Patrimoni oblidat, memòria literària. Presentació a Reus

 

A Reus, capital de la cultura catalana 2017, s’ha presentat el projecte ‘Patrimoni oblidat, memòria literària’ un treball dut a terme per la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana i l’Institut Ramon Muntaner, amb el suport i la col·laboració de nombroses institucions, entitats i persones, que han volgut contribuir a conèixer millor els nostres territoris, el seu patrimoni i la seua literatura. L’ambiciós projecte es materialitzava amb tres iniciatives: una exposició, un llibre catàleg de l’exposició i una web amb tots els materials aportats pels col·laboradors. Com es pot veure en la proposta presentada a Reus la creació literària dels nostres millors escriptors ha donat valor i ha situat de manera permanent uns interessants elements patrimonials que massa vegades han passat desapercebuts fins i tot per la pròpia gent del territori.

El 16 de març de l’any passat es va inaugurar l’exposició itinerant a Poblet i el passat 7 de març a Reus es completava el projecte amb el catàleg i la web. L’acte de la presentació s’ha fet al Centre de Lectura i hi ha participat Lluís Puig, Director general de Cultura Popular, Associacionisme i Acció Culturals, Magí Sunyer, professor de la Universitat Rovira i Virgili, Pineda Vaquer, tècnica responsable de la web, Carles Pellicer, l’Alcalde de Reus, Xavier Filella, president del Centre de Lectura, i Josep Santesmases, Coordinador de la iniciativa.  En el projecte hi ha una bona representació de les poblacions franjolines. Concretament en l’exposició i en el catàleg apareix del Baix Cinca a través del ‘Paller’ de Saidí amb textos extrets de La pell de frontera de Francesc Serés i ‘Antiga vila de Mequinensa’ presentada per fragments de Camí de sirga i fotografies de Jesús Moncada i del Matarranya apareix ‘Faió. Poble soterrat pel pantà’ amb textos de Joan Todó.  En la web http://www.patrimonioblidat.cat, molt més extensa, on figura la totalitat del treball aportat en la convocatòria de tots els territoris de parla catalana, hi tenim més referències de la Franja. Cada fitxa de patrimoni consta d’una presentació, un mapa de situació, un parell de fotografies i un o més textos literaris. Del Baix Cinca hi tenim el ‘Castell de Mequinensa’ amb fragments narratius de Josep Vallverdú i Toni Sala i del Matarranya el ‘Fort de Cabrera a Beseit’ presentat per Josep Santesmases, ‘La Valera, la campana’, ‘Lo Molí Siscar’ i ‘Lo Trinquet’ de la Codonyera i el ‘Santuari de la Mare de Déu de Gràcia’ de la Freixneda tots ells amb referències literàries, principalment poètiques, de José Miguel Gràcia, el ‘Tren de la Val de Zafán’ amb textos de Xavier Garcia, Juli Micolau i Andreu Subiats i ‘Lo Mas del Llaurador’ de Valljunquera amb un relat de qui escriu estes línies. Dins d’este projecte, com a entitat col·laboradora, apareix l’Associació Cultural del Matarranya que lògicament forma part tant de la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana com de l’Institut Ramon Muntaner.  (Text de Carles Sancho)

Enllaç al web http://www.patrimonioblidat.cat

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Les pintures i obres d’art de Sixena: un relat interminable

sin-titulo

A 30 de novembre 2016  he decidit tancar provisionalment el treball Les pintures i obres d’art de Sixena: un relat interminable, esperant noves actuacions judicials i de les parts, que aniré incorporant en blocs, a mesura que es vagin produint, amb alguns afegitons meus. Mentre tant seguiré el relat en un altre document que denominaré “Seguiment de Les pintures i obres d’art de Sixena: un relat interminableque aniré actualitzant

Podeu llegir el treball tancat, en format PDF en les-pintures-i-obres-dart-de-sixena-un-relat-interminable o en format ISSUU (tipus llibre ) en https://issuu.com/graciaz/docs/les_pintures_i_obres_d_art_de_sixen….. He obert també, com podeu veure, una pestanya (Sixena) al meu blog on he penjat també el treball, i on penjaré el “Seguiment de…, així com altres temes relacionats amb Sixena.

Desitjo que tot el treball, al qual he dedicat força temps, sigui del vostre interès. En qualsevol cas els vostres comentaris, observacions i crítiques seran molt ben rebudes.

