Els gasoductes

(Publicat al Diario de Teruel)

No puc entendre com fins fa molts pocs dies era importantíssim el gasoducte CATMED que hauria de connectar el nord de Catalunya amb França. Des del govern espanyol es va arribar a dir que era qüestió de mesos, que era la solució estratègica per al gas gairebé a tota Europa. Ni una cosa ni l’altra. Ni era una qüestió de set o vuit mesos –potser set o vuit anys–, ni tampoc tan estratègica i necessària com es va dir. De fet amb una reunió amb Macron va ser mes que suficient per canviar absolutament el projecte. I ara en tenim un altre: el gasoducte BARMAR de Barcelona a Marsella, tan estratègic, tan important per a Espanya i Europa o més s’hi cap que l’anterior. Qin canvi, oi? O sigui, en paraules de Groucho Marx: “aquest són els meus principis, si no els hi agraden en tinc uns altres” Més seriositat senyors del govern espanyol i de les institucions europees! Per acabar d’adobar el tema i perquè els fa vergonya tanta incongruència en tan poc temps, manifesten que el tub o tubs que es construiran sota el mar serviran també per transportar hidrogen verd en un futur. Fixi-s’hi el lector: el gas és un combustible fòssil que s’hauria de deixar d’utilitzar en un termini no massa llarg. Per justificar unes despeses tan grans per transportar aquest producte contaminant, però necessari només a curt o mig termini –així hauria de ser– s’inventen el transport d’hidrogen, i més encara l’anomenen hidrogen verd. Però en que cap pot hi cabre fabricar hidrogen que no fos així?  S’ha de cremar gas per fer electricitat i amb aquesta hidrogen?  I com estan de segurs de la necessitat de moure l’hidrogen i cap on? L’hidrogen en tot cas s’haurà de fabricar amb energies renovables majoritàriament. I la pregunta final, on son els informes tècnics que validin que unes canalitzacions per a gas serveixin per l’hidrogen? Que no muntin més fal·làcies ni facin més ximpleries els governs del països i les institucions europees. Dediqueu-vos, governs, a parlar clar a la ciutadania i no enganyeu. El problema del gas va més enllà de la guerra de Rússia. Dediqueu-vos, si us plau, a potencia al màxim les energies renovables, feu el possible per que l’estalvi d’energia sigui important i deixeu els colors per als pintors.

José Miguel Gràcia

Rei i Bisbe

(Publicat al Diario de Teruel)

El Conqueridor té mala premsa entre nosaltres. El venerat historiador i filòleg Antonio Ubieto, sí, aquell que diu que el valencià es parlava abans de la conquesta jaumina, i que en aqueixa el percentatge de catalans hi oscil·lava entre el 0% i l’1,2%,  no fa tant anys ens recordava que el rei parlava diversas lenguas  y ninguna bien,  ….  era analfabeto, i a Montsó, sota tutela templera, convenía que el rey fuese lo más bruto posible. Si hi afegim allò que tots sabem: que el rei mos furtà el País Valencià en crear-n’hi un Regne nou, repoblant-lo amb catalans, no ha d’estranyar que la commemoració el 2008 del vuitè centenari del seu naixement passés amb ben poca glòria, i a les escoles els mestres en donessen aquella informació que provocava que els alumnes, cercant-ne confirmació, preguntessen,: “Oi, pare, que Don Jaime era un traïdor al nostre país?.” Resumint:  el Conqueridor queda com un drap brut en el nostre imaginari, per més que arrabassés als infidels –es diu així, verdat?- Mallorca, el País Valencià, i Mùrcia de bestreta. Tot plegat no és cap originalitat ni de n’Ubieto, ni d’educadors. Venia dels Trastàmares, que trobaren, en el bisbe d’Albarrassí, l’ humanista alcanyissà Bernardino Gómez, un gran difusor d’aqueixa ideologia. Sa Il·lustríssima traduí al llatí  (1582) i castellà (1584) la Crònica jaumina, i hi declarava que, malgrat que escrita en la lengua  corta y peregrina del rei, me atreví a ponerla … en las dos más generales y más extendidas  … en el universo, latina y española, afegint: el rey … quiso que [els Furs de València] se escribiesen en su propia lengua materna, que fue la limosina como se hablaba en Cataluña … los aragoneses … se tuvieron por muy agraviados de que los fueros y leyes de Valencia se escribiesen en lengua catalana o limosina, tan oscura y grossera, y que fuera harto mejor en la latina, o al menos, aragonesa.  Sorprén aquest mot final, quan ja feia més de cent anys que els Trastàmares havien anorreat l’aragonès com a llengua escrita i s’afanyaven a fer-ho de la catalana. N’Ubieto i educadors disposaven d’esplèndids predecessors.

