The rest is noise (2009), llibre d’Alex Ross, a Werner

 

 

“Onsevulla que estiguem el que sentim és fonamentalment soroll. Quan l’ignorem, ens pertorba. Quan l’escoltem, ens resulta fascinant”.  John Cage

El passat 14 d’octubre, al loft del carrer de les Moles de Werner (Barcelona), el professor Carlos Calderón hi va obrir el curs, diguem-ne la temporada de xerrades 2017-18, amb la primera part –tres capítols– del llibre The rest is noise (2009) de l’americà Alex Ross, traduït al castellà com El ruido eterno. En el cas d’una traducció al català ben bé podria ser La resta és soroll.

Un llibre que narra l’apassionant història del segle XX a través de la música. Aquesta és la història del segle XX a través de la seva música, des de la Viena d’abans de la Primera Guerra Mundial fins al París dels anys 20; des de l’Alemanya de Hitler o la Unió Soviètica de Stalin al Nova York dels anys 60. Transportant els lectors pel laberint del so modern, Alex Ross ens descobreix les connexions entre els esdeveniments més importants i els compositors més influents, homes que es van rebel·lar contra el culte al passat clàssic, van lluitar contra la indiferència del gran públic i van desafiar els dictadors. Alex Ross ha escrit un llibre imprescindible sobre un temps fascinant, caòtic i sorollós.

Per a ningú és un secret que el segle XX és un període de transformacions: materials, de llenguatge, de tècniques i estètica. Una sola paraula sembla guiar-lo: la llibertat, fins i tot, la llibertat per posar-se (i trencar) les seves pròpies regles. En aquest sentit el ja cèlebre llibre d’Alex Ross, “The rest is noise” ha estat una autèntica guia d’aquest procés i les seves ja moltes edicions en diversos idiomes i l’acollida de públic i crítica, el col·loquen ara mateix en un setial de capçalera i de referència insalvable, com es diu al fulletó de presentació de la xerrada.

Dels cinc continguts programàtics de les xerrades, el primer, el del dia 14 tractà de:

  1. 1900-1933 (tres capítols del llibre)
  2. L’Edat d’Or: Strauss (Salomé), Mahler i la fi de segle
  3. Doctor Faust: Schoenberg, Debussy i l’atonalitat
  4. Dansa de la Terra: La Consagració, el folk, el jazz

No hi ha cap dubte que la lectura del llibre és força complexa si es vol  extraure el màxim de plaer i informació del llibre, tot i que, amb l’amena descripció, comentaris, talls musicals, i referències de Carlos Calderón, la futura lectura esdevé un terreny planer i desbrossat. Com va dir el professor, amb referència als tres capítols del llibre: explorar els límits de la tradició i com conviure amb els gegants del passat i formar joves transgressors –plaer debussyà, exploració schonbergniana i barbàrie stranvinskyana– pot està a l’abast d’un gran nombre de persones.

Tocades les dotze no faltà l’habitual copa de cava servida pel mateix Vicenç Vigara i ajudants. Un mantí més de plaer i amistat. I un servidor, amb la càmera a les mans, els ulls a la pantalla i l’oïda a les paraules i la música.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Strauss’ Salome: Dance of the seven veils

Arnold Schoenberg: Piano Concerto op. 42 (Excerpt)

Igor Stravinsky “The Rite of Spring”

 

 

Anuncis

Dues pioneres: Maria Carbó i Palmira Jaquetti

jaquetti1

Palmira Jaquetti

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 14 d’octubre del 2017)

