El ribagorçà, nova llengua romànica?

(Publicat al Diario de Teruel)

Ho ha  proposat en José Antonio Saura, romanista de la Universitat de Saragossa, d’ideologia obertament expressada a la seua coneguda frase: eso que se ha dado en llamar catalán común o estándar. Investigant llengües pirinenques en Saura s’adonà que els romanistes no sabien si definir el seu parlar de Grist, a la Vall de Benasc, com aragonès o català. Observà que havien pres una decisió política: és aragonès perquè Grist i tota la Vall de Benasc són a l’Aragó. Però no quedà satisfet d’aqueixa decisió alexandrina, i optà per una de salomònica: ni aragonès ni català: ribagorçà! Per a difondre-la creà el 2005 la revista De Lingva Aragonensi (DLA), dedicada bàsicament a l’aragonesística, i l’hi acomboiaren molts reconeguts romanistes: Colón, Holtus, Metzeltin, Sistac, … . Però ja al número 2 de la DLA afegí una nova llengua a l’aragonès: el benasquès, i ho seguí fent fins al 4, estampant finalment als 5/6: les dos grans lluengues romàniques originals d’Aragó (el ribagorçano i l’aragonès). Havia nascut la seua llengua ribagorçana. La proposta ha prosperat i té seguidors. En Saura prest ha entès que per a una nova llengua la Vall de Benasc és poc territori. I és així com seguidors seus han estudiat la llengua de la vall mitjana i baixa de l’Isàvena i i n’han publicat els resultats el 2021 al número 10 de DLA, concloent que aquest territori ha estat atribuït indegudament al català per tots els seus predecessors –Coromines, Sistac, Bllat colrat!, – i que cal atribuir-lo al ribagorçà llengua romànica diferenciada de l’aragonés i del catalan. Declaren que trets propi d’aquesta llengua com 7 fonemes vocàlics, no diftongació, ll– inicial, pèrdua de –n i –r, –u procedent de t, apitxat, 3 demostratius, hue/en/hi, mateix, tothom, el perifràstic, … no són característics del català. Ja se sap: aplicant la lingüística-ficció tot és demostrable. Volen seguir fent-ho a l’alt Isàvena, continuant per tota la Ribagorça i pel sud fins al Mesquí, … . Queda el dubte de si tot plegat no és una cortina de fum per foragitar el català de l’Aragó. Se n’hauria de parlar in extenso.

Artur Quintana

La llengua és més que comunicació

(Publicat al Diaro de Teruel)

Generalment trobarem en qualsevol diccionari aquesta primera accepció sobre llengua o idioma: “és un sistema de comunicació propi d’una comunitat humana” Així és, però és moltes coses més. Al món hi ha unes sis mil llengües, tot i que poden desaparèixer la meitat o més en el transcurs del segle XXI per manca de transmissió o pressions diverses. Observat el fenomen superficialment i més concretament per persones de mentalitat imperialista, gairebé sempre monolingües, pot ser vist el fenomen com una evolució favorable de la comunicació en obviar obstacles. Res més lluny de la realitat, perquè quan una llengua es mor desapareixen un munt de coses més. En primer lloc podríem dir que qualsevol llengua és una manera diferent de veure el món del grup dels seus parlants. La llengua cohesiona interessos i sentiments col·lectius més enllà de les ideologies polítiques o religioses. Qui pot negar que la llengua forma part de la identitat d’un poble? Els mots de cada llengua conformen un arxiu vivent d’història per la seua evolució etimològica i semàntica. Quanta informació condensen els mots! L’oralitat d’una llengua dóna lloc a una especial codi musical diferent d’una altra. Per tot, quan una llengua es mor, es moren moltes coses més i es produeix una pèrdua cultural de la humanitat. Dins d’un món globalitzat en tants i tants aspectes, les llengües pròpies minoritàries –amb Estat o sense– haurien de ser un reducte viu, protegit, desglobalitzat i de visions culturals i històriques amplies, sense caure en concepcions utòpiques d’un món passat. Ara i avui sense cap mena de dubte l’anglès és la lingua franca –comerç, ciència, publicacions, organismes internacionals… –, de tot el món i és oficial a 40 o 50 estats, mentre el francès ho és a 30, un cert estàndard d’àrab a 25 i a 20 estats el castellà. Protegir i estimar una llengua és parlar-la, escriure-la, transmetre-la, estudiar-la i no pas negar-li el nom, segmentar-la i encapsular-la en documentals folklòrics indocumentats com si es tractés d’un material fòssil.   

José Miguel Gràcia 

L’Emèrit i el seu acompanyant

(Publicat al Diario de Teruel)

Recentment s’ha publicat la notícia de l’amistat escandalosa de Joan Carles I amb Abdul Rahman El Assir, comerciant –traficant seria el qualificatiu correcte– de armes, en cerca i captura. Aquest freqüent acompanyant actual de l’emèrit havia estat jutjat a l’Estat espanyol per evasió d’impostos, uns 15 milions, però no es va presentar a la cita judicial i es va activar una ordre internacional de detenció. Segons el diari El País, l’amistat entre Joan Carles I i El Assir va començar durant els anys vuitanta i d’ençà de l’arribada del monarca als Emirats Àrabs, s’ha tornat a enfortir. Si la fortuna de El Assir prové fonamentalment del comerç d’armes entre Espanya i els Emirats Àrabs i El Assir és un bon amic de l’Emèrit no cal ser gaire malpensat per traure algunes conclusions. Cal tenir present que Espanya és una potència de fabricació d’armament amb relació als Emirats Àrabs. I ara creixen els rumors sobre el retorn del rei Joan Carles a Madrid, respectant les condicions que imposa amb el vistiplau plau de Felip VI, se suposa. Serà tan agosarat de fer-ho o s’imposarà l’evident i “pràctic” criteri de la reina Letícia? Qui sap el que pot passar? La fiscalia ha deixat caure molt suament la seva decisió d’arxivar en breu les investigacions contra el rei emèrit. Mai ha estat citat per ser interrogat malgrat les informacions acumulades sobre negocis tèrbols i corrupció, la qual cosa fa pensar que la via judicial entrarà en via morta. Els mitjans madrilenys –ultradretans majoritàriament– estan aplanant el camí. Qualsevol comissió o declaració sobre l’emèrit i la seva conducta són permanentment rebutjades al Congres i al Senat per part dels partits espanyols d’àmbit estatal –PP, Vox PSOE i en certa manera també per Podem. Les relacions amatòries i sexuals o sexuals i amatòries de l’Emèrit, pagades amb càrrec als diners de tots els espanyols (fons reservats), sembla que es considerin per un gruix d’espanyols com a pecata minuta o divertimento i no com a escàndol majúscul. Si alguna cosa és ben certa és que la monarquia és hereditària, no pas democràtica. El rei Joan Carles I, designat per Franco, i empaquetat dins de la Constitució és el pare de Felip VI que en el recent discurs de Nadal ha obviat parlar del seu pare i ha demanat que les institucions siguin “exemple d’integritat moral”. També aquest país és Espanya.

José Miguel Gràcia