“La Vall de Balat” (Memòria de l’Aragó 1948-2017) d’Artur Quintana

Ja ha estat publicat el llibre d’Artur Quintana i Font, La Vall de Balat. (Memòria de l’Aragó 1948-2017), que completa les seues memòries aragoneses, editat per Rolde de Estudios Aragoneses (núm. 64 de la col·lecció “Cuadernos de Cultura Aragonesa”).

El llibre ha estat presentat en la recent Fira de Montsó.

Nota de ROLDE:

Artur Quintana és aragonés “perquè ho ha volgut”, d’igual manera que és català per naixement, o alemany per afecte, vida professional i residència. L’autor d’aquest llibre posa cos i ànima a la idea que les identitats compartides són una saludable forma de trobar-se en el món.

Les terres del Baix Aragó, que va conèixer a mitjan dècada del 1960 per mor de la feina per a la  tesi doctoral El parlar de La Codonyera, es van convertir, com la resta de l’Aragó, en una important referència vivencial i intel·lectual per a n’Artur. D’això en parla en aquest llibre, on hi ha el que completa una primera versió de les “memòries aragoneses” editades per l’Associació Cultural del Matarranya el 2003, que duen fins al 2017 la intensa relació de l’autor amb els paisatges i les gents de la seua pàtria aragonesa d’adopció.

Per aquestes pàgines desfilen records, anècdotes, persones benvolgudes (o que no ho són tant), amor per les llengües i la seua diversitat, passió pel coneixement i per la vida, amb les seues llums i ombres… humanitat destil·lada, tot comptat i debatut.

Anuncis

Dues fotografies i una vaga de fam

Sense comentaris.

1935, el president Companys amb Joan Lluhí i Vallescà, Pere Mestres, Ventura Gassol i Martí Barrera, d’ERC; Joan Comorera, de la Unió Socialista de Catalunya, i Martí Esteve, d’Acció Catalana Republicana, a la presó a Madrid, un any abans havien estat detinguts per proclamar l’Estat Català dins la República Federal Espanyola.

Ahir als Lledoners, més d’un any empresonats. La història de presos polítics catalans es repeteix. Les dues dones preses són a unes altres presons de Catalunya.

Jordi Sánchez i Jordi Turull comencen una vaga de fam indefinida per denunciar a la justícia europea el blocatge del TC espanyol

 

 

 

 

Sixena, un relat interminable (xerrada de J. M. Gràcia a Esplugues)

Sixena 1880

Monestir de Sixena, any 1880

Retaule de la Mare de Déu al MNAC

A l’Auditori Maria Rosa Campreciós de la Residència la Mallola d’Esplugues, el passat 25 d’octubre, tingué lloc la xerrada de Josep Miquel Gràcia,  Les pintures i obres d’art de Sixena, un relat interminable, organitzada per l’Aula d’Extensió Universitària d’Esplugues. Plena l’aula, José Miquel Gràcia va il·lustrar la seva intervenció amb moltes fotografies. Sense solució de continuïtat desenvolupà el tema sota tres aspectes fonamentals: primer, una breu història del recinte i el per què, el quan i el com sortiren les obres d’art de Sixena; segon, un inventari de totes les obres conegudes i el lloc on són, i tercer, una sintètica descripció dels processos judicials.  I va finalitzar la intervenció amb una sèrie d’afirmacions i preguntes, destacant per sobre de tot la politització del conflicte que impedeix qualsevol acord que hauria de beneficiar a ambdues parts. En destaquem algunes: “S’ha d’admetre que si les pintures de la Sala Capitular no s’haguessin arrencat i traslladat a Barcelona per ser restaurades, s’haguessin perdut”. “Èticament, que hauria de fer el Govern d’Aragó amb relació a les obres d’art de Sixena que hi són als Museus de Saragossa i Osca? Les hauria de traslladar a Sixena per donar exemple?”. “En ple segle XXI té sentit desfer museus per a fer-ne d’altres?”. “No crec que les pintures murals, de fet ja no són pintures murals, de la Sala Capitular s’arribin a traslladar a Sixena”.

