Jotes i olives

A ran de l’espectable “Entre oliveres” que va tenir lloc el 25 de setembre a la Torrocella d’Alcanyís, en Germán Celma de la Codonyera  –un dels actuants de l’acte, com el seu pare, José Antonio, i la seua germana, Elsa, i molts més– ha publicat un vídeo musical i fotogràfic, “Jotes i olives”(1), i amb més explicacions al seu blog  “Ramp’al cul”. I tot en català de la Codonyera. Tot seguit teniu els links:

Entreu a: https:

//www.youtube.com/watch?v=ify1DH6z9fI

https://sites.google.com/view/rampalcul/arreglos-tradicionals/jotes-i-olives

(1) Del llibre Davall d’una olivera de J. M. Gràcia

Transformats per Beethoven

En aquest 2020, l’Any Beethoven, 250 aniversari del seu naixement, el professor Juan Carlos Calderón ha preparat un cicle de xerrades per a dibuixar una gran panoràmica sobre la vida i obra del gran músic, que anirà presentant al loft de Werner Música sucessivament a partir d’ara. El passat dissabte dia 8 va tenir lloc la primera xerrada, seguida per un públic habitual i entregat al savoir faire del professor Calderón.

 “Un catàleg de Simfonies capaces d’explicar l’ésser humà, una constel·lació de composicions que es relacionen entre si i amb el món, un punt i a part en la concepció de l’artista, el públic, i una manera d’entendre la música i una societat. Invocat per grans personatges de la història, règims polítics i generacions de melòmans, Beethoven ha estat i és un motor de transformació que encara vibra”.

1ª Xerrada. Pressionar el món i els seus classicismes: adéu a la perruca i el gerro rococó

“Després d’assimilar l’equilibrat món haydenesc i mozartià, un jove sembla que vol tocar els nassos de la història de la música. Però no és sinó als trenta anys quan Beethoven es llança, definitivament, des de les primeres notes de la seva Primera Simfonia a aquesta tasca. I també amb les de la Segona i ni parlar de les dues bufetades sonores que la Tercera ens donen perquè acabem amb les pudoroses reverències divuitesques. Els minuets han quedat transformats en veloços scherzos; les brusquedats, els accents i els sforzandos poden contrastar-se amb l’elegància i delicadesa, però ja sabem, estem jugant en una nova dimensió. La forma s’expandeix i la Tercera es fa un gegant. L’Heroi ha arribat”. Aquestes breus línies són la síntesi programàtica, de la 1ª xerrada del professor Calderón.

Començà amb el classicisme (moda rococó) de François Couperin i Ch. M. Talleyrand que va escriure “qui no va viure abans de 1789 no va conèixer la dolçor de la vida”. I de Monteverdi (1607), Gabrielli (1615), H. Schutz (1647) i  Scarlatti (1721). Es va detenir una bona estona en la Orquestra de Mannhein (1747-1777), de la qual Schubert va escriure “Cap orquestra del món es pot comparar en quant a la interpretació. El seu forte és un tro, el seu crescendo una cascada, el seu diminuendo un riu cristal·lí murmurant a  la llunyania, i el seu piano un buf primaveral. Beethoven va beure en aquestes fonts, però amb la Primera Simfonia les abandonà esglaonadament, però estrepitosament. El gerro rococó va esdevenir un veritable trencadís.

L’any 1770 o 1772 va néixer el nen Ludwig a Bonn, on rep les primeres lliçons de música del seu pare, rèprobe i explotador. El 1778 ja va presentà al seu fill públicament. Va tenir un rest de mestres i al 1783 publicà la seva primera composició. El 1784, va a Viena on és contractat com a organista de la cort per Maximilià Francesc, elector de Colònia on romangué fins el 87, any que va conèixer Mozart. Aquest mateix any ha de tornar a casa per la mort de la seva mare. Un parell d’anys més tard entra en contacte amb la Universitat, i després de la mort de l’Emperador Josep II torna a Viena i rep classes de Haydn. En les biografies el descriuen com “era maldestre en la seva aparença i desmanyotat. Els seus moviments no tenien gràcia ni destresa. Però la seva improvisació musical no podia ser més brillant i sorprenent en qualsevol reunió de societat. En certs moments de les seves interpretacions podia fins i tot fer plorar els assistents”. Del 1794 al 1799 escriu 3 trios, 8 sonates, la sonata Patètica para piano i el Septimino i 6 quartets. El professor Calderón va dedicar força estona a glossar la forma sonata i les tonalitats musicals.

