Declaració conjunta de l’Assemblea Nacional Catalana, l’Associació de Municipis per la Independència i Òmnium Cultural

Els plenaris de l’Assemblea Nacional Catalana, l’Associació de Municipis per la Independència i Òmnium Cultural s’han reunit avui de  forma extraordinària en una sessió conjunta per deliberar sobre la situació creada arran de la paràlisi política de l’Estat, concretada en el darrer no del president espanyol, abans-d’ahir, a cap acord sobre el referèndum, que ha estat el darrer no a la voluntat de la majoria dels catalans.

Les tres entitats demanen, als partits polítics que “reconeguin que tenim el dret democràtic inalienable a decidir el nostre futur”, i “que acordin l’impuls immediat i definitiu del referèndum”. Insten el Govern de la Generalitat a anunciar la data i la pregunta sense dilació. Declaren: “som i serem al costat de les institucions democràtiques de Catalunya”. En el títol de la declaració conjunta es diu “ha arribat l’hora certa de la democràcia!

De milions i urnes

Ī

(Publicat al Diario de Teruel)

A mesura que corre el temps entenc menys aquest país anomenat Espanya. D’exemples, en tinc un cabàs ben ple, tot i que amb un parell de molt recents en tinc prou per omplir la columna. Començaré pels milions d’euros: els pressupostos de l’Estat espanyol han pogut tirar endavant gràcies al suport del grup parlamentari basc (PNV) al Congrés, la qual cosa no seria res de l’altre món si no fos perquè ens costarà als ciutadans, no als bascos, esclar, 1.400 milions per començar i al voltant de 500 cada any en el futur. Bona venta de vots han fet els bascos, de debò! Qui gosa criticar la seva astúcia i pragmatisme enfront d’un PP necessitat de suport? No entenc com no s’ha produït un terrabastall en la resta de l’Estat espanyol davant d’aquell munt de milions que sortiran de la Hisenda Pública espanyola i passaran a la basca. Heu escoltat cap protesta ferma? Més encara, qui assenyala com a no solidaris, el Concert Econòmic del País Basc i el de Navarra?

Una altre exemple que no va de milions d’euros, si no d’unes caixes de metacrilat anomenades urnes. La Generalitat de Catalunya ha anunciat un concurs públic per a la compra d’unes 8.000 urnes –“instruments de destrucció massiva per consultar l’opinió del poble”– en breu. El Govern espanyol no ha trigat ni un sol dia en fer por amb l’aplicació de tot el pes de la llei, davant la seqüela d’un conflicte polític. L’amenaça no s’ha centrat només en els representants polítics, si no que s’ha estès als funcionaris i administradors de qualsevol nivell i condició. I encara més –i això entra dins del surrealisme– l’amenaça s’ha dirigit també a les empreses o qualsevol institució privada que hi col·laborí en la construcció dels artefactes. Fixi-s’hi el lector en l’elegància que hagués pogut demostrar el Govern espanyol en reaccionar d’aquesta manera: senyors de la Generalitat no us gasteu els diners en comprar urnes, el Ministeri de l’Interior, com sempre, us les pot cedir per a un bon ús. L’elegància en el comportament és una característica dels veritables demòcrates, als autoritaris els hi surt l’amenaça sense adonar-se’n. I als ciutadans espanyols els hi passa per sobre el dèficit democràtic del seu país.

José Miguel Gràcia    

El Corredor Madriterrani

(Publicat al Diario de Teruel)  

