Les pintures i obres d’art de Sixena: un relat interminable

sin-titulo

A 30 de novembre 2016  he decidit tancar provisionalment el treball Les pintures i obres d’art de Sixena: un relat interminable, esperant noves actuacions judicials i de les parts, que aniré incorporant en blocs, a mesura que es vagin produint, amb alguns afegitons meus. Mentre tant seguiré el relat en un altre document que denominaré “Seguiment de Les pintures i obres d’art de Sixena: un relat interminableque aniré actualitzant

Podeu llegir el treball tancat, en format PDF en les-pintures-i-obres-dart-de-sixena-un-relat-interminable o en format ISSUU (tipus llibre ) en https://issuu.com/graciaz/docs/les_pintures_i_obres_d_art_de_sixen….. He obert també, com podeu veure, una pestanya (Sixena) al meu blog on he penjat també el treball, i on penjaré el “Seguiment de…, així com altres temes relacionats amb Sixena.

Desitjo que tot el treball, al qual he dedicat força temps, sigui del vostre interès. En qualsevol cas els vostres comentaris, observacions i crítiques seran molt ben rebudes.

Quan la justícia no és la solució (Sixena)

(Publicat al Diario de Teruel)

El passat 2 de novembre la magistrada del Jutjat de Primera Instància nº 2 d’Osca va ordenar l’execució provisional de la sentència dictada el 4 de juliol passat que condemna el MNAC a lliurar les pintures de la Sala Capitular al Monestir de Sixena. La magistrada instava el MNAC perquè en el termini de vint dies comuniqui al jutjat com procedirà a desmuntar les pintures i a traslladar-les. La Generalitat de Catalunya va qualificar la decisió de la jutgessa de gran despropòsit. Faré uns breus comentaris al respecte. Si les restes de les pintures murals de la Sala Capitular, malmeses i perduda la seva policromia original, no s’haguessin arrencat el 1936 immediatament després de l’incendi, en molt poc temps s’haguessin perdut per sempre. No cal dir que fins el juny de 1995 Sixena va formar part de la diòcesi de Lleida. Tots el tècnics i experts en art alerten del gran perill del trasllat; com a exemple cito les paraules de Gianluigi Colalucci, restaurador de la Capella Sixtina i que desaconsella el trasllat: “Les pintures van ser tallades en molts fragments que estan muntats en suports de fusta i, per tornar-los a instal·lar, seria necessari recompondre’ls i refer-los, i això no garanteix que tots els esforços de conservació que s’han fet fins ara tinguin un bon final”. ¿Pot una sentència fer compatibles el dret de propietat, les raons “filosòfiques” dels demandants, el valor i la decisió estratègica del moment de l’arrencament l’any 1936, la possessió de bona fe, la restauració i protecció dels bens durant tants anys, el gaudi que proporciona la contemplació de l’obra als milers de visitants d’un gran museu com és el MNAC, dins de la seva gran col·lecció d’art romànic, els riscos del trasllat actual, les condiciones ambientals de la Sala Capitular de Sixena de cara el futur,  els responsables pecuniaris de totes dels despeses d’ençà 1936 –monges santjoanistes, Ajuntament de Sixena, Govern d’Aragó o Generalitat–, etc., etc.? Només un acord entre el Govern d’Aragó i la Generalitat de Catalunya podria esdevenir com a solució racional pel bé de l’art. Ja sé que no és el mateix, però una reproducció virtual que recrees les pintures romàniques originals mitjançant projecció audiovisual (mapping) i hologrames a la Sala Capitular de Sixena hauria de ser estudiada. Els seus efectes serien espectaculars.