Van ser de les primeres dones, o les primeres del tot, que van recollir cançons populars al nostre país. Palmira Jaquetti, en compañía del seu marit Enric d’Aoust, va investigar el 1929 per la Ribagorça d’Aneto a Gavarret i hi va tornar el 1931 en companyía de Maria Carbó, per fer recerca aleshores de Sant Orenç al Pont de Montanyana: 14 viles i viletes en total. Treballaven per a l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya fundada el 1921 que animava el mecenes Rafael Patxot i que es proposava de recollir i publicar com més materials cançonístics millor de tots els Països Catalans. Carbó i Jaquetti no ho tingueren gaire fàcil, tot i que disposaven de recomanacions per a mossens i alcaldes. Les comunicacions eren aleshores encara molt difícils a l’Alta Ribagorça i no sempre els va ser planer de llogar cavalleries per anar d’un llogaret a l’altre per camins estrets i costeruts i trobar-hi allotjament. A més la gent no estava acostumada a veure dues dones joves anant soles per indrets solitaris, i se’n malfiaven o fins les arribaren a amenaçar de mala manera. No defalliren i aconseguiren d’aplegar un bon feix de cançons: Palmira, musicòloga, posava en solfa la tonada, i Maria en recollia la lletra. Gràcies al dietari de Palmira podem seguir el dia a dia de la seua activitat cançonística ribagorçana amb tot detall  i amb la vivesa, la poesia i l’entusiasme que hi posaven. El dietari es troba a les pàgines 13-79 del volum XI i a les 125-177 del XIV de Obra del Cançoner Popular de Catalunya. Materials  publicats a Barcelona el 2001 i el 2004 respectivament. Una bona tria dels materials aplegats són en aquests mateixos volums.  La resta es poden consultar a Barcelona i a Montserrat. La recepció al nostre país de la faena de Maria Carbó i Palmira Jaquetti ha estat gairebé inexistent fins als tots recents treballs de la professora Josefina Roma. Malgrat que les dues pioneres havien rebut l’encàrrec de recollir cançons catalanes, no ha faltat sorprenentment qui les ha criticades per no haver-ne recollit de castellanes.

Artur Quintana

La 9a de Mahler a Werner

 

El passat dissabte, a les 10,30 h com sempre,  al loft de Werner començà la xerrada-audició, diguem-ne millor, la conferència de Carlos Calderón sobre la Novena de Mahler, última simfonia acabada del mestre. Només ens resta per acabar el cicle Mahler Maps, la inacabada desena. Estem a punt de tancar la porta d’aquest gran viatge musical de paisatges sonors inabastables del mestre alemany. Repetirem el de sempre, ha estat una gran idea de Carlos Calderón tot el projecte per la seva innovació, didactisme, eficàcia i entreteniment.

Molt breument intentarem condensar en unes línies part de les paraules del professor Calderón: la Novena Simfonia de Gustav Mahler va ser escrita entre els anys 1908 i 1909, període en el qual Mahler havia patit les tres grans tragèdies dels seus últims anys: la mort de la seva filla gran, la seva dimissió –mig forçada, mig motivada per ell mateix– i el descobriment de una greu lesió cardíaca que el 1911 li posaria la fi a la seva vida, després de les conseqüents derivacions en una endocarditis infecciosa. No oblidem pas, per poder entendre el seu estat sentimental, el fet d’haver-se assabentat de la relació que la seva dona Alma mantenia amb l’arquitecte Walter Gropius. Atesos tots aquest fets no ens ha d’estranyar que la 9a Simfonia sembla com a recoberta amb una gran capa mortuòria a més d’altres característiques, esclar, inherents a la personalitat de Malher. És una simfonia estranya i enigmàtica, un acomiadament que a estones intenta dissimular i en altres el mostra tan palès com pot. Gairebé sempre al límit de la tonalitat amb llarguíssims períodes de calma (la calma mahleriana), però també passatges d’excitació, acords dissonants, aletejos i delirants crescendos, però en tot temps amb insinuacions del tema principal.

Per a l’audició va triar la versió de Claudio Abbado i la Lucerne Festival Orchestra. Al rostre del mestre Abbado s’hi dibuixen indeleblement els efectes de la greu infermetat del seu estómac. Podeu veure un trailer aquí  de la versió esmentada. També podeu escoltar el silenci d’Abbado en el Adagio  i part del Rondo de Medici TV.

L’obra consta de quatre moviments:

I. Andante comodo. D’una cançó de bressol passa a un himne solemne. Fluïdesa, apassionament, seguides d’una mena de ritual funerari i en acabar, un tot molt lent i “morendo”

II. En el tempo d’un confortable länder. Un tempo de länder molt lent. Calidesa en la melodia sense aplacar lo grotesc. Més länder amb lentitud i la vulgaritat d’un vals. Tot sense presa acabant amb unes rialles demoníaques. Contrafagot i “piccolo” tanquen l’aquelarre.

