Última xerrada sobre “El soroll etern ” a Werner

El Soroll etern: les 5 fronteres difuses del segle

El dissabte 26 de maig, lluïa el sol a la Plaça Catalunya, plena de turistes, i al loft de Werner el professor Juan Carlos Calderón va cloure, amb molt d’èxit, el cicle de xerrades musicals sobre el llibre traduït al castellà com El ruido eterno d’Alex Ross. Aquesta cinquena xerrada, capítols 13 i 14 del llibre, “Les fronteres difuses”: dels maximalismes de Messiaen fins els minimalismes d’Adams, mitjançant una lectura expandida amb tota l’amplitud que proporciona la tècnica multimèdia (àudios, vídeos, aplicacions interactives…), ben adobada amb els corresponents comentaris  i exemples, ens va fer gaudir dues llargues hores del matí primaveral.

Llarga és la llista dels compositors contemporanis, als quals va fer esment Carlos Calderón: Schomberg, Varese, Boulez, Cage, Shostakovich…; i a les seves obres anomenades negres com Nit transfigurada de Schomberg, Wozzeck i Lulu de Berg, Quatuor pour de fin du temps de Messiaen, La Sacre du printemps d’Stravinski, Lady Macbeth de Shostakovich, Peter Grimes de Britten i altres. I més encara, el catastrofisme –la història com a justificació– amb Treno per les víctima de Hiroshima de K. Penderecki i la natura de Messiaen amb Dialogue d’oiseaux i De canyons aux étoiles. I per arrodonir, un parell o tres més de compositors, dins de l’avantguarda dels 60: Stockhausen, Kagel i Ligeti amb Artikulation. Les principals característiques d’aquesta llaga llista s’hi poden centrar, en uns o en altres, en la llibertat, l’estètica del collage, l’estètica del ready-made, l’estètica conceptual, l’estètica del soroll i l’atzar.

Deixant enrere el maximalisme sorgeix el minimalisme amb les seves característiques de llibertat, improvisació, espontaneïtat, estructures repetides, fórmules rítmiques, harmonia sostinguda, canvis mínims, etc. Destacà Carlos Calderón com a representants, Cage, Morton, Feldman, Terry Riley, Stey Reich i Philips Glass. A la pregunta, i després què?: apareixen S. Gubaidulina, A. Part i John Adams, el minimalista extrem, però amb l’òpera Nixon in China.

En alguna part he llegit unes línies que em serveixen per condensar tot el que ens va explicar tan encertadament Juan Carlos Calderón sobre el llibre El soroll etern. Escoltar el segle XX a través de la seva música. “És un llibre imprescindible per a tots aquells lectors que vulguin descobrir tota l’evolució que ha experimentat la música i les seves sonoritats al llarg dels últims cent anys i que, malauradament, ha quedat massa temps a l’oblit. Aquest és un bon moment i una bona forma de fer memòria i posar en valor el nostre passat musical més recent.”

Per acabar, no vull oblidar-me de les espectaculars columnes acústiques que s’estrenaven en el loft, les italianes SIGMA ACOUSTIC MAAT CLASICCA i el corresponent equip d’amplificació. De tot plegat, parlar de preus pot semblar irreverent i “irrellevant” si a l’altre plat de la balança no hi col·loquem l’elegància, l’exquisidesa i la música.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

Anuncis

Òmnium presenta “Espills trencats” a Sabadell

Organitzat per Òmnium de Sabadell, el divendres 25 de maig es va presentar a l’Espai Foc Ventura de Sabadell el llibre Espills trencats de Màrio Sasot, obra guanyadora del premi Guillem Nicolau 2017 del Govern d’Aragó. Després d’unes breus paraules de benvinguda per part del propietari del magnífic espai cultural –uns antics forns i obrador de ceràmica–, Josep Boltaina, coordinador de l’acte, com a dirigent d’Òmnium Cultural de Sabadell i soci d’ASCUMA, obrí l’acte glossant l’autor d’Espills trencats, Màrio Sasot, la seva obra i la trajectòria professional, agraint tant a aquest, com autor de l’obra que es presentava i component del Duo Recapte, com a Toni Bengochea, l’altre membre del grup.

