Els arromanesos: una nació sense estat

(Publicat al Diario de Teruel)

De nacions sense estat en aquest món n’hi ha a caramull. En teniu prou de pegar una ullada al nostre estat espanyol i al veí francès de més amunt, tots dos estats són exuberants fossars de  nacions. Quan al segle XIX i principis del XX l’Imperi Otomà –també un altre gran fossar– s’anava esmicolant, podia semblar que els Balcans n’esdevindrien un de nou, ara sota la batuta greco-sèrbia –simplifico, és clar. No ha estat del tot així, però tampoc és encara aclarit del tot. Una de les nacions balcàniques que ara ho té magre per a subsistir és la dels arromanesos. Parlen una llengua romànica, parenta de les nostres, que, segons diuen, es diferencia del romanés sobretot en el lèxic: els arromanesos tenen molts préstecs del grec, i els romanesos de l’eslau –com  passa de manera semblant a la llengua basca, on els de Hegoalde tenen castellanismes i els d’Iparralde gal·licismes. La nació arromanesa es troba tripartida entre els estats de Grècia, Albània i Macedònia del Nord, que malden, especialment el primer, per fer-la desaparèixer.  La Unió Europea declara que cal protegir la llengua arromanesa i la cultura que conforma, però a Grècia encara és hora que se n’assabenten. A Albània els arromanesos són una minoria ètnica reconeguda oficialment, hi tenen un partit propi i, sí, a Tirana ensenyen arromanès a la Universitat. A Macedònia del Nord són també una minoria ètnica oficialment reconeguda, tenen ensenyament de la llengua a les escoles, diaris, revistes, televisió i partits propis. Al municipi de Crushova la llengua oficial és l’arromanès –i a l’escola també. Quan Romania al 1860, un any després de separar-se de Turquia, fundà escoles de romanès als territoris arromanesos sota govern turc, amb la intenció d’incorporar-los al propi estat, va aconseguir de desvetllar políticament els arromanesos, que, i simplifico de nou, a les dues guerres mundials del XX lluitaren per aconseguir un estat propi, de curta vida: pocs dies en 1917 i uns dos anys en 1941-1943. Si en voleu saber més de la nació arromanesa, i en agradable novel·la, llegiu Si la adelfa sobrevive al invierno del neerlandeso-arromanès Stefan Popa.

Artur Quintana

 

Bon Nadal

Jornada Trinquets Frare

El passat dia 24 d’aquest mes va tenir lloc al Reial Santuari Font de la Salut de Traiguera (Castelló) la Jornada sobre els Trinquets tipus Frare. Per impossibilitat d’assistir-hi en Carles Sancho –expert en jocs populars– em van invitar a mi, sabent que havíem escrit tot junts sobre el trinquet de la Codonyera. Pel risc del COVID vam decidir que fes la  presentació dins de la taula redona via Skipe. Penjo aquesta gravació encara que la qualitat sigui un xic baixa.

Video intervenció: https://www.youtube.com/watch?v=agyXpFeha48

Festival Internacional Buñuel Calanda 2019

(Publicat al Diario de Teruel)

No entraré en aquestes  curtes línies de la columna a fer una crònica del Festival d’enguany. D’això s’han ocupat suficientment els diferents mitjans informatius. Comentaré uns altres temes i aspectes d’aquest Festival calandí. Penso que ha estat un any de transició producte de la incertesa pel canvi polític a l’Ajuntament. Segurament moltes decisions s’han hagut de prendre a última hora a l’espera de decisions polítiques i pressupostàries. Tot amb tot el Festival ha estat un èxit d’organització i de pel·lícules visualitzades. Amb un pressupost com el que té gairebé és un miracle el que s’ha fet. El director del CBC i del Festival, Jordi Xuclà, i el coordinador i organitzador mexicà, Mario Barro, han estat dues persones claus de l’èxit de la mostra. Sense oblidar-nos de tot el personal del CBC. No sé si se n’adonen prou els calandins i els habitants dels voltants de la valia cinematogràfica i cultural d’aquest esdeveniment cultural, un dels millors del Baix Aragó, Terol i, per què no, de tot l’Aragó. Ben pocs festivals, o cap,  hi ha a la resta d’Espanya i amb tan marcada influència mexicana i sud-americana en general. Tot molt bé: els curts, les pel·lícules temàtiques de directores mexicanes i les de la secció oficial. Llàstima que l’afluència de públic a la Casa de Cultura a les tardes hagi estat escassa. És ben cert que a les quatre de la tarda i a les sis el sol de juliol del ara verd desert de Calanda, aplana sentiments i fins i tot les consciències, tot i que amb cotxe des de casa i aparcant a la mateixa porta de la Casa de Cultura, l’efecte solar és minse. Quina sort vam tenir de poder veure en gran pantalla la pel·lícula Roma, quasi bé una primícia! Els meus desitjos i de ben segur els dels pertinaços assistents al festival: que el nou alcalde compleixi el que va prometre públicament, que les institucions públiques esmercin alguns euros més per al Festival i que algunes entitats privades més col·laborin –pagaran menys imposts. Crec que s’haurien de publicitar més les col·laboracions. I per acabar, sort per al XVI Festival, allí hi serem!

José Miguel Gràcia  

Programa Matarranya Íntim 2019

Els dies 12, 13 i 14 tindrà lloc a Arenys de Lledó el 7è Festival Matarranya Ìntim. Tot fa preveure un nou èxit de públic atenyent la qualitat dels espectacles i de les propostes paral·leles. Recomanaria als interessats que vulguin assistir-hi a uns determinats espectacles facin la reserva prèvia.

