Les pensions perillen

(Publicat al Diario de Teruel)

De entrada podeu considerar el títol d’aquesta columna un xic exagerat , tot i que si ens endinsem en el tema i analitzem el que està passant, no trigarem massa en descobrir els perills o amenaces de les pensions. En els passats quatre anys, amb una inflació al voltant de cero o negativa i amb l’augment del 0,25%, les pensions van mantenir  aproximadament el poder adquisitiu dels jubilats. La cosa ha canviat el passat 2016, perquè l’IPC ha arribat al 1,6% i l’augment ha estat del 0,25%: els pensionistes han perdut ja el 1,4%. A partir d’aquest any la pèrdua de poder adquisitiu del jubilats serà preocupant. La inflació anirà cap a munt i ja veurem si s’aplicarà o no l’augment del 0,25%.  Com dic el problema greu arribarà aquest any: el 2017 serà el primer any que el Fons de Reserva de la Seguretat Social, també coneguda com la guardiola de les pensions, entrarà en negatiu. Els ingressos del treball són molt baixos en Espanya, pensem que hi ha tres milions de persones amb una base imposable de només 8.000 euros anuals i quatre milions i mig, amb 15.000 euros. O pugen els sous o no es podrà recaptar suficientment, malgrat l’increment de PIB. També va disminuint la relació entre treballadors en actiu cotitzants i pensionistes. Sous baixos i exempcións de cotitzacions per fer més atractives les contractacions, juguen a favor de la mancança de recursos per a les pensions. El futur de la economia no està gens clar, tal com diu l’economista Niño-Becerra: “Hem viscut un parell d’anys d’il·lusió per la injecció de diners però era totalment fictícia”. Per a no tocar les pensions, a curt termini, només queda un camí, destinar un muntant d’impostos equivalen al dèficit que es produeix any rere any entre cotitzacions a la Seguritat Social i el pagament de les pensions. Llàstima que això aniria en contra de la reducció del dèficit públic o augmentaria les retallades, o s’haurien d’augmentar dels impostos. Si penseu que és massa dura la afirmació en dir què les pensions perillen, digueu-ne una altra més suau: les pensions no pinten bé. No ens passem, però! Millor fos dir: les pensions pinten malament.

José Miguel Gràcia

Copenhaguen (3er lot de fotos i alguns trets de l’economia de Dinamarca)

Sobre l’economia de Dinamarca

Dins l’economia de mercat de Dinamarca destaquen l’alta tecnologia de la seva agricultura i la seva moderna indústria, especialment la indústria de fàrmacs, navegació marítima i energies renovables. És un país força dependent de les exportacions. Una altra característica de la seva economia és la distribució equitativa de la renda i les extenses mesures de benestar social. Un país de alts preus (25% d’IVA), però també amb sous elevats. El salari mínim està per sobre dels 2.000 euros. Exporta energia i aliments i manté un confortable superàvit en la seva balança comercial. Exporta també maquinària i instruments. Els danesos estan orgullosos per l’alt nivell de desenvolupament aconseguit en les seves polítiques de sanitat pública, que garanteixen a tots els danesos l’atenció sanitària, tot  i que als últims anys el sistema ha començat a mostrar algun problema.

La suma de l’impost de la renda més les taxes municipals probablement sigui la més alta del món: fins els 5.600 €, 8 %; fins els 68.000 €, 40 %; fins els 136.000 €, 56 % i per sobre els 136.000 €, el 59 %. L’impost de les empreses està al voltant del 25 %. Gairebé un terç de la població treballa per a l’Estat –serveis i empreses públiques.

Les pensions es financen  mitjançant el recaptat en l’impost sobre la renda, tot i que  la quantia d’aquesta pensió generalment és insuficient per poder viure i per això els treballadors estan subscrits a una pensió complementària, de contribució obligatòria, l’empresari paga un terç de la contribució, mentre que el treballador paga els altres dos terços.

