Licantropanot (fusió de materials amb poema)

Feia molt de temps que no arranjava una finestreta. Recentment n’he treballat una que l’he titulada Licatropatot o Panot sol i lluna torredarquí. Tot seguit penjo unes fotos i la Memòria o “making-of” del treball. No cal dir que la base torredarquina i els vincles barcelonins estan ben presents.

 

Memòria de l’obra

 

 

 

 

 

Anuncis

Turisme envers la cultura

(Publicat a la revista “Compromiso y Cultura”

De formes de viatjar, diguem-ne, fer turisme per conèixer nous indrets i països, n’hi ha i moltes, totes elles amb els seus pros i contres, llums i ombres. La utilització que farà el viatger d’unes o d’altres dependrà dels seus desitjos i de les seves possibilitats. Quan escric possibilitats em vull referir fonamentalment a la disponibilitat de tenir temps lliure, disposició econòmica suficient i, quan tens una certa edat, mínimes condicions físiques. No faré un catàleg de les diferents maneres de fer turisme, tant extens com innecessari, perquè, qui més qui menys, les coneix. Només per establir una mena de ventall de totes elles, em referiré tant sols a les que em semblem més extremes. Si es disposa de temps suficient, de joventut amb ganes d’aventura, i de possibilitats econòmiques limitades, amb una motxilla a les espatlles, es pot donar la volta al món. Si a l’inrevés, el temps per al lleure és limitat, l’edat per l’aventura ja és passat i disposem dels euros suficients, l’oferta és pràcticament il·limitada: un viatge organitzat a qualsevol part del món, un creuer o un “pseudosafari”, apareixen com els més publicitats, tots ells amb noms rutilants i atractius. Lògicament, per omplir el ventall calen tota mena de combinacions que trobarem amb no pas gaire d’imaginació. Els jubilats tenim tot el curt temps del món i la immutable i inqüestionable toledana pensió fins fa pocs anys, tot i que, mutable i tan qüestionable avui.

Si tenim una mica de màniga ampla trobarem un bon grapat de viatges amb un xic, almenys, de raó cultural motivada pel desig de gaudir del desconegut: nous paisatges, bellesa natural, flora i fauna, noves ciutats, gastronomia diferent, caràcters i hàbits personals també diferents, etc., etc. No cal dir que els viatges focalitzats en la visita de monuments arquitectònics –històrics i/o artístics–, museus, concerts musicals, representacions teatrals i tants altres, en són d’allò més culturals sense cap dubte. Més que més no cauré en el parany de considerar vacances o viatges culturals aquells “paquets tot inclòs”, del nord al sud, que es redueixen a sol, platja i barra lliure” i un dia d’excursió a la ciutat propera més gran, amb la bossa de l’entrepà, una fruita i l’ampolleta d’aigua. Això té, de cultural, com jo d’infant.

D’ençà fa un temps la meva dona i jo hem trobat un complement de viatge que, sense sortir-nos’en de les clàssiques visites a museus i als edificis i indrets que s’hi mostren en qualsevol guia, sota l’epígraf d’“allò que no et pots perdre” de la ciutat o poble que estàs visitant, ens ha obert moltes més possibilitats envers la cultura. Un dia o dos del viatge, deixem de banda les guies i només amb un plànol de carrers per no perdre’ns, ens deixem anar sense cap ruta preestablerta, disposant-nos a que el traçador de la ruta sigui l’atzar o la més primària intuïció. Us hi poc assegurar que amb aquest mètode hem trobat els personatges més interessants, els indrets més típics i edificis arquitectònicament força destacables. Un altre senzill recurs que utilitzem per endinsar-nos en la cultura i història del país, no és altre que visitar una o dues llibreries de bona aparença, escorcollar les prestatgeries i preguntar l’encarregat –molt millor si és propietari– o l’empleat que sembli més eixerit si la llibreria és gran. D’exemples amb bons resultats en tinc uns quants, però em centraré només en un dels darrers, del qual no vull ocultar les ganes que tinc de parlar-ne.

