En els deu anys de Licantropia

LICANTROPANOT (J. M. Gràcia)

 

 

(Publicat al Diario de Teruel)

Doncs sí: enguany commemorem l’aparició d’aquesta gran novel·la d’en Carles Terès, barceloní de pares aragonesos i emmullerat a Torredarques on viu, obra guanyadora del Premi Guillem Nicolau 2011 ja en el quatrienni negre del lapaisme triomfant. Se’n feu una edició d’escassos 250 exemplars –les edicions pre-lapaistes solien ser-ne de 1.000-1.200–, amb magra distribució i publicitat, tal com corresponia a la ideologia lapaista que aleshores dominava al nostre Govern. Tanmateix, malgrat aquests entrebancs, la novel·la ha estat un èxit. El 2013 es reedità a Barcelona i fou finalista del Premi Joan Creixells de narrativa a la millor obra editada en català d’aquell mateix any, i el 2015 n’aparegué una versió castellana a Saragossa. Reprodueixo ací alguns fragments de la presentació que se’n va fer a la Llibreria Laie de Barcelona: en paral·lel a la narració licantròpica s’hi desplega l’evolució vital del personatge principal, un barceloní amb arrels matarranyenques, que en casar-se amb una xica de la Pobla de Llobosa se n’hi va a viure com a pubill. Amb detalls escampats ací i allà assistim al difícil procés d’adaptació del personatge, urbanita malgrat tot, al neo-ruralisme… Licantropia no és l’opera prima d’en Carles Terès com algú podria creure. Ell prové d’aquesta excel·lent escola d’escriptura que és l’articulisme dels –pocs, hélas! – diaris i revistes que publiquen en català a l’Aragó. Ja fa més de quinze anys, des del 1995, que escriu a la columna Viles i gents del diari La Comarca d’ Alcanyís, i del 2003 ençà, publica la columna L’esmolet a la revista Temps de Franja. És ben possible que la frase més aviat breu i l’adjectivació molt pensada i precisa, encertada, que es pot observar a Licantropia –El cerç glaçat gronxava els cossos rígids; l’acollidora intimitat del cotxe; un remotíssim record de mar … – vinguen d’allà. Opera prima o no, sí que Licantropia és obra plena i permet augurar per a en Carles Terès, per poc que els déus li siguen propicis un gran futur d’escriptura. Ço que m’exigeix a demanar-li encaridament que no s’ature pas en ser homo unius libri.    

Artur Quintana      

Premi Franja XIV (2020) a Pepa Nogués

Tota la seua intensa activitat cultural (Pepa Nogués Furió), realitzada a les nostres comarques i a les Terres de l’Ebre, ha portat a Iniciativa Cultural de la Franja que presideix Artur Quintana atorgar-li merescudament el XIV Premi Franja: llengua i territori corresponent al 2020. L’acte de lliurament se farà el dia 7 de desembre al Saló de Plens de l’Ajuntament de Calaceit en què tindrà lloc una conferència a càrrec d’en Josep Joan Moreso i  Mateos, tortosí i Catedràtic de Filosofia del Dret, ex rector de la Universitat Pompeu Fabra (2205-2013).

El català en perill

(Publicat al Diario de Teruel)

En el transcurs dels últims 15 anys s’han perdut mig milió de catalanoparlants  a Catalunya. Veritablement és una notícia ben trista i sorprenent per alguns, tot i que, lingüistes i observadors de la llengua ho venien manifestant reiteradament. Malauradament no hem fet massa cas de les seves alertes o no hem sabut aplicar  sistemes d’alerta primerenca (Early warning systems). De l’“InformeCat 2021” de la Plataforma per la Llengua, publicat recentment, destacaré un quants punts. En l’àmbit de tots els territoris de parla catalana tan sols el 32,4% de la població parla habitualment en català. De cada deu parlants de català, vuit canvien al castellà quan s’adrecen a un castellanoparlant. I les raons són les de sempre: “per respecte”, “per educació” o perquè creuen que l’interlocutor no els entendrà. Molta educació i molt respecte, però el català se’n va a fer punyetes. El jovent està abandonant el català en les seves relacions no per igual, esclar, en tots els territoris. Enlloc és més greu la situació que a l’àrea metropolitana de Barcelona. La integració lingüística dels nascuts fora del país és baixa en general en tots els territoris. Les empreses fan ben poca cosa per la integració lingüística. La presencia del català en l’àmbit de la justícia és pràcticament residual. La vulneració dels drets lingüístics a la Universitat pot arribar a ser d’escàndol, per exemple, a la Facultat de Medicina de la Universitat de les Illes Balears, nomes el 26 per cent de les classe es fan en català. Les preguntes que ens hauríem de fer: ha funcionat la immersió lingüística? O estaríem pitjor sense la immersió? Per què no fan més les institucions per la protecció del català? Com obligar a les plataformes digitals a oferir més continguts en català?  Malgrat tot tenim una bona notícia en tots els territoris, el català no recula, sinó que avança en internet: els quatre navegadors més utilitzats del món disposen de versió en català; la comunitat catalanoparlant de TikTok, per exemple, acumula més de tres-cents milions de visualitzacions amb l’etiqueta #EstikTokat. Necessitem amb urgència mesures legals i més protecció per part de les institucions i canvis d’actituds i comportaments dels parlants.

José Miguel Gràcia