No pensi el lector que hi ha un error d’escriptura en el títol d’aquesta columna. No, no és així. És una paraula, em refereixo a madriterrani,  derivada de la juxtaposició de dues, Madrid i Mediterrani. Fins ara se n’havia parlat a tord i dret de “Corredor Mediterrani espanyol” per a designar lògicament la gran via de comunicacions que hauria d’unir Algesires amb els Pirineus per Figueres. Una via tan important i necessària com ajornada en el temps per motius derivats d’una concepció centralista –estructura radial– i allunyada al màxim de criteris econòmics i del sentit comú. Una via que hauria de tenir una funció doble: d’una banda com a transport de mercaderies i de l’altra com a transport d’alta velocitat de persones. Una via demandada per Europa des de fa molt de temps que uniria els grans ports de la Mediterrània espanyola: Algesires, Almeria, Murcia/Cartagena,València, Tarragona i Barcelona amb França. Una via començada a pedaços fins avui i que no té en compte l’amplada de via europea. I ara anem a la part més ridícula, barroera i trista del tema que es sintetitza en el comentari del ministre de Foment, Iñigo de la Serna, quan, visitant el dilluns passat les obres de València a Castelló, en va dir una de grossa: “El Corredor Mediterrani avança. Castelló estarà a 2 hores 25 minuts de Madrid gràcies a aquest nou tram que he visitat avui”. Més clar no ho hagués pogut dir: el tram Madrid-Castelló forma part del Corredor Mediterrani. Molts lectors pensaran que només es tracta d’una errada o ficada de pota d’un mal dia del ministre. Doncs no, perquè n’hi ha més. L’any 2011 el govern espanyol decidí que el tram Algesires-Madrid s’anomenés, també, Corredor Mediterrani. La connexió entre l’estació d’Atocha i la de Chamartín, que actualment no es connecten, es pagaran amb fons destinats al Corredor Mediterrani, obres que costaran 935 milions d’euros. Segur que penseu que ja n’hi ha prou, doncs no, en diré una altra més, i aquesta vegada té a veure amb el govern d’Aragó actual: fa uns quans dies, en el transcurs d’una reunió que van mantenir la presidenta d’Andalussia, Susana Díaz, flamant candidata del PSOE a la secretaria general del partit, i el senyor Lamban, president d’Aragó, van acordar donar suport a la via  Algesires-Madrid-Saragossa-Tarragona. Tot hi passa per Madrid.

José Miguel Gràcia

Dret a decidir

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 18 del març del 2017)

        Em resulta difícilment acceptable que el dret a decidir sigui una cosa antidemocràtica, però així sembla ser la costum d’aquest país nostre. I d’on ve aquesta costum?

El règim monàrquic que regenten els Borbons a Espanya va ser decidit per un demòcrata convençut: Francisco Franco. I el poble espanyol no té dret a decidir una altra cosa. Gairebé tothom afirma que de fer una consulta per aquesta qüestió, per dirimir si volem continuar amb la monarquia o canviar a una república, guanyaria majoritàriament la opció monàrquica; doncs, per què no es fa? Per què no podem decidir nosaltres el règim constitucional que volem? El tema català és molt semblant: també gairebé tothom diu que si es fes la consulta catalana guanyaria la opció espanyolista (ens asseguren contínuament que hi ha més “constitucionalistes” que secessionistes) i que perdria el que podríem anomenar “catexit”; doncs raó de més per fer la consulta, però tampoc es pot fer perquè ho prohibeix la “Inmaculada Constitució”, que es va firmar fa quaranta anys sota l’espasa de Dàmocles del franquisme. Els crims del franquisme tampoc es poden investigar perquè ho prohibeix la mateixa espasa de Dàmocles. Deu meu, però quan pesa el franquisme! Hi haurà algun dia en que ens el podrem treure de damunt? Als familiars de les víctimes del franquisme se’ls acusa de malvolença, d’ànsies de venjança, de no haver superat la ferida que es va tancar el 78, de mirar contínuament endarrere, de no deixar tranquils als morts…; per què es tracta de manera diferent als familiars de les víctimes del terrorisme d’ETA? per què no se’ls acusa de voler remoure el passat, d’ànsies de venjança, etc?

Podríem proposar encara una altra decisió: volem netejar el país de franquisme? Segurament tampoc es farà aquesta consulta. A Alemanya la van netejar bé de hitlerisme, però de la mateixa manera que la possible independència d’Escòcia diuen que no té res a veure amb la de Catalunya, tampoc són comparables Hitler i Franco (un va perdre la guerra i l’altre la guanyà). És clar que Franco va morir, però ens deixà l’ou, l’ou de la serp, i encara resta viu.

