Renovables a l’Aragó i Catalunya

(Publicat al Diario de Teruel)

És ben cert que a l’Aragó les energies renovables han pres una embranzida força important. Només unes quantes dades per veure el pes d’aquestes energies a l’Aragó: el 80 % del total de l’energia que es produeix és d’origen renovable i a Espanya només el 47 %; el 54 % és producte de les eòliques, mentre que a Espanya és el 23 %. La capacitat de les renovables és un 150 % del consum de tota la comunitat. El desenvolupament econòmic d’una regió o país estarà lligat  a la capacitat de producció energètica renovable, i per tant, amb costos més baixos. Puc entendre els grups que s’oposen per motius concrets en llocs especials, no entenc l’oposició generalitzada. No cal dir que el molins –parcs eòlics– s’han de col·locar on faci vent i respectant la normativa. En quant a les plaques solars les limitacions són un xic més discutibles. Si deixem la Franja enrere i ens passem a Catalunya, les renovables estan en una situació completament diferent: Catalunya està a la cua de la mitjana d’Europa i per tant d’Espanya. Només amb una dada en tindrem prou: tant sols del 6 al 8 % de l’energia que es consumeix a Catalunya prové de fonts renovables, una misèria. Les energies renovables han estat una de les reivindicacions més importants del moviment ecologista i els moviments verds, gairebé el seu nucli principal, i ja sabem la força dels moviments associatius en Catalunya. Els representants polítics, tal vegada per por a la pèrdua de vots, han fet la vista grossa i han mirat cap a un altre costat. La legislació estatal i el poder d’Endesa també han actuat com entrebancs al moment de prendre decisions respecte al com i on d’instal·lacions i projectes. El cas és que a Catalunya, amb l’excepció de la Plana de Vic i la Plana de Lleida, es poden posar molins a gairebé la resta del territori, incloent-t’hi mar endins. Si no hi ha una reacció contundent del Govern, molt de coratge i un canvi de paradigma dels grups ecologistes, la sobirania energètica de Catalunya esdevindrà una quimera. Mentre tant, Aragó té ben assegurat com a client el veí català. Pensi el lector que en un termini no massa llarg tots els cotxes hauran de ser elèctrics i s’ha d’abandonar el gas i totes les altres energies fòssils.

José Miguel Gràcia  

Inflació

(Publicat al Diario de Teruel)

No s’entén per què la UE no va començar a prendre mesures contra la inflació als primers símptomes. D’això ja fa força temps. Tal vegada, tant el Banc Central Europeu com la Unió Europea, obnubilats pel creixement econòmic i pel record de la seva mala praxis en l’anterior crisi del 2008, van menysprear les fatals conseqüències de la inflació que ha arribat gairebé als dos dígits en general a la UE. Ara som on som i s’imposa el realisme, massa tard, esclar. La lluita contra els augments de preus serà dura, molt dura. Cada dia que passa sense prendre mesures dràstiques, farà més difícil i dolorós el control dels preus desbocats. Qui més perd en els períodes inflacionaris són els més dèbils econòmicament: pensionistes i treballadors menys qualificats, perquè pugen i pugen els preus, però mai al mateix ritme els sous i les pensions.  El BCE ha començat a augmentar els interessos, la qual cosa farà menys atractiu l’endeutament al encarir-se les hipoteques i els préstecs concretament. Menys compres d’habitatge i menys compres de productes, perquè la gent disposarà de menys diners, faran baixar les vendes de les empreses, i algunes malauradament hauran de reduir plantilles i altres possiblement hauran de tancar. La conseqüència serà la contracció del mercat i més atur, però els preus s’aniran moderant. No manquen populistes que demanen baixades d’impostos –IVA general, patrimoni, IRPF i societats– com a fre de la inflació. Quanta irresponsabilitat, si més no ignorància o demagògia! En tot cas les reduccions d’impostos, ajudes i subvencions, sempre necessàries per els més dèbils de la societat, s’hauran de compensar, per altra banda,  amb impostos o taxes als més puixants: persones o empreses. Si més no, com s’han de pagar els interessos creixents del Deute Públic? No trobareu, ara ni mai, cap país que hagi crescut econòmicament mantenint una inflació elevada. Ben al contrari, les escalades inflacionistes condueixen a la desigualtat social i a l’empobriment general d’un país. I no entro en la crisi energètica, perquè això m’ocuparia l’espai d’una altra columna, tot i que és un factor també protagonista.