En el transcurs del viatge d’anada i tornada a Copenhagen vaig aprofitar per llegir el llibre d’Elisenda Paluzié, PODEM! Les claus de la viabilitat econòmica de la Catalunya independent. Abans només l’havia fullejat. Cercant models econòmics per a una Catalunya independent, Paluzié es fixa en Dinamarca –no és mala elecció– i entre moltes altres coses escriu. “Per exemple, a Dinamarca, les empreses poden contractar i acomiadar treballadors sense limitació. En contrapartida, els acomiadats disposen d’una molt bona cobertura d’atur. Alhora, les polítiques de formació contínua són molt exigents i l’obligació de l’aturat d’estar a disposició del mercat de treball es compleix amb rigor. Les desigualtats salarials són molt baixes, com a conseqüència d’uns salaris mínims molt elevats, que acompanyats de polítiques sòlides de formació professional han fet que el nombre de treballadors no qualificats hagi disminuït”

El futur de les viles i pobles petits

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 19 de desembre del 2015)

És un fet més que evident que la gran majoria de viles i pobles petits de l’Estat Espanyol, i més concretament de les nostres terres, estan travessant un període de pèrdua d’habitants continua i en alguns casos progressiva, any darrere any. No cal tenir grans coneixements demogràfics per entendre el que passa, només cal observar les piràmides poblacionals: molts vells, pocs joves i escassísims naixements. Hi ha cap solució per frenar o endarrerir aquesta greu sagnia? Amb allò que fa referència a la gent gran, cap ni una. En quant als joves que se’n van a les ciutats o pobles grans de la contrada o més llunyans, o a l’estranger, a la recerca de treball malgrat la crisi general, només la possibilitat de poder treballar al poble, amb unes condicions més o menys normals, podria detenir en certa mesura el despoblament. Però, com fer-ho? Vull dir, com crear llocs de treball als pobles? No esperi el lector que jo, en el poc espai d’aquesta columna, li pugui oferir l’ungüent miraculós, tot i que puc indica-li allò que no s’ha d’esperar o demanar per impossible, ineficaç o fora de la realitat. La vella cantarella de demanar directament als governs la creació de llocs de treball és un disbarat i, a la vegada, una impossibilitat en una economia europea de lliure mercat. Les institucions públiques ja en tenen prou en establir les condicions òptimes per al bon funcionament de l’economia, em refereixo a les estructures econòmiques fonamentals. Esperar subvencions fiscals o a fons perdut per crear petits o grans negocis estables no és pas una solució. Si la rendibilitat d’un negoci o explotació familiar està basada en les subvencions públiques, mal negoci és aquest i tindrà els dies comptats. Els bons negocis i les explotacions familiars estables i productives han de sortir de idees innovadores, de donar un valor afegit al producte que no tenen els altres, de fer les coses diferents de com s’han fet tota la vida, de prendre riscs i d’aprendre dels errors, etc., etc. La salvació dels pobles no vindrà de fora, han de ser els propis habitants, en especial els joves, els que s’impliquin en la recerca de noves possibilitats de creixement econòmic. Si així no es fa, el perill de desaparició de moltes viles petites va en augment.

 José Miguel Gràcia  

Economistes catalans en favor d’un vot lliure i sense amenaces

Tinc el gust de ser un dels signants del manifest com a economista

Notícia publicada 25/09/2015

Economistes provinents del món acadèmic, empresarial i financer del país, han fet públic avui un manifest on denuncien la continuada campanya d’alarmes econòmiques que té com a finalitat  condicionar, inclús coaccionar, la lliure decisió de la ciutadania catalana en les eleccions del proper diumenge.

Manifest d’economistes catalans en favor d’un vot lliure i sense amenaces 

Davant la continuada campanya d’alarmes econòmiques que pretén condicionar o fins i tot coaccionar la lliure decisió de la ciutadania catalana a les urnes d’aquest proper diumenge, aquest col·lectiu d’economistes, provinents del món acadèmic, empresarial i financer del país, fem pública la declaració següent:

Els suposats riscos o amenaces per part d’alts càrrecs d’importants d’institucions (AEB i CECA, que acullen les principals entitats financeres com CaixaBank, Santander, BBVA, Bankia, Sabadell i Popular, així com dirigents d’algunes grans empreses) no estan fonamentades, ni des d’una perspectiva econòmica i financera ni de les normes jurídiques que regulen la nostra activitat productiva i industrial.