Artur Quintana   

Presentació a la Codonyera de “Lo crimen de les Torretes”

(Publicat al Diario de Teruel)

El 15 d’agost es va presentar, amb el títol de més amunt, la segona novel·la de l’escriptor i historiador codonyerenc José Ramón Molins Margelí al poliesportiu d’aqueixa vila dins el marc de les Jornades Culturals. A la novel·la és descriu la vida de quatre generacions dels Bayod, família de llauradors de  la vila matarranyenca de la Sorollera, des de la Guerra del Francès fins al 1879 poc després de la darrera Carlinada. Era un temps i un espai on per a la pagesia La idea de libertad era una palabra extraña, confusa y desconocida … Su cultura tradicional era la que le habían implantado los órganos del poder, el gobierno y la iglesia … con métodos basados en el poco diálogo, la falta de confianza, el respeto absoluto y el miedo, i on malgrat tot, i més que més els sovintejats disbarats de les elits i les inacabables carlinades, el poble pla va saber mantenir, estoicament, això sí, la continuïtat i la vida: Que remei toque més que aguantà. Molins hi descriu, amb molt de detall i intens realisme la vida pública i oculta del hòmens i les dones del clan dels Bayod, amb llurs passions i erotismes desvelats, i la cultura comunitària camperola on actuen. En la novel·la s’hi descobreixen ressons de la unamuniana Paz en la guerra, conscients, o no, per part de l’autor. Pel títol i pròleg l’obra s’anuncia com pertanyent al gènere negre, i, efectivament, al pròleg se’n donen molts detalls del lloc i data del crim i els noms de les tres persones assassinades: un pare i dos dels seus fills. Tanmateix no es reprèn la trama negra fins al final, mantenint-ne el fil amb premonicions que el lector anirà descobrint. La novel·la té 484 pàgines molt majoritàriament en castellà d’Aragó –aladre, botiguero, fiemo, descogar, … –esquitxat una miqueta de per tot en diàlegs i mots solts en català d’Aragó, aquest generalment amb grafia castellana. En l’edició han col·laborat els ajuntaments de la Canyada de Beric, la Codonyera i la Sorollera.  

Artur Quintana

Paradoxa de paradoxes

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 23 de desembre del 2017)

Sabem que tots els espanyols som iguals davant de la llei, però molts ignoren, o ho fan veure, que la llei no és igual per a tots els espanyols. Pot semblar paradoxa, però és l’amarga realitat on ens toca viure a bona part dels espanyols. Un exemple diàfan: la Constitució estableix que a Espanya es parlen diverses llengües, el castellà i “las demàs”. Si sou un parlant de “demás”, malament, perquè malgrat que la Constitució defineix llengua oficial dient que tothom té l’obligació de saber-la i el dret de parlar-la on siga i amb qui vulga, veureu que en realitat aquesta definició només s’aplica a la llengua castellana, mentre que els parlants de “las demás” tenim el dret de parlar-les, a tot arreu i amb qui vulguem, però no podem exigir que ens entenguen o contesten en “el demás” en què ens hi hem adreçat. Queda en la bona –o mala- voluntat de l’interpel·lat, que, per contra, té dret d’exigir que li parlem en castellà i l’entenguem. Dirigiu-vos a un policia en aragonés/català! Si és bonhomiós, de discret nacionalisme castellà, pot passar que diga que no us entén, i que parleu castellà. Si teniu fusta de màrtir, insistint que aragonés/català són llengües oficials a Aragó i un policia  ha de contestar en la llengua en què us hi dirigiu, i ell, bonhomiós,  diu que a l’Estatut no consta oficialitat d’aragonès/català, però repliqueu que la Constitució és per damunt de l’Estatut, acabareu malament, i si no és bonhomiós  i nacionalista castellà arravatat, ai! No cregueu  que això no passa al País Basc o al Valencià perquè la llengua “demás” també hi és oficial segons els estatuts. Els resultats seran els mateixos, i també acabareu denunciat per desacat a l’autoritat. Els mitjans n’informen sovint.  Un altre exemple: si sou membre de la Fundación Francisco Franco teniu la llibertat d’expressió que garanteix la Constitució, però si sou membre de l’Assemblea Nacional Catalana o d’Òmnium Cultural la vostra llibertat d’expressió és motiu per a encarcerar-vos, com passa a Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, presidents d’aqueixes institucions. Els exemples són fàcilment multiplicables.