José Miguel Gràcia          

El repte de les renovables

Article meu publicat a la revista “Compromiso y Cultura” d’Alcanyís, aquest més de maig.

El repte de les renovablesBaixa

Més sobre les renovables

(Publicat al Diario de Teruel)

És un tema sobre el que vaig escriure la columna del mes passat. Si ara torno és  perquè l’actualitat m’ho demana. Podria parlar dels astronòmics increments del preu del MW de l’electricitat, els quals s’estan produint dia rere dia. Donada la complexitat del sistema no paga la pena d’entendre-ho, és un sin sentit.  El tema és un altre: veig molt actiu el moviment o moviments en contra dels parcs eòlics –“no volem molins”– especialment per tota la comarca del Matarranya. També han reaccionat els ajuntaments i els representants comarcals demanant un termini de dos anys per realitzar els estudis tècnics i plans de viabilitat. En aquest assumpte un termini de dos anys és una eternitat. El que s’hauria de fer immediatament és anar més enllà de la reivindicació i del “qui dia passa any empeny”, cercar i proposar emplaçaments adients per als molins i gestionar el tema per sobre dels ajuntaments –com a mínim a nivell autonòmic– per evitar els tripijocs entre autoritats locals i els grans promotors dels parcs eòlics. D’altra banda i molt més a l’abast dels ciutadans, però ben poc reivindicat, està la instal·lació de panells fotovoltaics subvencionant el percentatge que calgui de la inversió particular. No calen aixecar grans ni petites línies de distribució elèctrica, la xarxa elèctrica existent amb petites transformacions és suficient. Només caldria una llei que obligués a les grans comercialitzadores elèctriques i a la xarxa de distribució espanyola a compensar adequadament els excedents diürns de l’autoconsum domèstic. El canvi climàtic produït per la combustió de energies fòssils el tenim a sobre. Les conseqüències sobre el medi ambient i sobre la nostra salut són més que evidents. El carbó, el petroli i el gas quan abans els oblidem millor. Ens haurem d’acostumar a veure molts gegants, molts més grans que els del Quixot, per molts indrets, i plaques i més plaques negres per sobre de les cases i la superfície de la terra. O això o tornar a les nuclears, tal vegada més petites i potser menys insegures, si fos el cas, perquè si seguim cremant els combustibles fòssils el nostre planeta esdevindrà invivible. En un altre moment escriuré sobre la facilitat i avantatges de muntar unes plaques fotovoltaiques al nostre habitatge.

José Miguel Gràcia          

Les pensions perillen

(Publicat al Diario de Teruel)

De entrada podeu considerar el títol d’aquesta columna un xic exagerat , tot i que si ens endinsem en el tema i analitzem el que està passant, no trigarem massa en descobrir els perills o amenaces de les pensions. En els passats quatre anys, amb una inflació al voltant de cero o negativa i amb l’augment del 0,25%, les pensions van mantenir  aproximadament el poder adquisitiu dels jubilats. La cosa ha canviat el passat 2016, perquè l’IPC ha arribat al 1,6% i l’augment ha estat del 0,25%: els pensionistes han perdut ja el 1,4%. A partir d’aquest any la pèrdua de poder adquisitiu del jubilats serà preocupant. La inflació anirà cap a munt i ja veurem si s’aplicarà o no l’augment del 0,25%.  Com dic el problema greu arribarà aquest any: el 2017 serà el primer any que el Fons de Reserva de la Seguretat Social, també coneguda com la guardiola de les pensions, entrarà en negatiu. Els ingressos del treball són molt baixos en Espanya, pensem que hi ha tres milions de persones amb una base imposable de només 8.000 euros anuals i quatre milions i mig, amb 15.000 euros. O pugen els sous o no es podrà recaptar suficientment, malgrat l’increment de PIB. També va disminuint la relació entre treballadors en actiu cotitzants i pensionistes. Sous baixos i exempcións de cotitzacions per fer més atractives les contractacions, juguen a favor de la mancança de recursos per a les pensions. El futur de la economia no està gens clar, tal com diu l’economista Niño-Becerra: “Hem viscut un parell d’anys d’il·lusió per la injecció de diners però era totalment fictícia”. Per a no tocar les pensions, a curt termini, només queda un camí, destinar un muntant d’impostos equivalen al dèficit que es produeix any rere any entre cotitzacions a la Seguritat Social i el pagament de les pensions. Llàstima que això aniria en contra de la reducció del dèficit públic o augmentaria les retallades, o s’haurien d’augmentar dels impostos. Si penseu que és massa dura la afirmació en dir què les pensions perillen, digueu-ne una altra més suau: les pensions no pinten bé. No ens passem, però! Millor fos dir: les pensions pinten malament.

