Alemanys, curds i polonesos

(Publicat al diario de Teruel)

Els  curds són una nació, que ha sofert repetides particions per part dels estats que l’envolten. Abans de la Gran Guerra del 14 es trobaven partits entre l’Imperi Otomà i el de Pèrsia. Després d’aquella guerra pogueren crear alguns estats de vida efímera, i tot seguit es veieren partits entre els estats de Turquia, Pèrsia, l’Iraq i Síria, estats que, com sol passar, es dedicaren i es dediquen amb afany a mirar d’anorrear la llengua curda i la cultura que conforma. Els passa el mateix que passava a la nació polonesa, que durant segles es trobava partida entre Rússia, Prússia i Àustria, estats que, llevat d’Àustria, també s’esforçaven a destruir la llengua polonesa i la cultura que en derivava.  Hi ha una diferencia entre les nacions curda i polonesa: els polonesos tenen ara un estat, els curds no. Tanmateix els curds de Rojava i del Curdistan Meridional,  tot i que segueixen formalment dins de Síria i l’Iraq, ja fa anys que s’autogovernen, i el Curdistan Meridional convocarà el 25 de setembre un referèndum per a la independència. Ambdós territoris curds són actualment en guerra oberta contra el Califat, i en aquesta lluita compten també amb ajuda alemanya: per una part l’Estat Alemany els envia personal no combatent, sobretot instructors militars, i per l’altra voluntaris alemanys procedents de partits d’esquerra combaten junt amb els curds. És una situació, la d’aquests voluntaris, que recorda tràgicament la dels brigadistes internacionals de la nostra Guerra. Ells venien a defensar la legalitat republicana, i els voluntaris alemanys al Curdistan a defensar el dret d’autodeterminació de la nació curda. Hi ha, tanmateix, una diferència: els brigadistes procedien d’estats que  eren al costat del franquisme, i no hi van poder tornar, o d’altres estats que no volien ajudar la República, i els van tractar molt malament quan hi tornaren, mentre que ara Alemanya sí que ajuda els curds, però tracta de mala manera els voluntaris alemanys que retornen després d’anys de lluitar al costat dels curds. Els treu el passaport i el document d’identitat i els sotmet a forta vigilància perquè no puguen tornar al Curdistan. Re, coses que passen.

Artur Quintana

Petit vocabulari estival


 

Petit vocabulari estival
contradictori com cal
des d’un país de llevant.

1 d’octubre: votaré, no votaré, votaré, no votaré, votaré… .

Constitució: es pot canviar en una nit, però sis anys és massa temps. Si a la majoria els hi agrada, per què s’ha de canviar? Qui vulgui una Constitució nova, que se la faci al seu gust. però que deixi tranquils a la resta.

Corredor mediterrani: com el seu nom indica passa per Madrid, la qual cosa es demostra perquè el 80 per cent de les seves inversions s’ha destinat als enllaços amb Madrid. Conseqüentment el País Valencià i Múrcia no hi són a la Mediterrània.

Corrupció: si hi ha corruptes és perquè hi ha corruptors. D’un euro a mil milions hi ha graus de corrupció, tot i que, tot es corrupció. Esclar que canviar de país és més fàcil que caviar el país. Fer un país nou no és pas fàcil, però és més eficient i segur. Després hi podeu fer la prova del cotó fluix.

Democràcia: és més que votar, per tant no cal votar, anem al dret i escoltem la gent. El dret a decidir, diuen,  és un subterfugi per fugir de la realitat ciutadana. Així es desprèn de la Constitució del 78. És constitucional la Constitució?

Demòcrata: sóc tan demòcrata que no puc entendre els que no ho són. Se’ls hi pot obligar a ser demòcrates?

Enquestes: les més encertades són les que no es fan ni es desfan.

Espanya: és una unitat de destí en lo particular. S’entén com a particular la butxaca.