Sembla que entre el 1795 i 1800 escriu la Primera Simfonia que interpreta públicament aquest últim any. Trenca el gerro rococó clàssic, tot i que resta algun pedaç gros encara.

La Segona Simfonia escrita entre el 1801 i 1802, dona un pas més en quan a trencadissa, però encara es manté algun trosset  de vell estil, malgrat això, la crítica va veure excentricitats. La sordesa li anava progressant.

La Tercera Simfonia entrarà a formar part de la pròxima Xerrada. Com sempre un plaer d’escoltar a Carlos Calderón.

Simfonia Primera: https://www.youtube.com/watch?v=vm60y5IDU_Q

A Werner: “Cantabile, la veu de la seva física a la metafísica”

Al loft de Werner el passat dissabte 14 de desembre, el professor Calderón, i com una part de les xerrades dedicades a l’òpera, va dissertar amb la professionalitat i amenitat que el caracteritza sobre la veu i tot allò que representa en el terreny musical. I així va fer honor a allò que deia al full de la convocatòria “La conferència té el propòsit de recol·locar les coses al seu lloc, en altres paraules, un “back to basics”, una cosa que mai està de més en el marc de l’art i la música. Tot aficionat a l’òpera sap que el cant és una activitat complexa que involucra un aspecte físic que requereix una preparació àrdua per a aquest instrument –l’aparell fonador– la naturalesa del qual és difícil d’aprendre i aprehendre. Amb abundants exemples audiovisuals és possible comprendre i calibrar la difícil tasca en la qual s’involucren els cantants d’òpera. Tot i així, allò no és tot. La veu no és única i com és sabut, es ramifica en incomptables classificacions i no menys abundants adjectius. Des de la gravetat a la lleugeresa, la veu discorre per representar l’igualment  variat món de les emocions. I amb això, entrem en terrenys metafísics on l’explicació requereix tot el aparell estètic que al llarg de la història les societats han anat desenvolupant per respondre a la simple pregunta, per què això em commou? Així doncs, de la matèria a la idea, de l’organisme a l’artifici, de la física a la metafísica el cant apel·la a la nostra raó i els nostres sentits com cap altre instrument pot fer i descobreix allà, en aquesta trobada de lògica raonada i emotivitat inefable, el veritable gaudi.

Començà el professor Calderón a descriure el aparell fonador humà com el sistema del cos humà capaç de produir o reproduir el so i amplificar-lo, aparell d’igual origen fisiològic que el respiratori però ben diferenciat per la seva finalitat. De l’aparell fonador humà sorgeix de forma natural el crit i quan vol significar alguna cosa el crit símbol, el qual es divideix en la parla i el cant. Aquest, de manera simplificada, potser no impostat, cant popular –folk i pop– i impostat o líric –òpera, lied, etc.–, més emfàticament denominat art.

La personalitat del cant la conformen:
el registre (extensió i tessitura),
el mordent (timbrades, no timbrades),
el volum (petites i grans),
el gruix (gruixudes i primes),
el vibrato (correcte, caprí, oscil·lant, cansat),

De la veu, va emfatitzar, es pot qualificar la gravetat –qualitat cavernosa– i la lleugeresa, i enmig un gran ventall d’esglaonades diferències com : el lirisme lleuger, el lirisme dramàtic, etc. No mancà en aquest desenvolupament l’inventari exhaustiu i matisat de les veus de baix, baríton tenor, contratenor, contralt, mezzosoprano, soprano, amb les seves subclasificacions.

Sobre l’impuls del cant va respondre a les preguntes. Per què i per a què cantem?: per emocionar, per comunicar, per simbolitzar, per imitar, per aparellar-nos,.. . i a la inversa, per què i per a què escoltem cantar?