José Miguel Gràcia

Copenhaguen (3er lot de fotos i alguns trets de l’economia de Dinamarca)

Sobre l’economia de Dinamarca

Dins l’economia de mercat de Dinamarca destaquen l’alta tecnologia de la seva agricultura i la seva moderna indústria, especialment la indústria de fàrmacs, navegació marítima i energies renovables. És un país força dependent de les exportacions. Una altra característica de la seva economia és la distribució equitativa de la renda i les extenses mesures de benestar social. Un país de alts preus (25% d’IVA), però també amb sous elevats. El salari mínim està per sobre dels 2.000 euros. Exporta energia i aliments i manté un confortable superàvit en la seva balança comercial. Exporta també maquinària i instruments. Els danesos estan orgullosos per l’alt nivell de desenvolupament aconseguit en les seves polítiques de sanitat pública, que garanteixen a tots els danesos l’atenció sanitària, tot  i que als últims anys el sistema ha començat a mostrar algun problema.

La suma de l’impost de la renda més les taxes municipals probablement sigui la més alta del món: fins els 5.600 €, 8 %; fins els 68.000 €, 40 %; fins els 136.000 €, 56 % i per sobre els 136.000 €, el 59 %. L’impost de les empreses està al voltant del 25 %. Gairebé un terç de la població treballa per a l’Estat –serveis i empreses públiques.

Les pensions es financen  mitjançant el recaptat en l’impost sobre la renda, tot i que  la quantia d’aquesta pensió generalment és insuficient per poder viure i per això els treballadors estan subscrits a una pensió complementària, de contribució obligatòria, l’empresari paga un terç de la contribució, mentre que el treballador paga els altres dos terços.

En el transcurs del viatge d’anada i tornada a Copenhagen vaig aprofitar per llegir el llibre d’Elisenda Paluzié, PODEM! Les claus de la viabilitat econòmica de la Catalunya independent. Abans només l’havia fullejat. Cercant models econòmics per a una Catalunya independent, Paluzié es fixa en Dinamarca –no és mala elecció– i entre moltes altres coses escriu. “Per exemple, a Dinamarca, les empreses poden contractar i acomiadar treballadors sense limitació. En contrapartida, els acomiadats disposen d’una molt bona cobertura d’atur. Alhora, les polítiques de formació contínua són molt exigents i l’obligació de l’aturat d’estar a disposició del mercat de treball es compleix amb rigor. Les desigualtats salarials són molt baixes, com a conseqüència d’uns salaris mínims molt elevats, que acompanyats de polítiques sòlides de formació professional han fet que el nombre de treballadors no qualificats hagi disminuït”

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El futur de les viles i pobles petits

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 19 de desembre del 2015)

