Un merescut homenatge

(Pubicat al Diario de Teruel)

Amb el títol Arredol d’a Parola. Conoxer, amar, esfender l’aragonés s’acaba de publicar per part de l’Instituto de Estudios Altoaragoneses, el Diploma de Especialización en Filología Aragonesa de la Universitat de Saragossa, la Direcció General de Política Lingüística, el nostre Govern i la Càtedra Johan Ferrández d’Heredia un volum de 472 pàgines en homenatge a dos cappares de la renaixença de la llengua aragonesa i la cultura que conforma: Francho Nagore i Jesús Vázquez, amb motiu enguany de la jubilació com a professors universitaris. Conté sengles semblances dels homenatjats i 29 articles que tracten molt majoritàriament de l’aragonès o d’aquesta llengua junt amb d’altres en 24 casos, i en cinc d’altres llengües: basc 1, català 3 i gallec 1. Les semblances i 17 articles són escrits en castellà, 7 en aragonès, 4 en català i 1 en gallec. Us en faig una breu espigolada: confio que amb els treballs de Juan Carlos Moreno Cabrera: La denominación del aragonés i de Javier Terrado Pablo: El aragonès: problemática de una lengua en época medieval, que se sumen al ja publicat El aragonés medieval de Guillermo Tomás Faci, s’haurà acabat de qualificar l’aragonès de llengua inexistent o, com a molt, d’un invent. Amb Invitación a un estudio horiométrico de la frontera lingüística de Benasque de Ramón de Andrés Díaz, si es compleix aquesta invitació, i s’estén a unes quantes viles més de la ratlla ribagorçano-lliterana, sabrem per on anem, i no ens haurem –els romanistes– de tirar-nos els plats al cap avui sí i demà també. Observeu el joc de llums i ombres de Avances, oportunidades y lìmites en el proceso de revitalización del euskera: el caso de Andoain de Patxi Baztarrika Galparsoro, i no puc deixar de citar-vos, que ens toca molt de prop, Ramon Sistac i Vicén: Per una història lingüística dels altres i d’un mateix on escriu. … aquell dia nefast, d’intolerància, d’incultura, d’intransigència i d’odi concentrat passarà a la història de la Franja com Els Fets de la Codonyera. Ja ens perdonareu que l’espai no done per més comentaris. Llegiu el volum que molt ens cal.

Artur Quintana i Font

Presentació a la Codonyera de “Lo crimen de les Torretes”

(Publicat al Diario de Teruel)

El 15 d’agost es va presentar, amb el títol de més amunt, la segona novel·la de l’escriptor i historiador codonyerenc José Ramón Molins Margelí al poliesportiu d’aqueixa vila dins el marc de les Jornades Culturals. A la novel·la és descriu la vida de quatre generacions dels Bayod, família de llauradors de  la vila matarranyenca de la Sorollera, des de la Guerra del Francès fins al 1879 poc després de la darrera Carlinada. Era un temps i un espai on per a la pagesia La idea de libertad era una palabra extraña, confusa y desconocida … Su cultura tradicional era la que le habían implantado los órganos del poder, el gobierno y la iglesia … con métodos basados en el poco diálogo, la falta de confianza, el respeto absoluto y el miedo, i on malgrat tot, i més que més els sovintejats disbarats de les elits i les inacabables carlinades, el poble pla va saber mantenir, estoicament, això sí, la continuïtat i la vida: Que remei toque més que aguantà. Molins hi descriu, amb molt de detall i intens realisme la vida pública i oculta del hòmens i les dones del clan dels Bayod, amb llurs passions i erotismes desvelats, i la cultura comunitària camperola on actuen. En la novel·la s’hi descobreixen ressons de la unamuniana Paz en la guerra, conscients, o no, per part de l’autor. Pel títol i pròleg l’obra s’anuncia com pertanyent al gènere negre, i, efectivament, al pròleg se’n donen molts detalls del lloc i data del crim i els noms de les tres persones assassinades: un pare i dos dels seus fills. Tanmateix no es reprèn la trama negra fins al final, mantenint-ne el fil amb premonicions que el lector anirà descobrint. La novel·la té 484 pàgines molt majoritàriament en castellà d’Aragó –aladre, botiguero, fiemo, descogar, … –esquitxat una miqueta de per tot en diàlegs i mots solts en català d’Aragó, aquest generalment amb grafia castellana. En l’edició han col·laborat els ajuntaments de la Canyada de Beric, la Codonyera i la Sorollera.  