Un munt d’exemples audiovisuals, música i veus, van arrodonir tota la xerrada constatant paraules i  teoria amb amenitat i gaudi a vessar. Vam escoltar les veus de Montserrat Caballé, Hipólito Lázaro, Renata Tebaldi, Teresa Berganza, Maria Callas, Alfredo Kraus, Plácido Domingo, Luciano Pavarotti y Cecilia Bartoli entre altres.

De igual forma que havia començat la xerrada, va mantenir el fil conductor i va arribar a la fi. La cita que va fer de The art of playing on the violin de Francesco Geminiani ens serveix de colofó: “La intenció de la música és, no només agradar a l’oïda sinó expressar sentiments, colpejar la imaginació, influir en la ment i dirigir les passions. L’art de tocar el violí consisteix a donar-li a aquest instrument un to que d’alguna manera rivalitzi amb la més perfecta veu humana”.

En alguna part he llegit que ara “la frontera entre física i metafísica ja no marca el confí de la ciència, sinó que discorre pel bell mig del territori científic mateix” Serà així per la música?

Molts aplaudiments a Juan Carlos Calderón. Gràcies a Vicenç Viguera per l’organització i la copa de cava gens metafísica.

Leonard Bernstein a Werner (III)

El passat 27 d’abril va concloure el cicle de tres conferències del professor Juan Carlos Calderón sobre “Leonard Bernstein: eclecticisme a tres bandes” a l’establiment Werner Música, regentat per Vicenç Viguera. Recordem tot seguit l’objectiu i contingut de les tres sessions:

“Es compleixen 100 anys del naixement de qui, per alguns, va ser el Mozart del segle XX. Leonard Bernstein va ser una personalitat multifacètica, inquieta, vital i activa que va enlluernar en molts àmbits. El professor Carlos Calderón intentarà mostrar aquesta huracanada vida musical a l’entorn de tres facetes: el creador, l’intèrpret i el comunicador. Totes tres, interconnectades en un autèntic teixit cultural que no deixa indiferent. La seva capacitat de mesclar tot allò que la seva agitada vida li oferia és la seva característica principal. L’etimologia ho explica: “eclèctic” és “el que escull”, doncs Bernstein escollia i l’encertava.

1a sessió (16 de febrer): El creador. Des que va entrar un piano a casa seva, Leonard Bernstein no va parar de compondre i d’investigar. Les seves primeres obres ja mostren un estil que no pot sinó denominar-se “eclecticisme”. En la seva obra escoltem traces de les escoles i avantguardes europees però, alhora, jazz, ritmes llatins i tot allò que li servís a la seva proposta estètica. No obstant, des de la seriositat de la seva Serenata per a violí fins als aclaparadors ritmes de West Side Story, Bernstein mai no va deixar de ser original.

2a sessió (16 de març): L’intèrpret. En la seva doble faceta de pianista i director, Bernstein va furgar en el gruix del repertori tant europeu com americà. Pianista insigne, va tocar i dirigir des del teclat, des de Mozart fins a Gershwin. Un cop al podi, exclusivament, les seves versions s’han tornat antològiques, i les seves interpretacions, malgrat ser fidels a la partitura, sempre tenen un segell propi, ja sigui per la mescla de curiosos tempi lents com per les seves exageracions hiperbòliques.

3a sessió (27 d’abril): El comunicador. Si assumim que la música no és només un art sinó també un llenguatge, comprendre’l significa alguna cosa més que simplement gaudir-ne. Des del seu primer programa per a televisió, Omnibus, fins a les seves últimes aparicions en vídeo, Bernstein va desplegar sempre una imaginació i capacitat per comunicar el detall i la profunditat de la música utilitzant tot tipus de recursos. Tot oient es deixa guiar amb seguretat i amenitat sota la seva eloqüència i tot conferenciant té en ell un mestre.”

No cal dir que en totes i cadascuna de les xerrades el professor Calderón van acomplir sobradament amb mestria i amenitat els objectius previstos d’allò que s’anunciava. Les dues hores emprades en cada sessió ens van semblar molt curtes, massa curtes. Si hi sumem la copa de cava de la pausa i els comentaris entre els assistents és difícil imaginar una altra dedicació millor d’un matí del dissabte per als amants de la música.