Màrio Sasot presentà la seva obra: “Espills trencats és la crònica personal –reflex de fragments de vida–, d’un noi amb inquietuds, fill d’una família de Saidí establerta a Saragossa. Ressegueix els anys de formació del protagonista, la primera joventut, l’estada a Finlàndia, el servei militar a Jaca, els anys d’activisme polític a Saragossa i l’etapa d’activisme social, polític i cultural a Santa Coloma de Gramenet, uns anys que el marcaren intensament a molts nivells, sense trencar mai els lligams amb el Saidí natal. Les correries d’Andreu, el protagonista, reflecteixen al mateix temps els darrers anys del franquisme i els primers temps de la Transició”.

Tot seguit la mestria del Duo Recapte va queda ben palesa en les seves interpretacions, com ja ens tenen acostumats. Toni Bengochea, amb la seva performance d’entrada en escena captà l’atenció del públic i la mantingué fins el final amb interpretacions tan estudiades com ben realitzades. Les cordes de la bandúrria de Màrio Sasot vibraren amb nitidesa i harmonia. Van interpretar poemes de Desideri Lombarte. Hèctor Moret i Anton Abad entre altres, acomboiats amb músiques de J. S. Bach, Lluís Llach, de música de jotes populars i del propi Màrio Sasot.

En finalitzar l’acte, tot molt ben organitzat, els assistents trobaren força bones les pastes del Matarranya (Valljunquera) i el vi de nous.

Màrio Sasot signà un bon munt de llibres. Nascut a Saidí (Baix Cinca. Osca) el 1951, llicenciat en Filologia Romànica i en Ciencies de la Informació, catedràtic de Llengua i Literatura Castellanes  a l’IES Andalàn, corresponsal de la Vanguardia a l’Aragó, director de Temps de Franja més de 10 anus i activista cultural.

El Duo Recapte és grup musical amb molta experiència, format per Antoni Bengochea (veu) i Màrio Sasot (bandúrria). El recapte era antigament un àpat molt comú a les comarques de la Franja, fet amb una gran varietat d’ingredients, molt de temps, dedicació i paciència, i que és tot un compendi de saviesa popular.

Actuació Duo Recapte: https://www.youtube.com/watch?v=09D1q5HKp6c

Actuació Duo Recapte 2: https://www.youtube.com/watch?v=TeS1pHz03Js

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Josep Miquel Gràcia

Brendel a Werner

Alfred Brendel: De l’A a la Z d’un pianista.

Amb la intenció de contrastar el pianisme de Gould amb un altre artista de la seva talla (i abans de tancar el cicle d’“El Soroll Etern”), el professor Calderón havia preparat la xerrada dedicada al llibre De l’A a la Z de un pianista escrit per Alfred Brendel . El pianista austríac-txec és l’antípoda de Gould (tal com el mateix Brendel diu) però no per això ens deixa indiferents. La seva ponderada barreja d’aplom i virtuosisme, la seva combinació d’apassionada intensitat, la seva curiosa fusió de serietat i humor el converteixen en un dels grans pianistes del segle XX. A través de les seves superbes execucions i les no menys interessants conferències podrem calibrar el seu mestratge com a intel·lectual i artista i per què no … comparar aquests dos grans.  ¿Gould? ¿Brendel? Se’ns fa difícil … Sempre surt guanyant el piano. (De la presentació de la xerrada). Com tantes vegades hem comentat, l’exposició i presentació de Juan Carlos Calderón va vessar les expectatives dels assistents.

Alfred Brendel va néixer el 5 de gener de 1931 a Vízmberk, República Txec en una família no vinculada a la música. Quan tenia 6 anys es va traslladar al Zagreb i més tard a Graz, on va viure durant gran part de la segona Guerra Mundial. Cap al final d’aquesta, quan tenia 14 anys, va ser enviat a Iugoslàvia a cavar trinxeres. Tanmateix, va sofrir congelaments i va haver de ser traslladat a un hospital. Al llarg de la seva infantesa, va rebre ocasionalment lliçons de piano, però de manera informal. Després de la guerra, Brendel va compondre algunes obres musicals i va continuar tocant el piano i dedicant-se a la pintura. Tanmateix, mai va rebre lliçons de piano formals, i tot i que va assistir a classes amb Edwin Fischer i Eduard Erdmann, és en gran mesura autodidacte. Brendel va donar el seu primer recital de piano a Graz quan tenia 17 anys. Aquestes són les primeres passes de Brendel  (De la Viquipèdia).

El matí del dia 21 d’abril al loft de Werner vam gaudir  de la conferencia multimèdia de Carlos Calderón sobre l’esmentat llibre  De la A a la Z de un pianista d’Alfred Brendel, de l’Editorial Quaderns Crema. Un llibre, com ben encertadament es proclama en el seu subtítol, per als amants del piano, tot i que qualsevol lector pot gaudir-ne de la seva lectura.

