Polítics inútils

 

(Publicat al Diario de Teuel)

Revenja, venjança, injustícia, cop a les llibertats i als drets fonamentals són els mots que més s’escolten i s’escriuen a Catalunya, referits a la sentència del TS que condemna a penes de 9 a 12 anys per sedició i/o malversació als líders catalans. Els cabrejats, descoratjats i tristos van molt més enllà del independentisme. El TS, per por a la justícia europea, ha tractat de justificar el perquè no condemna per rebel·lió, però per satisfer la pressió de les forces de l’Estat condemna per sedició i les vol complaure amb l’aplicació de penes màximes. Per fer-ho ha tensat tant les costures de la llei que les ha estripades.  A més, la bàrbara condemna ha obert el camí de la conculcació de drets fonamentals de tots els ciutadans espanyols —reunió, manifestació, protesta, resistència passiva, etc. No trigarem pas a veure el seus efectes en sentències dictades en aplicació de la jurisprudència. Anem al tema del títol: quan els polítics deixen en mans dels jutges la resolució d’un problema polític, a més de no resoldre’l, tanquen les vies de solució. Llavors els polítics esdevenen irresponsables i inútils. Quan els polítics, davant d’un problema polític, s’envolten permanentment amb la capa de la llei i la Constitució per no seure al voltant de la taula de diàleg i negociació, demostren la seva incompetència, covardia i inutilitat. Quan la política es deixa en mans dels jutges, la democràcia s’evapora i sobren els polítics. Algú em pot dir per a que va sevir l’aplicació de l’article 155 de la Constitució? Jo us ho dic: per poder repetir constantment que s’aplicarà novament. Mentrestant el problema de Catalunya s’engreixa i s’agreuja: creix l’independentisme, augmenten les manifestacions, la indignació i també la desesperança. Manifestacions, marxes, desobediència i protestes pacífiques, però també han sorgit grups irats o antisistema que provoquen greus aldarulls violents, i les policies han actuat contundentment. Una gran part dels protagonistes són molt joves. Compta Espanya, el moviment es pot estendre!  Mentrestant la majoria dels mitjans de comunicació de la capital del Regne encenen diàriament focs editorials i informatius per enfrontar i irritar els ciutadans espanyols contra els catalans. Mes de dos milions de catalans volen una República, altres, coses diferents. Quin és el pla de futur de l’Estat per a Catalunya?: cap ni un. Quin és el pla de futur per a Espanya?: tots contra Catalunya. I aviat noves eleccions. Més val  un vot que la veritat.

 José Miguel Gràcia

Veieu la marxa: https://www.youtube.com/watch?v=49a_-TYyIiI

Anuncis

Menysteniment i catalanofòbia

(Publicat al Diario de Teruel)

“M’importa un rave el que pensin a Catalunya”, frase pronunciada pel president d’Aragó, Javier Lambán, fa uns quants dies en una entrevista a la cadena SER. La frase, presa fora de context, ens apropa força al tarannà personal i a la concepció catalanofòbica de la política que té el president d’Aragó. Quan diu Catalunya hem de suposar que es refereix a tots els catalans o a la majoria d’ells, oi? Què guanya Aragó amb aquest menysteniment envers la comunitat veïna per part del Sr. Lambán? On és el rendiment? Tot i que, si la frase la col·loquem dins del context en que es va dir, o per què es va dir,  s’agreuja el menysteniment i la catalanofòbia del Sr. Lambán. El president aragonès va voler dir  que no li preocupava el més mínim –la seves paraules textuals ho deixen ben clar– el que pensessin els catalans envers la seua decisió de forçar la destitució del director general d’Administració Electrònica i Societat de la Informació, un càrrec que depèn de la conselleria de Ciència, Universitat i Societat del Coneixement, en mans de Podem. El figuerenc Bruno Pérez Juncà, expert judicial i informàtic forense havia estat nomenat director general només un parell de dies abans. I per què havia estat destituït el Sr. Perez Juncà? Era un incompetent? No tenia prou currículum? No, el motiu va ser perquè el portaveu de Ciutadans havia fet pública una fotografia on apareixia el Sr. Perez Juncà, amb una estelada feta amb espelmes. El Sr. Lambán ja va felicitar públicament la seua consellera per la decisió de purgar el director general i per “la seua forma de gestionar” el cessament en qüestió. Aquí pau i allà glòria. Ni Podemos, ni cap altre partit polític, ni veu autoritzada d’Aragó han fet la més mínima crítica. Què em diu el lector de l’article 14 de la Constitució: “Els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social”. Alguns llegeixen només l’article 2 de la norma constitucional, altres en llegim més i sentim vergonya aliena.