Antoni Bengochea

Una gran manifestació a Barcelona

h_3177569

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 25 de febrer)

El passat dissabte tingué lloc a Barcelona  una gran manifestació.  La guàrdia urbana digué que eren unes 160.000 persones, els organitzadors moltes més, esclar. Potser 300.000 van dir. En qualsevol cas van omplir la Via Laietana que és molt. “Barcelona, capital mundial dels refugiats” va titular algun diari. Era un crit de solidaritat des de Catalunya, en favor dels refugiats. Més enllà dels partits polítics i les institucions públiques, la ciutadania va anat un cop més per davant de les administracions. El portaveu de “Casa Nostra, Casa Vostra” –entitat que va organitzar i promocionar els actes–, Ruben Wagensbert, va reclamar, entre moltes més coses, “un pacte pels drets de les persones migrants” que els diners públics deixin de gastar-se en tanques i que la UE sancioni els Estats, com l’espanyol, que incompleixen els compromisos d’acollida. La periodista Mònica Terribas, que es va encarregar de presentar l’acte, va  advertir que “aquesta manifestació respon a un moviment social, transversal, ple de ràbia i vergonya, i un compromís ètic, que vol denunciar la inacció de l’Estat espanyol durant els cinc anys de crisi, però també dóna un toc d’atenció a la resposta des de Catalunya: podem fer més i fer-ho millor, siguem exigents i autocrítics més encara del que som”. Crida l’atenció el poc ressò que va tenir en els mitjans d’informació espanyols, només la cadena de televisió, la 6ª, va emetre un programa especial. Segons van informar el representants sindicals de TVE, els responsables d’informatius d’aquesta cadena van censurar unes fotografies de la manifestació on es veien estelades a més de les pancartes. Només van deixar publicar als telediaris una fotografia on no apareixia la bandera independentista. Contràriament, la marxa de Barcelona va tenir un ampli ressò a la premsa internacional: per exemple a “Le Figaro” i “Le Monde” de França, al “Der Standard” d’Alemanya, a “La Repubblica” d’Itàlia, A la Radio Televisió de Suïssa, a Bèlgica, als EEUU, etc. Malauradament a molt països, gran nombre de ciutadans voten a partits xenòfobs i ultradretans. Aquest és el gran perill, quan les classes populars s’enlluernen amb les solucions fàcils i radicals d’aquests partits. Compte amb els problemes dels ciutadans que es deixen sense solucionar per part dels partits polítics, diguem-ne, normals! Mentre tant totes les institucions europees romanen callades.

José Miguel Gràcia

La justícia no és el bàlsam de Ferabràs

 (Article publicat a la revista Compromiso y Cultura d’Alcanyís)

Sala Capitular de Sixena després de l'incendi de 1936. Foto de Josep Gudiol

Sala Capitular de Sixena després de l’incendi de 1936. Foto de Josep Gudiol

Josep Miquel Gràcia

        Allà per l’any 1748, Montesquieu va publicar l’obra L’Esprit des Lois on establí, com sabem, la divisió de poders de l’Estat en les tres ben conegudes branques: la legislativa, l‘executiva i la judicial. Totes tres són importants i necessàries, però cadascuna en el seu àmbit i actuant sense interferències. Quan algú dels tres poders envaeix els terrenys dels altres per desistiment, imprudència o manca de responsabilitat, els resultats solen ser injustos i antidemocràtics. Però, encara més, si se n’aprofiten d’ algú o d’alguns dels tres poders per resoldre temes que en res tenen a veure amb els poders de l’Estat com són les ciències, l’art o la tecnologia, els resultats solen ser catastròfics.

        El tema és ben ampli, tot i que ara només em referiré a la justícia i, mitjançant un parell d’exemples, fer més visibles els seus límits, altrament dit, que la justícia no pot ser el bàlsam de Ferabràs –poció màgica que per tot serveix, la qual n’apareix al Quixot abastament, i prové d’una novel·la occitana de temàtica èpica carolíngia del segle XIII. Per començar, a Sancho Panza no li va anar massa bé.