En la faceta de comunicador de Bernstein, el professor Calderón no deixà d’emfatitzar sobre l’eclecticisme del mestre, tant o més que en les facetes de creador i d’intèrpret.

A tall d’exemples esmentarem alguns punts que va desenvolupar Carlos Calderón: Bernstein es vantava de conèixer Mahler millor que ningú. Les intervencions de Bernstein a la televisió eren exquisidament preparades. El gran èxit de la Oda a la Llibertat (simfonia núm. 9 de Beethoven) a Berlin, televisada a més de 20 països, on va reunir músics dels EEUU, Rússia, França, Gran Bretanya, i veus d’infants i adults. Bernstein sempre va ser un comunicador; comparava els mots aprendre en alemany “lernen” amb el mot “lehren” que vol dir ensenyar. Els programes de TV els va centrar en la 5ª de Beethoven, Introducció a la música moderna, El món del jazz, La música de Bach, L’Art de dirigir i Allò que fa gran l’òpera.

Una part de la conferència la va dedicar al pensament i definicions de Bernstein i així tenim els capítols de la música i el seu significat, la fidelitat en la interpretació, la música com a llenguatge, la dessacralització de la música, els joves executants, els compositors, etc. Bernstein concebia la música com a moltes coses, però al final sempre és amor, i la música clàssica com la música exacta. No va mancar la aplicació de conceptes de McLuhan i Chomsky per explicar Bernstein i el seu pensament.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

Bernstein. El creador (I)

1. 

Desprès d’uns pocs mesos sense seguir les jornades musicals sabatines del professor Juan Carlos Calderón a Werner Música, emprenc novament l’agradable tasca de comentar i mostrar les fotos d’una nova sessió. He de dir que el motiu de la manca d’assistència per part meva a les jornades dels dos últims mesos no ha esta altra que el trobar-me fora de Barcelona i viatjant per altres terres.

El passat dissabte 16 de febrer a les 10,30 hores, com sempre, Carlos Calderón encetà un nou cicle de xerrades sobre el mestre Leonard Bernstein amb el títol general de “Leonard Bernstein: eclecticisme a tres bandes”

Al fulletó de presentació de les tres sessions en les quals el professor Calderón desenvoluparà el tema, es sintetitza complidament l’abast de les xerrades així: “Cent anys es van complir del naixement de qui, per a alguns, va ser el músic més complet del segle XX. Leonard Bernstein va ser una personalitat polifacètica, inquieta, vital i activa que hi va enlluernar en molts camps. El prof. Calderón intentarà donar compte d’aquesta huracanada vida musical al voltant de tres facetes: el creador, l’intèrpret i el comunicador. Totes tres  interconnectades en un autèntic teixit cultural que. no deixa indiferent. Els seus interessos mai van cessar i la seva capacitat de barrejar tot el que la seva agitada vida li oferia, és la seva característica principal. La etimologia ho explica, “eclèctic” és el que tria. Doncs, Bernstein, triava i encertava”

De l’amena i enrriquidora xerrada del professor Calderón destaquem i resumim: Leonard Bernstein va nàixer a Lawrence (Massachusetts) el 25 d’agost de 1918, en una família jueva benestant. Cap cosa feia presagiar la gran carrera musical del jove Leonard, o Louis fins el setze anys. El seu pare, Sam Bernstein, era un home de negocis, i inicialment va oposar-se a la carrera musical del seu fill. L’arribada al domicili familiar d’un piano i l’oportunitat d’escoltar un recital de piano van esperonar el seu interès per la música. Va decidir començar a estudiar piano, sent encara molt jove, a les escoles Garrison i Boston Latin, havent-hi de pagar-se les classes ell mateix, davant de la negativa del seu pare. A la Universitat de Harvard va estudiar música amb Walter Piston, i continuà perfeccionant-se al Curtis Institute of Music de Filadèlfia. Va tenir, entre altres professors, l’alemany Richart Stoehr, també va estudiar piano amb Isabella Vergenova i Heinrich Gebhard.

Es va casar amb Felicia Montealegre –amb la qual tingué dos fills– després d’una anterior vida sexual promíscua.