III. Rondo-burlesc força decidit. D’un frenètic toc de trompeta, trombons i cornos cap a una tempesta i una altra, ve una relaxació idíl·lica. A cops de platerets apareix el”motiu de la vida”. D’allò més triomfal al sentimentalisme, i de la calma a un gran crescendo. Un crit burlesc dóna entrada al “motiu de la vida” i la fúria orquestral es desbrida i un colpeix rítmic tanca el temps.

IV. Adagio. Molt lent i fins i tot retingut. D’una calma sonora a un obscur motiu. Primer el corno, després l’arpa donen pas al “tema”. El diàleg dels violins i els cel·los se’n va cap una harmonia complexa fregant l’atolinalitat. Una coda d’“adagíssimo”, “pianissimo” amb sentiment íntim i un esmorteïment inacabable. I “el silenci que segueix a la música” de Claudio Abbado.

Podeu escoltar una versió completa des de la Sala Santa Cecília de Roma de Claudio Abbado  i la Gustav Mahler Jugendorchester.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Beethoven integral al Palau

D’ençà del 12 de març ha tingut lloc al Palau de la Música de Barcelona l’esdevinement mundial, consistent en la direcció, per part del veneçolà Gustavo Dudamel de les nou simfonies de Beethoven amb la Orquesta Sinfónica Simón Bolívar de Veneçuela. El diumenge, dia 12, la número 1 i 2; per la tarda la 3 i la 4; el dilluns 13, la 5 i la 6; el dimarts, la 7 i la 8; i finalment la 9 el dimecres. Tots els dies, totes les localitats exhaurides, i un èxit també total. La crítica molt favorable ha estat unànime. No vaig comptar els minuts d’aplaudiments, tot i que van ser moltíssims. Si escolteu la 9a, la Coral, fixeu-vos-hi al final de l’enregistrament.

Si voleu escoltar i veure gratuïtament totes les sessions, durant tres mesos gratuït, entreu al següent link: http://www.medici.tv

Beethoven a Werner (segona part)

Dissabte 11 de març, lluïa el sol a Barcelona. La plaça de Catalunya era, com sempre,  un formigueig de turistes. Molt a prop, el loft de Werner, a dos quarts d’onze, s’omplia de gom a gom, més de seixanta persones. El Professor Calderón començava molt puntualment la xerrada, la segona part del programa sobre Beethoven, les simfonies 5, 6, 7, 8 i 9. Hi era  molt present entre els assistents que al dia següent al Palau de la Música començava l’integral Beethoven –les 9 simfonies– pel jove director veneçolà, Gustavo Dudamel amb l’Orquestra Simón Bolivar, un esdeveniment a nivell mundial. Tres hores no són gaire temps per analitzar les 5 últimes simfonies de Beethoven, tot i que Carlos Calderón va fer una acurada síntesi i anàlisi d’aquestes, molt especialment de la cinquena, la sisena i la novena. I ens parlà també amb humor del desgavell de l’estança on escrivia el geni: llibres de música disseminats pels racons, restes d’un sopar fred, ampolles destapades, l’esborrany d’un nou quartet, restes d’esmorzar, fulls gargotejats a sobre del piano, esbossos d’una simfonia grandiosa en embrió, cartes d’amics i de negocis, un tros de pa amb formatge, salsitxes de Verona … . També ens va fer cinc cèntims de la poca correspondència amorosa que obtingué Beethoven de les dones de l’aristocràcia vienesa, de l’època quan li rondava pel cap el suïcidi, i com ho va superar: només la música el va poder salvar.

Entre els anys 1804 i 1808 Beethoven va compondre les simfonies nº 4, 5 i 6.  Tan aviat acabada la composició de l’Heroica, Beethoven va emprendre la composició d’una altra simfonia de gran volada. Aquest nou projecte l’interrompé l’any 1806 per crear la quarta simfonia. Degut a la composició d’aquesta simfonia,  la composició de la 5a hi va quedar en suspens durant més de 2 anys, entre el 1805 i el 1807.