Una exposició que cal veure

(Publicat al Diario de Teruel)

Ramon Llull va morir fa 700 anys. Amb aquest motiu hi han hagut molts d’actes a França, Itàlia, el Nord d’Àfrica, …, i sobretot a Catalunya, Mallorca i València. S’hi ha tractat del Llull que per primera vegada escriu en una llengua popular, el català, de tots els temes que fins aleshores eren reservats al llatí; en conseqüència, doncs, del Llull fundador de la literatura catalana; del Llull que en ple segle de les Croades contraposa la tolerància i el diàleg a la guerra, o la raó al fanatisme; del Llull traductor de l’àrab, del català, del llatí; del Llull pedagog, teòleg, filòsof, … . Tot això i molt més –els punts suspensius no són pas buits de contingut– trobareu a l’exposició que des del setembre i fins a l’onze de desembre es pot visitar al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona amb el títol La màquina de pensar: Ramon Llull i l’ars combinatoria. Us en ben recomano la visita –encara en queden dies. Només entrar ja quedareu corpresos a la vista de les dotze imatges a tot color del Breviculum, manuscrit del segle XIV on es descriu la vida d’en Llull i que ara se’ns ofereixen en moviment: així veureu en Ramon aprenent la llengua àrab, peregrí a Sant Jaume i Rocamador,  escrivint l’Ars combinatoria, navegant per la nostra mar, encarcerat a Tunis o apedregat a Bugia, … . Les nombroses altres sales de l’exposició presenten la lògica combinatòria de l’ Ars Magna que Llull va estudiar en profunditat, maldant per aconseguir una descripció total del món, i que, divulgada per en Nicolau de Cusa al Renaixement i en Wilhelm Leibniz a la Il·lustració, fa d’en Ramon Llull el pare dels ordinadors. En paral·lel a la descripció i comentari a aquesta màquina lul·liana de pensar per tot el curs de l’exposició,  s’ofereixen també múltiples exemples dels camps on Llull ha influit: pintures, esculptures, músiques, altres màquines de càlcul i pensament, prosa, poesia, teatre, i el tot acompanyat d’ una bona bibliografia –manuscrits, primers impresos, la Moguntina i llibres actuals- i documentació lul·liana.

Artur Quintana i Font

“Patrimoni oblidat, memòria literària”

Molí Siscar. Sigrid 13

La Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana i l’Institut Ramon Muntaner han impulsat el projecte d’una exposició o web virtual i de l’exposició física itinerant sobre patrimoni oblidat i la memòria literària. D’entre les institucions i persones que han col·laborat em complau fer esment a Carles Sancho i jo mateix, preparant cinc béns del patrimoni de la Franja –concretament del Matarranya i de la Vall del Mesquí–:

 1) Santuari de la Mare de Déu de Gràcia. La Freixneda (J. M. Gràcia)

2) La Valera, la campana de la Codonyera (J. M. Gràcia)

3) Lo Molí Siscar de la Codonyera (J. M. Gràcia)

4) Lo Trinquet de la Codonyera (J. M. Gràcia i C. Sancho)

5) El Mas de Llaurador (C. Sancho)

Josep Santesmases i Ollé, President de la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana i Vicepresident de l’Institut Ramon Muntaner, ha escrit un interessant article al diari El Punt Avui sobre el tema que tractem, el qual acaba així. (llegiu article:

“Són aquests exemples, en clau de mostra, del projecte Patrimoni oblidat, memòria literària que impulsen la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana i l’Institut Ramon Muntaner de l’exposició o web virtual i de l’exposició física itinerant, amb voluntat de fer un llarg recorregut en el temps i l’espai del país gran, que a primers d’any veurà la llum amb la col·laboració d’institucions, entitats de tota mena i moltes persones que treballant-hi faran possible lligar la feblesa del patrimoni oblidat amb el respecte, el suggeriment i la creativitat de la memòria literària.”

“Clarió” fomenta la llengua i el coneixement del patrimoni

2015 Cartell_escola_nostra

Amb el títol “ESCOLA NOSTRA”, l’associació de pares del Matarranya “Clarió” organitza la seua 1a Escola d’Estiu dedicada al foment de la llengua i al coneixement del patrimoni de la comarca. Des de danses i música tradicional fins a contalles de bandolers, passant per explorar com els arqueòlegs o visitar l’únic poble deshabitat de la comarca: el Mas de Llaurador. Tot amb activitats divertides i a càrrec d’especialistes locals o vinculats al territori.