Com a compositor, des de la seriositat de la seva Serenata per a Violí fins als aclaparadors ritmes de West Side Story, Berstein mai deixà de ser original. Va compondre tres simfonies, dues òperes, cinc musicals i nombroses altres peces. Cal destacar com a obres més exitoses els musicals On the Town, West Side Story, l’opereta Candide i l’original Mass, sense oblidar-nos de la Sonata per a Clarinet i Piano i les simfonies Jeremiah i Kaddish.

Com ja hem comentat al principi, la característica fonamental de l’obra de Bernstein és el seu eclecticisme a tres bandes –compositor, intèrpret i comunicador. Carlos Calderón troba una metàfora del procés de captació de ritmes i gèneres per descriure l’eclecticisme de Bernstein: és com l’ambre, resina fossilitzada, on han quedat atrapats insectes i restes de tota mena que han donat lloc a una pedra preciosa: ritme llatí, text llegit, banda rock, cantates blues, guitarra acústica, cantant rock, percussió, dodecafonisme, cors, ritmes orff, anglès, seqüències Beethoven, ritmes Stravinsky, jazz-scat, triple canon, cinta magnetofònica, cors de carrer, banda musical, danses orientals, cors de nens, orquestra simfònica, hebreu. I tot es fa Bernstein i bona música.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

West Side History-Cool: https://www.youtube.com/watch?v=wugWGhItaQA&list=RDk19YZKdKI60&index=8

Candide Overture: https://www.youtube.com/watch?v=422-yb8TXj8&list=RDNkhM2S4vh30&index=6

Mass. BBC Proms: https://www.youtube.com/watch?v=9tjsKzhpSwE

Aspectes de Wagner

(Lectures expandides: a propòsit de la col·lecció musical ACANTILADO”

El passat dissabte 20 d’octubre vam reprendre el cicle de xerrades del professor Calderón a Werner Música amb la lectura expandida del llibre Aspectes de Wagner de Bryan Magee. Res millor per explicar el “per què” i el “com” del sistema de lectura expandida que utilitza Carlos Calderón, és allò que ha escrit al respecte: “Un llibre conté un univers. A les seves pàgines es recullen experiències, coneixement i reflexió que ens obren portes, sovint de manera suggerent, i ens conviden a explorar. De la seva lectura sorgeixen associacions, ocurrències i idees i amb les quals la necessitat de contrastar-les, ni que sigui per allargar en el temps aquest moment de gaudi profund que les epifanies ens regalen: un títol ens porta a un altre, del llibre passem a l’enregistrament musical, d’allà en ocasions a una pàgina web, a un vídeo, a una entrevista, de manera que expandim la lectura i convertim el llibre en un prisma, interminable i deliciós.”

La resposta a preguntes com: perquè Wagner i la seva música fan el que fan? Per què el músic ha provocat sentiments tan intensos i apassionats? van ser els “leitmotiv” de la xerrada. En tant que ben albirats, ens aproparem tan com puguem a aquests sentiments, tot i que romandran inabastables, com digué Carlos Calderón.

El filòsof Bryan Magee –amant de la música–“ha fet la proesa d’incloure més reflexió sobre Wagner en una mica més de 100 pàgines que molts dels autors que han gastat una vida …” segons els experts. El professor Calderón va fer una molt documentada passejada per aquest breu llibre que dóna per a tant. Agafant cadascun dels capítols del llibre,

• La teoria de l’òpera de Wagner
• Jueus: no menys en la música
• El culte a Wagner
• La influència de Wagner
• La interpretació de Wagner
• Wagner com música

desenvolupà la expandida lectura que pretenia, suggerent, entretinguda i crítica en alguns aspectes marginals, però no menys interessants. La influència del mestre alemany ha estat cabdal en músics, poetes, novel·listes, pintors, filòsofs i polítics del segle XX i de temps recents.

El “per què” i el “per a què” van ser les preguntes del professor Calderón amb les quals inicià i desenvolupà el contingut de tots els capítols.

L’enregistrament The ring without words de Lorin Mazel, utilitzat en la xerrada, és un bon exemple de l’expandida lectura del recomanable llibre Aspectes de Wagner de Bryan Magee.