Preocupats pel conjunt de l’economia espanyola, recriminem l’actuació de Luis María Linde com a governador del Banc d’Espanya pel seu comentari del que ha hagut de desdir-se— sobre la possibilitat d’un “corralito” en una Catalunya independent, i no només per la seva imprudència, sinó també perquè respon a una clara motivació política i, per tant, entra en conflicte amb el seu càrrec i pot desestabilitzar tot el sistema bancari espanyol. Els banquers no han d’influenciar les decisions dels votants perquè la seva tasca és promoure l’estabilitat financera. Tot el contrari del que ha fet Linde.

Afirmem que les seves paraules són extremadament imprudents perquè assenyalen perillosament un escenari que no es correspondria a una futura República catalana ni tampoc a l’Estat espanyol que en restaria. Els “corralitos” que han succeït, dins i fora de la UE, han estat provocats per la manca de liquiditat de països sobreendeutats i amb dèficits exteriors recurrents.

Igual que es posa de manifest en la gran majoria d’estudis i informes elaborats aquests darrers temps, tant a Catalunya com en l’àmbit internacional, també per alguns autors premis Nobel d’Economia, confirmem un seguit de qüestions fonamentals:

  1. Els posicionaments i declaracions dels actors del sistema financer constitueixen una intromissió en els assumptes netament polítics.
  2. Sent com és el tema financer un sector sensible de l’economia, fer-li jugar un paper en política com a arma llancívola és una jugada d’alt risc per al conjunt del sistema.
  3. Una Catalunya independent és viable econòmicament; ho seran les pensions, així com ho és el seu sistema financer.
  4. Catalunya té encaix a la UE. El sistema financer no es veuria afectat amb la independència, ja que tenim la ciutadania europea. Som i serem sota l’empara de les institucions europees com el BCE.
  5. No hi ha cap agent econòmic que tingui interès que Catalunya surti de l’euro i, per tant, en qualsevol escenari, el sistema financer de la República catalana formaria part integrant de l’euro.

En relació amb els diversos estudis i publicacions —alguns dels quals citem al final d’aquest manifest— relatius al finançament, viabilitat i solvència del nou Estat, considerem que del conjunt de treballs se’n desprèn la certesa que una Catalunya independent seria viable econòmicament i que també hi ha un ampli consens que el fet que Catalunya esdevingui un estat independent li aportaria avantatges i major benestar.

Tant els signants del present manifest com molts altres professionals de l’economia, ens hem expressat en favor que la ciutadania de Catalunya pugui decidir, lliurement i democràtica, quines volen ser les seves estructures institucionals i el seu marc de relacions amb els països veïns d’Europa. 

Convidem la ciutadania a votar lliurement el proper 27S, ja que una Catalunya independent és econòmicament viable, garantirà millor les pensions i potencialment serà més pròspera que ara, i també ho és el futur del seu sistema financer.

SIGNANTS (Llista ampliable. Relació de signants a les 10:00 h del 26/09/2015) 