El programa es dirigeix a xiquets i famílies, però també està obert a tot el públic. Totes les activitats són gratuïtes i no cal inscripció prèvia, excepte en aquelles activitats en què s’especifica.

 Més informació: José Manuel Aragonés, president (tel. 649850516),  clariomatarranya@gmail.com)

Una reflexió sobre la condició femenina de Marta Momblant

Marta Momblant 1

Resposta a Cartes Impertinents. Divertiment autocrític de realitats femenines és el títol que dóna Marta Momblant a la reinterpretació, cinquanta anys més tard, de l’obra epistolar de Maria Antònia Capmany Cartes Impertinents de dona a dona. Un text teatral que reflexiona al voltant del paper de la dona en la societat i del feminisme a través del temps. Un magnífic regal per commemorar el dia de la dona. La presentació a Barcelona es va fer el 4 de març al nou La Seca Espai Brossa amb uns col·laboradors excepcionals que van omplir la sala. Actor i director de teatre Hermann Bonnin inicià l’acte que continuaren l’expert en l’obra de M. A. Capmany Joan Anton Codina, l’escriptor  Jordi Coca, Alfred Arola editor del treball, Carme Sansa que llegí dues cartes en una interpretació sublim i, finalment, l’autora que donà les gràcies a tots els que havien recolzat el seu treball. El 8 de març la Marta va signar llibres a la llibreria Serret a Vall-de-roures per aquells lectors que es van apropar a la capital del Matarranya. El passat estiu Momblant ja ens va sorprendre molt gratament amb la interpretació de l’espectacle literari: Apunts per resposta a Cartes impertinents que va posar en escena a Calaceit, Horta de Sant Joan, la Torre del Comte i Fraga.

Carles Sancho

Marta Momblant 2

Recercat 2012 a Tarragona

Una vegada més la Jornada RECERCAT ha complert fonamentalment els tres objectius previstos: oferir una mostra de les publicacions, projectes i activitats dels centres de estudis i associacions locals i comarcals, el reconeixement de la important tasca que realitzen aquestes entitats i el foment de la comunicació i el contacte entre les entitats culturals participants. Tot un èxit d’organització i de públic.

A les modernes i funcionals instal·lacions del Palau Firal i de Congressos de Tarragona, que cobreix esglaonadament el buit d’una pedrera romana,  va tenir lloc el 12 de maig, el RESERCAT 2012, organitzat per l’Institut Ramon Muntaner, la Coordinadora de Centres de Estudis de Parla Catalana, la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Tarragona i la institució “Tarragona 2012. Capital de la Cultura”, i un munt d’institucions col·laboradores. A les 11 hores començà la taula rodona sobre “Els usos del passat”, presentada i moderada per Francesca Mestre, en la qual intervingueren Montserrat Duch, catedràtica d’Història de la Rovira i Virgili i Joaquin Ruiz de Arbulo, catedràtic d’Arqueologia de la mateixa Universitat. De forma acurada i punyent emfatitzaren sobre els problemes de la informació, la recerca i la formació en general de la joventut de la generació passada i actual. Després ocuparen la taula uns altres participants amb les presentacions sobre “Associacionisme, gestió i defensa del territori”: hi intervingueren, sota la moderació de Xavier Eritja de l’Ateneu Popular de Ponent, Hèctor Hernàndez de l’Associació Mediambiental de la Sínia, Lola Paniagua de la Plataforma Salvem la Platja Llarga, Ireneu Castillo de Protegim el Canal de la Infanta i Dolors Queralt d’Òmnium Cultural Terres de l’Ebre. Conclogueren les intervencions amb Òscar Jané sobre el “Arxiu de la Memòria Personal”.

A la sala gran Euthyches del Palau Firal tingué lloc el lliurament dels Premis Resercat 2012. Fou presidida la taula pel conseller de Cultura de la Generalitat, Ferran Mascarell i llegí les actes d’atorgament la directora de l’IRMU, Carme Jiménez. Els premiats d’aquest anys han estat José Riba i Gabarró del Centre d’Estudis Comarcals d’Igualada a títol personal, i el Centre d’Estudis d’Altafulla, representat pel seu president, a títol institucional. Mostraren els seus agraïments els premiats i  intervingueren des de la taula, el Sr. José Santesmases, president de la CCEPC i vicepresident de l’IRMU, la Sra. Carme Crespo, regidora de Cultura de l’Ajuntament de Tarragona i el conseller de Cultura de la Generalitat. No cal dir que en tots els parlaments estigué present la crisi i les retallades en cultura. L’acte, presentat pel periodista Agustí Forné va concloure amb l’actuació del guitarrista Carles Pons.