Bé, us faré cinc cèntims o potser una mica més sobre els aspectes culturals d’un recent viatge al Perú que s’hi incardina de debò en el nou complement de viatge que he esmentat en el paràgraf precedent. No cal dir que vam veure museus, catedrals, places d’armes a Lima i Cusco, i d’aquest últim, el més que conegut i visitat Machu Picchu i també la Vall Sagrada de l’Inca, entre altres. I ara arriba la visita a la llibreria:  era una llibreria d’un carrer principal de Cusco. Només entrar-hi vam tenir la millor sort: un dels empleats, d’alçada baixa, cabell negre i hirsut, pell rogenca obscura amb vestit i corbata; resumint: d’aspecte andí, excloent-hi, esclar, el vestit i la corbata. Si la pedanteria ens atansa diríem que serien adaptacions fenotípiques i genotípiques producte de l’altura i el clima (increment de la pigmentació, hipòxia [manca d’oxigen]  hiperqueratosi [engruiximent de la pell ] i policitèmia [augment de glòbuls vermells]. Què cerqueu? –ens va preguntar. I sense nosaltres respondre ens va convidar a seure al voltant d’una taula. Tot d’una i després d’una curta presentació, va afegí en Lino (aquest era el seu nom): –Si els vostres gustos es dirigeixen vers la narrativa, més enllà de Vargas Llosa i d’altres escriptors mediàtics teniu a José Maria Arguedas, escriptor bilingüe espanyol-quítxua i traductor,  potser el més important escriptor peruá; José Carlos Mariátegui, els poetes Cèsar Vallejo i Carlos Oquendo de Amat i  alguns altres novel·listes i periodistes més –Ens va dir. En Lino, que ens va semblar culte i molt llegit, realment volia parlar de José María Arguedas i nosaltres de grat el vam deixar fer. Ens va dir que ell també parlava el quítxua. Ens va ensenyar l’edició facsímil Dioses y Hombres de Huarochirí  de Francisco de Ávila, traduïda per Arguedas; l’únic exemplar que li quedava de Canto Kechwa (bilingüe); i ens va lloar les altres novel·les d’Arguedas, Yawar Fiesta, El Sexto, Ríos profundos i alguna més. Ens pintà les excel·lències tan magníficament, que li vam comprar Dioses y Hombres de Huarochirí i Canto Kechwa. En tornant a casa he adquirit i llegit les tres novel·les esmentades. Unes bones novel·les, on l’autor “inserta amb intensitat i complexitat elements de la cultura andina (mentalitat mítica-màgica amb sincretisme cristià, quítxualització de l’espanyol…” com diu l’expert literari peruà  Ricardo González Vigil.

Però, la conversa amb en Lino va seguir i ens va portar a taula el poemari 5 metros de poemas (edició facsímil pràcticament exhaurida) de Carlos Oquendo de Amat. És una tira de paper exactament de cinc metres, plegat com un acordió, escrit el 1927 i il·lustrat amb cal·ligrames i avantguardista de debò. Carlos Oquendo va morir massa jove. I també vam parlar amb en Lino de Cèsar Vallejo i de la seva obra, fonamental de l’avantguarda de la llengua castellana, Trilce, no pas fàcil de llegir que em va portar el record de José Antonio Labordeta i del seu disc homònim “Trilce” d’inspiració, no cal dir, cesarvallejiana.

Esperonat pels comentaris d’en Lino i amb l’acumulació de les vivències del viatge vam comprar també, dies després a Cusco, els Comentarios Reales de los Incas de l’Inca Garcilaso de la Vega, fill d’un capità espanyol i d’una princesa inca. No confondre amb el poeta Garcilaso de la Vega, famós sonetista del segle d’Or espanyol.

I tot el que he escrit als paràgrafs precedents sobre llibres d’autors peruans té com a origen, de ben segur, la visita a una llibreria de Cusco. Us adoneu de tot el que pot aportar una visita a una llibreria? Diners no pas, perquè vam haver d’esmerçar uns calerons en llibres.

José Miguel Gràcia  

Túpac Amaru

(Publicat al Diario de Teruel)     

El 1780 al Perú, el “curaca” descendent de l’últim sobirà inca Túpac Amaru I, José Gabriel Condorcanqui, conegut com Túpac Amaru II, propietari de terres i mules per al transport a Potosí, va liderar una insurrecció popular per l’abolició de la “mita” –treballs obligatoris dels indis a les mines–, contra els repartiments dels virreis i per la reducció de taxes duaneres. També havia demanat un títol hispà de noblesa, però l’Audiència de Lima li va denegar. Si bé al començament el moviment va reconèixer l’autoritat espanyola de la Corona, més endavant es va convertir en un moviment independentista i en la revolució més gran de la història del Virregnat espanyol. Per raons evidents i altres no tant, l’aixecament, que va produir morts i l’execució de l’arbitrari i cobdiciós corregidor espanyol Arriaga, aviat va ser esclafat i Túpac Amaru empresonat i severíssimament jutjat i condemnat. El Visitador José Antonio de Areche  va dictar la sentència: “Pel horrorós crim de rebel·lió o alçament general… condemno a José Gabriel Tupac Amaru, a que sigui portat a la plaça principal i pública d’aquesta ciutat [Cusco], arrossegat fins al lloc del suplici, on presenciï  l’execució de les sentències [a la forca o decapitació] que es donin a la seva dona, Micaela Bastidas, als seus dos fills…, al seu oncle…,  al seu cunyat …, i alguns dels principals capitans i auxiliadors de la seva iniqua i perversa intenció o projecte, els quals han de morir en el propi dia; i concloses aquestes sentències, se li tallarà la llengua, i després amarrat o lligat per cadascun dels braços i peus amb cordes fortes, … a les cingles de quatre cavalls; … parteixin o arrenquin a una veu els cavalls, de manera que quedi dividit el seu cos en altres tantes parts, emportant aquest, … al turó o alçada anomenada de Picchu, … perquè allí es cremi en una foguera que estarà preparada, tirant les seves cendres a l’aire… el seu cap es remetrà al poble de Tinta, … un dels braços al de Tuñgasuca, … i l’altre … a la capital de la província de Carabaya… una cama al poble de Livitaca…, i la restant al de Santa Rosa a la de Lampa,… que les cases d’aquest siguin arrasades o batudes, i salades a la vista de tots els veïns del poble… que es confisquin tots els seus béns, per la qual cosa es dóna la corresponent comissió als jutges… Així ho proveí,…vaig signar… sentència definitivament jutjant.” L’execució va ser encara més acarnissada que la sentència: després d’uns quants intents fallits d’esquarterament, van haver de decapitar-lo.

