José Miguel Gràcia Zapater
Nascut a la Codonyera (la Franja, Terol) —a la vall del Mesquí, afluent del Guadalop i aquest de l’Ebre, a dues passes del Matarranya— l’any 1941, a la carrera anomenada lo Carreró, rebatejada com Calle Oriente, núm. 5 (avui és la farmàcia), una hora abans de començar els Despertadors de la Verge de Loreto (cants tradicionals molt matiners al voltant de la vila).
Els meus pares, lo Pasqual i la Felisa, ja eren grans quan vaig arribar a aquest món. Mon pare treballà de mosso de ferrer fins que es va casar, després al camp, com gairebé tothom a una vila menuda d’oliveres, de blat i de vinya. Ma mare va cosir molts i molts de pantalons, camises, bates, xambres i vestits, durant més de quaranta anys.
Fins als tretze anys vaig anar a l’escola de la Codonyera. En començar el primer dia, ja sabia llegir: me n’havien ensenyat ma germana i mon germà, amb guix i sobre una petita pissarra que penjava a la vora de la llar de foc, sotjada per un ben fumat Sant Miquel matant el drac. Només deixava d’anar a escola un dia a l’any, lo dia de matar lo gorrino. A les vacances ajudava una mica en els treballs del camp, però sense gaire entusiasme. Tenia assignada una tasca, per a mi molt important, en aquells temps: tenir cura que no hi faltés palla a la pallera de les bèsties, a dins de casa. L’esmentada tasca comportava haver de baixar un sac de palla, des de la palliça a la pallera, cada dos dies. A voltes, acompanyant-me algun amic i aprofitant els últims raigs de sol de les tardes hivernenques, asseguts damunt del sac de palla, a la porta de la palliça, calculàvem arrels segones i, fins i tot, cúbiques. L’endemà el mestre ens felicitava.
L’estiu de l’any 1955, ajudat per en Blas Sancho, advocat i músic de la Codonyera, vaig preparar el primer curs del batxillerat. Els cursos següents els vaig fer al col·legi San Valero dels Escolapios d’Alcanyís, treballant com a fàmul, fins el curs 5è. El 6è i preuniversitari, barrejant ciències i lletres, a los Píos (Escola Pia) de Logronyo i sota el mateix règim de treball.
En trencar els estudis, entre els 20 i 21 anys, vaig treballar com a secretari accidental dels ajuntaments de Cascante del Río i Valacloche, província de Terol. Una curiositat: en arribar a Cascante em sorprengué que no hi havia edifici de l’Ajuntament, l’havien enderrocat, i les pedres i teules repartides entre tots els veïns; una torrentada se’ls havia endut mig fossar i la guàrdia civil em demanà consell per canviar l’alcalde de Valacloche (encara era lluny la democràcia).
Com era jove, era prop de la capital —Terol— i una mica més eixerit que la resta dels sol·lcitants, l’Organización Sindical Española em va atorgar una beca de Col·legi Major, l’única que es donava en tota la província. Cinc anys a Madrid estudiant ciències econòmiques, els anys 1963-68 a l’antiga Facultat de la Carrera de San Bernardo, anys de revolta d’estudiants a l’Espanya franquista (maig del 68). Com a residència: el Col·legi major San Juan Evangelista, el col·legi més progressista de l’Espanya d’aquells temps (així se’n deia). Amb classes i algunes hores d’estudi, enmig de conferències, vagues, manifestacions, teatre, protestes i unos vinos, transcorregueren els anys de la llicenciatura.
Des de l’any 1969 he treballat a l’empresa privada com a economista, gairebé sempre en multinacionals. Primer en una holandesa, després en una anglesa i quasi vint anys en una francesa, com a cap del Departament Financer-Administratiu. Tres o quatre anys a Madrid i la resta a Barcelona. Ara sóc un jubilat dels treballs administratius remunerats.
Unes festes de Sant Cosme i Sant Damià a la Codonyera, vaig conèixer la Maricarme, la meua dona —ara psiquiatra infantil—, vivia a Esplugues de Llobregat. Al cap d’un temps ens vàrem casar a Sant Just Desvern. Casualment, encara estem vivint a la vila d’Esplugues, tocant a Sant Just, on els garrofers veuen el mar. Hem tingut una filla i un fill, els quals passaren per l’Escola de l’Ateneu i després per la del Montseny de Sant Just. Des del 2002 tenim un nét que es diu Damià (hauria de demanar als de l’Ajuntament de la Codonyera que el facin fill adoptiu de la vila: mai, que es recordi, no ha hagut cap Damià a la Codonyera, malgrat que és un dels sants patrons). Hem viatjat pel món i hem gaudit raonablement de la vida.