Estat federal: per als socialistes és el “bàlsam de Ferabràs”. Per a la resta “ni tot no ho cura, ni per a res val”.

Estat confederal: el mateix que l’anterior, però amb “amb”.

ÒMNIUM,  ANC i AMI: figues del mateix paner, collides de la mateixa figuera, gaire bé mai per mans diferents.

País: una roca potser eterna, però amb esquerdes és fàcil de trencar. Als països els hi pot passar el mateix. Les roques sauloses s’esmicolen amb el pas del temps. Els països que no es descorden del passat no poden cordar-se les calces del futur, llavors ja els hi podeu fer la caixa.

Pàtria: ha de ser per sentiment, mai per obligació, tot i que hi ha apàtrides per sentiment i també per obligació. Tots coneixem grans patriotes que no els agrada de pagar impostos, però els agraden els impostos dels demés.

Pla B: allò que demanen als altres i que ells tampoc tenen.

Plurinacional: pluricultural, plurilingüístic, plural i singular segons convingui. Les parts són una nació sense nació, tota una definició.

Rebel·lió massiva: estan votant.

Sobirania nacional: de tot el poble espanyol. Si és del tot, ho és o no de les parts?

Urnes: artefactes de destrucció massiva. A la presó qui les compri les fabriqui o les usi. Desitjar les urnes és voler empresonar les voluntats dins una caixa de plàstic. I si fos de fusta la caixa? Podria ser un taüt.

Obligats a formar part d’un país

(Article publicat al Diario de Teruel)

Un país cohesionat  on els seus membres s’hi sentin majoritàriament confortables, on la suma de voluntats de pertànyer col·lectivament flueixi amb llibertat, on l’orgull de la pertinença es consideri dins de la més estricta normalitat, on gairebé tothom libèrrimament ho manifesti, on els símbols siguin de tots sense apropiacions de cap grup; mai no serà producte d’una constitució, ni de la coercitivitat de les lleis, ni tan sols d’una història en comú. No cal dir que parlem d’un país democràtic. Per a que es compleixi l’anterior enunciat fan falta unes condicions tan concretes com entenedores. I no cal que ens enlairem massa per descobrir-les, tenim les claus en el propi enunciat: voluntat, llibertat i democràcia. Quan una part important de ciutadans d’un país es sent nació amb una llengua i cultura pròpies i pels motius que sigui vol esdevenir país independent –potencialment ja són dos països–, qui té l’autoritat per anorrear aquest desig? Qui pot deslegitimar les voluntats? Quan es diu que la constitució o les lleis no ho permeten, el problema no queda resolt, tot el contrari, augmenta, perquè llavors qui ho defensa té dos problemes: la seva intolerància o incomprensió del problema i la seva llei. Semblaria més lògic, en un principi, fer servir la seducció i no l’amenaça i, menys encara, la repressió, oi? En qualsevol cas, si no es vol que el problema s’eternitzi fent-se mal ambdues parts, s’ha de recórrer a l’eina més democràtica que fins avui l’home ha creat: que parlin les urnes dins del territori en qüestió. Les raons del “sí” les cantaran uns i les raons del “no” les escamparan els altres. Només un vot més pot fer guanyadora una de les parts. Les regles del joc s’han d’acceptar. I per acabar, deixeu-me fer una pregunta que quan penso en aquest tema no em puc treure del cap: quina mena de gaudi pot aportar als dirigents d’un país en obligar a romandre a la força a un grup important de ciutadans que es sent nació i que no en vol formar part d’aquell país? La pàtria només és per sentiment, no pas per obligació.

José Miguel Gràcia 

   

Declaració conjunta de l’Assemblea Nacional Catalana, l’Associació de Municipis per la Independència i Òmnium Cultural

Els plenaris de l’Assemblea Nacional Catalana, l’Associació de Municipis per la Independència i Òmnium Cultural s’han reunit avui de  forma extraordinària en una sessió conjunta per deliberar sobre la situació creada arran de la paràlisi política de l’Estat, concretada en el darrer no del president espanyol, abans-d’ahir, a cap acord sobre el referèndum, que ha estat el darrer no a la voluntat de la majoria dels catalans.