José Miguel Gracia

Pregó de Ramón Mur a les Festes d’Alcanyís

Foto del Diario de Teruel

“No hi ha res més incòmode, per al poder, que una bona i correcta informació”, va assegurar ahir, dia dos de setembre, davant d’una plaça d’Espanya plena de gom a gom el pregoner de les festes d’Alcanyís d’aquest any, el periodista i escriptor Ramón Mur, que va assegurar que la proliferació de mitjans de comunicació a Alcanyís i al Baix Aragó històric és el millor que li ha pogut passar al territori “durant l’últim mig segle”.
“Tot en aquesta vida és notícia, absolutament tot, perquè la vida mateixa és notícia”. Aquesta tesi és, al seu parer, “el millor suport de l’autèntica llibertat d’expressió així com el major antídot contra la manipulació dels mitjans de comunicació social o de masses”, va explicar.

Llegiu aquí el pregó sencer.

Sixena: ultimàtum de la jutgessa

Fragments del retaule de Santa Anna (Museu de Lleida)

Amb data 30 de setembre del 2016 deia que tancava “el treball Les pintures i obres d’art de Sixena: un relat interminable, esperant noves actuacions judicials i de les parts, que aniré incorporant en blocs, a mesura que es vagin produint, amb alguns afegitons meus. Mentre tant seguiré el relat en un altre document que denominaré Seguiment deLes pintures i obres d’art de Sixena: un relat interminable””. Tots dos documents posats al dia, incloent-hi l’ultimàtum del dia 26 de juny del 2017 de la jutgessa,  podeu llegir-los a:

 

 Seguiment deLes pintures i obres d’art de Sixena: un relat interminable (des del desembre 2016 fins avui).  https://finestro.files.wordpress.com/2016/11/seguiment-del-relat5.docx

Les pintures i obres d’art de Sixena: un relat interminable (fins al desembre de 2016) https://finestro.files.wordpress.com/2016/11/les-pintures-i-obres-dart-de-sixena-un-relat-interminable-5.pdf

La 13ª edició del RECERCAT a Reus

La 13ª edició del Recercat: “Jornades de Cultura i Recerca Local, dels Territoris de Parla Catalana”, es  celebrà els dies 28, 29 i 30 d’abril, a Reus, en el marc dels actes programats com a Capital de la Cultura Catalana 2017. Aquesta cita anual de referència s’organitza per a què els instituts i centres d’estudi d’arreu dels territoris de parla catalana, com a punt de trobada dels centres i instituts d’estudi, puguin intercanviar experiències i esdevenir un aparador, de cara a la ciutadania en general, de la gran quantitat d’activitats que realitzen aquestes entitats en el camp de la recerca històrica en el seu àmbit de treball.

Al llarg d’aquests tres dies, però molt centrat en el dissabte, el Recercat va oferir sis grups d’activitats diferents, repartides principalment en dos espais, el Centre de Lectura i la Plaça Evarist Fàbregas, totes d’entrada gratuïta, segons el programa previst. Els premis Recercat 2017 van se lliurats al Centre d’Estudis de les Garrigues i el de modalitat personal a Joaquim Mallofré i Josep Vicent Frechina, ex equo. Tot seguit podeu veure una sèrie de fotografies dels actes.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Projecte presentat per l’Associació Cultural del Matarranya

RECERCAT 2017 a Reus

Els dies 28, 29 i 30 d’abril tindran lloc les Jornades de cultura i recerca local a Reus.

Programa Recercat2017