José Miguel Gràcia

 

De les obres d’art de Sixena

Sarcòfag a Saragossa

Sarcòfag de Maria Ximenez de Cornel (Sixena) . Museu de Zaragoza

(Publicat al Diario de Teruel)

Allò que no es diu de les 53 peces d’art de Sixena que hi eren al MNAC i des del 26 de juliol són a Sixena, de les 44 que resten al Museu de Lleida i de les pintures murals de la Sala Capitular: que fins el 1995 no es va produir la segregació de les parròquies de la Franja (Vilanova de Sixena era una d’elles), per tant el bisbat de Lleida n’era el responsable. Que les 53 obres comprades per la Generalitat l’any 1992, dipositades al MNAC des del 1972 són d’un valor artístic relatiu, amb l’excepció d’una porta policromada. Que les 44 obres comprades per la Generalitat l’any 1983 estan protegides –catalogades– sota la Llei de Patrimoni Català. D’aquestes últimes cal destacar tres sarcòfags i les restes de figures d’alabastre del Retaule de Santa Anna. Hi ha una tomba més al Museu de Saragossa, de la qual ningú en parla. Que el bisbe Malla va demanar a la Generalitat que comprés les obres esmentades, les monges santjoanistes de Valldoreix ho demanaven insistentment per pagar el nou convent. Si no les hagués comprat la Generalitat on serien actualment? Dins o fora d’Espanya com tantes obres d’art? Que si no s’haguessin arrencat, restaurat i protegit les restes de les pintures murals de la Sala Capitular immediatament després de l’incendi en poc temps s’haguessin fet malbé. Que la gent de la vila va col·laborà en els treballs d’arrencament. Que l’any 1960, com la Sala romania encara en ruïnes, tècnics del MNAC van arrencar els fragments del tester, salvats miraculosament per una capa de calç. Que la primera restauració de la Sala Capitular va arribar els anys 1989-1991. Que si les vendes de les 97 obres van ser il·legals  o nul·les  segons sentències del Jutjat nº 1 d’Osca, les monges santjoanistes, o el govern d’Aragó, hauran de rescabalar a la Generalitat dels pagaments de les tres operacions de compra per import de 50 milions de pessetes, despeses de restauracions i custòdia de les obres. On són els bens, joies  i obres d’art que les monges van vendre a més de les esmentades? Si el Monestir de Sixena és una unitat indivisible, que ha de fer el govern d’Aragó envers les obres d’art de Sixena que hi ha a Osca (l’arxiu i moltes taules), Saragossa, Barcelona, Toledo, Madrid i a la resta del món? Si la indivisibilitat només compta d’ençà 1923, poca cosa més serà Sixena.

Dues sentències populars per reflexionar sobre el tema: “Plets tinguis i els guanyis” i “Val més un mal acord que una bona sentència”

José Miguel Gràcia     

El difusor dels almogàvers

Ramon_Muntaner

Article d’Artur Quintana

“El difusor dels almogàvers

i de l’Imperi Mediterrani d’Aragó cal afegir. Sense en Ramon Muntaner només tindríem unes fredes notícies, pelades i sulles, d’aquest nostre gran Imperi i de les gestes de l’almogaveria. Amb la Crònica d’en Muntaner podem conèixer de primera mà aquest imperi i els grans fets d’armes dels almogàvers aragonesos i catalans que el crearen, aquells, que en entrar en batalla, cridaven com ell: Desperta, ferro! i Aragó! Aragó! En Muntaner és tot un símbol de l’Imperi Aragonés, que coneixia com ningú i que sabé descriure amb gran entusiasme, emoció, vivesa i lleialtat. Tractà tots els reis del Casal d’Aragó, des d’en Jaume I a Alfons IV, i els del Regne de Mallorca i de Sicília del mateix casal, i n’havia estat a tots els territoris: de Peralada, a Catalunya, on havia nascut el 1265, a Mallorca i a la conquesta de Menorca, d’allà a Sicília i a les guerres d’Orient contra turcs i bizantins, a Gerba i els Quèrquens, prop de Tunísia, a Sardenya, Perpinyà, Valencia, Saragossa i com a governador a Eivissa, on morí el 1336. Enguany es commemoren els 750 anys del seu naixement, una efemèride que tots els països de la Corona d’Aragó -Aragó, les Illes Balears, Catalunya i el País Valencià, si més no- hauríem de celebrar com cal, vull dir amb el mateix entusiasme, emoció, vivesa i lleialtat amb què Muntaner ens descrigué a la Crònica, si no fos … . Doncs si no fos la desconfiança, les reticències, les enveges i els odis que alguns -ja sabeu quins- han anat sembrant entre nosaltres des de fa tants segles. A Catalunya han declarat enguany Any Muntaner i el volen celebrar degudament. Ignoro què faran a les Balears o al País Valencià, malgrat que molta obligació hi tenen. I nosaltres, que en tenim tanta o més, que farem? Molt em temo que passarà com amb el 800 aniversari del naixement d’en Jaume I el 2008, amb algun article o conferència escadussers, o ni això. En tot cas que quede constància que ara i ací recordem en Ramon Muntaner, ciutadà de la Corona.

