Passarà la guerra, restarà la crisi

(Publicat al Dario de Teruel)

Sembla que amb la Gerra de Rússia-Ucraïna –la del malèvol Putin– el canvi climàtic, més acuradament entès com a crisi climàtica global, els terminis previstos d’abandonament de les energies fòssils, el necessari canvi a les energies renovables, els acords internacionals al respecte, etc., han passat a segon terme, diria més, gairebé s’han oblidat. Allò que preocupa a Occident i a gran part del món desenvolupat no és altra cosa que  si tindrem gas per a escalfar-nos el pròxim hivern o per produir energia elèctrica, o si el russos tallaran encara més el subministrament, o si els preus del barril de petroli pujaran per sobre de les previsions més pessimistes. No trèieu la conclusió que no és importantíssim tot el que he indicat, tot i que, penso que, malgrat ser així, no es poden oblidar o deixar al calaix els grans problemes de la crisi climàtica: escalfament global per l’augment de la temperatura del globus terraqüi, sequeres i pluges sobtades, desglaç polar, augment del nivell dels oceans i més i més. Hem d’estalviar energia, sí, i força, però la transició envers les energies sostenibles ha de ser ràpida, persistent i milionària, privada i pública. No es pot badà més. Per què la iniciativa privada particular ha de romandre en el autoconsum i poc més? Per què no s’ha de treballar amb balanços mensuals o anuals compensatoris? Perquè triguen més d’un any els governs –espanyol i comunitats autònomes– en pagar els ajuts? A que s’espera a construir més parcs eòlics i voltaics sobre teulades, terrenys improductius abandonats, sèquies i canals, voreres de carreteres, franges per dividir boscos en defensa del foc… A la UE el curt termini és el que priva: que no tenim, ni tindrem a curt o mig termini energies renovables, doncs es declaren el gas i les nuclears energies verdes i tots contents. Si Alemanya no té gas, cremarem carbó. França, davant la crisi, a falta de gas i altres energies renovables augmenta la potència nuclear. Les inversions en gasoductes han esdevingut, sense grans protestes, la modernitat estratègica, és clar, com el gas es una energia verda… Qui dia passa any empeny. No serà tant això de la crisi climàtica…! Per què no pot aprendre a ploure la Mediterrània, hòmens de poca fe?

José Miguel Gràcia          

En el centenari d’en Gabriel Ferrater

(Publicat al Diario de Teruel)

La gallina ponicana

fa deu ous cada setmana:

En Ferrater nasqué el 20-5-1922 en una família de la bona burgesia vinatera reusenca, que la Sedició Franquista destruiria. Professionalment sempre malvisqué com a escriptor i de feines editorials, sense que mai a Seix i Barral, on la seva tasca fou decisiva, li oferissin un càrrec com cal. Quan semblava que se li podria obrir una carrera universitària, pocs dies abans de fer els cinquanta anys, el 27-4-1970, es suïcidà a Sant Cugat. L’Ara del Sant Jordi passat  el qualificava encertadament de Lúcid, intel·lectual, eròtic, torturat, autodidacte, erudit, rebel, vulnerable, apassionat, autoexigent…, que amb només tres llibres escrits entre 1958 i 1963 … ens sacsejà i renovà la poesia i amb un bon gruix d’articles la critica literària i la lingüística, si més no d’altres temàtiques llegiu-ne l’esplèndida que féu d’en Golo Mann. Amb motiu del centenari se n’han publicat dues biografies obra d’en Jordi Amat i de na Marina Porras, aquesta última acompanyada d’una ampla selecció de textos ferraterians, i se n’anuncia per a enguany l’inici de l’edició de l’Obra Completa per part d’en Jordi Cornudella. Li plaïa la provocació, la rebentada de teories i ideologies, l’exabrupte i l’insult. Parlant de sintaxi catalana considerava  que en Coromines  feia catúfols des que es dedicava a la toponímia, mossèn Alcover i en Moll burrades, i en Badia potineries de pastisser. Era apassionadament  en contra de la poesia social i dels nacionalismes, del català deia que era un moviment burgès explotador dels treballadors andalusos. Amb son germà han estat adscrits a l’Escuela de Barcelona, aquell invent de na Carme Riera, i així la dotaren d’una ombra de dignitat, i  malgrat tot, fou sempre, com a català que soc declarava, escriptor i pensador en català, sense wenn und aber com li hauria agradat de dir. Jo  hi vaig tenir un contacte epistolar indirecte: em cita en una lletra a en Carbonell, criticant-lo per haver-me encarregat l’article Literatura alemanya de la GEC, tan mal fet que si l’hagués escrit la gallina ponicana, l’hauria fet millor. Re, coses que passen.

Artur Quintana