És un fet més que evident que la gran majoria de viles i pobles petits de l’Estat Espanyol, i més concretament de les nostres terres, estan travessant un període de pèrdua d’habitants continua i en alguns casos progressiva, any darrere any. No cal tenir grans coneixements demogràfics per entendre el que passa, només cal observar les piràmides poblacionals: molts vells, pocs joves i escassísims naixements. Hi ha cap solució per frenar o endarrerir aquesta greu sagnia? Amb allò que fa referència a la gent gran, cap ni una. En quant als joves que se’n van a les ciutats o pobles grans de la contrada o més llunyans, o a l’estranger, a la recerca de treball malgrat la crisi general, només la possibilitat de poder treballar al poble, amb unes condicions més o menys normals, podria detenir en certa mesura el despoblament. Però, com fer-ho? Vull dir, com crear llocs de treball als pobles? No esperi el lector que jo, en el poc espai d’aquesta columna, li pugui oferir l’ungüent miraculós, tot i que puc indica-li allò que no s’ha d’esperar o demanar per impossible, ineficaç o fora de la realitat. La vella cantarella de demanar directament als governs la creació de llocs de treball és un disbarat i, a la vegada, una impossibilitat en una economia europea de lliure mercat. Les institucions públiques ja en tenen prou en establir les condicions òptimes per al bon funcionament de l’economia, em refereixo a les estructures econòmiques fonamentals. Esperar subvencions fiscals o a fons perdut per crear petits o grans negocis estables no és pas una solució. Si la rendibilitat d’un negoci o explotació familiar està basada en les subvencions públiques, mal negoci és aquest i tindrà els dies comptats. Els bons negocis i les explotacions familiars estables i productives han de sortir de idees innovadores, de donar un valor afegit al producte que no tenen els altres, de fer les coses diferents de com s’han fet tota la vida, de prendre riscs i d’aprendre dels errors, etc., etc. La salvació dels pobles no vindrà de fora, han de ser els propis habitants, en especial els joves, els que s’impliquin en la recerca de noves possibilitats de creixement econòmic. Si així no es fa, el perill de desaparició de moltes viles petites va en augment.

 José Miguel Gràcia  

Economistes catalans en favor d’un vot lliure i sense amenaces

Tinc el gust de ser un dels signants del manifest com a economista

Notícia publicada 25/09/2015

Economistes provinents del món acadèmic, empresarial i financer del país, han fet públic avui un manifest on denuncien la continuada campanya d’alarmes econòmiques que té com a finalitat  condicionar, inclús coaccionar, la lliure decisió de la ciutadania catalana en les eleccions del proper diumenge.

Manifest d’economistes catalans en favor d’un vot lliure i sense amenaces 

Davant la continuada campanya d’alarmes econòmiques que pretén condicionar o fins i tot coaccionar la lliure decisió de la ciutadania catalana a les urnes d’aquest proper diumenge, aquest col·lectiu d’economistes, provinents del món acadèmic, empresarial i financer del país, fem pública la declaració següent:

Els suposats riscos o amenaces per part d’alts càrrecs d’importants d’institucions (AEB i CECA, que acullen les principals entitats financeres com CaixaBank, Santander, BBVA, Bankia, Sabadell i Popular, així com dirigents d’algunes grans empreses) no estan fonamentades, ni des d’una perspectiva econòmica i financera ni de les normes jurídiques que regulen la nostra activitat productiva i industrial.

Preocupats pel conjunt de l’economia espanyola, recriminem l’actuació de Luis María Linde com a governador del Banc d’Espanya pel seu comentari —del que ha hagut de desdir-se— sobre la possibilitat d’un “corralito” en una Catalunya independent, i no només per la seva imprudència, sinó també perquè respon a una clara motivació política i, per tant, entra en conflicte amb el seu càrrec i pot desestabilitzar tot el sistema bancari espanyol. Els banquers no han d’influenciar les decisions dels votants perquè la seva tasca és promoure l’estabilitat financera. Tot el contrari del que ha fet Linde.

Afirmem que les seves paraules són extremadament imprudents perquè assenyalen perillosament un escenari que no es correspondria a una futura República catalana ni tampoc a l’Estat espanyol que en restaria. Els “corralitos” que han succeït, dins i fora de la UE, han estat provocats per la manca de liquiditat de països sobreendeutats i amb dèficits exteriors recurrents.