José Miguel Gràcia

Sempre és temps per a la política

(Article publicat recentment a la revista “Compromiso i Cultura” d’Alcanyís)

Segons la definició clàssica, la política és l’art de fer possible allò que pot semblar impossible, o més sintèticament, fer possible lo impossible. El procés català envers la independència, o dit amb més precisió el dret a la autodeterminació, conflicte entre la gran majoria dels catalans i l’Estat espanyol –digueu la resta d’Espanya si us ve de gust– és un exemple irrefutable de tot el contrari. Un conflicte que en un principi gaudia de la aparença de tenir una solució, si no total, almenys parcial, segons temps i circumstàncies, ha esdevingut tan greu com irresoluble ara per ara. No diré pas que la solució estigués mancada de complexitat allà per l’any 2006, doncs, amb l’Estatut reformat, aprovat per les Corts Espanyoles i el Parlament de Catalunya i referendat pel poble català, s’obria un període de tranquil·litat i enteniment. No trigà massa en aparèixer el primer i gran intent d’entorpir el camí de l’enteniment: el Partit Popular i el Defensor del Pueblo espanyol, militant del PSOE, van interposar recursos d’inconstitucionalitat que van ser acceptats. Va començar la cursa d’entrebancs durant un llarg període de quatre anys, fins la sentència del Tribunal Constitucional. Cal dir que la composició d’aquest tribunal no gaudia d’excessiva neutralitat i objectivitat: s’havia recusat un membre progressista, no s’havia substituït un altre que havia mort i no s’havien renovat els membres amb mandat esgotat. I tot per mantenir una majoria clarament conservadora. La sentència va anular articles clau i en retallà d’altres que fonamentaven la reforma de l’Estatut, el jacobinisme espanyol es mostrà amb claredat.  D’ençà d’aquelles dates, amb la Constitució a la mà, Catalunya no té Estatut, perquè el retallat no ha estat votat pels catalans. La complaença amb les retallades va esdevenir un clam a la resta d’Espanya. No oblidem tampoc les ribotades d’Alfonso Guerra a les Corts Espanyoles. I d’aquesta manera va començar a Catalunya la desafecció i els desitjos d’exercir el dret a decidir com mai.

Podríem retrotreure’ns a molts anys o segles enrere per trobar les arrels del nacionalisme català i les seves lluites per obtenir diferents graus d’autonomia o independència, emperò seria massa llarg i excediria l’espai d’aquest article. Portat el tema a temps més recents, és a partir de la sentència de la retallada de l’Estatut quan una gran massa de ciutadans de Catalunya es van manifestar el 10 de juliol del 2010 amb el lema “Nosaltres decidim. Som una nació” Mil associacions i un milió de persones van sortir al carrer arrossegant els partits polítics i no a la inversa com es diu permanentment. Ha estat la societat civil, formant part de l’Assemblea Nacional, Òmnium, AMI i altres associacions, la que ha evolucionat cap la consciència col·lectiva de la necessitat d’una República catalana independent d’Espanya. Abans del 2006 només un 12 per cent es sentia independentista i republicà, ara freguen el 50 per cent els independentistes i el 70 o més per cent els que volen decidir el seu propi destí. En els últims anys, aquests percentatges han anat “in crescendo” a cops de manifestacions de l’11 de setembre, cadires buides a les meses de negociació, recursos, incompliments i menyspreus per part dels governs espanyols. No era un soufflé el que passava, era un veritable i evolutiu procés popular de sentiment nacional.

Em permetrà el lector fer ara un salt endavant per analitzar la situació actual del procés català, tot i que abans recordaré el que jo  en aquest mateix mes de fa quatre anys, en un article que començava així: “Espanya és una unitat de destí en l’universal. Tota conspiració contra aquesta unitat és repulsiva. Tot separatisme és un crim que no perdonarem”, així comença el 2n punt dels 26 del règim franquista de  l’Estado Español” I el dit article meu acabava:El futur sembla que està a la volta de la cantonada. Per als independentistes catalans és ple d’il·lusió, però farcit de dificultats”. És ben cert que voltar la cantonada ha estat i és un camí farcit de dificultats, més encara, llarg, pedregós i feréstec. Tot i que, allò de “Tota conspiració contra aquesta unitat és repulsiva. Tot separatisme és un crim que no perdonarem”, que malgrat no ho digui explícitament la  Constitució, però, s’està aplicant amb tota fermesa. És la intervenció del Tribunal Constitucional i del Suprem, quan la política de l’Estat, ni ha volgut, ni ha pogut, ni ha sabut intervenir dialogant i negociant.