Josep Ainaud i Escudero Economista Consultor
Antoni Almirall Martin Llicenciat

Sistema financer

Oriol Amat i Salas Economista Catedratic economia financera i comptabilitat
Jordi Angusto Zambrano Economista Assessor Parlament Europeu
Miquel Argenter i Giralt Economista Administració pública
M. Eugènia Bentanachs Raboso Economista. Traductora jurada Sistema financer
Núria Bosch i Roca Economista Catedràtica d’Economia Pública UB
Lluís Briansó Escofet Economista Assessor fiscal
Carles Brugarolas Conde Economista Tinent Alcalde economia Ajunt. Sant Cugat
Montserrat Caballero Gonzalez Economista Assessora fiscal
Arnau Cabeza Garrido Economista-Llicenciat ADE Consultor
Montserrat Caldés Santamaria Economista Administració pública
Imma Camino i Qui Economista i Actuaria Responsable Finançament Empresarial
Manel Carbonero Melinas Economista Assessor d’empreses
Manuel Cardenya Coma Professor Mecantil Censor de Comptes
Francesc Carulla Gratacós Economista Administració pública
Tomàs Casanovas Martínez Economista Professor de Finances i Dir. Estratègica
Joan B Casas Onteniente Economista Doctor en economia financera i comptab.
Francesc Casas Selvas Economista Administrador
Francesc X. Casé i Calsina Economista Gerent assessoria
Jordi Cases Oliva LLicenciat ADE Gerent empresa
Albert Castellanos Economista Professor associat UPF
Òscar Català i Nicolás Economista Directiu empresa
Jacint Clavé Saltó Economista Director financer
Xavier Codina i Vicente LLicenciat ADE Consultor i empresari
Manel Cruces Socasau Economista Exdir Gral Abertis-Autopistas Sudamérica
Xavier Cuadras Morató Economista Especialista comerç internac. Professor
Alfons Duran Pich Llicenciat en Sociología Analista econòmic. Empresari
Joan Elias Boada, Economista Vicepresident del CEES
Èric Esclasans CAstellet Llicenciat Economia Director oficina projectes multinacional
Antoni Escribano i Pérez Economista Director financer
Marta Espasa Queralt Economista Professora Titular d’Universitat
Enric Espina i Vàzquez Economista Auditor
Roger Fatjó Magem Economista Soci i mànager consultoria internacional
Jordi Feliu Majó Economista Gerent Laboratori
Josep Lluís Ferran Biera Economista Auditor. Consultor
Xavier Ferrer Economista Politicòleg
Àlex Furest Fernández Economista Cap riscos i crèdits clients. Empresa multinacional
Francesc X. Galán i Gras Economista Director financer
Joan Garcia Codina Economista Assessor fiscal
Anna Garófano Nogueras Economista Analista Financera. Relacions internacionals
Anton Gasol Magriñà Economista Especialista en economia financera
Òscar Gassó Bargalló LLicenciat ADE i Dret Consultor de negoci
Xavier Giribés i Sala Economista Director financer i coporatiu
Alfons Godall Martínez Economista Empresari
Jordi Goula Suriñach Economista Periodista
Josep Miquel Gràcia Zapater Economista Exdir financer empresa multinacional
Harold Graells Acosta Economista Empresari. Analista mercats financers
Modest Guinjoan Ferré Economista Soci-director empresa consultora
Pere Guinjoan Gabriel Economista Analista financer
Francesc Iglesies Riumalló Economista Professor de la UB
Ferran Julià i Moli Economista Assessor fiscal
Ton Lladó Gomà-Camps Economista Consultor independent
Enric Llarch Poyo Economista Administració pública
Ramon Lloret Collell Economista Assessor d’empreses
Xavier Mas i Casanova Economista Director General empresa
Òscar Mascarilla Miró Economista Catedràtic Teoría Econòmica
Joan Maria Mateu Economista Director Financer
Joan J. Mateu Tort Economista Exdirector financer
Josep R. Mayoral Quintana Economista Gestor
Jaume Menéndez Fernández Economista Assessor fiscal
Pere Miret Mestre Economista Especialista en finances i macroeconomia
Joan Nadal Lladó Economista Consultor software financer
Joan Carles Naya Ayoro Economista Assessor fiscal
Josep Otero Sanz Economista Banquer privat European Financial Advisor
Marcel Padrós Perejoan Economista Assessor Fiscal
Javier Palacios Fenech Economista Especilista en management-marquèting
Joaquim Pallarès Llorenç Economista Consultor
Elisenda Paluzie i Hernández Economista Degana Facultat Economia i Empresa UB
Javier I. Pardo Lavella Economista Analista bursàtil
Josep Manel Parra Serra Físic Professor. Especialista en economia
Vicent Pastor Economista Director de projectes i consultor
Josep Pedrol Martí Economista Empresari
Antoni Perelló i Cuatrecasas Economista Jubilat
Josep Pérez Franco Economista Empresari
Jaume Pérez Santos Economista Auditor
Miquel Puig Raposo Economista Consultor
Frederic Ràfols Barrufet Economista Consultor
César C. Ramón Manchón Economista Empresari.
Josep Maria Ramonjoan Torrents LLicenciat ADE European Finantial Advisor
Xavier Ramos Vallespí LLicenciat ADE Assessor financer
Manel Riera Güell Economista Administrador Concursal
Francesc X. Riera Raurell Economista Assessor fiscal
Josep Maria Riu i Vila Economista Consultor financer
Carlos Roca Lluís Economista Tècnic en assegurances
Ferran Rodríguez García Economista Professor Econ. financera i comptablitat
Roger Romagosa Ponce Economista Tècnic observatori Pimec
David Ros Serra Economista Interventor d’Administració local
Adrià Royes i Riera Economista Doctor.Consultor. Empresari
Montse Rubiol i Farriol Economista Sistema financer
Miquel Rubirola i Torrent Economista Jubilat
Lluís Rueda i Sarasola Economista Sistema financer
Albert Sagués Cuxart Economista Assessor fiscal i professor associat UPF
Francesc Salat i Agramunt Economista Assessor d`Inversions
Agustí Sánchez Pascual Economista Consultor d’empreses
Jordi Sanmartí Vilamala LLicenciat ADE Assessor d’emprees
Esteve Sarroca Punsola Economista Director banca d’empresa
Miquel Àngel Sirera Escuer Economista Empresari i Consultor
Llorenç Sotorres Bartoli Economista Secretari Gral centre hospitalari
Jordi Tondo Estruch Economista Controller i consultor d’empreses
Isidre Tort Molins Economista Director financer
Ramon Tremosa i Balcells Economista Professor Teoria econòmica
Francesc Tura Tècnic tributari Assessor d’empreses
Lluís Verbon Cruells LLicenciat ADE Consultor d’empreses
Josep Maria  Vázquez Zacarías Economista Consultor d’empreses i entitats públiques