Després del dinar anual de la Recerca local, amb l’Amfiteatre a baix, i amb vistes a un cel blau i a les aigües de la Mediterrània, més blaves encara, serien les cinc de la tarda quan va començar la visita guiada per les restes del patrimoni romà de Tarraco: el Circ, el Fòrum i la base del Temple, la catedral actual… I com a últim acte de la jornada, la taula sobre “El món agrari a les terres de parla catalana”, amb les intervencions de Jordi Llavina, l’escriptor Joan Rendé i el Periodista Lluí Foix.

Encara, el diumenge dia 13, es va fer un itinerari del Setge de Tarragona des del punt de vista històric i literari.

Els dos dies de la trobada i als amplis espais del Palau Firal, a banda dels estands amb les activitats, publicacions i informacions dels diferents centres d’estudi i associacions, van romandre obertes cinc exposicions més: “El món agrari a les terres de parla catalana”, “La dona: referència social i cultural al Pirineu”, “La Guerra del Francès a les Terres de l’Ebre”, “La primavera republicana al Penedès” i “Les terres del Gaià a l’Arxiu Albert Bastardes”.

                                                                                             Josep Miquel Gràcia

Exposició documental sobre Pere el Gran

L’Arxiu de la Corona d’Aragó, carrer Comtes, de Barcelona, presenta una exposició documental sobre Pere el Gran (1240-1285), conegut també com Pere III  d’Aragó, Pere II de Catalunya o comte de Barcelona, sense data de clausura

Aquest arxiu és un organisme depenent del Ministerio de Cultura (Govern d’Espanya), i per tant, les seues despeses són a càrrec dels pressuposts de l’Estat. D’ençà fa quatre anys existeix un patronat format per Aragó, Catalunya, Illes Balears i València, el qual, per increïble que sembli, no s’ha reunit mai, suposo per desavinences o mala fe entre alguns dels seus membres. L’Arxiu compta també amb una altre modern edifici al c/ Almogàvars 77, de Barcelona.

Malgrat que la durada del regnat de Pere el Gran, fill de Jaume I el Conqueridor i Violant d’Hongria, fou breu, només nou anys, gran va ser la transcendència del seu regnat: incorporà Sicília a la monarquia i va establir les bases per al futur desplegament de la Corona d’Aragó a la Mediterrània. I malgrat que va morir excomunicat va gaudir d’una imatge pública força positiva.

Els documents per a l’estudi del regnat de Pere el Gran que es troben a la secció de Cancelleria de l’Arxiu de la Corona d’Aragó són 36 registres, 565 pergamins, 48 cartes reials i uns quants processos. En quant a les fonts narratives coetànies, destaca el Llibre del rei en Pere d’Aragó e dels seus antecessors passats, de Bernat Desclot. L’exposició presenta 49 documents o referències originals (pergamins) amb les corresponents explicacions de cadascun dels documents. Podríem destacar el nùm 1, la “Donació de Catalunya a l’Infant Pere” (1243); el núm 6, el Tractat d’Àgreda entre els reis Pere d’Aragó i Alfons de Castella (1281); el núm 7, el Rei Pere ordena a la priora de Sixena que lliuri al seu escrivà Ramon Escorna els documents dels tractats del seu pare amb el rei de Castella dipositats al seu monestir (1278); el núm 13, l’Acta pública de l’infant Jaume fent costar el seu rebuig al matrimoni amb Constança, filla de Roger Bernat III, comte de Foix i vescomte de Castelbó (1280); el núm 17, l’Acta notarial de requeriment fet pels ambaixadors del rei Pere a la Cort General de Navarra, reunida a Estella, de desistir d’entaular guerra contra Castella i Aragó (1283) (document en dialecte navarro-aragonès); el 41, la Creació del Consolat de catalans a Sicilia (1286)…

El Ministeri de Cultura ha publicat, com a catàleg explicatiu de l’Exposició (bilingüe amb un resum en anglès),  Pere el Gran 1240-1285, Pedro el Grande, Peter the Great (127 pàgines). Mitjançant aquesta publicació, qualsevol persona es pot fer una idea d’allò que va ser el regnat del rei Pere, seguint els documents de l’exposició.