L’any 1.995 vàrem comprar una casa a la Codonyera —casa gran— per omplir-la de mobles, eines del camp, claus, ribots, discs de vinil, música i d’estades quan arriba el bon temps. He passat moltes estones restaurant mobles vells i objectes diversos. La meua afició per la restauració no ha estat impediment perquè m’interessés per la pintura contemporània i les arts plàstiques en general, com a espectador encuriosit.
L’agost del 2016 va morí mon germà a la Codonyera que treballà al camp fins els 83 anys. Vivia al Carreró, tenia sempre un bon vi de raïm garnatxa i els millors pebrots. La germana va morir fa uns quants anys. A un avi meu li deien lo Roig, també a mon pare, però nosaltres vam perdre el malnom. L’avi per part de mare treballà de pelaire i li deien l’oncle Manolet (un any va anar a treballar a Barcelona i, com no tenia diners ni coneixia el camí, ho va fer a peu seguint la via del tren).
L’any 1999, fi de segle per a alguns, m’esclatà el desig i la necessitat d’escriure poesies, no sé pas per què, ni com; i a més, en català de la Codonyera, cosa que mai havia fet abans; tampoc no ho havia fet, per entendre’ns, en català convencional, ni tan sols en castellà. En tinc unes quantes recopilades sota els següents títols:
Fets i temps de la Codonyera (publicat el 2005)
Davall d’una olivera (publicat el 2002)
Pasqual Andreu, lo Florit. Lo Floro en vers (publicat el 2011): un bandoler ben famós a l’època.
I uns altres poemaris més, en català estàndard:
Finestrons i finestretes (publicat el 2004)
Vers a vers a Barcelona (publicat el 2005): Premi Guillem Nicolau 2004 del Govern d’Aragó.
XXXIII poemes. Reflexions i abstraccions (publicat el 2005)
Dietari en groc (publicat el 2008 ): Premi Guillem Nocolau 2007 del Govern d’Aragó.
Si les pedres parlaren…/Si las piedras hablasen… (publicat el 2008).
Obra col·lectiva/Antologies/Revistes
Seleccions Histocat. Publicació periódica d’història i pensament nacional (núm. 1, setembre 2008)
Lletres de casa. Antologia de poetes ebrencs al Serret Blog (2009)
Galeria ebrenca. Autors i autores de l’Ebre (2009)
Roda la mola. Poesia del Baix Aragó de llengua catalana dels orígens als nostres dies (2010)
L’Arbreda ebrenca. Recull de relats (2010)
VI Mostra Oberta de Poesia d’Alcanar
VII Mostra Oberta de Poesia d’Alcanar
Part del temps lliure dels anys 2003 i 2004 el vaig dedicar a arranjar finestres velles de la Codonyera, plenes de pols, brutícia i anys. El resultat va ser el conjunt d’obres plàstiques on es barregen enjogassadament els sentiments, la fusta vella, la fotografia i els poemes, sota el títol “Finestrons i finestretes”. L’exposició ha estat presentada a la Codonyera, Fraga (Palau Montcada-Biblioteca), Vall-de-roures (Casa de la Cultura), Saragossa (Biblioteca de Aragón i Fira de Mostres), Tortosa (Museu de l’Ebre), a algunes petites viles de la Franja com Bellmunt de Mesquí i a Barcelona (Biblioteca Jaume Fuster de la Vila de Gràcia). També estar exposada a Sant Just Desvern (Can Ginestar).
En tot allò que he escrit m’ha ajudat força l’amic Artur Quintana i Font —president d’Iniciativa Cultural de la Franja, filòleg i investigador i, des de fa uns anys, membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans— i l’Associació Cultural del Matarranya, amb seu a Calaceit, de la qual vaig ser president d’ençà el mes de gener de 2007 fins febrer del 2011. Aquesta associació té com a objectiu la defensa de la cultura i la llengua catalana a la Franja d’Aragó. Sóc soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.
Col·laboro regularment en la revista Temps de Franja i en la columna “Lo Cresol” al Diario de Teruel des del gener de 2006. Aquesta i “Viles i Gents” de La Comarca d’Alcanyís són les úniques que es publiquen, per ara, en català en tot l’Aragó. També escric en castellà a La Comarca d’Alcanyís i al Diario de Teruel. El dia 26 de desembre del 2007 vaig obrir el bloc, a Internet: Lo Finestró, el qual ha rebut més de 160.000 vistes fins el 31 de desembre del 2016.