Artur Quintana

Les pintures i obres d’art de Sixena: un relat interminable

A 30 de novembre 2016  he decidit tancar provisionalment el treball Les pintures i obres d’art de Sixena: un relat interminable, esperant noves actuacions judicials i de les parts, que aniré incorporant en blocs, a mesura que es vagin produint, amb alguns afegitons meus. Mentre tant seguiré el relat en un altre document que denominaré “Seguiment de Les pintures i obres d’art de Sixena: un relat interminable” que aniré actualitzant

Podeu llegir el treball tancat, en format PDF en les-pintures-i-obres-dart-de-sixena-un-relat-interminable o en format ISSUU (tipus llibre ) en https://issuu.com/graciaz/docs/les_pintures_i_obres_d_art_de_sixen….. He obert també, com podeu veure, una pestanya (Sixena) al meu blog on he penjat també el treball, i on penjaré el “Seguiment de…, així com altres temes relacionats amb Sixena.

Desitjo que tot el treball, al qual he dedicat força temps, sigui del vostre interès. En qualsevol cas els vostres comentaris, observacions i crítiques seran molt ben rebudes.

Quan la justícia no és la solució (Sixena)

(Publicat al Diario de Teruel)

El passat 2 de novembre la magistrada del Jutjat de Primera Instància nº 2 d’Osca va ordenar l’execució provisional de la sentència dictada el 4 de juliol passat que condemna el MNAC a lliurar les pintures de la Sala Capitular al Monestir de Sixena. La magistrada instava el MNAC perquè en el termini de vint dies comuniqui al jutjat com procedirà a desmuntar les pintures i a traslladar-les. La Generalitat de Catalunya va qualificar la decisió de la jutgessa de gran despropòsit. Faré uns breus comentaris al respecte. Si les restes de les pintures murals de la Sala Capitular, malmeses i perduda la seva policromia original, no s’haguessin arrencat el 1936 immediatament després de l’incendi, en molt poc temps s’haguessin perdut per sempre. No cal dir que fins el juny de 1995 Sixena va formar part de la diòcesi de Lleida. Tots el tècnics i experts en art alerten del gran perill del trasllat; com a exemple cito les paraules de Gianluigi Colalucci, restaurador de la Capella Sixtina i que desaconsella el trasllat: “Les pintures van ser tallades en molts fragments que estan muntats en suports de fusta i, per tornar-los a instal·lar, seria necessari recompondre’ls i refer-los, i això no garanteix que tots els esforços de conservació que s’han fet fins ara tinguin un bon final”. ¿Pot una sentència fer compatibles el dret de propietat, les raons “filosòfiques” dels demandants, el valor i la decisió estratègica del moment de l’arrencament l’any 1936, la possessió de bona fe, la restauració i protecció dels bens durant tants anys, el gaudi que proporciona la contemplació de l’obra als milers de visitants d’un gran museu com és el MNAC, dins de la seva gran col·lecció d’art romànic, els riscos del trasllat actual, les condiciones ambientals de la Sala Capitular de Sixena de cara el futur,  els responsables pecuniaris de totes dels despeses d’ençà 1936 –monges santjoanistes, Ajuntament de Sixena, Govern d’Aragó o Generalitat–, etc., etc.? Només un acord entre el Govern d’Aragó i la Generalitat de Catalunya podria esdevenir com a solució racional pel bé de l’art. Ja sé que no és el mateix, però una reproducció virtual que recrees les pintures romàniques originals mitjançant projecció audiovisual (mapping) i hologrames a la Sala Capitular de Sixena hauria de ser estudiada. Els seus efectes serien espectaculars.