Igual que es posa de manifest en la gran majoria d’estudis i informes elaborats aquests darrers temps, tant a Catalunya com en l’àmbit internacional, també per alguns autors premis Nobel d’Economia, confirmem un seguit de qüestions fonamentals:

1. Els posicionaments i declaracions dels actors del sistema financer constitueixen una intromissió en els assumptes netament polítics.
2. Sent com és el tema financer un sector sensible de l’economia, fer-li jugar un paper en política com a arma llancívola és una jugada d’alt risc per al conjunt del sistema.
3. Una Catalunya independent és viable econòmicament; ho seran les pensions, així com ho és el seu sistema financer.
4. Catalunya té encaix a la UE. El sistema financer no es veuria afectat amb la independència, ja que tenim la ciutadania europea. Som i serem sota l’empara de les institucions europees com el BCE.
5. No hi ha cap agent econòmic que tingui interès que Catalunya surti de l’euro i, per tant, en qualsevol escenari, el sistema financer de la República catalana formaria part integrant de l’euro.

En relació amb els diversos estudis i publicacions —alguns dels quals citem al final d’aquest manifest— relatius al finançament, viabilitat i solvència del nou Estat, considerem que del conjunt de treballs se’n desprèn la certesa que una Catalunya independent seria viable econòmicament i que també hi ha un ampli consens que el fet que Catalunya esdevingui un estat independent li aportaria avantatges i major benestar.

Tant els signants del present manifest com molts altres professionals de l’economia, ens hem expressat en favor que la ciutadania de Catalunya pugui decidir, lliurement i democràtica, quines volen ser les seves estructures institucionals i el seu marc de relacions amb els països veïns d’Europa. 

Convidem la ciutadania a votar lliurement el proper 27S, ja que una Catalunya independent és econòmicament viable, garantirà millor les pensions i potencialment serà més pròspera que ara, i també ho és el futur del seu sistema financer.