I tinc acabades quatre col·leccions d’obres plàstiques (tècnica mixta d’acrílica i altres sobre fusta): “Versos en color” —presentada a la Torrocella/Torrecilla de Alcañiz, juliol 2011—, “De la cuina al marc”, “Evolucions i pedassos”, “Vencills” i “Marcs vells”. Treballo en noves obres de pintura.
No voldria acabar sense manifestar una altra de les meues grans aficions: escoltar música. Sóc un vinilòfon, més audiòfil que melòman i valvuler recalcitrant. “Com els tríodes no hi ha res i entre tots, el 300 B” acostumo a dir, encara que no hi tinc els 300 B. Jazz, folklòrica sud-americana, clàssica, experimental i gairebé totes les altres, per aquest ordre. Per a la clàssica m’agrada més l’Auditori de Barcelona i també el Palau de la Música
I encara una cosa més: el meu esperit en gaudeix força cada dia, de Barcelona, de la cultura catalana i de la nostra llengua. Tanmateix, em sento plenament aragonès, amb profundes arrels i per necessitat vivificant, tot i que cada dia un xic més català.
Afegitó:
Ara al 2016, amb la Maricarme, freqüentem força els teatres de Barcelona, per sobre de tots, el Lliure i viatgem tan com podem. També vull dir que amb el transcurs del temps he perdut interès per l’Aragó —no per la seues llengües— i l’he guanyat per Catalunya. Soc soci d’Òmnium Cultural i de l’ANC. La música, el teatre, els viatges i el blog són les activitats a les que hi dedico més de temps. He fet i faré lectures recitades del meu llibre Pasqual Andreu, lo Florit a instituts d’Esplugues. Molt de quan en quan anem a la Codonyera.
Lo Finestró 
Have a nice day !
M’està plaent molt de conèixe’t a partir del teu mostrari en el teu Finestró, i espero que la nostra trobada personal ja sigui més a prop. Em sento reconfortada i agraïda per verure que hi ha amb qui poder compartir aquests sentiments de llengua i de gents d’ambdues bandes de la barrera…
Marta Momblant Ribas
Hola, em dic Bienve Moya, tinc, si fa o fa, la teva edat. Paro sovint, tan sovint com puc, pel Matarranya, concretament a la Fresneda.
La propera vegada que vagi per allà m’agradaria saludar-te i que em contessis més coses d’aquest Aragó que estimes tant, i d’aquesta llengua tan armoniosa, la de la teua comarca, que alguns suicides es deleixen per confondre.
Si et va bé, pots dirigir-te a mi a travès de bienve@bienve.cat.
(Penjo aquesta carta que he rebut per mail de part de Xavier García, d’arrels codonyerenques)
Salutacions, Sr. Gràcia.
Em permeto la llibertat d’adreçar-me a vostè sense que ens coneguem personalment. Jo, però, el segueixo des de fa molt temps a través del seu blog i he viscut moltes de les seves experiències explicades a través dels seus articles. Per a mi ha estat una manera de seguir en contacte amb fets i records de La Codonyera, alguns d’ells especialment complicats pel què he pogut veure.
Disculpi per no presentar-me en primer lloc. Em dic Xavi i soc nét de codonyerans. El meu avi es deia Pere (Perico), a qui no vaig arribar a conéixer, i la meva àvia Vicenta, que vivia a la carrera del Pilar, germana petita de Pilar i Inés i filla de fuster, que em va saber transmetre el seu amor cap a la seva terra d’origen i cap a la seva terra d’acollida (Barcelona), on vaig néixer jo fa 44 anys. Ells, com molts, van emigrar a Barcelona cap als anys 30, amb un fill petit en braços, i on naixeria la meva mare, Núria, l’any 39 quan els carrers de Barcelona encara fumejaven per la guerra. Casa seva va ser casa d’acollida de molts codonyerans i codonyeranes que venien a treballar i servir a Barcelona, on sempre trobaven un llit i un plat a taula. També m’uneix, en certa manera, a vostè el fet de viure actualment a Esplugues de Llobregat.