Lluís Roig

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Sala Capitular 1989: Foto de Montserrat Manent

Sala Capitular al MNAC (tester sud). Foto de J.M. Gràcia

El Naixement de Crist al Museo del Prado.

Fragment d’una arcada amb la policromia original al MNAC

 

 

Licantropanot (fusió de materials amb poema)

Feia molt de temps que no arranjava una finestreta. Recentment n’he treballat una que l’he titulada Licatropatot o Panot sol i lluna torredarquí. Tot seguit penjo unes fotos i la Memòria o “making-of” del treball. No cal dir que la base torredarquina i els vincles barcelonins estan ben presents.

 

Memòria de l’obra

 

 

 

 

 

Turisme envers la cultura

(Publicat a la revista “Compromiso y Cultura”

De formes de viatjar, diguem-ne, fer turisme per conèixer nous indrets i països, n’hi ha i moltes, totes elles amb els seus pros i contres, llums i ombres. La utilització que farà el viatger d’unes o d’altres dependrà dels seus desitjos i de les seves possibilitats. Quan escric possibilitats em vull referir fonamentalment a la disponibilitat de tenir temps lliure, disposició econòmica suficient i, quan tens una certa edat, mínimes condicions físiques. No faré un catàleg de les diferents maneres de fer turisme, tant extens com innecessari, perquè, qui més qui menys, les coneix. Només per establir una mena de ventall de totes elles, em referiré tant sols a les que em semblem més extremes. Si es disposa de temps suficient, de joventut amb ganes d’aventura, i de possibilitats econòmiques limitades, amb una motxilla a les espatlles, es pot donar la volta al món. Si a l’inrevés, el temps per al lleure és limitat, l’edat per l’aventura ja és passat i disposem dels euros suficients, l’oferta és pràcticament il·limitada: un viatge organitzat a qualsevol part del món, un creuer o un “pseudosafari”, apareixen com els més publicitats, tots ells amb noms rutilants i atractius. Lògicament, per omplir el ventall calen tota mena de combinacions que trobarem amb no pas gaire d’imaginació. Els jubilats tenim tot el curt temps del món i la immutable i inqüestionable toledana pensió fins fa pocs anys, tot i que, mutable i tan qüestionable avui.

Si tenim una mica de màniga ampla trobarem un bon grapat de viatges amb un xic, almenys, de raó cultural motivada pel desig de gaudir del desconegut: nous paisatges, bellesa natural, flora i fauna, noves ciutats, gastronomia diferent, caràcters i hàbits personals també diferents, etc., etc. No cal dir que els viatges focalitzats en la visita de monuments arquitectònics –històrics i/o artístics–, museus, concerts musicals, representacions teatrals i tants altres, en són d’allò més culturals sense cap dubte. Més que més no cauré en el parany de considerar vacances o viatges culturals aquells “paquets tot inclòs”, del nord al sud, que es redueixen a sol, platja i barra lliure” i un dia d’excursió a la ciutat propera més gran, amb la bossa de l’entrepà, una fruita i l’ampolleta d’aigua. Això té, de cultural, com jo d’infant.

D’ençà fa un temps la meva dona i jo hem trobat un complement de viatge que, sense sortir-nos’en de les clàssiques visites a museus i als edificis i indrets que s’hi mostren en qualsevol guia, sota l’epígraf d’“allò que no et pots perdre” de la ciutat o poble que estàs visitant, ens ha obert moltes més possibilitats envers la cultura. Un dia o dos del viatge, deixem de banda les guies i només amb un plànol de carrers per no perdre’ns, ens deixem anar sense cap ruta preestablerta, disposant-nos a que el traçador de la ruta sigui l’atzar o la més primària intuïció. Us hi poc assegurar que amb aquest mètode hem trobat els personatges més interessants, els indrets més típics i edificis arquitectònicament força destacables. Un altre senzill recurs que utilitzem per endinsar-nos en la cultura i història del país, no és altre que visitar una o dues llibreries de bona aparença, escorcollar les prestatgeries i preguntar l’encarregat –molt millor si és propietari– o l’empleat que sembli més eixerit si la llibreria és gran. D’exemples amb bons resultats en tinc uns quants, però em centraré només en un dels darrers, del qual no vull ocultar les ganes que tinc de parlar-ne.