Artur Quintana

Premi Franja a Tomàs Bosque

“El premi Franja corresponent a l’any 2019 vol reconèixer la trajectòria del músic i poeta Tomàs Bosque (la Codonyera, 1948). El cantautor matarranyenc, professor de música i actualment resident a Saragossa, va donar a conèixer la llengua de les nostres comarques en diversos recitals en què va participar durant la dècada dels 70, per continuar després i fins a l’actualitat conreant la poesia i l’articulisme en la premsa comarcal, sempre en defensa de la terra i de la dignitat de la llengua catalana a l’Aragó. La lírica de Bosque, de ressons populars, posa veu al paisatge natural i humà de les valls del Mesquí i del Matarranya amb la sonoritat singular del català codonyerenc.”

Llegir més: Temps de Franja: https://tempsdefranja.org/territoris/baix-cinca/premis-franja-i-galan-malgrat-la-pandemia/

Tomàs Bosque canta en el programa de TV 2 de Catalunya per a l’espai “Temps de Cançons”, l’any 1978. És un programa enregistrat a la Codonyera i una part al Matarranya: https://www.youtube.com/watch?v=0NwimYOVwP8

“A golps creixem”, canta Tomàs Bosque: https://www.youtube.com/watch?v=ExT17kbMDiU

A Saragossa 22 de gener del 2011: https://finestro.wordpress.com/2011/01/24/tomas-bosque-a-saragossa/

Centenari de Joan Bodon

(Publicat al Diario de Teruel)

Bodon nasqué en  1920 a Crespinh, a Occitània, ara fa cent anys, dels quals en va viure 55, no gaires, però prou per a convertir-se en la figura cabdal de la novel·lística occitana moderna,  amb una breu i intensa producció poètica i abundós articulisme. La recepció  fou molt  gran a Occitània, i segueix sent-ho, malgrat que els  constants esforços de França per a fer desaparèixer la llengua occitana i la cultura que conforma sempre l’han dificultada, i en son un greu entrebanc per a la difusió fora d’Occitània. Els primers a fer-ho han estat els editors de Catalunya, seguits pels de l’Aragó, països profundament marcats per l’empremta occitana: l’escriptor i editor barceloní Joan Sales s’havia interessat de molt aviat per publicar autors occitans, com proses d’en Mistral i Delluc, i el 1973 tragué Lo libre de Catòia en català amb el títol de Catoia l’Enfarinat, que en Desideri Lombarte llegí i en feu un esplèndid  i emocionat comentari: Fa dies que estic llegint “Catoia l’enfarinat” i rellegint-lo. En Joan Bodon i jo devem de tindre moltes coses comunes. O moltes vivències paral·leles, o alguna enyorança compartida. Hi ha descripcions, paisatges, personatges, que, diria jo, són tant seus com meus. Deuen ser universals. Algunes imatges que descriu en Bodon em són tan familiars que m’esborronen. El caliu del foc. Lo lleute. Lo tupí del recapte. Lo ritual de junyir les vaques … . I hi veig surar com una dolça melangia per damunt de tota la novel·la, i de vegades una aspra i trista frustració. Eixa boira freda i humida també em volte, a sovint, els meus escrits. El 2011 Chusé Aragüés en tragué a Saragossa –Gara d’Edizions– la versió castellana: El libro de Catòia, restituint-li el títol original. Maria Bohigas, neta i continuadora de l’editorial d’en Sales,  reedità Catoia l’enfarinat el 2009, i en 2015  i 2018 ha publicat la traducció catalana i castellana de Lo libre dels Grands Jorns amb els títols de El llibre del finals i El libro de los finales. I hi ha també la llegenda alcanyissana d’en  Bodon, que algun dia hauré de tornar a comentar.  

Artur Quintana   

Any 2010 a la Vila de Gràcia, Artur Quintana parla de Joan Boddon

https://finestro.wordpress.com/2010/05/24/vida-i-obra-de-l%e2%80%99occita-joan-bodon/

Premi Proa a l’escriptor Francesc Serés

El Grup 62 ha atorgat el Premi Proa de novel·la a l’escriptor franjolí (de Saidí) Francesc Serés. Amb l’arribada d’un  professor “nàufrag” a una profunda vall de la Garrotxa l’autor explora la vida íntima i cultural de la gent. Això és el que fa magníficament La casa de foc, l’obra premiada d’en Francesc Serés que ha manifestat sobre la mateixa que és “una manera de retornar el que em va donar aquesta gent que em va acollir allà, explicar no tant l’espai com viuen, quines condicions de supervivència i quines possibilitats de futur de vida tenen”. Explica Serés: “El narrador arriba a la Vall del Ser, a la Garrotxa. És un paisatge amb molta natura, que és gairebé feréstega. Una zona habitada, però amb espais inaccessibles. És un territori molt particular: els revolts fan dissuadir els visitants, però un cop hi arribes, el lloc s’eixampla cap a un mar de muntanyes. I és una zona molt literària: allà estiuejava Eugeni d’Ors i també Pla en parla. Hi ha una narrativa i un pòsit històric.” ““La novel·la és un petit homenatge a aquella època que vaig viure a la Vall del Ser, per fixar-lo. En aquest sentit, hi ha una cita de Gabriel Ferrater a l’inici que ho remarca: “Diré el que em fuig, no diré res de mi.” I em va costar entendre’l. Durant temps vaig pensar que no en podria escriure res. I, tanmateix, és quan te n’allunes que trobes la manera d’explicar-lo. Hi ha una altra cita d’en Salinger que encapçala el llibre, que diu: “No expliqueu mai res de ningú, perquè si ho feu, trobareu a faltar tothom.” Però si no ho explico, es perdrà. Això també em va passar escrivint La pell de la frontera.””