En quant a la 5a simfonia val a dir en principi que el motiu de les quatre notes amb el que comença, potser el més conegut popularment, pren una funció generadora que hi mou la resta del moviment i gairebé tots els quatre moviments: Allegro con brio, Andante con moto, Allegro –com Scherzo introduït per Beethoven– i Allegro presto. Em permetrà el lector introduir una vivència personal envers la cinquena simfonia: l’any 1994 vaig assistir al Palau a la interpretació d’aquesta simfonia per l’Orchestra Revolucionaire et Romantique, dirigida per John Eliot Gardiner que es va enregistrar en directe per a formar part de “ Beethoven 9 Symphonies” del segell Archiv.

La Sisena anomenada “Pastoral”, va ser acabada per Bethoven el 1808.  En la seva estrena va rebre el subtítol “Records de la vida campestre”. Composta de cinc moviments, encara que els tres últims es toquen sense pausa: I) Despertar d’alegres sentiments, II) Escena al rierol, III) Alegre reunió de camperols, IV) Llampecs i tempesta, i V) Himne dels ramaders. Acció de gràcies després de la tempesta. Un dia passejant per la vall de Heilegenstadt li confessà a Schinler, referint-se a una determinada escena: “Aquí he escrit l’escena, a la vora del rierol, i les guatlles, els oriols, els rossinyols i els cucuts l’han compost amb mi”.

La 9a, acabada a principis del 1824, és una de les obres més transcendentals i, en alguns fragments també més popular. El seu últim moviment, on incorpora una part de l’Ode an die Freude (Oda a l’Alegria) de Schiller, va ser molt innovador per l’època i va marcar un canvi decisiu en el món simfònic, introduint-hi el cant coral a la simfonia. Com sabem és l’himne de la Unió Europea. Els seus quatre moviments s’anomenen molt sintèticament com la Desesperació, la Farsa, la Tendresa i l’Alegria. No cal dir que Carlos Calderón va parlar també de la 7a i la 8a.

El professor Calderón va acompanyar, les seves amenes i interessants explicacions amb opinions i actuacions de grans directors d’orquestra com Leonard Bernstein, Herbert von Karajan, John Eliot Gardiner, Michel Tilson Thomas, Carlos Kleiber, etc.

Acabo aquestes línies després d’un dia, 12 de març,  ple de Beethoven. Al Palau de la Música de Barcelona: al matí les simfonies 1a i 2a, a la tarda la xerrada de Carlos Calderón al Petit Palau i més tard les simfonies 3a i 4a. I totes elles de l’experimentada i encertada mà de Gustavo Dudamel i els joves músics de la Simón Bolivar, una orquestra homogènia i vitalista que ho donà tot, i excel·lentment, en cadascuna de les actuacions. Els aplaudiments i els “bravos”retronaren molts minuts al Palau. I demà i passat demà i el dimecres, més encara. Bona nit!

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

La 5a simfonia

Gardiner: https://www.youtube.com/watch?v=zk01dTrEtRc

Von Karajan: https://www.youtube.com/watch?v=9aDEq3u5huA

Carlos Kleiber, Filar. de Viena (1er moviment):

https://www.youtube.com/watch?v=pMHVVeZmm4I

Dudamel: https://www.youtube.com/watch?v=msolhqi-PC0

 

La 6a

Von Karajan i la Berliner: https://www.youtube.com/watch?v=YCkc-t9cneQ

Bernstein: https://www.youtube.com/watch?v=U6LyEz4pCAk

Gardiner: https://www.youtube.com/watch?v=bg-gLhGxpV8

 

La 9a

Dudamel: https://www.youtube.com/watch?v=5gDcLlEDUnQ

Bernstein: https://www.youtube.com/watch?v=IInG5nY_wrU

Beethoven: el naixement de l’heroi (I) a Werner

beethoven

En el marc de l’extraordinari esdeveniment de la Integral de les Simfonia de Beethoven dirigides per Gustavo Dudamel a celebrar al Palau de las Música el mes de març, el professor Juan Carlos Calderón ha preparat un parell de xerrades prèvies, abans de reprendre el cicle Mahler Maps, síntesi o reestructuració de les que ha donat i donarà al Palau en breu :

La primera d’elles ha tingut lloc el 18 de febrer,  Beethoven I: el naixement de l’heroi. De la simfonia manheinniana al naixement de la Simfonia “Heroica”

Deixant per al dia 11 de març Beethoven II: auge i caiguda de l’heroi. Del drama de la 5a Simfonia al cant alegre a la humanitat.

