el medi ambient i sobre la nostra salut són més que evidents. El carbó, el petroli i el gas quan abans els oblidem millor. Ens haurem d’acostumar a veure molts gegants, molts més grans que els del Quixot, per molts indrets, i plaques i més plaques negres per sobre de les cases i la superfície de la terra. O això o tornar a les nuclears, tal vegada més petites i potser menys insegures, si fos el cas, perquè si seguim cremant els combustibles fòssils el nostre planeta esdevindrà invivible. En un altre moment escriuré sobre la facilitat i avantatges de muntar unes plaques fotovoltaiques al nostre habitatge.

José Miguel Gràcia          

Un nom per a una comarca: Matarranya

(Publicat al Diario de Teruel)

Un cop establertes, bé o malament, les autonomies en  el procés de descentralització de l’actual segona restauració borbònica, calia continuar-lo amb l’establiment de les comarques  partint d’espais amb vincles territorials, històrics, econòmics i culturals com diu la Llei de Creació de les Comarques 15-4-2002 –potser no és casualitat que el vincle cultural aparegui en darrer lloc en l’enunciat, perquè efectivament la llengua com a vincle cultural decisiu molt sovint no hi ha estat considerada, i se l’ha esbocinada en dos o més comarques.  Ha calgut crear noms a corre-cuita per a espais que sovint no en tenien, perquè, llevat de la Ribagorça i la Llitera, les nostres “comarques” o eren massa grans –Bajo Aragón, El Somontano,  … – o massa menudes –Val de Tena, Val de Benás, … . Matarranya era el nom d´un riu d’una fracassada Província d’Alcanyís, i res més. ¿I com fou que aquest hidrònim passés a ser el nom d’una comarca? Doncs gràcies a filòlegs i geògrafs de Catalunya que ja de temps estudiaven la  comarcalització de la Franja. Eren d’un país amb  fort sentiment d’identitat comarcal, on ja al 1936 s’havia promulgat una pionera Llei de Comarcalització. El primer a proposar el nom de Comarca del Matarranya va ser en Joan Coromines en un extens treball publicat el 1959 sobre els noms de les comarques i municipis franjatins, reeditat sovint i comentat àmpliament en altres obres seves, com l’Onomasticon Cataloniae (1996). Aviat fou adoptat, amb alguns  canvis territorials, per obres tan importants com Gran Enciclopèdia Catalana (1968) o Gran Geografia Comarcal de Catalunya (1984). Més tard, com ha escrit el professor Vicent de Melchor, desaparegut enguany: també ha segut acollit amb naturalitat per la població i fins i tot per l’Administració aragonesa, encara que n’ha separat 10 municipis al N i SO –ço que ara obliga a distingir entre Matarranya i Matarranya Històric. Vist així no deixe de ser remarcable que un “invent” de persones i mitjans catalans hage tengut tant d’èxit a l’Aragó. I més remarcable encara, afegeixo, vists els altíssims percentatges d’anticatalanisme de nosaltres aragonesos.

Artur Quintana

Teulades negres

(Publicat al Diario de Teruel)

Ha començat la carrera –molt lenta, però– d’abandonament dels combustibles fòssils, si més no la conscienciació col·lectiva va en augment. Ara per ara, dues formes de generar energia elèctrica renovable són les més factibles: la fotovoltaica i l’eòlica. No oblidem pas la hidràulica, la geotèrmica i la biomassa, tot i que aquestes no tenen tan de futur com les dues primeres. L’hidrogen no és més que una derivació de l’energia elèctrica. L’eòlica necessita de grans inversions i produeix en general un gran rebuig per l’impacte paisatgístic. Cap poble la nega, però millor que aixequin els molins a un altre lloc demanen els defensors del paisatge. També es dóna el cas que un bon nombre d’ajuntaments obren les mans per agafar els IBIS, taxes i substancioses almoines que les companyies elèctriques ofereixen. Tan de bo que aquest diners no vagin a despeses pressupostàries anyals i sí a inversions de futur. Alguna vegada he pensat que si els grans aerogeneradors els pintessin artistes graffiters podrien esdevenir atractius turístics. En quant a la fotovoltaica el futur es dibuixa fortament obert i prometedor. Qualsevol persona que disposi d’una casa amb teulada –i uns euros estalviats– pot instal·lar unes plaques fotovoltaiques i produir uns quilowatts/hora per l’autoconsum. Això sí, no espereu una gran rendibilitat, tal vegada en uns vuit anys recuperareu la inversió. Les coses podrien millorar si el excés diürn de quilowatts generats i abocats a la xarxa elèctrica els paguessin les companyies a un preu similar al que cobren, i no a ridículs cèntims per quilowatt. Algun països nòrdics fan un balanç entre consumits i generats i el client paga o cobra la diferència. Segur que amb aquest sistema les teulades començarien a pintar-se de negre per tot arreu. Potser que algun dia comenci la gran carrera, perquè el futur de l’energia elèctrica és al sol. Tant és així que les grans companyies generadores han començat a llogar terrenys de cultiu als pagesos pagant imports anyals superiors al rendiment agrícola. També trossos de camp es pintaran de negre. Si nos fos així el món es veuria abocat, malgrat el risc implícit, a l’energia nuclear. Malauradament els primers assajos de l’energia de fusió (Fusion for Energy) —no radiativa ni contaminant—  encara són a les beceroles.    

José Miguel Gràcia