Les tres entitats demanen, als partits polítics que “reconeguin que tenim el dret democràtic inalienable a decidir el nostre futur”, i “que acordin l’impuls immediat i definitiu del referèndum”. Insten el Govern de la Generalitat a anunciar la data i la pregunta sense dilació. Declaren: “som i serem al costat de les institucions democràtiques de Catalunya”. En el títol de la declaració conjunta es diu “ha arribat l’hora certa de la democràcia!

De milions i urnes

Ī

(Publicat al Diario de Teruel)

A mesura que corre el temps entenc menys aquest país anomenat Espanya. D’exemples, en tinc un cabàs ben ple, tot i que amb un parell de molt recents en tinc prou per omplir la columna. Començaré pels milions d’euros: els pressupostos de l’Estat espanyol han pogut tirar endavant gràcies al suport del grup parlamentari basc (PNV) al Congrés, la qual cosa no seria res de l’altre món si no fos perquè ens costarà als ciutadans, no als bascos, esclar, 1.400 milions per començar i al voltant de 500 cada any en el futur. Bona venta de vots han fet els bascos, de debò! Qui gosa criticar la seva astúcia i pragmatisme enfront d’un PP necessitat de suport? No entenc com no s’ha produït un terrabastall en la resta de l’Estat espanyol davant d’aquell munt de milions que sortiran de la Hisenda Pública espanyola i passaran a la basca. Heu escoltat cap protesta ferma? Més encara, qui assenyala com a no solidaris, el Concert Econòmic del País Basc i el de Navarra?

Una altre exemple que no va de milions d’euros, si no d’unes caixes de metacrilat anomenades urnes. La Generalitat de Catalunya ha anunciat un concurs públic per a la compra d’unes 8.000 urnes –“instruments de destrucció massiva per consultar l’opinió del poble”– en breu. El Govern espanyol no ha trigat ni un sol dia en fer por amb l’aplicació de tot el pes de la llei, davant la seqüela d’un conflicte polític. L’amenaça no s’ha centrat només en els representants polítics, si no que s’ha estès als funcionaris i administradors de qualsevol nivell i condició. I encara més –i això entra dins del surrealisme– l’amenaça s’ha dirigit també a les empreses o qualsevol institució privada que hi col·laborí en la construcció dels artefactes. Fixi-s’hi el lector en l’elegància que hagués pogut demostrar el Govern espanyol en reaccionar d’aquesta manera: senyors de la Generalitat no us gasteu els diners en comprar urnes, el Ministeri de l’Interior, com sempre, us les pot cedir per a un bon ús. L’elegància en el comportament és una característica dels veritables demòcrates, als autoritaris els hi surt l’amenaça sense adonar-se’n. I als ciutadans espanyols els hi passa per sobre el dèficit democràtic del seu país.

José Miguel Gràcia    

El Corredor Madriterrani

(Publicat al Diario de Teruel)  