 

 

 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Última xerrada sobre “El soroll etern ” a Werner

El Soroll etern: les 5 fronteres difuses del segle

El dissabte 26 de maig, lluïa el sol a la Plaça Catalunya, plena de turistes, i al loft de Werner el professor Juan Carlos Calderón va cloure, amb molt d’èxit, el cicle de xerrades musicals sobre el llibre traduït al castellà com El ruido eterno d’Alex Ross. Aquesta cinquena xerrada, capítols 13 i 14 del llibre, “Les fronteres difuses”: dels maximalismes de Messiaen fins els minimalismes d’Adams, mitjançant una lectura expandida amb tota l’amplitud que proporciona la tècnica multimèdia (àudios, vídeos, aplicacions interactives…), ben adobada amb els corresponents comentaris  i exemples, ens va fer gaudir dues llargues hores del matí primaveral.

Llarga és la llista dels compositors contemporanis, als quals va fer esment Carlos Calderón: Schomberg, Varese, Boulez, Cage, Shostakovich…; i a les seves obres anomenades negres com Nit transfigurada de Schomberg, Wozzeck i Lulu de Berg, Quatuor pour de fin du temps de Messiaen, La Sacre du printemps d’Stravinski, Lady Macbeth de Shostakovich, Peter Grimes de Britten i altres. I més encara, el catastrofisme –la història com a justificació– amb Treno per les víctima de Hiroshima de K. Penderecki i la natura de Messiaen amb Dialogue d’oiseaux i De canyons aux étoiles. I per arrodonir, un parell o tres més de compositors, dins de l’avantguarda dels 60: Stockhausen, Kagel i Ligeti amb Artikulation. Les principals característiques d’aquesta llaga llista s’hi poden centrar, en uns o en altres, en la llibertat, l’estètica del collage, l’estètica del ready-made, l’estètica conceptual, l’estètica del soroll i l’atzar.

Deixant enrere el maximalisme sorgeix el minimalisme amb les seves característiques de llibertat, improvisació, espontaneïtat, estructures repetides, fórmules rítmiques, harmonia sostinguda, canvis mínims, etc. Destacà Carlos Calderón com a representants, Cage, Morton, Feldman, Terry Riley, Stey Reich i Philips Glass. A la pregunta, i després què?: apareixen S. Gubaidulina, A. Part i John Adams, el minimalista extrem, però amb l’òpera Nixon in China.

En alguna part he llegit unes línies que em serveixen per condensar tot el que ens va explicar tan encertadament Juan Carlos Calderón sobre el llibre El soroll etern. Escoltar el segle XX a través de la seva música. “És un llibre imprescindible per a tots aquells lectors que vulguin descobrir tota l’evolució que ha experimentat la música i les seves sonoritats al llarg dels últims cent anys i que, malauradament, ha quedat massa temps a l’oblit. Aquest és un bon moment i una bona forma de fer memòria i posar en valor el nostre passat musical més recent.”

Per acabar, no vull oblidar-me de les espectaculars columnes acústiques que s’estrenaven en el loft, les italianes SIGMA ACOUSTIC MAAT CLASICCA i el corresponent equip d’amplificació. De tot plegat, parlar de preus pot semblar irreverent i “irrellevant” si a l’altre plat de la balança no hi col·loquem l’elegància, l’exquisidesa i la música.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

Òmnium presenta “Espills trencats” a Sabadell

Organitzat per Òmnium de Sabadell, el divendres 25 de maig es va presentar a l’Espai Foc Ventura de Sabadell el llibre Espills trencats de Màrio Sasot, obra guanyadora del premi Guillem Nicolau 2017 del Govern d’Aragó. Després d’unes breus paraules de benvinguda per part del propietari del magnífic espai cultural –uns antics forns i obrador de ceràmica–, Josep Boltaina, coordinador de l’acte, com a dirigent d’Òmnium Cultural de Sabadell i soci d’ASCUMA, obrí l’acte glossant l’autor d’Espills trencats, Màrio Sasot, la seva obra i la trajectòria professional, agraint tant a aquest, com autor de l’obra que es presentava i component del Duo Recapte, com a Toni Bengochea, l’altre membre del grup.