Bé, us faré cinc cèntims o potser una mica més sobre els aspectes culturals d’un recent viatge al Perú que s’hi incardina de debò en el nou complement de viatge que he esmentat en el paràgraf precedent. No cal dir que vam veure museus, catedrals, places d’armes a Lima i Cusco, i d’aquest últim, el més que conegut i visitat Machu Picchu i també la Vall Sagrada de l’Inca, entre altres. I ara arriba la visita a la llibreria:  era una llibreria d’un carrer principal de Cusco. Només entrar-hi vam tenir la millor sort: un dels empleats, d’alçada baixa, cabell negre i hirsut, pell rogenca obscura amb vestit i corbata; resumint: d’aspecte andí, excloent-hi, esclar, el vestit i la corbata. Si la pedanteria ens atansa diríem que serien adaptacions fenotípiques i genotípiques producte de l’altura i el clima (increment de la pigmentació, hipòxia [manca d’oxigen]  hiperqueratosi [engruiximent de la pell ] i policitèmia [augment de glòbuls vermells]. Què cerqueu? –ens va preguntar. I sense nosaltres respondre ens va convidar a seure al voltant d’una taula. Tot d’una i després d’una curta presentació, va afegí en Lino (aquest era el seu nom): –Si els vostres gustos es dirigeixen vers la narrativa, més enllà de Vargas Llosa i d’altres escriptors mediàtics teniu a José Maria Arguedas, escriptor bilingüe espanyol-quítxua i traductor,  potser el més important escriptor peruá; José Carlos Mariátegui, els poetes Cèsar Vallejo i Carlos Oquendo de Amat i  alguns altres novel·listes i periodistes més –Ens va dir. En Lino, que ens va semblar culte i molt llegit, realment volia parlar de José María Arguedas i nosaltres de grat el vam deixar fer. Ens va dir que ell també parlava el quítxua. Ens va ensenyar l’edició facsímil Dioses y Hombres de Huarochirí  de Francisco de Ávila, traduïda per Arguedas; l’únic exemplar que li quedava de Canto Kechwa (bilingüe); i ens va lloar les altres novel·les d’Arguedas, Yawar Fiesta, El Sexto, Ríos profundos i alguna més. Ens pintà les excel·lències tan magníficament, que li vam comprar Dioses y Hombres de Huarochirí i Canto Kechwa. En tornant a casa he adquirit i llegit les tres novel·les esmentades. Unes bones novel·les, on l’autor “inserta amb intensitat i complexitat elements de la cultura andina (mentalitat mítica-màgica amb sincretisme cristià, quítxualització de l’espanyol…” com diu l’expert literari peruà  Ricardo González Vigil.

Però, la conversa amb en Lino va seguir i ens va portar a taula el poemari 5 metros de poemas (edició facsímil pràcticament exhaurida) de Carlos Oquendo de Amat. És una tira de paper exactament de cinc metres, plegat com un acordió, escrit el 1927 i il·lustrat amb cal·ligrames i avantguardista de debò. Carlos Oquendo va morir massa jove. I també vam parlar amb en Lino de Cèsar Vallejo i de la seva obra, fonamental de l’avantguarda de la llengua castellana, Trilce, no pas fàcil de llegir que em va portar el record de José Antonio Labordeta i del seu disc homònim “Trilce” d’inspiració, no cal dir, cesarvallejiana.

Esperonat pels comentaris d’en Lino i amb l’acumulació de les vivències del viatge vam comprar també, dies després a Cusco, els Comentarios Reales de los Incas de l’Inca Garcilaso de la Vega, fill d’un capità espanyol i d’una princesa inca. No confondre amb el poeta Garcilaso de la Vega, famós sonetista del segle d’Or espanyol.