Entreu i veureu el programa i tota la informació: llibret matarranya intim 2019_online

 

 

 

Una porta oberta

Microrelat publicat al número 50 de la revista “Compromiso i Cultura” del mes de febrer, seleccionant per al “Certamen Javier Tomeo”.  Animo als escriptors en llengua catalana a que presentin treballs. Teniu temps fins al mes d’abril i han estats molt pocs els presentats fins ara. Per contra el presentats en castellà han estat molts,  de l’Aragó, de la resta d’Espanya i de l’altra part de l’Oceà Atlàntic.

“La Vall de Balat” (Memòria de l’Aragó 1948-2017) d’Artur Quintana

Ja ha estat publicat el llibre d’Artur Quintana i Font, La Vall de Balat. (Memòria de l’Aragó 1948-2017), que completa les seues memòries aragoneses, editat per Rolde de Estudios Aragoneses (núm. 64 de la col·lecció “Cuadernos de Cultura Aragonesa”).

El llibre ha estat presentat en la recent Fira de Montsó.

Nota de ROLDE:

Artur Quintana és aragonés “perquè ho ha volgut”, d’igual manera que és català per naixement, o alemany per afecte, vida professional i residència. L’autor d’aquest llibre posa cos i ànima a la idea que les identitats compartides són una saludable forma de trobar-se en el món.

Les terres del Baix Aragó, que va conèixer a mitjan dècada del 1960 per mor de la feina per a la  tesi doctoral El parlar de La Codonyera, es van convertir, com la resta de l’Aragó, en una important referència vivencial i intel·lectual per a n’Artur. D’això en parla en aquest llibre, on hi ha el que completa una primera versió de les “memòries aragoneses” editades per l’Associació Cultural del Matarranya el 2003, que duen fins al 2017 la intensa relació de l’autor amb els paisatges i les gents de la seua pàtria aragonesa d’adopció.

Per aquestes pàgines desfilen records, anècdotes, persones benvolgudes (o que no ho són tant), amor per les llengües i la seua diversitat, passió pel coneixement i per la vida, amb les seues llums i ombres… humanitat destil·lada, tot comptat i debatut.

Dues fotografies i una vaga de fam

Sense comentaris.

1935, el president Companys amb Joan Lluhí i Vallescà, Pere Mestres, Ventura Gassol i Martí Barrera, d’ERC; Joan Comorera, de la Unió Socialista de Catalunya, i Martí Esteve, d’Acció Catalana Republicana, a la presó a Madrid, un any abans havien estat detinguts per proclamar l’Estat Català dins la República Federal Espanyola.

Ahir als Lledoners, més d’un any empresonats. La història de presos polítics catalans es repeteix. Les dues dones preses són a unes altres presons de Catalunya.

Jordi Sánchez i Jordi Turull comencen una vaga de fam indefinida per denunciar a la justícia europea el blocatge del TC espanyol

 

 

 

 

Sixena, un relat interminable (xerrada de J. M. Gràcia a Esplugues)

Monestir de Sixena, any 1880

Retaule de la Mare de Déu al MNAC

A l’Auditori Maria Rosa Campreciós de la Residència la Mallola d’Esplugues, el passat 25 d’octubre, tingué lloc la xerrada de Josep Miquel Gràcia,  Les pintures i obres d’art de Sixena, un relat interminable, organitzada per l’Aula d’Extensió Universitària d’Esplugues. Plena l’aula, José Miquel Gràcia va il·lustrar la seva intervenció amb moltes fotografies. Sense solució de continuïtat desenvolupà el tema sota tres aspectes fonamentals: primer, una breu història del recinte i el per què, el quan i el com sortiren les obres d’art de Sixena; segon, un inventari de totes les obres conegudes i el lloc on són, i tercer, una sintètica descripció dels processos judicials.  I va finalitzar la intervenció amb una sèrie d’afirmacions i preguntes, destacant per sobre de tot la politització del conflicte que impedeix qualsevol acord que hauria de beneficiar a ambdues parts. En destaquem algunes: “S’ha d’admetre que si les pintures de la Sala Capitular no s’haguessin arrencat i traslladat a Barcelona per ser restaurades, s’haguessin perdut”. “Èticament, que hauria de fer el Govern d’Aragó amb relació a les obres d’art de Sixena que hi són als Museus de Saragossa i Osca? Les hauria de traslladar a Sixena per donar exemple?”. “En ple segle XXI té sentit desfer museus per a fer-ne d’altres?”. “No crec que les pintures murals, de fet ja no són pintures murals, de la Sala Capitular s’arribin a traslladar a Sixena”.

Lluís Roig

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Sala Capitular 1989: Foto de Montserrat Manent

Sala Capitular al MNAC (tester sud). Foto de J.M. Gràcia

El Naixement de Crist al Museo del Prado.

Fragment d’una arcada amb la policromia original al MNAC

 

 

Licantropanot (fusió de materials amb poema)

Feia molt de temps que no arranjava una finestreta. Recentment n’he treballat una que l’he titulada Licatropanot o Panot sol i lluna torredarquí. Tot seguit penjo unes fotos i la Memòria o “making-of” del treball. No cal dir que la base torredarquina i els vincles barcelonins estan ben presents.

Memòria de l’obra