Garrotxa digital:

Francesc Serés guanya el premi Proa 2020 amb una novel·la ambientada a la Garrotxa

“Sílverti”, premi Guillem Nicolau 2020

Sílverti, novel·la de Merxe Llop

El premi Guillem Nicolau 2020 del govern d’Aragó ha estat atorgat a l’escriptora de Nonasp, Merxe Llop per la novel·la Sílverti. El 2010 ja havia guanyat aquest mateix premi per Ressó en l’oscuritat.

Sílverti  és  una novel·la que segons declaracions de l’autora recull les escenes humanes i vivències d’un xiquet que va viure en diferents estacions de tren des de 1934 fins a 1940. Història d’una amistat, d’un conflicte generacional, de l’origen d’una tragèdia que marcà la vida d’una família. De tantes famílies!

La novel·la és el resultat de moltes converses amb els homes de la guerra i una assignatura pendent durant molts anys. Un homenatge “al meu pare i al Tío Ramón, i a la meua mare, les ties, lo poble…” Amb respecte vers les dones i els homes que van lluitar defensant ideals oposats fins a la mort, però amb rebuig absolut de la violència i l’odi. I admiració per aquella generació que va tirar endavant com van poder, uns pitjor que els altres, trobant sentit a la vida, sentit que hem heretat.

És un relat escrit en llocs diferents, fins i tot en hospitals i  amb molta passió. Quan a l’autora li afloraven els records dels pares i familiars, li apuntaven de debò meloses llàgrimes de goig i salobrosos de sentiments, una passió incontrolable.

Jornada Trinquets Frare

El passat dia 24 d’aquest mes va tenir lloc al Reial Santuari Font de la Salut de Traiguera (Castelló) la Jornada sobre els Trinquets tipus Frare. Per impossibilitat d’assistir-hi en Carles Sancho –expert en jocs populars– em van invitar a mi, sabent que havíem escrit tot junts sobre el trinquet de la Codonyera. Pel risc del COVID vam decidir que fes la  presentació dins de la taula redona via Skipe. Penjo aquesta gravació encara que la qualitat sigui un xic baixa.

Video intervenció: https://www.youtube.com/watch?v=agyXpFeha48

VII Certamen de Microrelats “Javier Tomeo” (2020-2021)

S’ha obert la convocatòria del VII Certamen de Microrelats “Javier Tomeo” (2020-2021) amb l’objectiu de promoure la creativitat literària i abordar la reflexió sobre el compromís de la literatura amb la realitat social per part l’Associació Literària Poiesis i la publicació Compromís i Cultura que es regirà per les següents bases: #VII Certamen Tomeo_Bases-1

Recordem que una de les categories és per a relats en català.

Traspàs de Néstor Macià

Néstor a la Trobada d’Aiguaiva (2015)

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Ens ha deixat en Néstor Macià, “dissenyador, il·lustrador, grafista, creador de passatemps i humorista gràfic”. Autor de Bernat Corremón al Matarranya.

Article de Carles Terès a Temps de Franja: https://tempsdefranja.org/a-fons/personatges/adeu-a-en-nestor-lo-pare-den-bernat-corremon/

Lliurament dels premis Mariano Nipho a Alcanyís

 

El passat dia 30 de novembre es van lliurar els importants Premis alcanyisans Mariano Nipho 2019 al Teatre Municipal d’Alcanyís –una deliciosa bombonera que es va inaugurà l’any 1890, obra modernista de l’arquitecte Alejandro Mendizábal i endreçada els anys 90 del segle passat. El teatre era ple de gom a gom i la joventut femenina era majoritària, cosa normal si tenim en compte que un dels premis col·lectius correspongué a dos clubs de voleibol de noies.

Després dels parlaments de Julio Moreno Moreno per POIESIS i  Raúl Andreu Tena per Compromiso y Cultura, organitzadors i promotors dels Premis, tots els guardonats van estar presentats per diferents representants  de les modalitats premiades els quals van glossar els mèrits dels premiats. Una breu projecció donà compte de la història i trajectòria dels guardonats i modalitats:

Art: Inés Ramón Campodónico.