I tot el que he escrit als paràgrafs precedents sobre llibres d’autors peruans té com a origen, de ben segur, la visita a una llibreria de Cusco. Us adoneu de tot el que pot aportar una visita a una llibreria? Diners no pas, perquè vam haver d’esmerçar uns calerons en llibres.

José Miguel Gràcia  

Túpac Amaru

(Publicat al Diario de Teruel)     

El 1780 al Perú, el “curaca” descendent de l’últim sobirà inca Túpac Amaru I, José Gabriel Condorcanqui, conegut com Túpac Amaru II, propietari de terres i mules per al transport a Potosí, va liderar una insurrecció popular per l’abolició de la “mita” –treballs obligatoris dels indis a les mines–, contra els repartiments dels virreis i per la reducció de taxes duaneres. També havia demanat un títol hispà de noblesa, però l’Audiència de Lima li va denegar. Si bé al començament el moviment va reconèixer l’autoritat espanyola de la Corona, més endavant es va convertir en un moviment independentista i en la revolució més gran de la història del Virregnat espanyol. Per raons evidents i altres no tant, l’aixecament, que va produir morts i l’execució de l’arbitrari i cobdiciós corregidor espanyol Arriaga, aviat va ser esclafat i Túpac Amaru empresonat i severíssimament jutjat i condemnat. El Visitador José Antonio de Areche  va dictar la sentència: “Pel horrorós crim de rebel·lió o alçament general… condemno a José Gabriel Tupac Amaru, a que sigui portat a la plaça principal i pública d’aquesta ciutat [Cusco], arrossegat fins al lloc del suplici, on presenciï  l’execució de les sentències [a la forca o decapitació] que es donin a la seva dona, Micaela Bastidas, als seus dos fills…, al seu oncle…,  al seu cunyat …, i alguns dels principals capitans i auxiliadors de la seva iniqua i perversa intenció o projecte, els quals han de morir en el propi dia; i concloses aquestes sentències, se li tallarà la llengua, i després amarrat o lligat per cadascun dels braços i peus amb cordes fortes, … a les cingles de quatre cavalls; … parteixin o arrenquin a una veu els cavalls, de manera que quedi dividit el seu cos en altres tantes parts, emportant aquest, … al turó o alçada anomenada de Picchu, … perquè allí es cremi en una foguera que estarà preparada, tirant les seves cendres a l’aire… el seu cap es remetrà al poble de Tinta, … un dels braços al de Tuñgasuca, … i l’altre … a la capital de la província de Carabaya… una cama al poble de Livitaca…, i la restant al de Santa Rosa a la de Lampa,… que les cases d’aquest siguin arrasades o batudes, i salades a la vista de tots els veïns del poble… que es confisquin tots els seus béns, per la qual cosa es dóna la corresponent comissió als jutges… Així ho proveí,…vaig signar… sentència definitivament jutjant.” L’execució va ser encara més acarnissada que la sentència: després d’uns quants intents fallits d’esquarterament, van haver de decapitar-lo.

José Miguel Gracia

Pregó de Ramón Mur a les Festes d’Alcanyís

Foto del Diario de Teruel

“No hi ha res més incòmode, per al poder, que una bona i correcta informació”, va assegurar ahir, dia dos de setembre, davant d’una plaça d’Espanya plena de gom a gom el pregoner de les festes d’Alcanyís d’aquest any, el periodista i escriptor Ramón Mur, que va assegurar que la proliferació de mitjans de comunicació a Alcanyís i al Baix Aragó històric és el millor que li ha pogut passar al territori “durant l’últim mig segle”.
“Tot en aquesta vida és notícia, absolutament tot, perquè la vida mateixa és notícia”. Aquesta tesi és, al seu parer, “el millor suport de l’autèntica llibertat d’expressió així com el major antídot contra la manipulació dels mitjans de comunicació social o de masses”, va explicar.

Llegiu aquí el pregó sencer.