Per acabar em va bé la descripció que fa Ramon Muntaner del rei Pere el Gran: “Com siat certs que anc no nasqué fill de rei qui fos de tant alt cor. Ne pus ardit ne pus valent ne pus bell de sa persona, ne pus savi, ne pus dret de sos membres; que d’ell se pot dir ço que es diu d’aquell qui és complit de totes gràcies: que es diu que ell no és àngel ne és diable, ans és complidament home. Perquè, per cert, del dit senyor infant se pot dir aquest proverbi, que verdaderament és home ab compliment de totes gràcies”

                                                                                                 José Miguel Gràcia

 

Dos lenguas mejor que una

(Article publicat a La Comarca d’Alcanyís, el passat divendres, dia 27″

                                                                                                  “José Miguel Gràcia*

         Hace ya unos cuantos años, la Associació Cultural del Matarranya publicó el cuadernillo bilingüe, “Dos llengües millor que una”, sobre las experiencias y resultados de las clases de catalán en las escuelas e institutos de la Franja, por los profesores Ángel Huguet y Pietro Cucalón. De las diversas e interesantes conclusiones de la publicación, quiero destacar tres de ellas: (a) que cuanto más alto era el nivel de catalán de los alumnos, más alto era el nivel de castellano, (b) que los alumnos que asistían a las clases de catalán evidenciaban un conocimiento matemático superior al de los compañeros que no asistían a las mencionadas clases, i (c) que para conseguir un bilingüismo pleno era muy recomendable impartir algunas asignaturas en catalán.

        Recientemente he leído un documentado artículo de Josep Corbella en La Vanguardia con el mismo título del cuadernillo, en donde he descubierto llamativos resultados y consecuencias del bilingüismo bajo unas determinadas condiciones. El mencionado artículo se basa en los trabajos de los investigadores Albert Costa, Núria Sebastián, Antonio Rodríguez-Fornell, Laura Bosch y otros. Me limitaré ha comentar aquellos puntos que más me han llamado la atención.

        Un niño de cinco meses es ya capaz de distinguir entre dos idiomas, si la madre habla uno y el padre otro. Durante la etapa escolar, los alumnos bilingües tienen más capacidad que los monolingües para concentrar su atención en estímulos relevantes e ignorar los irrelevantes, independientemente del nivel de inteligencia. En cuanto al aprendizaje de una nueva lengua, hay que tener en cuenta que si los niños aprenden mal su fonética, después les resultará muy difícil su corrección.

        Dominar dos idiomas obliga a una gimnasia mental permanente que mejora el sistema de control ejecutivo del cerebro. El Institut d’Investigació de Bellvitge cree que el aprender una lengua nueva puede ayudar a personas que han padecido daños neurológicos, dado que el cerebro tiene más plasticidad de lo que se creía hace unos años. Sería un error decir que las personas bilingües son más inteligentes que las monolingües, no obstante el bilingüismo cambia el cerebro, haciéndolo más eficiente cuando se realizan diversas actividades al mismo tiempo.

        Albert Costa manifiesta también que el bilingüismo tiene algunos costes: en tests diseñados para encontrar palabras con rapidez entre las 50.000 que puede tener archivadas en el cerebro un universitario, los estudiantes bilingües suelen tardar un 5 % más de tiempo, se retrasan unos 30 milisegundos en un ejercicio que suele resolverse en 600 milisegundos y les pasa más a menudo que tienen una palabra en la punta de la lengua. Suelen tener, los bilingües, un vocabulario un poco más reducido en cada una de las lenguas, pero la suma de las dos es mucho más elevado.

        El beneficio de pasar de dos lenguas a tres está muy poco estudiado, por lo tanto todavía es una hipótesis de trabajo la consideración de su beneficio marginal. Los beneficios del multilingüismo son de índole muy diferente —no por ello menos importantes— y hay que contabilizarlos en el apartado de la cultura, de la implementación de la carrera profesional, de la satisfacción personal y del mercado de trabajo en general. Con relación al aprendizaje de una tercera lengua, en Cataluña, los estudiosos del tema recomiendan hacerlo cuanto antes en la primaria y sobre todo hacerlo con profesores nativos.

