Jotes i olives

A ran de l’espectable “Entre oliveres” que va tenir lloc el 25 de setembre a la Torrocella d’Alcanyís, en Germán Celma de la Codonyera  –un dels actuants de l’acte, com el seu pare, José Antonio, i la seua germana, Elsa, i molts més– ha publicat un vídeo musical i fotogràfic, “Jotes i olives”(1), i amb més explicacions al seu blog  “Ramp’al cul”. I tot en català de la Codonyera. Tot seguit teniu els links:

Entreu a: https:

//www.youtube.com/watch?v=ify1DH6z9fI

https://sites.google.com/view/rampalcul/arreglos-tradicionals/jotes-i-olives

(1) Del llibre Davall d’una olivera de J. M. Gràcia

La Gramática básica de l’aragonés,

(Publicat al Diario de Teruel)

acabada el 30.3.2019 per l’Estudio de Filolochía Aragonesa s’ha publicat enguany per Prensas Universitarias de Zaragoza, obra que completa esplèndidament la Gramática d’en Nagore. En ortografia hi ha hagut un gran retorn a l’aragonès medieval i renaixentista, restituint sobretot la grafia “ny” que tant el Govern com el Consello no havien gosat fer de por a reaccions catalanòfobes –els de l’EFA no han estat tan conseqüents com la SLA, però deu-n’hi-doret! A la llista de superació de catalanofòbies s’ha d’afegir l’entrada del perifràstic a tots els paradigmes verbals. S’hi afegeixen molts més encerts: deixen clar que lo soniu [x] no ye propio de l’aragonés (p. 13); donen molts exemples del que de función estrictamente nexual, tipus La muller que en charram ye ixa (p. 207), que el castellà i el català acadèmics es mostren molt reticents en acceptar-lo, malgrat el gran ús que se’n fa; no obliden el que àton com a marca interrogativa: Que te fa mal la pancha? (p. 210), tan condemnat en el castellà d’Aragó … i per més que afirmin que la gramàtica no descriu l’aragonès estàndard –encara en formación (p. XIV)– sí que ofereixen normes i models genuïns de totes les variants perquè cada parlant a partir de la seua puga anar avançant cap a l’estàndard, i quan cal exposen i condemnen els castellanismes –vegeu-ne un bon exemple a p. 411. De crítica poca n’hi ha: a la p. XXIX en citar les llengües cultes que convivien amb l’aragonès obliden l’àrab i l’hebreu. Les paraules esdrúixoles en toponímia podrien ser-ho per arcaisme (p. 5), però no ho seran per castellanisme? –la qüestió és envitricollada i els savis ens l’haurien d’explicar. Condemnen com vulgarisme l’ús de l’article determinat davant noms de persona (104), però no ho faran per mimetisme amb la condemna per part del castellà acadèmic? El LAPAO i el LAPAPYP són només locucions territorials (XXX)? Minúcies, que desapareixen davant dels molts encerts que el llibre té, i encara més per haver-lo escrit en aragonés: de traza que la metallengua empllegada puede estar eixempllo […] de lo que se pedrica (p. XI). Llegiu-lo: en traureu gran profit.

Artur Quintana

Entre Oliveras/Entre Oliveres

Signa aquesta crònica “l’oncle Jupiari”. És un seudònim, esclar. Qui era realmante “l’oncle Jupiari”?

Al llibre Fets i temps de la Codonyera es diu sobre el poema “l’oncle Jupiari”. “És un poema llarg, obert i a voltes tendre, esbojarrat i estrafolari com l’oncle Jupiari. Ell va viure a la Codonyera entre el segle dinou i principis del vint, i el que va fer, el que conten que va fer i el que s’endevina que va fer, jo ho intento expressar amb la llibertat que em dóna la forma i llenguatge que he triat. Les contalles o històries del Jupiari, precedides per una espiga de blat, són retalls de la vida d’aquest homenot que s’han quedat pels aires de la Codonyera, i jo les he recollit conformant un collage poètic.”

Segons l’opinió de l’Hèctor Moret, el nom Jupiari pot ser una contracció dels noms catalans Joan i Pere.

Exemples dels versets del llibre esmentat:

…“A les nits d’agost

i a les nits d’hinviarn,

de l’oncle Jupiari

sempre se parlai.

Quan va nàixer est home…

home farrucot,

i de borrumbà

molt treballador.

Allunat, carnuç,

de minjar afanós,

vedent carn i vi,

se l’anai lo cos.