Referències

El Pressupost de les Administracions públiques a Catalunya. 2015.

Els resultats de la balança fiscal de Catalunya amb el sector públic central l’any 2011.

Comissió d’ Economia Catalana. O. Amat, N. Bosch, A. Castells, X. Cuadras, M. Espasa, R. Fatjó, J. Galí, A. Gasol, F. Granell, M. Guinjoan, À. Hermosilla, O. Martínez, V. Pastor, J. Pedrol, M. Puig, F. Raventós, D. Ros, X. Segura (2014) Economia de Catalunya. Preguntes i respostes sobre l’impacte econòmic de la independència. Col·legi d’Economistes de Catalunya. Profit editorial, Barcelona.

Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN) (2014) Llibre Blanc de la Transició Nacional de Catalunya, Barcelona.

Paluzie, E. (2010) «The costs and benefits of staying together: The Catalan case in Spain», a Bosch et al., pàg. 357-370.

Alesina, A. i Spolaore, E. (2003) The Size of Nations, The MIT Press, Cambridge.

Guinjoan, M. i Cuadras, X. (2011) Sense Espanya. Balanç econòmic de la independència. Pòrtic, Barcelona.

Financial Times Group. (2013) FDI into Western Europe, FDI Markets.

Galí, J. (2013) Estat propi i euro, Col·lectiu Wilson (blog), (19 de març).

Elias, Joan i Mateu, Joan Maria (2015)  Aproximació al risc sobirà d’un estat català.

Bosch, N. i Espasa, M. (2012) Viabilitat de Catalunya com a Estat. Anàlisi de la Hisenda pública. Institut d’Economia de Barcelona. Universitat de Barcelona. Barcelona.

Departament d’Economia i Coneixement (2012) Balança de Catalunya amb la Unió Europea, Generalitat de Catalunya, mimeo.

Generalitat de Catalunya (2012) «Resultats de la balança fiscal de Catalunya amb el sector públic central 2006-2009». Departament d’Economia i Coneixement, Barcelona (març).

Ministerio de Economía y Hacienda (2008) Las balanzas fiscales de las CC. AA. españolas con las Administraciones Públicas centrales 2005, Madrid (juliol).

Cambra de Barcelona (2014) El Sector empresarial a Catalunya i Espanya. Impacte econòmic de diferents escenaris polítics. Document de treball.

Cambra de Barcelona (2014) El sector públic a Catalunya i Espanya – Impacte econòmic de diferents escenaris polítics (març).