Un cop saldats els deutes amb el gran simfonista Beethoven reprendrà el seu major epígon: el gran simfonista Mahler i les seves últimes composicions, La Cançó de la Terra, la 9a i la 10a. simfonies) el que permetrà albirar el panorama de continuïtat històrica i artística de la més gran música simfònica, mai abans creada, als assidus assistents a les xerrades del professor Calderón a l’espai Werner, que amb tanta il·lusió cedeix i planifica Vicenç Viguera.

La xerrada del 18 de febrer ha començat amb un breus comentaris sobre la infantesa del geni: el 1770, Luding van Beethoven va néixer a Bonn al si d’una humil família d’origen flamenc. El mot “van” no és pas un signe de noblesa. Va viure humilment prop del Rin. El jove Beethoven, pels motius que fos, no va ser un alumne massa aplicat. Als 17 anys escapà de la pressió familiar marxant a Viena on coneix a Mozart. Molt aviat van morir els seus pares, la mare inesperadament i el pare alcohòlic. Cal destacar per a entendre la seva formació musical i general, els papers dels protectors que va tenir. Als 24 anys publicà la seva primera obra (opus nº 1).

Abans d’entrar en l’obra del mestre, Carlos Calderón ens va fer cinc cèntims sobre l’evolució musical en general fins arribar a la simfonia: passant per Monteverdi (1660), Gabrielli (1615) fins quan esdevé exclusivament instrumental. Després Scarlatti (1687), i 1773 Bach, Haydn i Mozart, sense oblidar-nos esclar de l’escola de Manheinn

El 1792, Beethoven viatja per segona vegada a Viena, on rep lliçons de Haydn, mantenint una relació amb molts d’embolics. El 1800 escriu la primera simfonia (opus 21) i la segona el 1801 (opus 36). I és en aquest últim any quan confessa al seu millor amic la seva progressiva sordesa que el turmentarà la resta de la seva vida. Tal vegada per això i alguns altres complexes o problemes personals va passar pel seu cap la idea del suïcidi. “Només l’art m’ha salvat” va escriure.

Gairebé la meitat de la xerrada, Carlos Calderón la va dedicar a la tercera simfonia “la Heroica”, dedicada a Bonaparte. Però, realment és Napoleó Bonaparte el protagonista? No és un reflex del mite de Prometeu? I si fos l’heroi el mateix Beethoven? Dels quatre temps va triar el segon, “La Marxa fúnebre”, adagio assai,  per l’audició comentada, resseguint la versió de Dudamel dirigint l’Orquesta Sinfónica Simón Bolivar de Venezuela. Si voleu escoltar una versió de la tercera simfonia de Dudamel i l’Orquesta Sinfónica Juvenil Simón Bolivar entreu aquí:

https://www.youtube.com/watch?v=WRNq2qj05q4captura-de-pantalla-2017-02-19-08-50-42

A la sortida, gairebé les dues de la tarda,
a la Plaça Catalunya
hi arribava la gent
i el blau ocupava el cel,
preludi de la gran manifestació de la tarda

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

La 8ª de Mahler a Werner

sym8ticket400

Bitllet de l’estrena de la 8ª Simfonia

El dissabte 19 de novembre al loft de Werner, continuant amb la presentació de totes les simfonies de Malher  i seguint el projecte “Malher Maps” del professor Juan Carlos Calderón, vam arribar a la 8ª, Simfonia dels mil, sobrenom que es va inventar l’empresari Emil Gutman per l’exigència de l’enorme quantitat  d’instruments i cantants per interpretar-la. Mahler no va acceptar de bon grat aquest apel·latiu. Composta aquesta obra coral per excel·lència durant l’estiu de 1906, va ser l’última que va poder estrenar en vida, a Munic, el setembre del 1910. Una estrena que va gaudir d’una bona crítica i d’un èxit de públic, possiblement atret per les expectatives de l’espectacularitat de la presentació. Sembla que tot el pessimisme que havia marcat les anteriors obres, el va voler canviar per la sempiterna confiança en el esperit humà. Contràriament als terminis –al voltant de dos anys– que necessitava per escriure Malher les simfonies precedents, aquesta 8ª la va compondre només en un estiu. De la seva estrena Alma Mahler escriguí: “L‘assaig final va provocar fervoroses mostres d’entusiasme, però això no va ser res comparat amb la pròpia interpretació. Tota l’audiència es va posar dempeus quan Mahler va pujar a la seva posició del pòdium. El silenci colpidor que va seguir va ser el més impressionant signe d’homenatge que un artista pot rebre … llavors Mahler, aquest diví dimoni …”