 Artur Quintana”

 

José Ángel Biel fa amics a Catalunya

DESAYUNO INFORMATIVO CON JOSÉ ÁNGEL BIEL

El diari El Punt Avui publica:

El president de les Corts d’Aragó, José Ángel Biel, va afirmar ahir a Madrid que la consulta a Catalunya no es podrà celebrar, i va advocar per retirar les urnes el 9 de novembre si el govern català opta per tirar endavant el referèndum unilateralment. “Quan convoquin la consulta, s’haurà de prohibir. I si igualment treuen les urnes al carrer, s’hauran de requisar”, va afirmar.

Biel hi va afegir que la solució al problema català és “qüestió de paciència i d’aplicar la llei”, i va demanar que no es continuïn reconeixent privilegis a certs territoris. “A Catalunya se l’està tractant com si fos un estat. Aragó no pot acceptar tenir menys drets que Catalunya”, va afirmar. També es va mostrar contrari a la proposta d’estat federal asimètric del PSOE, ja que creu que els conflictes territorials a l’Estat espanyol “són irresolubles”. El líder del Partit Aragonès, que es va referir a Catalunya com a “regió”, va denunciar que s’hagi de repensar la divisió territorial només perquè “alguns” es queixin, i va defensar que l’actual sistema autonòmic vagi acompanyat d’un “model de finançament mixt, entre el model del concert econòmic i el general”

El que no diu el Punt Avui és que el Sr. Biel va rematar la intervenció dient que hi ha conflictes que són irresolubles perquè “el que nace barrigón tontería que lo fajen” (tal vegada després abaixà la mirada per observar-se). Així es fan amics i es promociona Aragó a Catalunya. En tot cas, segur que els bons madrilenys substituiran amb escreix els perversos catalans pel que fa a les relacions comercials i turisme.

Jotetes a dos lingüistes, escrites des de l’avió

(Amb una especial dedicació a la consellera Serrat, catalanoparlant de Ripoll)
A l’avió de tornada de Buenos Aires em trobo, cosa rara, amb un diari de Saragossa on puc  llegir —alguna cosa havia vist per internet— que Rudi i Biel estan plenament d’acord de reformar la Llei de Llengües en breu per eliminar la paraula “català”, entre altres modificacions. Sense pensar-ho dues vegades hem poso a escriure unes “jotetes”, les quals no passaran mai als llibres de literatura, però ben bé podrien cantar-se  algun dia  a la Plaça del Pilar. Ja em direu si us han agradat.

Ja no ens calen més lingüistes
a la Franja d’Aragó,
amb Rudi, la presidenta
i amb el Biel allà a les Corts.

Ells si que en saben de llengües,
tots dos són més que doctors,
si oficialment no estudiaren,
cum laude els hi dono jo.

Després de passar molts anys
per la Franja i el voltant,
han descobert que la llengua
ni és, ni és sembla al català.

Poble a poble, vila a vila
a la gent han escoltat.
Lloc  a lloc també al Mesquí
diferències han trobat.

“De què ens serveix un lingüista,
un filòleg o escriptor,
quan la incultura del poble
és la saviesa millor?”