Planas, Ivan (2015) El superàvit del Sector Públic Català al 2015. Col. Barcelona.

Un nou any que ens fa més vells amb molts canvis a la vista

Calendari 2015

Exhaurit l’any 2014, només ens queda l’experiència i un agredolç record d’aquest període. Han passat moltes coses durant els 365 dies del 2014, molt més enllà de totes les previstes, perquè la realitat sempre supera la ficció, i fins i tot la lògica del pensament racional. Ara vindran els inventaris que publicaran els mitjans de comunicació, uns resums d’allò que es considera més importants, i veurem un reguitzell d’esdeveniments bons i dolents, més d’aquests últimes que de bons.

Si ens fixem en la política i l’economia, tot el que ha passat, tant en 2014 com en els anteriors anys, han deixat la ciutadania capficada plenament dins la crisi, amb unes perspectives de sortir-ne no massa clares, o encara pitjor, de no sortir-ne a curt o mig termini. I com sabem, a llarg termini tots morts com deia Keynes. Els pocs drets laborals que hi resten són com un paper de fumar, l’empobriment d’una gran part de la classe mitjana és més que evident, la pobresa profunda no para de créixer, l’atur és monstruós i el Deute Públic no para d’augmentar. Aquest nou any 2015 pot ser de grans canvis polítics. M’arrisco una mica i dic que serà de debò de grans canvis polítics. L’empipament de la ciutadania envers els partits governants, i en general envers tots els partits clàssics que han compartit poder, els situa en la corda fluixa en el futur. Podríem incloure a uns quants països europeus en aquesta circumstància, però en tenim prou amb Espanya, perquè tal vegada la situació és força més visible i predictible, després de Grècia, esclar.

Al petit país veí nostre, Andorra, es probable que hi hagi eleccions a primers de mars amb canvis previsibles de majories. Malgrat les discrepàncies, per ara, entre Mas i Junqueras, tot fa pensar que el president Mas no trigarà en convocar els comicis anticipats per al Parlament de Catalunya, els quals es podrien celebrar abans de les municipals. Cas de guanyar les plebiscitàries catalanes els partits independentistes, el mandat del govern i del Parlament seria de transició cap a la independència. No hi ha cap mena de dubte de com el canvi seria de transcendental. Després vindran les eleccions municipals i algunes autonòmiques. Amb la irrupció de Podemos/Podem, el desgast del PP, per la irritació que produeix, i el descrèdit del PSOE, els canvis estan assegurats, i només es manté el dubte sobre la seua magnitud. De tota manera, la fugida del bipartidisme ja és un fet. Com quedaran els Ajuntament més importats de tot l’Estat? I com de minvades o inexistents quedaran les majories absolutes del PP a les Comunitats Autònomes que ara manté? Si ens fixem en les Comunitats de l’àrea mediterrània, tots els presidents i governs actuals estan en perill seriós de perdre o disminuir força la seua representació. Què serà de Maria Fernanda Rudi, Alberto Fabra, José Ramón Bauzà…? El ventall polític resultant de totes les eleccions és des d’ara tan apassionant com gairebé impossible de preveure per la seua predictible complexitat.

Ultrapassarà la realitat les previsions? Les nits electorals seran del tot entretingudes i molt decebedores per als que ara governen. Tot hi sigui pel bé de la majoria. Sigui com sigui, de ben segur que al final del 2015 serem un any més vells. Més enllà dels canvis esperats, una cosa tinc prou clara, governi qui governi a Madrid, la concepció centralista i patrimonial de l’Estat està prou assegurada. El “café para todos” s’aigualeix dia rere dia.

Muriel Casals sobre la independència de Catalunya, mirada econòmica

Muriel Casals

Si teniu una estona i voleu escoltar la conferència de Muriel Casals, presidenta d’Omnium Cultural, tindreu una visió econòmica moderada, però ferma i força acurada d’una possible independència de Catalunya. També és interessant el col·loqui posterior. Aquesta conferència va estar organitzada per l’entitat Catalunya Societat Civil –no confongueu amb l’espanyolista Societat Civil Catalana– el 18 de novembre al Cercle del Liceu de Barcelona.