Conten ocurràncies

d’est home especial,

mal jànit i andròmines;

mai se va queixar.

Si va revellir

o va viure poc,

ere conegut 

per tot lo contorn

            …

Moliner del Molí Fiarro,

l’oncle Jupiari un any ere

i alimantai a la mola

del frut de les oliveres.

             …

Los dits del piau esclafats

i este homenot com si res,

només va dir molt graciós:

–Massa n’has fet cavallet.

            …

Tot lo lloc ple de fogueres

per carreres i cantons

i una oloreta molt bona

de mançanes i codonys.

            …

Acalorats com estaven,

s’escridaçaven

–Més lloco que un candil!

–Bavós i cuçot!

–Çoquet, tasquirot!

–Baldragues, çaboc!

–Lloquenc i virot!

–Maltreballa i goç!

–Barçabuc!

I coses més gordes

que repetir no puc.

 

             …

 

–Adéu, Josefa, Pepeta!

perdó per tot, jo me’n vaig,

si algun dia mos vedem

ja serà a l’etenidat. …“

 

I ara a gaudir de la crònica “Entre oliveres”:

Inspirant-se, potser, en aquella abarrocada prosa apòcrifa d’en Beturián Buisán de Mur, de quan a la Torrocella parlaven aragonès: A Bal d’Albalat empizipia en tierras altas d’o lugar d’a Codoñera,  que bi son muy bien aprobeitadas en bancals e paratas d’olibar. Cuan a bal se fa planeta entra en o lugar d’a Torroziella. Astibaxo predominan tamién os olibars, de tal manera que dende o tozal de Santa Barbera d’a Codoñera a ambiesta d’a Bal ye como un ibón archentato que l’aire pentina, doncs sí, inspirant-s’hi, me penso, músics, cantants, recitadors codonyerencs i torrocellans, mos van dur –érem un públic de més de tres-centes persones- al bell mig de les oliveres –belles i velles- de les partides torrocellanes del Rodigacho i la Peña Matosas, penya des d’on els nostres ancestres caçadors de fa uns set mil anys mos contemplaven, tal com va recordar-nos Joaquín Lorenzo, presentador de l’acte. Era lo dissabte 25 de setembre d’enguany. La terra encara era una mica humida de la saguera ploguda però hi vam poder seure bé a les cadires que quasi tothom havia portat. La tronada que amenaçava, finalment no va aplegar.

L’acte era organitzat pels grups musicals La Chanera Folk, format per gent codonyerenca i torrocellana –Luis Antonio Alquézar, Elsa Celma, Germán Celma, José Antonio Celma, José Ramón Escuín, Conrado Escuín, Adrián Lorenzo, Joaquín Lorenzo, David Omedes i Luis Quílez- i l’Asociación el Patio de Atrás amb  presència de María Lorenzo i Francho Sarrablo. A títol individual hi participaren els joters Verònica Celma, Alba Lorenzo, José Tomás Lorenzo i Ignació Pellicer, així com el cantautor Tomàs Bosque i els rapsodes José Ramón Molins i Natàlia Zapater. Al programa s’anunciava també la presència del poeta i rapsoda Josep Miquel Gràcia i del prosista Ramon Mur, que no hi van poder assistir. Els seus textos van ser oferts per altres participants. Com correspon a una vall bilingüe com la del Mesquí -Bellmunt, la Torre de Vilella i la Codonyera, de la part alta de la vall, són de llengua catalana, i la Torrocella i Castellseràs, a la vall baixa, són de llengua castellana- hi hagué cançons i poesies en castellà i en català. Patrocinaven l’Ajuntament de la Torrocella, la Cooperativa del Mesquí i la Caixa Rural de Terol.

Natres erem al mig del camp, envoltats realment de bancalades d’oliveres, i tenint davant un escenari esplendorós al bancal de més amunt, amb els músics de la Chanera emmarcats per dues oliveres centenàries i amb les llargues escaleres a punt per a començar la collida. Per a calentar motors els de la Chanera van interpretar el Pericón de la Torrocella -per cert que això de calentar motors jo no ho havia sentit mai de quan corria per ací, ara fa una muntonà d’anys, que de motors me penso que no en teníem ni pocs ni gaires. I tot seguit los presentadors, Joaquín Lorenzo i María Lorenzo, mos van anunciar els bons espectacles que ens esperaven, centrats exclusivament i imperativa en el conreu de l’olivera.