SIGNANTS (Llista ampliable. Relació de signants a les 10:00 h del 26/09/2015) ​

Josep	Ainaud i Escudero	Economista	Consultor
Antoni	Almirall Martin	Llicenciat	Sistema financer
Oriol	Amat i Salas	Economista	Catedratic economia financera i comptabilitat
Jordi	Angusto Zambrano	Economista	Assessor Parlament Europeu
Miquel	Argenter i Giralt	Economista	Administració pública
M. Eugènia	Bentanachs Raboso	Economista. Traductora jurada	Sistema financer
Núria	Bosch i Roca	Economista	Catedràtica d’Economia Pública UB
Lluís	Briansó Escofet	Economista	Assessor fiscal
Carles	Brugarolas Conde	Economista	Tinent Alcalde economia Ajunt. Sant Cugat
Montserrat	Caballero Gonzalez	Economista	Assessora fiscal
Arnau	Cabeza Garrido	Economista-Llicenciat ADE	Consultor
Montserrat	Caldés Santamaria	Economista	Administració pública
Imma	Camino i Qui	Economista i Actuaria	Responsable Finançament Empresarial
Manel	Carbonero Melinas	Economista	Assessor d’empreses
Manuel	Cardenya Coma	Professor Mecantil	Censor de Comptes
Francesc	Carulla Gratacós	Economista	Administració pública
Tomàs	Casanovas Martínez	Economista	Professor de Finances i Dir. Estratègica
Joan B	Casas Onteniente	Economista	Doctor en economia financera i comptab.
Francesc	Casas Selvas	Economista	Administrador
Francesc X.	Casé i Calsina	Economista	Gerent assessoria
Jordi	Cases Oliva	LLicenciat ADE	Gerent empresa
Albert	Castellanos	Economista	Professor associat UPF
Òscar	Català i Nicolás	Economista	Directiu empresa
Jacint	Clavé Saltó	Economista	Director financer
Xavier	Codina i Vicente	LLicenciat ADE	Consultor i empresari
Manel	Cruces Socasau	Economista	Exdir Gral Abertis-Autopistas Sudamérica
Xavier	Cuadras Morató	Economista	Especialista comerç internac. Professor
Alfons	Duran Pich	Llicenciat en Sociología	Analista econòmic. Empresari
Joan	Elias Boada,	Economista	Vicepresident del CEES
Èric	Esclasans CAstellet	Llicenciat Economia	Director oficina projectes multinacional
Antoni	Escribano i Pérez	Economista	Director financer
Marta	Espasa Queralt	Economista	Professora Titular d’Universitat
Enric	Espina i Vàzquez	Economista	Auditor
Roger	Fatjó Magem	Economista	Soci i mànager consultoria internacional
Jordi	Feliu Majó	Economista	Gerent Laboratori
Josep Lluís	Ferran Biera	Economista	Auditor. Consultor
Xavier	Ferrer	Economista	Politicòleg
Àlex	Furest Fernández	Economista	Cap riscos i crèdits clients. Empresa multinacional
Francesc X.	Galán i Gras	Economista	Director financer
Joan	Garcia Codina	Economista	Assessor fiscal
Anna	Garófano Nogueras	Economista	Analista Financera. Relacions internacionals
Anton	Gasol Magriñà	Economista	Especialista en economia financera
Òscar	Gassó Bargalló	LLicenciat ADE i Dret	Consultor de negoci
Xavier	Giribés i Sala	Economista	Director financer i coporatiu
Alfons	Godall Martínez	Economista	Empresari
Jordi	Goula Suriñach	Economista	Periodista
Josep Miquel	Gràcia Zapater	Economista	Exdir financer empresa multinacional
Harold	Graells Acosta	Economista	Empresari. Analista mercats financers
Modest	Guinjoan Ferré	Economista	Soci-director empresa consultora
Pere	Guinjoan Gabriel	Economista	Analista financer
Francesc	Iglesies Riumalló	Economista	Professor de la UB
Ferran	Julià i Moli	Economista	Assessor fiscal
Ton	Lladó Gomà-Camps	Economista	Consultor independent
Enric	Llarch Poyo	Economista	Administració pública
Ramon	Lloret Collell	Economista	Assessor d’empreses
Xavier	Mas i Casanova	Economista	Director General empresa
Òscar	Mascarilla Miró	Economista	Catedràtic Teoría Econòmica
Joan Maria	Mateu	Economista	Director Financer
Joan J.	Mateu Tort	Economista	Exdirector financer
Josep R.	Mayoral Quintana	Economista	Gestor
Jaume	Menéndez Fernández	Economista	Assessor fiscal
Pere	Miret Mestre	Economista	Especialista en finances i macroeconomia
Joan	Nadal Lladó	Economista	Consultor software financer
Joan Carles	Naya Ayoro	Economista	Assessor fiscal
Josep	Otero Sanz	Economista	Banquer privat European Financial Advisor
Marcel	Padrós Perejoan	Economista	Assessor Fiscal
Javier	Palacios Fenech	Economista	Especilista en management-marquèting
Joaquim	Pallarès Llorenç	Economista	Consultor
Elisenda	Paluzie i Hernández	Economista	Degana Facultat Economia i Empresa UB
Javier I.	Pardo Lavella	Economista	Analista bursàtil
Josep Manel	Parra Serra	Físic	Professor. Especialista en economia
Vicent	Pastor	Economista	Director de projectes i consultor
Josep	Pedrol Martí	Economista	Empresari
Antoni	Perelló i Cuatrecasas	Economista	Jubilat
Josep	Pérez Franco	Economista	Empresari
Jaume	Pérez Santos	Economista	Auditor
Miquel	Puig Raposo	Economista	Consultor
Frederic	Ràfols Barrufet	Economista	Consultor
César C.	Ramón Manchón	Economista	Empresari.
Josep Maria	Ramonjoan Torrents	LLicenciat ADE	European Finantial Advisor
Xavier	Ramos Vallespí	LLicenciat ADE	Assessor financer
Manel	Riera Güell	Economista	Administrador Concursal
Francesc X.	Riera Raurell	Economista	Assessor fiscal
Josep Maria	Riu i Vila	Economista	Consultor financer
Carlos	Roca Lluís	Economista	Tècnic en assegurances
Ferran	Rodríguez García	Economista	Professor Econ. financera i comptablitat
Roger	Romagosa Ponce	Economista	Tècnic observatori Pimec
David	Ros Serra	Economista	Interventor d’Administració local
Adrià	Royes i Riera	Economista	Doctor.Consultor. Empresari
Montse	Rubiol i Farriol	Economista	Sistema financer
Miquel	Rubirola i Torrent	Economista	Jubilat
Lluís	Rueda i Sarasola	Economista	Sistema financer
Albert	Sagués Cuxart	Economista	Assessor fiscal i professor associat UPF
Francesc	Salat i Agramunt	Economista	Assessor d`Inversions
Agustí	Sánchez Pascual	Economista	Consultor d’empreses
Jordi	Sanmartí Vilamala	LLicenciat ADE	Assessor d’emprees
Esteve	Sarroca Punsola	Economista	Director banca d’empresa
Miquel Àngel	Sirera Escuer	Economista	Empresari i Consultor
Llorenç	Sotorres Bartoli	Economista	Secretari Gral centre hospitalari
Jordi	Tondo Estruch	Economista	Controller i consultor d’empreses
Isidre	Tort Molins	Economista	Director financer
Ramon	Tremosa i Balcells	Economista	Professor Teoria econòmica
Francesc	Tura	Tècnic tributari	Assessor d’empreses
Lluís	Verbon Cruells	LLicenciat ADE	Consultor d’empreses
Josep Maria	Vázquez Zacarías	Economista	Consultor d’empreses i entitats públiques