Quan escric aquestes línies no coneixem la sentència del Tribunal Suprem. Serà dura especulen els entesos. En qualsevol cas nou persones porten empresonades preventivament gairebé dos anys acusades d’una rebel·lió sense armes ni violència. No és això suficient per considerar-los presos polítics? Set van convocar un referèndum i com a molt van desobeir, i dos van exercir la llibertat d’expressió i manifestació i van pujar a sobre d’un cotxe de la guàrdia civil. Els condemnaran a desenes d’anys de presó per això? La policia nacional i la guàrdia civil van ferir a més de mil persones –tot el món ho va veure– i “aquí no ha passat res”. Els mossos d’esquadra van tancar mes locals de votació que les forces de l’Estat i els seus comandaments més importants seran jutjats a l’Audiència Nacional acusats de delit de rebel·lió. Hi ha un miler de persones amb diferents imputacions, però als exiliats se’ls va retirar la euro ordre perquè no fos denegada novament pels països de la UE. Experts nacionals i internacionals es fan creus de la quantitat d’irregularitats i vulneracions de drets i llibertats durant el judici i la instrucció, i “aquí no ha passat res”. Els informes dels experts de la ONU, d’Amnistia Internacional i d’International Trial Watch van a la paperera i la premsa espanyola ni es fa ressò d’ells. Tanco el relat del procés judicial.

Tinc unes preguntes que em donen voltes pel cap des de fa molt de temps: què vol Espanya de Catalunya? Quins són els plans de futur? Algú pot creure que amb condemnes d’anys i anys de presó als líders polítics i socials, i repressió a dojo, faran reduir el desig d’independència de més de dos milions de persones. Algú s’ha plantejat que el  80%  del catalans volen una república com a forma d’Estat? No sé si les forces socials, econòmiques i polítiques de l’Estat i els ciutadans espanyols saben que la majoria de la joventut catalana està allunyada completament del sentiment d’espanyolitat: el consideren com a una carga a suportar. Amb aquests tendres vímets de una Catalunya que representa el 16 % de la població i el 20 % del PIB d’Espanya, quin cistell espanyol de cohesió es pot arranjar?

Espero que el lector interessat en el tema em digui que només el 50 % de catalans són independentistes i que la resta, també 50%, no ho és. Ben cert, tot i que, a aquests últims se’ls preguntarà què volen ser? Les receptes dels mes integristes jacobins les repeteixen permanentment: s’ha d’eliminar la inversió lingüística i quan menys català millor, s’ha de controlar TV3 i tots els mitjans públics d’informació, s’han d’eliminar els mossos d’esquadra, s’han de recentralitzar institucions i serveis, etc., etc. S’ha d’aplicar un 155 permanentment. La impotència fa nàixer  la repressió, la vulneració de drets i la pròpia democràcia. És la reacció, perquè “tot separatisme és un crim que no perdonarem”

Què passarà a l’esdevenidor? Difícil de preveure-ho. Gran part de la desafecció es pot transformar en odi? Si dels jovents són majoria els que voten independència i els més vells i no nascuts a Catalunya ho fan per la no independència, l’agulla de la balança independentista podem suposar cap a on es pot inclinar segons llei de vida. Si en comptes de la seducció s’aplica la repressió, imaginem-nos el resultat. Què Catalunya es vol dins d’Espanya? Si utilitzar les urnes produeix conflicte, per què votem de quan en quan? Deixem de votar i tot serà una bassa d’oli, d’oli ranci i pudent, és clar. Quan significatiu va ser el moviment de les urnes! Es va semblar tant al d’estupefaents!

I malgrat tot sempre és temps per a la política. Qui ens ha explicat millor que Albert Eistein la relativitat del teixit espai-temps?