Màrio Sasot presentà la seva obra: “Espills trencats és la crònica personal –reflex de fragments de vida–, d’un noi amb inquietuds, fill d’una família de Saidí establerta a Saragossa. Ressegueix els anys de formació del protagonista, la primera joventut, l’estada a Finlàndia, el servei militar a Jaca, els anys d’activisme polític a Saragossa i l’etapa d’activisme social, polític i cultural a Santa Coloma de Gramenet, uns anys que el marcaren intensament a molts nivells, sense trencar mai els lligams amb el Saidí natal. Les correries d’Andreu, el protagonista, reflecteixen al mateix temps els darrers anys del franquisme i els primers temps de la Transició”.

Tot seguit la mestria del Duo Recapte va queda ben palesa en les seves interpretacions, com ja ens tenen acostumats. Toni Bengochea, amb la seva performance d’entrada en escena captà l’atenció del públic i la mantingué fins el final amb interpretacions tan estudiades com ben realitzades. Les cordes de la bandúrria de Màrio Sasot vibraren amb nitidesa i harmonia. Van interpretar poemes de Desideri Lombarte. Hèctor Moret i Anton Abad entre altres, acomboiats amb músiques de J. S. Bach, Lluís Llach, de música de jotes populars i del propi Màrio Sasot.

En finalitzar l’acte, tot molt ben organitzat, els assistents trobaren força bones les pastes del Matarranya (Valljunquera) i el vi de nous.

Màrio Sasot signà un bon munt de llibres. Nascut a Saidí (Baix Cinca. Osca) el 1951, llicenciat en Filologia Romànica i en Ciencies de la Informació, catedràtic de Llengua i Literatura Castellanes  a l’IES Andalàn, corresponsal de la Vanguardia a l’Aragó, director de Temps de Franja més de 10 anus i activista cultural.

El Duo Recapte és grup musical amb molta experiència, format per Antoni Bengochea (veu) i Màrio Sasot (bandúrria). El recapte era antigament un àpat molt comú a les comarques de la Franja, fet amb una gran varietat d’ingredients, molt de temps, dedicació i paciència, i que és tot un compendi de saviesa popular.

Actuació Duo Recapte: https://www.youtube.com/watch?v=09D1q5HKp6c

Actuació Duo Recapte 2: https://www.youtube.com/watch?v=TeS1pHz03Js

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Josep Miquel Gràcia

Brendel a Werner

Alfred Brendel: De l’A a la Z d’un pianista.

Amb la intenció de contrastar el pianisme de Gould amb un altre artista de la seva talla (i abans de tancar el cicle d’“El Soroll Etern”), el professor Calderón havia preparat la xerrada dedicada al llibre De l’A a la Z de un pianista escrit per Alfred Brendel . El pianista austríac-txec és l’antípoda de Gould (tal com el mateix Brendel diu) però no per això ens deixa indiferents. La seva ponderada barreja d’aplom i virtuosisme, la seva combinació d’apassionada intensitat, la seva curiosa fusió de serietat i humor el converteixen en un dels grans pianistes del segle XX. A través de les seves superbes execucions i les no menys interessants conferències podrem calibrar el seu mestratge com a intel·lectual i artista i per què no … comparar aquests dos grans.  ¿Gould? ¿Brendel? Se’ns fa difícil … Sempre surt guanyant el piano. (De la presentació de la xerrada). Com tantes vegades hem comentat, l’exposició i presentació de Juan Carlos Calderón va vessar les expectatives dels assistents.

Alfred Brendel va néixer el 5 de gener de 1931 a Vízmberk, República Txec en una família no vinculada a la música. Quan tenia 6 anys es va traslladar al Zagreb i més tard a Graz, on va viure durant gran part de la segona Guerra Mundial. Cap al final d’aquesta, quan tenia 14 anys, va ser enviat a Iugoslàvia a cavar trinxeres. Tanmateix, va sofrir congelaments i va haver de ser traslladat a un hospital. Al llarg de la seva infantesa, va rebre ocasionalment lliçons de piano, però de manera informal. Després de la guerra, Brendel va compondre algunes obres musicals i va continuar tocant el piano i dedicant-se a la pintura. Tanmateix, mai va rebre lliçons de piano formals, i tot i que va assistir a classes amb Edwin Fischer i Eduard Erdmann, és en gran mesura autodidacte. Brendel va donar el seu primer recital de piano a Graz quan tenia 17 anys. Aquestes són les primeres passes de Brendel  (De la Viquipèdia).