Va trencar el foc en José Tomàs Lorenzo que mentre pujava per l’escalera anava clavant ganxais i cantant en el seu bon català codonyerenc dues folies d’en Josep Miquel Gràcia. En José Ramón Molins va recitar versos dels seus nous poemaris, i alternant jotes de n’Alba Lorenzo, Ignacio Pellicer i Verónica Celma amb poesies de Josep Miquel Gràcia i en José Ramón Molins mateix, vam aplegar a La brechtiana de l’oli d’en Tomàs Bosque recitada per Natàlia Zapater. Aleshores van donar pas a cançons i músiques instrumentals per part d’en Tomàs Bosque, María Lorenzo i Francho Sarrablo –i que bé que ho feien tots! En Tomàs Bosque va cantar-nos una nova cançó seua composta expressament per a Entre Oliveras/Entre Oliveres, i seguiren les veus de María Lorenzo i Francho Sarrablo, ella al violoncel i ell a la guitarra, sobre lletres d’en José Antonio Labordeta, Joaquin Carbonell i Maria del Mar Bonet, d’aqueixa saguera en català. Es llegiren textos d’en Ramon Mur on l’assagista recordava en Juan Pío Membrado, el seu avantpassat regeneracionista, sí, aquell que en Juan Moneva anomena Joan en la correspondència que van mantenir. Tots els textos, cançons, poesies i proses, van girar a l’entorn de l’olivera, no ho oblideu. Després d’una brevíssima pausa van entrar a escena la Chanera Folk amb los Celma- lo pare José Antonio, i els fills: Elsa i Germán-  amb algunes lletres en castellà i català. L’acte es va cloure amb unes paraules d’en Tomàs Bosque i la presència a escena de tots els participants cantant en homenatge a en Joaquín Carbonell, traspassat no fa gaire.

Ja he passat un corriau als de la Chanera i el Patio de Atràs perquè m’avíson al mòbil quan tórnon a actuar.

L’oncle Jupiari

  

Una vergonya

Fa més de tres anys que el CGPJ (Consell General del Poder Judicial) s’hauria d’haver renovat perquè els seus membres –20 més el president–  tenen esgotats els seus mandats de cinc anys. Tres anys d’incompliment de la Constitució, tres anys de provisionalitat incomprensible, tres anys de vergonya. No oblidem pas que el càrrec de president del CGPT comporta també el de president del Tribunal Suprem i tots sabem de les competències tan fonamentals d’ambdós càrrecs, com són els nomenaments de càrrecs en l’escala judicial, la inspecció judicial i el repartiment d’assumptes, entre altres. És un fet que el Consell actual està escorat a la dreta o més enllà, cosa normal si es té en compte que es va nomenar en temps de majoria absoluta del PP. Es repeteix fins l’extenuació que tothom ha de respectar i complir la Constitució, doncs no, en aquest cas no és així, els partits polítics no es posen d’acord, més concretament el PP i el PSOE. El PSOE diu que el culpable és el PP i no li manquen raons per afirmar-lo. Perquè no s’hi planta el PSOE i esbandeix el problema per tot arreu? Tinc el pressentiment, potser més que pressentiment, que el PSOE està esporuguit davant de les altes instàncies judicials. Una vegada més no li manquen raons, perquè la dreta judicial, policial i mediàtica  d’aquest país té tan poder o més que el propi govern. Mentre tant la credibilitat de la justícia espanyola es va evaporant dins i fora del país. Un exemple palmari d’aquest descrèdit, per la set de venjança contra l’independentisme català i més concretament contra el president Puigdemon –en Catalunya els presidents de la Generalitat sempre conserven el tractament de president– és que cap tribunal ni cap institució fora d’Espanya han donat la raó als jutges o tribunals espanyols. Veieu les actuacions del jutge  Llarena que ha pretès enganyar al TJUE recentment amb les ordres d’extradició,  i així li va.  Els tribunals d’Alemanya, Escòcia, Bèlgica, Suïssa i ara Itàlia li han denegat l’extradició. Qui està fent el ridícul Puigdemon o la justícia espanyola? Els espanyols i més encara els catalans, i molt més encara els catalans independentistes viuen en una gran inseguretat jurídica. Què passarà si el Tribunal Europeu de Drets Humans sentencia vulneració de drets en les sentències del procés? El deep state mirarà cap un altre costat.

José Miguel Gràcia