Josep Miquel Gràcia      

Pena-roja i Vallibona

(Publicat al Diario de Teruel)

Pobles germans diu la llegenda, o més pròpiament la història, que ens conta que la pesta negra de la segona meitat del segle XIV va delmar les poblacions de tot Europa fins al punt de quedar moltes viles mortes o gairebé. Aquest fou el cas de Vallibona que es va quedar sense població femenina, i només amb set fadrins. Llavors aquests fadrins decidiren de pujar a Pena-roja, on la demografia era millor i amb mes dones que hòmens. Aviat es concertaren set matrimonis que vingueren a Vallibona a repoblar-la.  Això deuria passa cap al 1347 i des de poc després  cada set anys els vallibonencs, en agraïment, emprenen la pujada de quasi trenta quilòmetres que els separen de Pena-roja. Enguany, al maig, s’ha celebrat la que probablement es la 97 pujada dels de Vallibona, la rogativa que en diuen, i que a pesar de les fronteres, que com mes va, mes infranquejables les voldrien les moltes fòbies que van soltes pel país, agermana valencians i aragonesos. Amb motiu de la pujada dels vallibonencs se’n representa la história a l’església de Pena-roja des del 1984. La iniciativa per a fer-la sorgí del secretari de l’ajuntament Ramon Boj, qui sabia que en Desideri Lombarte havia escrit l’any anterior un llarg romanç contant la història del vallibonencs en cerca de pena-rogines. Li  suggerí que en fes una versió per al teatre i en sorgí un esplèndid retaule entre gòtic i romànic, tràgic, solemne, un oratori, com corresponia a la tradició -que va agradar, però que no trobà acceptació. Desitjaven un text assainetat, tragi-còmic, que en Lombarte va redactar aprofitant la versió novel·lesca de Don Manuel González a Contes del mar i la muntanya del 1948, en la qual, finalment, es va basar la representació del 1984, però fent-la encara més assainetada i suprimint text de Lombarte. M’escrivia l’onze d’agost d’aquell any: “La representació va anar molt bé. Va ser un èxit, però no es va representar com jo volia”. L’any 1991 vaig assistir a la representació, i el que podia haver estat l’inici d´una noble tradició de teatre popular havia passat a ser un exitós sainet, i així continua.

Artur Quintana   

Semblen un altre país

(Publicat al Diario de Teruel)

En un recent viatge per Guipúscoa (Guipuzkoa) i el nord de Navarra (Nafarroa) he pogut adonar-me del bon estat de les carreteres, de la bona conservació del paisatge, de la gran quantitat d’instal·lacions de generació d’energies renovables. En general els edificis públics i museus estan en molt bon estat de conservació i restaurats acuradíssimament. Amb les estadístiques a la mà se’ns fa evident que la despesa en sanitat en el País Basc i en Navarra és el més alt de totes les autonomies, uns 1.700 euros per càpita, quan a Catalunya, per exemple, és de uns 1200. Com a conseqüència les llistes d’espera en general són les més baixes de l’Estat. Si ens fixem en l’educació, tant en el País Basc com en Navarra, la diferència amb la mitjana de la resta de l’Estat és abismal. Podríem seguir comparant altres xifres relatives envers el serveis i inversions públiques i arribaríem a les mateixes conclusions. A la vista del paisatge tan verd i amb tanta vegetació, un extraterrestre podria inferir que així com la fertilitat d’aquelles contrades és producte de la humitat, s’entén de la pluja, les grans inversions i les grans despeses en serveis són un altre subproducte de la pluja i del clima en general. No, amics, no. Són els furs –Concert econòmic basc i Conveni navarrès. Acords que per raons històriques o per el que fos van poder obtenir de l’Estat espanyol en temps de la desaparició del dictador. Furs que els confereixen, entre altres, el dret de recaptar tots els impostos i d’administrar-los segons els convé mitjançant les quatre diputacions forals (foru aldundia). No tinc cap dubte que recapten eficaçment i administren de igual manera, tot i que, allò que els dóna essencialment la disposició de més fons econòmics que la resta del territori espanyol és, al meu parer, la petitesa del “cupo”, renegociable cada any, que han de pagar a l’Estat espanyol per la compensació dels serveis que reben d’aquest o per les competències no transferides. Clar i català: tots som iguals davant la llei, però uns més que els altres. Bascos i navarresos s’ho van saber guanyar. Potser pensareu que els tinc enveja, doncs tindreu raó, els tinc enveja, enveja sana, però. No crec que demanin mai la independència seriosament.

