Cartes al més enllà

(Publicat l Diario de Teruel el dissabte 17 de decembre del 2022)

Amb el títol Baules. Cartes generacionals s’ha publicat enguany a les edicions MMV de Cornellà de Terri a cura d’en David Pagès i Cassú un recull de cartes adreçades a 45 personatges catalans desapareguts per part de persones que  els coneixen bé. La gran majoria d’aqueixes lletres van acompanyades d’unes altres que els autors envien als descendents dels adreçats o als conciutadans de llur entorn. Amb aquest epistolari el curador aconsegueix d’establir continuïtat –baules– entre nosaltres i els que, en condicions prou difícils, ens han ajudat a ser el que som en aquests darrers cent allargassats anys, i el que pretenem ser  en un futur immediat que s’augura també difícil.  Hi trobareu de tot: 13 dones i 32 hòmens , amb predomini de lingüistes i escriptores/ors, que us en compto 18, com no podria ser altrament vist el pa que s’hi dona. Afegiu-hi 4 historiadores/ors i 5 pedagogues/ogs. Però també metges, artistes plàstics, músics, …, i no hi falta una aviadora republicana o un empresari. Els adreçats són de tot arreu i majoritàriament principatins –de na Català a en Fabra, …–  amb qualques valencians –na Didín Puig Grau, en Ferrer Pastor, …– i illencs –els Alcover-Molls, …–, un alguerès –mossèn Manunta– i 2 franjatins –en Desideri i en Moncada. La Guerra us la hi trobareu de pertot a les baules: com a la lletra que en Josep Segarra escriu a la seua  esposa, Maria Rúbies: l’abril de 1938 haguéreu de marxar … éreu esquerranoides. El pare havia fugit. La mare amb els fills (dues nenes i un nen, el petit al braç) anàveu muntanya amunt cap a un poblet on estaríeu segurs … La mare deia. “Si em  cau el nen, ja ens podem llençar tots avall!” El “nen”, l’hereu!, i més colpidors són els darrers mots de la lletra que na Dora Moll escriu a son pare, mort el 1991: Quant a política, m’estim més de no parlar-ne gaire. Si vostè aixequés el cap i veiés el que passa … ara l’Estat és una espècie de dictadura que cada cop més s’assembla a la dels anys cinquanta del segle passat.

Artur Quintana

 

Els jutges i l’aplicació de la llei

(Publicat al Diario de Teruel)

És ben cert que les lleis antigues o molt antigues perden tota eficàcia i justícia i per tant s’han de canviar, tot i que, només amb el canvi de la llei per part dels parlaments no és suficient per a que les situacions injustes i la manca d’eficàcia es corregeixen. La correcta aplicació de les lleis és gairebé tan important com la pròpia llei. Són els jutges els que han d’interpretar-la i aplicar-la en el  moment de jutjar els casos concrets o revisar les sentències si s’escau.  I aquí arriben les dificultats. Per molta força de voluntat que hi posin els jutges en ajustar les sentències exactament a la llei, en últim extrem i en cas de dubte sempre juga un paper important –potser inclús involuntari– la ideologia política i/o religiosa. Si ens fixem en el cas d’Espanya, l’extracció d’un alt percentatge de magistrats han estat les classes més conservadores i de ideologia més centralista. El temps i els diners per preparar les oposicions no han estat en general a l’abast de la classe mitjana o baixa. En quan a la justícia, no oblidem, que cap trencament es va produir en el pas de la dictadura a la democràcia. Tot amb tot, no ens ha d’estranyar casos com el de la llei del només sí és sí, que al marge de no haver-hi estat d’una claredat meridiana en eliminar la distinció entre abús i agressió sexual, un nombre important de jutges i fiscals han dictat resolucions o han revisat sentències reduint condemnes que mai l’esperit de la llei ho contemplava. El perill és que amb l’allau de notícies sobre excarceracions i rebaixes de penes s’acabi produint l’efecte contrari al buscat al modificar la llei. Si partim del fet que en la judicatura hi ha un biaix dretà i tal vegada masclista força estès, el Ministeri d’Igualtat, hauria d’haver anat amb més cura en el moment del redactat de la llei. Tenim les sales de justícia que tenim i els òrgans rectors més alts pendents de renovació per baralles polítiques i per la intransigència dels partits, –o partit– de dretes d’aquest país. Sense cap mena de dubte la democràcia espanyola se’n ressent força.

José Miguel Gràcia