José Miguel Gràcia

 

De les obres d’art de Sixena

Sarcòfag de Maria Ximenez de Cornel (Sixena) . Museu de Zaragoza

(Publicat al Diario de Teruel)

Allò que no es diu de les 53 peces d’art de Sixena que hi eren al MNAC i des del 26 de juliol són a Sixena, de les 44 que resten al Museu de Lleida i de les pintures murals de la Sala Capitular: que fins el 1995 no es va produir la segregació de les parròquies de la Franja (Vilanova de Sixena era una d’elles), per tant el bisbat de Lleida n’era el responsable. Que les 53 obres comprades per la Generalitat l’any 1992, dipositades al MNAC des del 1972 són d’un valor artístic relatiu, amb l’excepció d’una porta policromada. Que les 44 obres comprades per la Generalitat l’any 1983 estan protegides –catalogades– sota la Llei de Patrimoni Català. D’aquestes últimes cal destacar tres sarcòfags i les restes de figures d’alabastre del Retaule de Santa Anna. Hi ha una tomba més al Museu de Saragossa, de la qual ningú en parla. Que el bisbe Malla va demanar a la Generalitat que comprés les obres esmentades, les monges santjoanistes de Valldoreix ho demanaven insistentment per pagar el nou convent. Si no les hagués comprat la Generalitat on serien actualment? Dins o fora d’Espanya com tantes obres d’art? Que si no s’haguessin arrencat, restaurat i protegit les restes de les pintures murals de la Sala Capitular immediatament després de l’incendi en poc temps s’haguessin fet malbé. Que la gent de la vila va col·laborà en els treballs d’arrencament. Que l’any 1960, com la Sala romania encara en ruïnes, tècnics del MNAC van arrencar els fragments del tester, salvats miraculosament per una capa de calç. Que la primera restauració de la Sala Capitular va arribar els anys 1989-1991. Que si les vendes de les 97 obres van ser il·legals  o nul·les  segons sentències del Jutjat nº 1 d’Osca, les monges santjoanistes, o el govern d’Aragó, hauran de rescabalar a la Generalitat dels pagaments de les tres operacions de compra per import de 50 milions de pessetes, despeses de restauracions i custòdia de les obres. On són els bens, joies  i obres d’art que les monges van vendre a més de les esmentades? Si el Monestir de Sixena és una unitat indivisible, que ha de fer el govern d’Aragó envers les obres d’art de Sixena que hi ha a Osca (l’arxiu i moltes taules), Saragossa, Barcelona, Toledo, Madrid i a la resta del món? Si la indivisibilitat només compta d’ençà 1923, poca cosa més serà Sixena.

Dues sentències populars per reflexionar sobre el tema: “Plets tinguis i els guanyis” i “Val més un mal acord que una bona sentència”

José Miguel Gràcia     

El difusor dels almogàvers

Article d’Artur Quintana

“El difusor dels almogàvers

i de l’Imperi Mediterrani d’Aragó cal afegir. Sense en Ramon Muntaner només tindríem unes fredes notícies, pelades i sulles, d’aquest nostre gran Imperi i de les gestes de l’almogaveria. Amb la Crònica d’en Muntaner podem conèixer de primera mà aquest imperi i els grans fets d’armes dels almogàvers aragonesos i catalans que el crearen, aquells, que en entrar en batalla, cridaven com ell: Desperta, ferro! i Aragó! Aragó! En Muntaner és tot un símbol de l’Imperi Aragonés, que coneixia com ningú i que sabé descriure amb gran entusiasme, emoció, vivesa i lleialtat. Tractà tots els reis del Casal d’Aragó, des d’en Jaume I a Alfons IV, i els del Regne de Mallorca i de Sicília del mateix casal, i n’havia estat a tots els territoris: de Peralada, a Catalunya, on havia nascut el 1265, a Mallorca i a la conquesta de Menorca, d’allà a Sicília i a les guerres d’Orient contra turcs i bizantins, a Gerba i els Quèrquens, prop de Tunísia, a Sardenya, Perpinyà, Valencia, Saragossa i com a governador a Eivissa, on morí el 1336. Enguany es commemoren els 750 anys del seu naixement, una efemèride que tots els països de la Corona d’Aragó -Aragó, les Illes Balears, Catalunya i el País Valencià, si més no- hauríem de celebrar com cal, vull dir amb el mateix entusiasme, emoció, vivesa i lleialtat amb què Muntaner ens descrigué a la Crònica, si no fos … . Doncs si no fos la desconfiança, les reticències, les enveges i els odis que alguns -ja sabeu quins- han anat sembrant entre nosaltres des de fa tants segles. A Catalunya han declarat enguany Any Muntaner i el volen celebrar degudament. Ignoro què faran a les Balears o al País Valencià, malgrat que molta obligació hi tenen. I nosaltres, que en tenim tanta o més, que farem? Molt em temo que passarà com amb el 800 aniversari del naixement d’en Jaume I el 2008, amb algun article o conferència escadussers, o ni això. En tot cas que quede constància que ara i ací recordem en Ramon Muntaner, ciutadà de la Corona.