        Anem al cas dels dos exemples, dels quals en vull parlar: de plena actualitat, encara que ve de lluny, hem de qualificar el conflicte explícitament judicial, però tan o més tàcitament polític, com és el de les pintures i obres d’art, provinents del cenobi montnegrí de Sixena (Osca) reclamades insistentment pel govern d’Aragó i l’Ajuntament de Vilanova de Sixena a la Generalitat de Catalunya, i més concretament al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) i al Museu Diocesà i Comarcal de Lleida (MdLL). En aquest cas, com en tants altres, només un acord amistós entre les partes hauria pogut posar fi al conflicte; doncs no, les peces d’art eren “de retop” a Catalunya i el seure’s al voltant d’una taula a negociar, escoltant les raons de l’altre, ja era perdre, pensarien ambdues parts, dic jo, quan ben al contrari, és guanyar. Les paraules robatori i espoli dirigides a Catalunya no han afavorit gens ni mica l’entesa, oblidant-se’n d’unes altres, com abandó i desídia secular –que han florit conseqüentment– referides a l’Aragó. En realitat el conflicte és doble, d’una banda estan les restes de les pintures murals de la Sala Capitular, salvades després de l’incendi de 1936 pel català Josep Gudiol, arquitecte i professor d’art, i que ara hi són exposades al MNAC de Barcelona, degudament restaurades i restituïdes. D’altra banda tenim 44 peces o obres d’art al Museu de Lleida, provinents d’una compra de l’any 1983  de la Generalitat a les monges sanjoanistes de Valldoreix, hereves del monestir de Sixena. Aquestes 44 obres estaven dipositades al Museu de Lleida des de l’any 1972. És mes que probable que si aquestes obres no les hagués preservat i comprat la Generalitat, les monges les haguessin venut a qualsevol antiquari per acabar les obres del convent de Valldoreix com ho vam fer amb joies i petits objectes valuosos. Que bé, ara no tindríem el conflicte!

        Les dues jutgesses d’Osca que porten les causes separadament han dictat, fins avui, sentències favorables al Govern d’Aragó i a l’Ajuntament de Vilanova de Sixena. Cal no oblidar que el Tribunal Constitucional havia dictat una sentència el 2012, després de 24 anys, de tipus menys concret i favorable a la Generalitat. Cap de les raons de la Generalitat, que ha recorregut les sentències de les jutgesses d’Osca, han estat tingudes en compte. Malgrat que les sentències no són fermes, les magistrades han dictat ordres a fi i efecte que els dos museus catalans retornin ja les obres a Sixena –els terminis ja s’han esgotat. I ara entrem en allò que s’escapa de la justícia: quins són els coneixements o autoritat d’una jutgessa per avaluar els danys segurs, segons experts internacionals, d’arrencar i retallar les restes de les pintures murals del MNAC i portar-les a Sixena? Tindrà la Sala Capitular de Sixena, que s’està restaurat novament ara, les condicions, tant ambientals com de suport adequades? Els tècnics diuen que no. Llavors, abans de fer despeses improductives i pledejar a fons, no hagués estat més raonable consultar els tècnics i experts en art i provar d’arribar els polítics a acords amb la part contrària? La catalanofòbia ha jugat i juga el seu paper. El lloable gaudi de l’art és una altra cosa.