No vull deixar passar una línia més sense dir que, al meu entendre,  Carlos Calderón es va bolcar en l’anàlisi minuciós i profund de tota aquesta 8ª Simfonia d’una manera molt especial, demostrant la seva ben positiva valoració i gust per l’obra mahleriana. No cal dir que tot això va ser possible pel gran coneixement que va demostrar d’aquella. A estones li podia tant el gaudi d’escoltar-la i explicar-la que li era força difícil posar fre a les seues, espontànies en tant que encertades i precises, explicacions. Per a tots els que assistim a aquestes tan il·lustratives xerrades, un matí d’un dissabte dona la sensació de molts, molts plens de música.

Tornant a l’obra, com va recordar Carlos Calderón, en trobar-se Mahler  per casualitat amb l’himne Veni Creator, va tenir una visió sobtada de l’obra al complet: “Vaig veure la peça sencera immediatament davant els meus ulls i només vaig haver d’escriure-la com si em fos dictada” Dues notes escrites per Mahler el juny del 2006 fan pensar que tenia prevista una estructura de quatre temps, així: 1. Himne, Veni Creator, 2. Scherzo, 3. Adagio, Caritas i 3. Himne, “El naixement d’Eros”, o uns altres quatre temps lleugerament canviats. Pels comentaris de Mahler es fa palès  que l’esquema en quatre moviments va durar relativament poc, Aviat el reemplaçaria només per dos moviments:

  1. Himne “Veni Creator Spiritu. Allegro impetuoso.
  2. Escena final de “Faust” de J. W. Goethe.

La simfonia està dedicada a la seva estimada dona, Alma Maria.

Resumint molt podríem dir que la primera part de la Simfonia posa música a l’himne llatí medieval, propi de la Pentecosta, “Veni, Creator Spiritus”, atribuït a Raban Mau, abat de Fuda, i que dura al voltant de mitja hora. La melodia està interpretada fonamentalment pels cors. Té una part de gran complexitat i l’estructura es correspon bàsicament amb la forma de sonata.  La segona part d’una hora, basada en l’última part del Faust de Goethe, és una barreja de cantata, oratori i tres moviments de simfonia, que flueixen sense pausa de l’un a l’altre. El començament és una llarga introducció instrumental (el més llarg passatge instrumental de tota la Simfonia), que comprèn parts en tempo d’Adagio i de Scherzo. Passant pels barrancs, selves i penyals de soledat, s’arriba als cants dels anacoretes, al Pater Staticus i al Pater Profundus. Continua amb els nens benaurats, un grup de veus blanques (àngels joves i perfectes) i després la invocació del Doctor Marianus i un cor de penitents (Margarida, Maria Magdalena, la Dona Samaritana, més nens benaurats fins l’aparició de la Mater Gloriosa. I al final un cor místic i una gran explosió orquestral. Si no és una òpera se li sembla molt.

Per a Mahler és la millor de les seves obres. Qualsevol explicació és sobrera, el millor que es pot fer és escoltar-la, disposat a la dolça expressió mística, la calidesa i la potència  de les veus i els impactes corals i orquestrals.

La versió que va utilitzar Carlos Calderón per l’audició va ser la de Christoph Eschenbach que podeu veure i escoltar aquí: http://www.christoph-eschenbach.com/mahler/index.php?m=8&q=

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Altres versions:

https://www.youtube.com/watch?v=NYl7govYtKc

https://www.youtube.com/watch?v=NSYEOLwVfU8

https://www.youtube.com/watch?v=O5n4TbNMq1Q

https://www.youtube.com/watch?v=sgEvco07TWw

https://www.youtube.com/watch?v=SFl0wx34qC4

https://www.youtube.com/watch?v=Z8fR5K-g5Ko