Referències

El Pressupost de les Administracions públiques a Catalunya. 2015.

Els resultats de la balança fiscal de Catalunya amb el sector públic central l’any 2011.

Comissió d’ Economia Catalana. O. Amat, N. Bosch, A. Castells, X. Cuadras, M. Espasa, R. Fatjó, J. Galí, A. Gasol, F. Granell, M. Guinjoan, À. Hermosilla, O. Martínez, V. Pastor, J. Pedrol, M. Puig, F. Raventós, D. Ros, X. Segura (2014) Economia de Catalunya. Preguntes i respostes sobre l’impacte econòmic de la independència. Col·legi d’Economistes de Catalunya. Profit editorial, Barcelona.

Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN) (2014) Llibre Blanc de la Transició Nacional de Catalunya, Barcelona.

Paluzie, E. (2010) «The costs and benefits of staying together: The Catalan case in Spain», a Bosch et al., pàg. 357-370.

Alesina, A. i Spolaore, E. (2003) The Size of Nations, The MIT Press, Cambridge.

Guinjoan, M. i Cuadras, X. (2011) Sense Espanya. Balanç econòmic de la independència. Pòrtic, Barcelona.

Financial Times Group. (2013) FDI into Western Europe, FDI Markets.

Galí, J. (2013) Estat propi i euro, Col·lectiu Wilson (blog), (19 de març).

Elias, Joan i Mateu, Joan Maria (2015)  Aproximació al risc sobirà d’un estat català.

Bosch, N. i Espasa, M. (2012) Viabilitat de Catalunya com a Estat. Anàlisi de la Hisenda pública. Institut d’Economia de Barcelona. Universitat de Barcelona. Barcelona.

Departament d’Economia i Coneixement (2012) Balança de Catalunya amb la Unió Europea, Generalitat de Catalunya, mimeo.

Generalitat de Catalunya (2012) «Resultats de la balança fiscal de Catalunya amb el sector públic central 2006-2009». Departament d’Economia i Coneixement, Barcelona (març).

Ministerio de Economía y Hacienda (2008) Las balanzas fiscales de las CC. AA. españolas con las Administraciones Públicas centrales 2005, Madrid (juliol).

Cambra de Barcelona (2014) El Sector empresarial a Catalunya i Espanya. Impacte econòmic de diferents escenaris polítics. Document de treball.

Cambra de Barcelona (2014) El sector públic a Catalunya i Espanya – Impacte econòmic de diferents escenaris polítics (març).

Planas, Ivan (2015) El superàvit del Sector Públic Català al 2015. Col. Barcelona.