Com el llibre està estructurat en forma de diccionari, índex inclòs, no és pas fàcil aprofundir com d’habitut en el seu contingut, per la qual cosa Juan Carlos Calderón el va glossar mitjançant una lectura expandida i utilitzant el procés d’un concert. I així ens parlà del contingut –tria de la música– , dels autors de la música, de l’estructura del programa, de les qualitats del concert… . Amb relació a l’artista, donant per feta la necessitat d’un bon instrument, ens va destacar la tria d’una bona edició original de les peces, la bona tècnica, el treball concentrat, l’ambició, la paciència i el escoltar-se a si mateix, sense oblidar-se’n envers la interpretació, de la unitat, la profunditat, la continuïtat, l’equilibri i inclús l’humor. Tot embolcallat, com sol fer l’amic Carlos Calderón, amb ben triats talls d’audicions com a exemples i referències històriques i personals del intèrpret i l’autor.

Un acte arrodonit per l’habitual  copa de cava a la mà i converses entre uns amics que ens uneix la música. L’atzar o una decisió “digital” va fer que el llibre que es rifava em toqués a mi. Gràcies!

Entrevista a Brendel: https://elpais.com/cultura/2013/11/05/actualidad/1383683046_540097.html

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

El Cant de la Sibil.la

Aquest Nadal he assistit, amb companys matarranyencs, a una esplèndida representació del Cant de la Sibil·la precedint la Missa del Gall a la Catedral del Mar de Barcelona plena a vessar. El Cant de la Sibil·la és un drama litúrgic de melodia gregoriana que pren origen en textos dels primers anys del cristianisme, on els profetes de l’Antic i del Nou Testament i alguns gentils, entre els quals la sibil·la Eritrea, són cridats a declarar l’arribada del Crist. És documentat per tota l’Europa Occidental des del segle X. La Sibil·la és representada per un sagalet vestit de donzella, modernament també per una sagala o una dona, que amb una espasa a la mà anuncia el Judici Final. A la nostra Corona es representà en llatí des del segle XI: Jaca i Ripoll; del XIV són les primeres versions en romànic (català). El Concili Tridentí (1565) les va prohibir, i només s’ha mantingut justament a la nostra Corona, a Mallorca i l’Alguer. A altres territoris no s’ha recuperat fins a la segona meitat del segle passat, però amb empenta: 17 localitats a Catalunya, a Maó i 8 del País Valencià, sorprenentment allà ja que les representacions són en català i és sabut que les jerarquies eclesiàstiques valencianes s’han mostrat en moltíssims casos ben poc respectuoses amb la llengua del fidels. Al nostre país no s’ha recuperat enlloc, malgrat que fins a Trento s‘hi celebrava. Només s’ha cantat algun cop en llatí jaquès, i en català al Matarranya, però cap església no ho fa regularment. És per això que Plácido Serrano, que n’ha editat un CD seguint un manuscrit llatí jaquès, s’exclama: Por qué el Canto de la Sibila […] no se incorpora a los acontecimientos anuales, en este caso la Navidad, de igual manera que se incluye a los calendarios de actividades de Mallorca, Valencia o Cataluña? Tenim versions del Cant en català i aragonès, i encara que no en tinguéssem en castellà, molts poetes ens en podrien fer. Només cal proposar-s’ho i tindrem Cant de la Sibil·la en català a la Franja, i en altres indrets en aragonès i en castellà.
Artur Quintana

Glenn Gould a Werner

El passat dissabte 13 de gener, al loft de Werner, el Professor Calderón, deixant a banda el programa que continuarà aquest any, “El Ruido Eterno”, va fer una xerrada, hauríem de dir, documentada conferència, envers el famós pianista Glenn Gould. Ja hem comentat més d’una vegada la facilitat que té Juan Carlos Calderón d’aprofundir en els temes musicals amb mestria, qualitat i amenitat, que desperten només començar l’atenció i l’interès dels assistents. En aquesta ocasió els resultats van superar les expectatives.