        Hasta aquí me he limitado a exponer las principales características o ventajas del bilingüismo que están muy relacionadas con los períodos de la infancia y juventud de las personas, pero, miren por donde, he descubierto en el artículo en cuestión un importantísimo efecto positivo del bilingüismo en las personas de edad avanzada: según los estudios del Instituto de Investigación Rotman de Toronto (Canadá), los síntomas de alzheimer aparecen, como media, cinco años más tarde en personas bilingües frente a las monolingües. No es que el bilingüísmo prevenga el alzheimer, es que las personas bilingües se defienden mejor del mismo. Malo, malísimo es, en cualquier edad, padecer la enfermedad descrita en el año 1906 por el neurólogo y psiquiatra Alois Alzheimer, pero si por ser bilingüe cabe la posibilidad de retrasarla unos cinco años, a los que  tenemos una cierta edad y practicamos el bilingüismo nos es muy grato decir: “Hosanna el bilingüisme”

                                                                                                                  *Escritor”

 

De Lleida a Barbastre


El dijous dia 21 de gener, la Maricarme i jo vam fer una excursió força interessant. Malgrat un sol lluent el dia era fred. Només travessar el túnel del Bruc i en arribar a les terres de la Segarra, el sota cero no ens va deixar en tot el dia.

La primera parada al nou Museu de Lleida, carrer Sant Crist, no pas Museu Diocesà i Comarcal —aquestes paraules resten només com a qualificatius. És un modern i magnífic edifici obra de l’arquitecte Joan Rodon. Al plànol guia es diu: “L’exposició permanent mostra un miler d’objectes de gran riquesa històrica i artística, i convida el visitant a un viatge per la història i el patrimoni d’un ampli territori que té en la ciutat de Lleida la seva capital natural. El Museu ofereix al visitant un itinerari de descoberta de les nostres arrels des de la prehistòria fins al segle XXI. Amb voluntat de preservar la memòria,…” Els àmbits expositius van des del medi físic, paleolític, neolític, bronze, ferro, ilerget, època romana i l’Àndalus fins al romànic, gòtic, renaixement i barroc.

Allà hi són exposades, entre moltes altres obres provinents de l’antic bisbat de Lleida, les més importants de les parròquies de la Franja, les quals pertanyien  fins l’any 1995 al bisbat de Lleida. En totes se indica la procedència. El bisbe Messeguer nascut a Vallibona —comarca valenciana dels Ports— va començar la formació del museu, que havia de servir com a escola pràctica per a la càtedra d’Arqueologia Cristiana, a partir del 1895. El conflicte comença després de la cessió de pràcticament la meitat de la diòcesi de Lleida a la veïna de Barbastre. Raons eclesiàstiques? Polítiques? O ambdues? Fins fa no massa temps, el Vaticà va portar directament el conflicte i l’Església espanyola ha apostat fort a favor de Barbastre. El conflicte s’ha polititzat en extrem. Jurídicament, el Museu de Lleida, diocesà i comarcal, és un consorci públic integrat per la Generalitat de Catalunya, Diputació, Ajuntament, Bisbat de Lleida i Consell Comarcal del Segrià.

El matí del dijous dia 21 de gener el vàrem visitar sis o set persones. A la botiga del Museu, típica d’aquestes institucions, es poden adquirir els llibres, El complot de Eugeni Casanova i el Dietari del bisbe Messeguer, però no hi trobareu ara un catàleg de totes les obres. Recomano una visita.

Després de dinar a Barbastre, bon menjar i bon vi del Somontano, ens vàrem dirigir cap al Museo Diocesano Barbastro-Monzon. Només entrar a l’edifici l’amabilitat per part de la sinyoreta del taulell i del guarda de seguretat es van fer ben patents. El díptic del Museu diu: “ …reuneix obres procedents de diferents temples del seu territori en una important col·lecció d’art sacre que pel seu valor estètic i cultural suposa una mostra de referència internacional. En els seus 900 m2 d’exposició, el museu presenta valuosos exemples d’imatgeria  religiosa en escultures i pintures”. No es diu res de les obres en litigi, tot i que, de quant en quant a l’exposició hi figuren, mitjançant una petita fotografia de l’obra d’art amb la indicació: “Obra en dipòsit al Museu de Lleida”. La noia que ens va explicar fil per randa tot el Museu, passava per davant d’aquestes fotografies sense dir res. El Museu, inaugurat el passat 19 de desembre, ocupa l’antic Palau Episcopal, del qual només s’han respectat les parets exteriors. L’arquitecte d’Osca, José Miguel Ferrando, ha creat un espai espectacular. La col·lecció d’obres que es mostren té un valor artístic important, encara que en algun cas massa fragmentari. Hi ha també unes quantes obres cedides temporalment procedents de museus de Saragossa.

La tarde del dia 21 de gener vàrem visitar aquest Museu unes quatre persones. Al sortir, fred, molt de fred.

Potser, en un lloc virtual espera una taula virtual un acord virtual dels dos museus. Un desig virtual.