El matí del dia 21 d’abril al loft de Werner vam gaudir  de la conferencia multimèdia de Carlos Calderón sobre l’esmentat llibre  De la A a la Z de un pianista d’Alfred Brendel, de l’Editorial Quaderns Crema. Un llibre, com ben encertadament es proclama en el seu subtítol, per als amants del piano, tot i que qualsevol lector pot gaudir-ne de la seva lectura.

Com el llibre està estructurat en forma de diccionari, índex inclòs, no és pas fàcil aprofundir com d’habitut en el seu contingut, per la qual cosa Juan Carlos Calderón el va glossar mitjançant una lectura expandida i utilitzant el procés d’un concert. I així ens parlà del contingut –tria de la música– , dels autors de la música, de l’estructura del programa, de les qualitats del concert… . Amb relació a l’artista, donant per feta la necessitat d’un bon instrument, ens va destacar la tria d’una bona edició original de les peces, la bona tècnica, el treball concentrat, l’ambició, la paciència i el escoltar-se a si mateix, sense oblidar-se’n envers la interpretació, de la unitat, la profunditat, la continuïtat, l’equilibri i inclús l’humor. Tot embolcallat, com sol fer l’amic Carlos Calderón, amb ben triats talls d’audicions com a exemples i referències històriques i personals del intèrpret i l’autor.

Un acte arrodonit per l’habitual  copa de cava a la mà i converses entre uns amics que ens uneix la música. L’atzar o una decisió “digital” va fer que el llibre que es rifava em toqués a mi. Gràcies!

Entrevista a Brendel: https://elpais.com/cultura/2013/11/05/actualidad/1383683046_540097.html

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

El Cant de la Sibil.la

Aquest Nadal he assistit, amb companys matarranyencs, a una esplèndida representació del Cant de la Sibil·la precedint la Missa del Gall a la Catedral del Mar de Barcelona plena a vessar. El Cant de la Sibil·la és un drama litúrgic de melodia gregoriana que pren origen en textos dels primers anys del cristianisme, on els profetes de l’Antic i del Nou Testament i alguns gentils, entre els quals la sibil·la Eritrea, són cridats a declarar l’arribada del Crist. És documentat per tota l’Europa Occidental des del segle X. La Sibil·la és representada per un sagalet vestit de donzella, modernament també per una sagala o una dona, que amb una espasa a la mà anuncia el Judici Final. A la nostra Corona es representà en llatí des del segle XI: Jaca i Ripoll; del XIV són les primeres versions en romànic (català). El Concili Tridentí (1565) les va prohibir, i només s’ha mantingut justament a la nostra Corona, a Mallorca i l’Alguer. A altres territoris no s’ha recuperat fins a la segona meitat del segle passat, però amb empenta: 17 localitats a Catalunya, a Maó i 8 del País Valencià, sorprenentment allà ja que les representacions són en català i és sabut que les jerarquies eclesiàstiques valencianes s’han mostrat en moltíssims casos ben poc respectuoses amb la llengua del fidels. Al nostre país no s’ha recuperat enlloc, malgrat que fins a Trento s‘hi celebrava. Només s’ha cantat algun cop en llatí jaquès, i en català al Matarranya, però cap església no ho fa regularment. És per això que Plácido Serrano, que n’ha editat un CD seguint un manuscrit llatí jaquès, s’exclama: Por qué el Canto de la Sibila […] no se incorpora a los acontecimientos anuales, en este caso la Navidad, de igual manera que se incluye a los calendarios de actividades de Mallorca, Valencia o Cataluña? Tenim versions del Cant en català i aragonès, i encara que no en tinguéssem en castellà, molts poetes ens en podrien fer. Només cal proposar-s’ho i tindrem Cant de la Sibil·la en català a la Franja, i en altres indrets en aragonès i en castellà.
Artur Quintana