El fulletó de presentació de la jornada ens fa una perfecta síntesi d’allò que va ser la conferència; “…el Prof. Calderón convida a gaudir de la sorprenent personalitat de Glenn Gould, el seu extraordinari talent interpretatiu, la seva intensitat i el seu caràcter esmunyedís han fascinat diverses generacions que van veure en l’intèrpret canadenc  un músic enlluernador i singular capaç d’inspirar tant a músics com a melòmans i lectors. L’encanteri de la seva música i el seu carisma també van captivar a Bruno Monsaingeon, que va aconseguir travar una amistat i col·laboració que es va perllongar fins a la prematura mort de l’intèrpret. En aquesta xerrada el Professor Calderón intentarà expandir, amb material multimèdia i diversos anàlisis detallades, l’excel·lent llibre que recull l’anomenat “gouldianisme” que per a molts melòmans és una autèntica quasi-religió, l’evangeli de la qual es va dictar des d’aquesta peculiar càtedra”. I així el llibre  Glenn Gould: No, no soy en absoluto un excèntrico de Bruno Monsaingeon va ser el camí que va recòrrer Juan Carlos Calderón per arribar a la interpretació “gouldiana” de The Goldberg Variations de Bach, tant singularment resumida com clarament explicada i “expandida”.

 

Creuament de mans The Goldberg Variations: https://www.youtube.com/watch?v=mtHSottBNjM

Fragment de The Goldberg Variations:

Els assistents fregaven la setantena i entre ells destacaven la presidenta de l’Associació de l’Orfeó Català – Palau de la Música Catalana, Mariona Carulla, el baríton Carlos Chausson, el tenor  Raul Giménez i el guitarrista Jaume Torrent, el cap de Marketing del Liceu, Aleix Pratdepàdua, melòmans i aficionats7 a la música en general.

No va faltar a la mitja part, al voltant de les 12, la copa de cava que ens ofereix com sempre en Vicenç Viguera. Tot l’agraïment dels assistents, al conferenciant i a l’anfitrió, va quedar ben palès al concloure l’acte.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Notes biogràfiques:

Glenn Herbert Goul (Toronto, Canadà, 25 de setembre de 1932 – 4 d’octubre de 1982), fou un pianista, compositor, escriptor, home de ràdio i realitzador. El seu primer mestre va ser el pianista xilè Alberto Guerrero. Gould és molt famós sobretot pels seus virtuosos enregistraments de les obres per a teclat de Johann Sebastian Bach. La vida i l’obra de Glenn Gould han rebut una atenció pòstuma sense precedents, fruit en gran part dels interrogants que provoca la seva personalitat excèntrica, inabastable als tòpics, envoltada de misteri, hipocondríaca i aparentment asexuada. Les seves gravacions no deixaven a ningú indiferent i també tenia detractors per fer moviments estranys mentre tocava, a més a més de taral·lejar. S’han escrit molts llibres, s’han fet pel·lícules i documentals sobre la seva figura.  El començament del seu renom internacional potser datat en la seva cèlebre gravació de les Variacions Goldberg de juny del 1955 als estudis CBS a Nova York. Va deixar les actuacions en concerts el 1964, dedicant-se a l’estudi de gravació per la resta de la seva carrera i va publicar més de 60 discs (Bach, Schönberg, Xostakóvitx…)

Glenn Gould 1/4 Goldberg Variations (HQ audio – 1981): https://www.youtube.com/watch?v=aEkXet4WX_c
Bach – Goldberg Variations LIVE / Concerto BWV 1052 (recording of the Century : Glenn Gould): https://www.youtube.com/watch?v=83ShMC4R0jQ
Glenn Gould talks about J S Bach: https://www.youtube.com/watch?v=crQ8YEUkUjg&list=RD9ZX_XCYokQo&index=2

The rest is noise (2009), llibre d’Alex Ross, a Werner

 

 

“Onsevulla que estiguem el que sentim és fonamentalment soroll. Quan l’ignorem, ens pertorba. Quan l’escoltem, ens resulta fascinant”.  John Cage

El passat 14 d’octubre, al loft del carrer de les Moles de Werner (Barcelona), el professor Carlos Calderón hi va obrir el curs, diguem-ne la temporada de xerrades 2017-18, amb la primera part –tres capítols– del llibre The rest is noise (2009) de l’americà Alex Ross, traduït al castellà com El ruido eterno. En el cas d’una traducció al català ben bé podria ser La resta és soroll.

Un llibre que narra l’apassionant història del segle XX a través de la música. Aquesta és la història del segle XX a través de la seva música, des de la Viena d’abans de la Primera Guerra Mundial fins al París dels anys 20; des de l’Alemanya de Hitler o la Unió Soviètica de Stalin al Nova York dels anys 60. Transportant els lectors pel laberint del so modern, Alex Ross ens descobreix les connexions entre els esdeveniments més importants i els compositors més influents, homes que es van rebel·lar contra el culte al passat clàssic, van lluitar contra la indiferència del gran públic i van desafiar els dictadors. Alex Ross ha escrit un llibre imprescindible sobre un temps fascinant, caòtic i sorollós.