Entreu aquí

Las balanzas fiscales territoriales

balanca

(Article per a publicar en premsa de llengua castellana)

Existe la impresión entre la ciudadanía que las balanzas fiscales son el producto de unos cálculos complicados, más o menos esotéricos, que hacen los economistas según criterios personales, fruto de sus convicciones políticas y sus vínculos territoriales o gubernamentales. Puede que en algunos casos sea así, pero generalmente los buenos profesionales suelen coincidir en los principios que se aplican, en la forma de cálculo y en el análisis de los resultados. Cuando se dice que hay muchas formas de calcular las balanzas fiscales de un determinado ejercicio, no se dice la verdad, tal vez por desconocimiento o, lo que es peor, por intereses espurios.

Si el lector lo cree oportuno, puede leer las líneas que siguen en donde encontrará una explicación sencilla, así me lo propongo, del tema. Resumiendo y simplificando, afirmo de entrada que sólo existen dos tipos de las balanzas fiscales que responden a dos preguntas o demanda de datos diferentes, y no a formas de cálculo diferentes. Una de ellas es la llamada del “flujo monetario” que calcula la diferencia entre los ingresos que el Estado recauda por todos los conceptos en una determinada comunidad autónoma —caso de España— y lo que el Estado devuelve a esa comunidad en forma de pensiones, pagos de todo tipo e inversiones. Como puede verse, este tipo de balanzas dan la máxima importancia al lugar en donde se producen los gastos. Si el saldo es negativo se dice que dicha comunidad es deficitaria, lo que equivale a decir que contribuye a que otras sean excedentarias. El otro tipo de balanza es la llamada de la “carga y del beneficio”, la cual calcula la diferencia entre todos los ingresos que el Estado obtiene o recauda en un determinado territorio y lo que el Estado devuelve a ese territorio por todos los conceptos, pero añade otra operación que consiste en distribuir los costes de los servicios que considera comunes a todos los territorios, independientemente del lugar en que se hubieran producido. Con un ejemplo se entenderá mejor lo que quiero decir: todos los gastos de la comunidad de Madrid que corresponden a los ministerios, servicios centralizados, gobierno central, museos, aeropuertos, parte de las vías de comunicación, etc. se considera que benefician a todos los españoles, vivan donde vivan, por lo tanto han de repartirse entre todas las comunidades de acuerdo con su población o su PIB. La prueba de que este reparto no es equitativo nos la da la respuesta a la siguiente pregunta: ¿rechazaría alguna comunidad autónoma la instalación en sus territorios de algún servicio o ministerio si se lo propusiesen? Por algo será.

 Recientemente el economista Ángel de la Fuente, por encargo del señor Montoro, ha presentado una “nueva balanza fiscal”, mejor dicho una especie de balanza fiscal, a la cual no se han atrevido a llamar por este nombre, y así la han denominado “cuentas públicas territorializadas”. Por algo será.

A mi modo de ver lo correcto es calcular los dos tipos de balanzas fiscales, la del “flujo monetario” y la de “carga y beneficio”, explicar ambos resultados a la vista de las cifras con que se han calculado y analizar los criterios aplicados. Así se hizo una vez en tiempos del gobierno de Rodríguez Zapatero. Todo con luz y taquígrafos. No ha sido así, porque los cálculos de Ángel de la Fuente desdibujan la realidad con hipótesis poco consistentes y arbitrarias. Desde Cataluña, a pesar de que el déficit que muestran las “cuentas públicas territorializadas” es de 8,500 millones, protestan porque con los cálculos de las balanzas fiscales clásicas hubiesen resultado 11.000 ó 15.000 millones de déficit. Otras comunidades con déficits son Valencia y Baleares, y por supuesto Madrid con doble déficit que Cataluña. Andalucía, en cifras globales, la más beneficiada protesta también por la publicación. A parte de los beneficios que reporta directamente ser la capital del Estado, el cálculo de Ángel de la Fuente, encargado y pagado por el Ministerio de Hacienda, beneficia claramente a la Comunidad de Madrid. Por algo será.