Per què li escric? En primer lloc per felicitar-lo d’una manera més personal que a través del seu blog. Els seus articles em semblen exemplars tant en el to com en la qualitat utilitzades. Són clars, respectuosos i documentats. A més a més, parlen sovint de temes actuals i interessants: economia, política, cultura, llengua… i de La Codonyera. Així és com vaig arribar a vostè, a través d’aquesta eina tan útil, si se sap fer servir, com Internet. Buscant coses sobre el poble dels meus avantpassats, on jo mateix i els meus germans passavem els estius de la infantesa i on encara ara tenim la casa, mig abandonada, això sí, de la meva família. Fa anys que, per qüestions familiars, no visitem el poble tot i que sovint, un parell de vegades l’any com a mínim, faig plans per tornar-hi i visitar família que encara tinc. Seria una bonica manera de recordar vells i bells temps.
Però, després de tant temps sabent de vostè, no he trobat l’excusa per adreçar-li un correu com aquest, que fa temps que em volta pel cap. Avui ho he fet perquè acabo de llegir el seu article sobre el chapurriau del poble (per a mi i tota la meva família La Codonyera és “el poble”). I, com altres, com tots els altres articles seus, m’ha semblat clar, rigorós i ben argumentat. Pot haver gent que vulgui tenir una llengua pròpia i per això li diuen de manera diferent, però no se n’adonen que ja la tenen la llengua pròpia, li diguin com li diguin i que no és la llengua només dels catalans, sinó tan nostra com seva, dels codonyerans, de molts aragonesos, de valencians, d’illencs, de les Balears, de molts francesos i italians. Qua també és idioma propi d’un Estat independent, com Andorra, i no per això ells parlen una llengua dels demés, sinó la seva pròpia. És per això que quan em preguntem quina llengua parlo de vegades em dona la vena de dir: “Codonyerà de Barcelona”.
Conec aquest entossudiment de dir “chapurriau” al català de La Codonyera. Que li diguin com vulguin, però estan equivocats. Qui tenia raó era la meva àvia. Ella es deia aragonesa que parlava català i catalana que ballava la jota. No per això va deixar d’estimar mai la seva terra, tot i que va viure més de 50 anys a Barcelona. Ella em va saber transmetre la tolerància i que l’amor no ha de tenir límits, que sumar és millor que restar i excloure i que, com va dir un altre escritor, Amin Malouf, hi han “identitats que maten”. Si sentim veritable orgull de ser qui som i com som, també entendrem i respectarem l’orgull dels altres de ser qui són i com són. Codonyerans, no deixareu de ser aragonesos per dir-li català a la vostra llengua. La meva àvia no ho va deixar de ser.
Gràcies si ha arribat fins aquí per permetre’m robar-li part del seu temps amb els meus pensaments.
Xavier Garcia i Sànchez
Una lletra molt bonica i emotiva. Les meves felicitacions al Xavier Garcia
Sr. Gràcia,
El proper dia 28 de setembre d’ enguany,estic invitat a una xerrada-
col.loqui a la sala de Werner on vostè será ponent.
Tinc ganes de coneixe’ l ja que, semble que ens uneix la música i en
particular el vinil.
Estic fart de dir que el so del vinil és superior al CD però, fins que no
li faig una demostració a la gent, no ho volen reconeixe.
Tinc dins de la meva col.lecció , vinils de quan va sortir la estereofo-
nia i que quedaría sorprès per la seva qualitat.
El dia de la se va ponència a Werner ja li portarè un joc de 8 vinils
per què els pogui veure i en tot cas poder escoltar.
Atentament,
Un audiòfil del vinil,
Xavier Ger
[…] abans teníem dificultats, ara pot ser que en tinguem una mica més”. Així valora José Miguel Gràcia, l’afectació del debat de la sobirania de Catalunya sobre l’activitat cultural en […]
Bona tarda, no se exactament com he anat a parar a aquest escrit, m alegro de saber de vostè, del sr. Gracia, molts anys compartint feina i fent gran la antiga Merlin que ja veu quin monstre és avui. Amb vostè vaig disfrutar dels millors anys professionals de la meua vida i també, petits però fantàstics moments culturals..quins temps aquells de la palmera de la plaça Letamendi. Una abraçada. Joan Soto
Hola Joan, com estàs? A què et dediques? Quant de temps ha passat! Gràcies per les teves paraules i pels bons records que mantens del temps que vam romandre a Merlin Gerin o Schneider. Segons vaig comprovar fa uns dies, passant per la Plaça de Letamendi, la palmera encara se’n recorda de nosaltres, dels resultats i balanços, dels “augments de sou”, de la enquesta anyal, de les discussions, de la Pietat i la Denise, del dia de l’entrevista quant vas entrar a treballar, … Jo aguantant i carregant anys, no em puc queixar, des d’Esplugues veient el mar llunyà.
Fins sempre, una forta abraçada.