“Com pot ser una llengua pròpia
el català a l’Aragó,
si el parlen a Catalunya
i no volen ser espanyols?”

Els lingüistes del pepé
més els lingüístes del par
han descobert les mil llengües
orientals i occidentals.

Vinc de nit i vinc de lluny
d’un país  que parlen rar:
“Escribinos, che, boludo,
si el pibe probá y ganá”.

Amb les llums mig apagades:
“Si en el futuro sos dos
y tenés sube del subte
egresala y paga vos”

Si el Biel i la Rudi saben
la conversa que he escoltat,
diran que espanyol no sembla
per tant serà català.

No cal que parlem mal d’ells,
amics i lectors del bloc,
anomenem-los “lingüistes”,
“filòlegs”, “cultes doctors”.

I amb aquesta m’acomiado
sense cap ressentiment
que se’l guardin els del par,
i la facao i el pepé.

La càrrega de la plaça Catalunya

        Per a què una dràstica i expeditiva actuació policial és pugui justificar a posteriori, hauria de complir al menys unes quantes condicions. Podríem establir la següent seqüència: hauria de tenir un objectiu concret, un motiu justificat, mantenir una proporcionalitat de la força emprada, un control permanent de l’actuació dels agents, efectivitat del resultat i una explicació justificativa creïble.

        El conseller Felip Puig ha fet bona la caricatura —pal de beisbol a la mà—que fan d’ell al programa Polònia de TV3. La càrrega dels mossos a la plaça Catalunya de Barcelona no ha complert cap de les condicions que he esmentat. Entenc que encara és massa aviat, així i tot, el senyor Mas, president de la Generalitat, hauria d’anar pensant en la substitució del senyor Puig, cas de no fer-ho, després d’aquesta en vindrà una altra. No crec que sigui la persona més adequada pel càrrec de conseller d’Interior.

        Per ara, ningú no ha pogut explicar quin era l’objectiu concret de l’actuació policial del divendres passat. S’ha dit que era la neteja i després la seguretat. Per a netejar no fa falta la policia, si no uns quans empleats municipals, diguem-ne escombriaires. En quant a la seguretat s’ha explicat que hi havia bombones de butà i era un perill, ateses les possibles celebracions o manifestacions dels violents per la victòria del Barça. La prevenció hauria estat clara: no deixar apropar-se els culers o els violents al centre de la plaça, o el que és més fàcil, enretirar les bombones de butà

        Ningú ha estat capaç d’entendre el motiu final i principal de la violenta actuació de les forces de la policia. De fet van crear un greu problema on no n’hi havia cap.

        On era la proporcionalitat de la força o violència emprada, quan alguns mossos van colpejar una i una altra vegada els concentrats que restaven seguts a terra amb els braços aixecats o amb diàfana actitud de resistència passiva?

        O els comandaments dels mossos no van tenir la capacitat de controlar l’actuació, o el que és pitjor, que els agents de primera línia es limitaven a executar les ordres. M’agradaria que no fos cert això últim.

        Amb relació a l’eficàcia, l’operació no ha pogut ser més maldestra i ineficaç: el grup de manifestants van tornar a corre-cuita al centre de la plaça Catalunya només marxar el mossos, a les dues hores la plaça era un formigueig de gent que s’anava instal·lant, per la tarda hi era gairebé plena i per la nit rebotida com mai havia estat. Tot un èxit.

        Sincerament crec que estan avergonyits, tant el president com els altres membres del Govern, per la qual cosa minses han estat les explicacions, o han esdevingut justificacions que ni ells mateixos les creuen —el senyor Trias de CiU, guanyador de l’alcaldia de Barcelona, ha estat molt crític—, tot i que el senyor Puig segueix sense rastre de penediment o autocrítica, és mes, les seues declaracions estan plenes de prepotència i irreflexió. Recordeu els atacs del senyor Puig a l’anterior conseller de l’Interior, senyor Saura?  Eren altres temps. Ara, la victòria del Barça ha apaivagat les crítiques.