Un nou any que ens fa més vells amb molts canvis a la vista

Exhaurit l’any 2014, només ens queda l’experiència i un agredolç record d’aquest període. Han passat moltes coses durant els 365 dies del 2014, molt més enllà de totes les previstes, perquè la realitat sempre supera la ficció, i fins i tot la lògica del pensament racional. Ara vindran els inventaris que publicaran els mitjans de comunicació, uns resums d’allò que es considera més importants, i veurem un reguitzell d’esdeveniments bons i dolents, més d’aquests últimes que de bons.

Si ens fixem en la política i l’economia, tot el que ha passat, tant en 2014 com en els anteriors anys, han deixat la ciutadania capficada plenament dins la crisi, amb unes perspectives de sortir-ne no massa clares, o encara pitjor, de no sortir-ne a curt o mig termini. I com sabem, a llarg termini tots morts com deia Keynes. Els pocs drets laborals que hi resten són com un paper de fumar, l’empobriment d’una gran part de la classe mitjana és més que evident, la pobresa profunda no para de créixer, l’atur és monstruós i el Deute Públic no para d’augmentar. Aquest nou any 2015 pot ser de grans canvis polítics. M’arrisco una mica i dic que serà de debò de grans canvis polítics. L’empipament de la ciutadania envers els partits governants, i en general envers tots els partits clàssics que han compartit poder, els situa en la corda fluixa en el futur. Podríem incloure a uns quants països europeus en aquesta circumstància, però en tenim prou amb Espanya, perquè tal vegada la situació és força més visible i predictible, després de Grècia, esclar.

Al petit país veí nostre, Andorra, es probable que hi hagi eleccions a primers de mars amb canvis previsibles de majories. Malgrat les discrepàncies, per ara, entre Mas i Junqueras, tot fa pensar que el president Mas no trigarà en convocar els comicis anticipats per al Parlament de Catalunya, els quals es podrien celebrar abans de les municipals. Cas de guanyar les plebiscitàries catalanes els partits independentistes, el mandat del govern i del Parlament seria de transició cap a la independència. No hi ha cap mena de dubte de com el canvi seria de transcendental. Després vindran les eleccions municipals i algunes autonòmiques. Amb la irrupció de Podemos/Podem, el desgast del PP, per la irritació que produeix, i el descrèdit del PSOE, els canvis estan assegurats, i només es manté el dubte sobre la seua magnitud. De tota manera, la fugida del bipartidisme ja és un fet. Com quedaran els Ajuntament més importats de tot l’Estat? I com de minvades o inexistents quedaran les majories absolutes del PP a les Comunitats Autònomes que ara manté? Si ens fixem en les Comunitats de l’àrea mediterrània, tots els presidents i governs actuals estan en perill seriós de perdre o disminuir força la seua representació. Què serà de Maria Fernanda Rudi, Alberto Fabra, José Ramón Bauzà…? El ventall polític resultant de totes les eleccions és des d’ara tan apassionant com gairebé impossible de preveure per la seua predictible complexitat.

Ultrapassarà la realitat les previsions? Les nits electorals seran del tot entretingudes i molt decebedores per als que ara governen. Tot hi sigui pel bé de la majoria. Sigui com sigui, de ben segur que al final del 2015 serem un any més vells. Més enllà dels canvis esperats, una cosa tinc prou clara, governi qui governi a Madrid, la concepció centralista i patrimonial de l’Estat està prou assegurada. El “café para todos” s’aigualeix dia rere dia.

Muriel Casals sobre la independència de Catalunya, mirada econòmica

Si teniu una estona i voleu escoltar la conferència de Muriel Casals, presidenta d’Omnium Cultural, tindreu una visió econòmica moderada, però ferma i força acurada d’una possible independència de Catalunya. També és interessant el col·loqui posterior. Aquesta conferència va estar organitzada per l’entitat Catalunya Societat Civil –no confongueu amb l’espanyolista Societat Civil Catalana– el 18 de novembre al Cercle del Liceu de Barcelona.

Entreu aquí