        L’altre conflicte o plet es centra en la devolució de les 44 obres d’art a Sixena que ara hi són al Museu de Lleida. Recordem que 55 peces d’escàs valor artístic, no catalogades ni exposades ja han estat retornades a Sixena. La jutgessa ha declarat nul·la la compra de la Generalitat, fonamentalment per dos motius, perquè es va fer després de l’any 1923 –any de la declaració de Sixena com a Monument Nacional– i per la manca d’exercici del dret de retracte –no existia encara la DGA–, sense admetre almenys com a atenuant la insistència de les monges en vendre les peces, mitjançant el bisbe Malla, ni la conservació i protecció dels béns per part de la Generalitat durant tan llarg període. No cal dir que obres importants d’art de Sixena n’hi ha als museus d’Aragó, a altres museus espanyols i per tot el món. No és casualitat que tot el focus es centri sobre les de Catalunya. No vull deixar-me al tinter que Vilanova de Sixena va pertànyer al bisbat de Lleida fins l’any 1995, la qual cosa explica en gran part els fets. Ara ha sortit una nova dificultat en declarar-se el Museu de Lleida com a museu d’interès nacional, amb lo qual la sortida de pecs de la col·lecció esdevé força difícil. Per què no s’ha cercat una solució política que fes possible la interrelació del Museu de Lleida amb els museus aragonesos i amb exposicions temporals o temàtiques a Sixena, en una sala preparada a l’efecte, de béns de Sixena o més enllà dels de Sixena? Cercar una solució és el camí casi segur de trobar-la.

        Posem-nos en el cas que in extremis i per la força, el Museu de Lleida ha de tornar les 44 obres d’art a Sixena. Per exemple, els tres sarcòfags s’haurien de col·locar a l’església per complir la sentència que diu que han de recuperar “la ubicació original”. I d’altres peces que la ubicació original ja no existeix? Fins on arriba la unitat  indivisible del Monument Nacional? S’hi imagina el lector la quantitat d’euros que fan falta per convertir uns espais com els de Sixena –Sala Capitular, dormitoris i església– en un museu com caldria. Pensem també en el seu manteniment. Parlem-ne clar, el problema real que tenim va més enllà dels diners, i no és altre que la manca de visitants als museus, especialment els de les petites poblacions. I a més, no deixaria de ser una victòria pírrica el trasllat de les 44 peces, perquè la mateixa sentència, en fixar l’any 1923 com a punt crític, impedeix la recuperació d’obres emigrades a Saragossa, Osca, Toledo, el Prado i qui sap en quins llocs més, a part de les que hi ha al MNAC, es clar. M’agradaria conèixer l’opinió dels directors dels museus de Saragossa i d’Osca al respecte. Suposo que les competències de les jutgesses en poc poden ajudar en aquests problemes ben reals.

        L’altre exemple que volia posar, on la política ha desistit o està utilitzant la justícia gairebé espuriament és el del procés català. Si un 80 per cent dels catalans desitgen decidir sobre el seu futur en el sentit de formar un estat propi o no, volen vostès un exemple més clar d’utilització de la justícia per part de l’executiu? Què s’està aconseguint jutjant càrrecs electes o inhabilitar-los? A quants s’han d’inhabilitar o empresonar? La democràcia no és perfecta, tot i que ofereix les urnes per resoldre els grans problemes. La justícia té unes altres tasques, també importants, però diferents.  No incidiré més en aquest tema atenent que ja el vaig exposar en un ampli article en aquesta mateixa revista fa algun temps. Només volia portar-lo a col·lació com a exemple del tot adient al tema.

Reproducció de la Sala Capitular de Sixena . Foto de Josep Miquel Grácia

Reproducció de la Sala Capitular de Sixena . Foto de Josep Miquel Grácia

¿Es la constitución el problema?

(Publicat al diari “La Comarca”)

Cuando la mayoría de los habitantes de un país se sienten protegidos por sus normas constitucionales, y cuando las acepten y las defienden, tanto si participaron en su promulgación como si los actores directos fueron sus progenitores,  su constitución  es la ley fundamental de donde emanan sus derechos y libertades. Es la norma jurídica suprema del Estado, su carta magna, la que determina  las bases de su ordenamiento jurídico, organización de los poderes públicos y los fundamentos del sistema económico y las relaciones sociales. Todo perfecto. Si en el transcurrir del tiempo, alguno de sus preceptos constitucionales es sentido mayoritariamente como desfasado, democráticamente y con la concurrencia de la población que se precise, se adecua o se cambia totalmente, lo cual no hace más que alargar la vida de la carta magna. En todo lo anterior me refiero a las constituciones aprobadas por la soberanía popular, no tanto a las pactadas y menos aún a las impuestas u otorgadas.