Cultura: Associació Cultural del Matarranya.

Esport: Club Voleibol Alcañiz i Club Voleibol Kasalkas.

Educació: Julia Sánchez Loscertales.

Compromís Social: Asociación de Amigos del Río i los Espacios Naturales.

Amb les paraules d’agraïment als premiats i de suport als organitzadors,  l’Alcalde d’Alcanyís, Ignacio Urquizu va tancar l’acte. No oblidem pas el grup de joves de la Cucarachona que aportaren a l’acte joventut, modernitat, dansa i alegria.

En el cas de l’Associó Cultural del Matarranya va rebre el guardó Artur Quintana, president d’honor de l’Associació, acompanyat d’alguns membres de la Junta. Artur Quintana, en rebre el guardó va fer aquest parlament:

“Senyores i senyors,

Joaquim Montclús, el president de l’Associació Cultural del Matarranya (ASCUMA) m’ha demanat que en nom seu dirigesca unes paraules d’agraïment a Poiesis i a Compromiso y Cultura per haver-nos atorgat el Premi Mariano Nipho 2019 en l’apartat de Cultura.

Como habéis visto en la presentación anterior, ASCUMA trabaja en el estudio, fomento y defensa de este patrimonio tan íntimamente aragonés que es la lengua catalana hablada en Aragón y la cultura que conforma. No es una actividad fácil, ya que como bien sabéis, muchos de nuestros conciudadanos, y los políticos a quienes votan y los medios de información que consumen, actúan contra nuestros propósitos, y en consecuencia contribuyen indignamente a destruir el patrimonio aragonés y a no respetar la Declaración Universal de los Derechos Humanos, que nuestro estado ha firmado, ni tampoco la vigente Constitución Española. Pero tienen la razón de la fuerza, como bien sabéis y se nos muestra a diario. Y a la cual no resulta fácil oponerse, por más que nosotros tengamos la fuerza de la razón.

Esta actitud antiaragonesa de destruir la lengua catalana de Aragón y la cultura que conforma nos viene de muy lejos, ya está documentada desde el XVI —el alcañizano Bernardino Gómez Miedes, que fue obispo de Albarracín, es bien conocido por tal actitud antiaragonesa— , y hunde sus raíces en el Compromiso de Caspe de 1412. Se trata de una profunda catalanofobia que ha calado hondo en la ciudadanía y ha contribuido eficazmente a difundir entre los que hablamos en catalán, lengua propia e histórica de Aragón, un fuerte complejo de inferioridad, fervorosamente manifestado con calificativos para la misma, tales como xapurriau, patués o polaco —surgidos los tres seguramente en el XIX para intentar así calificarnos de extranjeros, aun cuando seamos los primeros aragoneses romanizados—, o castellano mal hablado, dialecto del castellano, el eso, lengua de la burguesía barcelonesa —el catedrático zaragozano Juan Antonio Frago dixit—, hablar mal como me decían en la Codonyera: natres parlem molt mal, pero a …. —y añadían el nombre de una localidad más metida en el Maestrazgo— encar parlen més mal que nantros, o recientemente el inefable LAPAO, calificativo este último que nos ha convertido a los aragoneses en el hazmerreir de la romanística internacional.

Una vez oído este Memorial de Greuges —de Agravios— contra nuestra catalanidad aragonesa, agravios que practican muchos en nuestro país, recordemos, espero que comprendáis nuestro alto agradecimiento desde ASCUMA a Poiesis y a Compromiso y Cultura por habernos otorgado el Premio Mariano Nipho. Se trata de entidades que, a pesar del ambiente enrarecido en que vivimos de desbordada catalanofobia, y conscientes ellas de oponerse a actitudes muy difundidas de discriminación e intolerancia, se posicionan así, como nosotros, a favor de la dignidad, y de la tolerancia que tanta faltan nos hacen.

Amigos de Poiesis y de Compromiso y Cultura, este Premio que nos habéis concedido nos será una fuerte ayuda para seguir trabajando en favor de Aragón y de su lengua catalana. Vuestra valiente actitud nos va acercando a la normalidad democrática para nuestro país que deseamos.

Y acabo, com se diu al Lloc al despedir-mos entre companys: Avant! —¡Entabán! en aragonés y ¡Adelante! en castellano.

Artur Quintana i Font”

PD: Seria a la meitat del parlament d’Artur Quintana, quan una senyora que venia rondinant gairebé des del principi va dir en veu alta: “Esto no se puede tolerar. Yo me voy”. I una altra persona que conec ben bé li digué: “Mejor así”. I tot va acabar força bé.

Josep Miquel Gràcia

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.