 Artur Quintana”

 

José Ángel Biel fa amics a Catalunya

El diari El Punt Avui publica:

El president de les Corts d’Aragó, José Ángel Biel, va afirmar ahir a Madrid que la consulta a Catalunya no es podrà celebrar, i va advocar per retirar les urnes el 9 de novembre si el govern català opta per tirar endavant el referèndum unilateralment. “Quan convoquin la consulta, s’haurà de prohibir. I si igualment treuen les urnes al carrer, s’hauran de requisar”, va afirmar.

Biel hi va afegir que la solució al problema català és “qüestió de paciència i d’aplicar la llei”, i va demanar que no es continuïn reconeixent privilegis a certs territoris. “A Catalunya se l’està tractant com si fos un estat. Aragó no pot acceptar tenir menys drets que Catalunya”, va afirmar. També es va mostrar contrari a la proposta d’estat federal asimètric del PSOE, ja que creu que els conflictes territorials a l’Estat espanyol “són irresolubles”. El líder del Partit Aragonès, que es va referir a Catalunya com a “regió”, va denunciar que s’hagi de repensar la divisió territorial només perquè “alguns” es queixin, i va defensar que l’actual sistema autonòmic vagi acompanyat d’un “model de finançament mixt, entre el model del concert econòmic i el general”

El que no diu el Punt Avui és que el Sr. Biel va rematar la intervenció dient que hi ha conflictes que són irresolubles perquè “el que nace barrigón tontería que lo fajen” (tal vegada després abaixà la mirada per observar-se). Així es fan amics i es promociona Aragó a Catalunya. En tot cas, segur que els bons madrilenys substituiran amb escreix els perversos catalans pel que fa a les relacions comercials i turisme.

Jotetes a dos lingüistes, escrites des de l’avió

(Amb una especial dedicació a la consellera Serrat, catalanoparlant de Ripoll)
A l’avió de tornada de Buenos Aires em trobo, cosa rara, amb un diari de Saragossa on puc  llegir —alguna cosa havia vist per internet— que Rudi i Biel estan plenament d’acord de reformar la Llei de Llengües en breu per eliminar la paraula “català”, entre altres modificacions. Sense pensar-ho dues vegades hem poso a escriure unes “jotetes”, les quals no passaran mai als llibres de literatura, però ben bé podrien cantar-se  algun dia  a la Plaça del Pilar. Ja em direu si us han agradat.

Ja no ens calen més lingüistes
a la Franja d’Aragó,
amb Rudi, la presidenta
i amb el Biel allà a les Corts.

Ells si que en saben de llengües,
tots dos són més que doctors,
si oficialment no estudiaren,
cum laude els hi dono jo.

Després de passar molts anys
per la Franja i el voltant,
han descobert que la llengua
ni és, ni és sembla al català.

Poble a poble, vila a vila
a la gent han escoltat.
Lloc  a lloc també al Mesquí
diferències han trobat.

“De què ens serveix un lingüista,
un filòleg o escriptor,
quan la incultura del poble
és la saviesa millor?”

“Com pot ser una llengua pròpia
el català a l’Aragó,
si el parlen a Catalunya
i no volen ser espanyols?”

Els lingüistes del pepé
més els lingüístes del par
han descobert les mil llengües
orientals i occidentals.

Vinc de nit i vinc de lluny
d’un país  que parlen rar:
“Escribinos, che, boludo,
si el pibe probá y ganá”.

Amb les llums mig apagades:
“Si en el futuro sos dos
y tenés sube del subte
egresala y paga vos”

Si el Biel i la Rudi saben
la conversa que he escoltat,
diran que espanyol no sembla
per tant serà català.

No cal que parlem mal d’ells,
amics i lectors del bloc,
anomenem-los “lingüistes”,
“filòlegs”, “cultes doctors”.

I amb aquesta m’acomiado
sense cap ressentiment
que se’l guardin els del par,
i la facao i el pepé.