Cuando en un Estado, una parte importante de él se siente nación diferente del resto, por su cultura, su lengua, su historia, su forma de entender la vida,  o su constatación de maltrato económico y cultural, algún procedimiento democrático debería estar previsto en su constitución para canalizar y poder medir el descontento y desafección de esta porción de la población enclavada en un determinado territorio. Realmente el problema no es de los que desean irse del Estado, ya que tienen previsto crear uno de nuevo de acuerdo con sus ideales; sino del resto de los ciudadanos que no desean irse. Digo problema en el sentido de aceptación de la situación presente y la futura no deseada que comporta un ejercicio democrático de aceptación de los, hasta ahora conciudadanos, como futuros vecinos cercanos, pero diferentes. Si la reacción de la parte unionista es la ignorancia del problema, la demonización de los que desean la independencia y la excusa es la constitución porque dice que “la soberanía nacional reside en el pueblo” y que “la Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación, patria común e indivisible de todos” tenemos un problema y ese problema es la constitución. Si además, en vez de atraer a los que quieren independizarse, intentando convencerles de las ventajas de la convivencia en común o de seducirles con lisonjas y fervientes propósitos de cambio o corrección de aquello que demandan o en aquello de lo que se sienten maltratados, se les menosprecia, se les amenaza permanentemente y se les lleva a los altos tribunales para que castiguen sus desvíos o incumplimientos de los preceptos legales, el problema no hace más que aumentar y aumentar.

No entiendo el placer, digamos tan sólo el sentimiento, que puede producir a una persona tener a su lado la otra mitad de la pareja, obligada bajo amenazas o por el miedo a la aplicación de una determinada ley. ¡Como no sea el sentimiento de propiedad! No hace falta llegar al sentimiento machista  i trágico de aquella canción que dice: “la maté porque la amaba, la maté porque era mía” o la letra de “El preso nº 9”, “Padre no me arrepiento ni me da miedo la eternidad, yo sé que allá en el cielo el ser supremo nos juzgará”, después de haber matado a su mujer, claro. No hace falta mucho esfuerzo para pasar de lo particular, a modo de ejemplo, a lo colectivo, o si prefieren a lo social y político.

Los problemas políticos de envergadura de un colectivo importante nunca los arreglará la aplicación pura i dura de la ley por la justicia. ¿Quieren ustedes un problema político de más envergadura que la decisión de independencia de un colectivo que se siente nación diferente? ¿A los políticos, en tareas de gobierno, que hacen dejación de sus funciones, para qué los queremos? I peor aún, los políticos que tratan de influir o determinar la función de los otros poderes, son los peores perversores de la democracia.

Por muy rígidas que sean las constituciones, siempre es posible encontrar algún resquicio que permita organizar una consulta, llámese como se llame, para que todos los ciudadanos o un grupo de ellos pueda manifestar su opinión respecto a un determinado tema. ¿Por qué hay que temer a la democracia? Todo buen demócrata respetará los resultados, como tiene que ser. Si el tema es la independencia y se ve claramente que los más partidarios son los jóvenes y el colectivo culturalmente más preparado, a medida que pase el tiempo habrá más partidarios y con razones más consistentes. Si de verdad la constitución es tan rígida e “intransigente” habrá que cambiarla, ya que el tiempo no pasa en balde: el soufflé se convierte en una masa más trabada a la que se le va añadiendo más levadura. Por lo general el problema real no suele provenir nunca de la constitución, sino de la inacción de los políticos o de sus intereses electorales. Sería más grave aún que la no solución de los problemas proviniese de la baja calidad democrática del país. Los métodos violentos en occidente afortunadamente han quedado atrás. ¿Entonces, a qué esperar? La gran mayoría de la veces, los grandes cambios políticos son las semillas de los grandes beneficios sociales y económicos.

Pongamos que hablo de España y Cataluña.

José Miguel Gràcia