No pensi el lector que hi ha un error d’escriptura en el títol d’aquesta columna. No, no és així. És una paraula, em refereixo a madriterrani,  derivada de la juxtaposició de dues, Madrid i Mediterrani. Fins ara se n’havia parlat a tord i dret de “Corredor Mediterrani espanyol” per a designar lògicament la gran via de comunicacions que hauria d’unir Algesires amb els Pirineus per Figueres. Una via tan important i necessària com ajornada en el temps per motius derivats d’una concepció centralista –estructura radial– i allunyada al màxim de criteris econòmics i del sentit comú. Una via que hauria de tenir una funció doble: d’una banda com a transport de mercaderies i de l’altra com a transport d’alta velocitat de persones. Una via demandada per Europa des de fa molt de temps que uniria els grans ports de la Mediterrània espanyola: Algesires, Almeria, Murcia/Cartagena,València, Tarragona i Barcelona amb França. Una via començada a pedaços fins avui i que no té en compte l’amplada de via europea. I ara anem a la part més ridícula, barroera i trista del tema que es sintetitza en el comentari del ministre de Foment, Iñigo de la Serna, quan, visitant el dilluns passat les obres de València a Castelló, en va dir una de grossa: “El Corredor Mediterrani avança. Castelló estarà a 2 hores 25 minuts de Madrid gràcies a aquest nou tram que he visitat avui”. Més clar no ho hagués pogut dir: el tram Madrid-Castelló forma part del Corredor Mediterrani. Molts lectors pensaran que només es tracta d’una errada o ficada de pota d’un mal dia del ministre. Doncs no, perquè n’hi ha més. L’any 2011 el govern espanyol decidí que el tram Algesires-Madrid s’anomenés, també, Corredor Mediterrani. La connexió entre l’estació d’Atocha i la de Chamartín, que actualment no es connecten, es pagaran amb fons destinats al Corredor Mediterrani, obres que costaran 935 milions d’euros. Segur que penseu que ja n’hi ha prou, doncs no, en diré una altra més, i aquesta vegada té a veure amb el govern d’Aragó actual: fa uns quans dies, en el transcurs d’una reunió que van mantenir la presidenta d’Andalussia, Susana Díaz, flamant candidata del PSOE a la secretaria general del partit, i el senyor Lamban, president d’Aragó, van acordar donar suport a la via  Algesires-Madrid-Saragossa-Tarragona. Tot hi passa per Madrid.

José Miguel Gràcia

Dret a decidir

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 18 del març del 2017)

        Em resulta difícilment acceptable que el dret a decidir sigui una cosa antidemocràtica, però així sembla ser la costum d’aquest país nostre. I d’on ve aquesta costum?

El règim monàrquic que regenten els Borbons a Espanya va ser decidit per un demòcrata convençut: Francisco Franco. I el poble espanyol no té dret a decidir una altra cosa. Gairebé tothom afirma que de fer una consulta per aquesta qüestió, per dirimir si volem continuar amb la monarquia o canviar a una república, guanyaria majoritàriament la opció monàrquica; doncs, per què no es fa? Per què no podem decidir nosaltres el règim constitucional que volem? El tema català és molt semblant: també gairebé tothom diu que si es fes la consulta catalana guanyaria la opció espanyolista (ens asseguren contínuament que hi ha més “constitucionalistes” que secessionistes) i que perdria el que podríem anomenar “catexit”; doncs raó de més per fer la consulta, però tampoc es pot fer perquè ho prohibeix la “Inmaculada Constitució”, que es va firmar fa quaranta anys sota l’espasa de Dàmocles del franquisme. Els crims del franquisme tampoc es poden investigar perquè ho prohibeix la mateixa espasa de Dàmocles. Deu meu, però quan pesa el franquisme! Hi haurà algun dia en que ens el podrem treure de damunt? Als familiars de les víctimes del franquisme se’ls acusa de malvolença, d’ànsies de venjança, de no haver superat la ferida que es va tancar el 78, de mirar contínuament endarrere, de no deixar tranquils als morts…; per què es tracta de manera diferent als familiars de les víctimes del terrorisme d’ETA? per què no se’ls acusa de voler remoure el passat, d’ànsies de venjança, etc?

Podríem proposar encara una altra decisió: volem netejar el país de franquisme? Segurament tampoc es farà aquesta consulta. A Alemanya la van netejar bé de hitlerisme, però de la mateixa manera que la possible independència d’Escòcia diuen que no té res a veure amb la de Catalunya, tampoc són comparables Hitler i Franco (un va perdre la guerra i l’altre la guanyà). És clar que Franco va morir, però ens deixà l’ou, l’ou de la serp, i encara resta viu.

Antoni Bengochea