Per a ningú és un secret que el segle XX és un període de transformacions: materials, de llenguatge, de tècniques i estètica. Una sola paraula sembla guiar-lo: la llibertat, fins i tot, la llibertat per posar-se (i trencar) les seves pròpies regles. En aquest sentit el ja cèlebre llibre d’Alex Ross, “The rest is noise” ha estat una autèntica guia d’aquest procés i les seves ja moltes edicions en diversos idiomes i l’acollida de públic i crítica, el col·loquen ara mateix en un setial de capçalera i de referència insalvable, com es diu al fulletó de presentació de la xerrada.

Dels cinc continguts programàtics de les xerrades, el primer, el del dia 14 tractà de:

  1. 1900-1933 (tres capítols del llibre)
  2. L’Edat d’Or: Strauss (Salomé), Mahler i la fi de segle
  3. Doctor Faust: Schoenberg, Debussy i l’atonalitat
  4. Dansa de la Terra: La Consagració, el folk, el jazz

No hi ha cap dubte que la lectura del llibre és força complexa si es vol  extraure el màxim de plaer i informació del llibre, tot i que, amb l’amena descripció, comentaris, talls musicals, i referències de Carlos Calderón, la futura lectura esdevé un terreny planer i desbrossat. Com va dir el professor, amb referència als tres capítols del llibre: explorar els límits de la tradició i com conviure amb els gegants del passat i formar joves transgressors –plaer debussyà, exploració schonbergniana i barbàrie stranvinskyana– pot està a l’abast d’un gran nombre de persones.

Tocades les dotze no faltà l’habitual copa de cava servida pel mateix Vicenç Vigara i ajudants. Un mantí més de plaer i amistat. I un servidor, amb la càmera a les mans, els ulls a la pantalla i l’oïda a les paraules i la música.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Strauss’ Salome: Dance of the seven veils

Arnold Schoenberg: Piano Concerto op. 42 (Excerpt)

Igor Stravinsky “The Rite of Spring”

 

 

Dues pioneres: Maria Carbó i Palmira Jaquetti

jaquetti1

Palmira Jaquetti

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 14 d’octubre del 2017)

Van ser de les primeres dones, o les primeres del tot, que van recollir cançons populars al nostre país. Palmira Jaquetti, en compañía del seu marit Enric d’Aoust, va investigar el 1929 per la Ribagorça d’Aneto a Gavarret i hi va tornar el 1931 en companyía de Maria Carbó, per fer recerca aleshores de Sant Orenç al Pont de Montanyana: 14 viles i viletes en total. Treballaven per a l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya fundada el 1921 que animava el mecenes Rafael Patxot i que es proposava de recollir i publicar com més materials cançonístics millor de tots els Països Catalans. Carbó i Jaquetti no ho tingueren gaire fàcil, tot i que disposaven de recomanacions per a mossens i alcaldes. Les comunicacions eren aleshores encara molt difícils a l’Alta Ribagorça i no sempre els va ser planer de llogar cavalleries per anar d’un llogaret a l’altre per camins estrets i costeruts i trobar-hi allotjament. A més la gent no estava acostumada a veure dues dones joves anant soles per indrets solitaris, i se’n malfiaven o fins les arribaren a amenaçar de mala manera. No defalliren i aconseguiren d’aplegar un bon feix de cançons: Palmira, musicòloga, posava en solfa la tonada, i Maria en recollia la lletra. Gràcies al dietari de Palmira podem seguir el dia a dia de la seua activitat cançonística ribagorçana amb tot detall  i amb la vivesa, la poesia i l’entusiasme que hi posaven. El dietari es troba a les pàgines 13-79 del volum XI i a les 125-177 del XIV de Obra del Cançoner Popular de Catalunya. Materials  publicats a Barcelona el 2001 i el 2004 respectivament. Una bona tria dels materials aplegats són en aquests mateixos volums.  La resta es poden consultar a Barcelona i a Montserrat. La recepció al nostre país de la faena de Maria Carbó i Palmira Jaquetti ha estat gairebé inexistent fins als tots recents treballs de la professora Josefina Roma. Malgrat que les dues pioneres havien rebut l’encàrrec de recollir cançons catalanes, no ha faltat sorprenentment qui les ha criticades per no haver-ne recollit de castellanes.

Artur Quintana