José Miguel Gràcia

Un Sant Jordi aragonès a Barcelona

(Publicat al Diario de Teruel)

Per Sant Jordi commemorem la nostra Diada Nacional i la del Llibre i la Rosa, una Diada aquesta que iniciada a Barcelona a la dècada dels vint del segle passat s’ha anat estenent per tot el món, i una Diada, que si s’acompleixen els anhels de la diputada n’Inés Arrimadas podria convertir-se també en Diada Nacional de Catalunya, ja que n’Arrimadas considera que el simbolisme de les Diades Nacionals no ha de ser de caràcter reivindicatiu, sinó com més neutre i innocu millor. Com que el Sant Jordi d’enguany jo em trobava a Barcelona, i no em volia perdre cap de les dues Diades, ni la Nostra Nacional ni la del Llibre i la Rosa, vaig decidir que el millor que podria fer era passar bona part de la Diada a l’stand del Centre Aragonès, i no vaig trigar gaire a presentar-m’hi, allà enfront del Liceu a la Rambla barcelonina, on hi vaig poder saludar el president del Centro Aragonés, i els socis, que en col·laboració amb els d’O corrinche, havien muntat i regentaven l’stand. Darrera el taulell havien muntat dos interessants panells: un amb el mapa de l’Aragó trilingüe on es mostraven els territoris aragonesos de llengua aragonesa, castellana i catalana, i un altre amb textos en llengua aragonesa de la Cancelleria Reial. Damunt del taulell hi havia una gran estesa de llibres en les nostres tres llengües: des d’Amigo Labordeta al Cami de Sirga d’en Moncada i fins a Crisalidas d’en Conte, sense oblidar la Gramática d’en Nagore, i molts més altres títols. A l’angle dret de l’stand na Marta Momblant signava Arbàgel, un revolt de l’amor, premi Guillem Nicolau del nostre Govern a obra en català, i al seu costat vaig poder saludar també n’Alberto Lamora, l’autor del poemari Mustang premiat a l’Ana Abarca de Bolea 2012. Entre els llibres de l’stand vaig descobrir, i comprar, un poemari de n’Andrés Castro Merino Cuasi Haikus. Chiquetas istorias. L’autor m’era conegut com a animador d‘A bespra Samboyana i el seu carteig amb en Desideri Lombarte. Resumint: un Sant Jordi molt ben aprofitat.

Artur Quintana

De les europees i l’independentisme

(Publicat al Diario de Teruel)

Amb vint diputats, la victòria del PSOE ha estat ben evident pel que fa a l’elecció del Parlament Europeu, tot i que a Catalunya, el guanyador claríssim ha estat l’independentisme. Es diu que els independentistes, tot i no haver-se comptat com déu mana, no són majoria a la societat catalana, per tant les seves reivindicacions són menyspreables i no cal tenir-les en compte. Els resultats de la votació del Parlament Europeu a Catalunya ens aporten unes xifres que ens poden aproximar al volum real dels desitjos d’independència del poble de Catalunya. Als partits independentistes i republicans els han votat un 49,7 %, als sobiranistes o només partidaris de la autodeterminació un 8,4 % (Comuns) i als partits unionistes un 42,0 %. No és pas massa arriscat pensar que una petita part del 8,4 % dels Comuns s’inclinaria per la independència en un, impossible per ara, referèndum, la qual cosa faria superar el 50 % d’independentistes de ben segur. A més a més, si restéssim dels vots emesos a Catalunya el vots nuls o no vàlids, el percentatge de vot independentista superaria el 50 % sense comptar l’efecte dels vots dels sobiranistes. Els vots nuls o no vàlids no són de ningú, ni d’independentistes ni d’unionistes. En resum, quan es diu que l’independentisme es minoritari a Catalunya, no es diu la veritat o es menteix interessadament, és clar. Una altra cosa és la teoria poc democràtica que estableix que per fer possible la independència es necessitaria el 55 % o més. No cal dir que els que defensen aquesta teoria no tenen cap interès en dur a terme un referèndum. En realitat no volen que s’expressin els ciutadans, perquè tenen por del resultat. Uns altres s’exclamen perquè els referèndums divideixen el país, sense adonar-se que les societats democràtiques, si ho són de veritat, estan sempre dividides: dretes i esquerres, progressistes i retrògrads, religiosos i ateus o agnòstics, pobres i rics, etc., etc.  Si algun valor té la democràcia és el de resoldre les diferències i conflictes acceptant la decisió de la majoria. Els problemes de la democràcia s’arreglen o s’apaivaguen amb més democràcia, mai al contrari.

José Miguel Gràcia