Prohibir un referèndum i més

(Publicat al Diario de Teruel)

Si la Fiscalia, i més concretament, la magistrada Mercedes Armas, no haguessin ordenat el tancament dels col·legis electorals a les vespres del 1 d’octubre del 2017 per impedir el referèndum, i si tan sols l’haguessin declarat nul a tot els efectes –el TC també– en el cas de la seva celebració, pot imaginar-se el lector el gran canvi en el desenvolupament del procés català? La celebració d’un referèndum pot ser il·legal, però no és un delicte, ni la Constitució, ni cap llei el prohibeixen, de fet es va despenalitzar. De ben segur s’hagués portat a terme un referèndum unilateral i il·legal, és clar. I què? No hagués calgut desplaçar milers i milers de policies i guàrdia civil, el que va comportar centenars de milions de despesa. No s’haguessin produït les càrregues de la policia i guàrdia civil amb el miler de ferits. Com se podien aturar dos milions tres-centes mil persones amb vuit mil policies? Poca importància tindria que haguessin votat més o menys de dos milions i mig de persones, perquè el seu vot era nul. Hagués estat impossible que la causa l’hagués portat el Tribunal Suprem. Impossible de “justificar” la presó provisional, ni els delictes de rebel·lió, ni sedició. Per a què cercar unes urnes –ben poc èxit van tenir– si no era un instrument delictiu? Els cent anys de presó s’haguessin reduït a cero. Només els delictes de desobediència i tal vegada el de malversament s’haguessin pogut jutjar. S’ha repetit fins l’extenuació: quan la política és incapaç de trobar una solució a un problema polític, la justícia només serveix, perdonin la expressió, per emmerdar-lo. Va servir per alguna cosa el 155? Tants i tants anys de presó per a dos activistes partidaris d’una Catalunya independent, per la presidenta del Parlament i gairebé per a tot un govern, han servit, serveixen o serviran d’exemple? D’exemple de què? Després de tot, és Espanya realment més democràtica o sembla ser-ho a la resta del món? El “a por ellos”, el càstig i la venjança, la repressió i la restricció de llibertats fan emmalaltir greument la democràcia. Compte! Les conseqüències negatives de la sentència o sentències del procés català no restaran només dins de les fites de Catalunya.

José Miguel Gràcia 

Turquia i Aragó

(Publicat al Diario de Teruel)

Les relacions turco-aragoneses han estat de confrontació bèl·lica quasi permanent des dels primers contactes als segles medievals fins ben entrat el XIX. Només he sabut trobar als llibres de la història dues excepcions a aqueixa constant confrontació bèl·lica turco-aragonesa, prescindint de l’OTAN, això sí. Quan a principis del XIV la nostra almogaravia es posà a sou de l’Emperador de Bizanci ho féu per a lluitar contra els turcs. Tanmateix després de l’assassinat a Constantinoble dels cabdills almogàvers per part dels bizantins, l’almogaravia  canvià de bàndol i s’uní als  turcs d’Anatòlia, facilitant-los naus perquè passessen a Europa. Aleshores combatérem junts, per primera i única vegada, turcs i aragonesos contra els grecs, durant un cert temps, fins que ens separàrem amigablement. L’almogaravia se n’anà a conquerir Atenes i Neopàtria, mentre els turcs seguien a Tràcia lluitant sols contra els bizantins, que finalment els anorrearen. L’altra excepció a la confrontació turco-aragonesa es produí a finals del XV quan nosaltres, els aragonesos de fe cristiana, ens dedicàrem amb l’eficient ajut de la Inquisició a perseguir-ne els de fe mosaica, bastants dels quals, per no acabar a la foguera, hagueren d’exiliar-se, com li passà a  Baruj Almosnino, de  família jaquesa documentada des de mitjans del XIII. A en Baruj no li fou fàcil de trobar una terra on refugiar-se. Segurament després de breus estades a Occitània i Nàpols finalment trobà acollida a Salònica, a Turquia. I com ell centenars d’aragonesos que gràcies a Turquia ens salvàrem de l’afany nostre en perseguir les minories. Per a arrodonir aquestes relacions turco-aragoneses, us recordo que en aquests últims mesos el president de Turquia  ha vist unes altres interessants relacions entre el seu estat i el nostre. El president turc s’ha queixat de les crítiques sovintejades que li arriben de la Unió Europea i el Consell d’Europa, segons les quals a Turquia hi hauria una forta deriva autoritària en detriment de la democràcia, jutges prevaricadors i persecució de les minories. El president turc ha declarat que no entenia les crítiques que li fan des d’Europa, ja que Espanya fa el mateix que Turquia, i Europa no ho critica.

Artur Quintana i Font

La gran clatellada

(Publicat al Diario de Teruel)

La sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea  sobre la immunitat d’Oriol Junqueras ha estat una gran clatellada a la Justícia espanyola, i més concretament al Tribunal Suprem. El judici dels procés es va portar a terme vulnerant el drets polítics de Junqueras perquè el Sr. Marchena hauria d’haver demanat un suplicatori al Parlament Europeu abans de condemnar-lo tenint en compte la seva qualitat d’eurodiputat. El Tribunal Suprem ha de corregir immediatament les irregularitats comeses, així ho demana el Parlament Europeu. No oblidem pas que les sentències dels tribunals europeus són també sentències espanyoles. La ràpida reacció de la Fiscalia –“conscient del que passa” – no sembla que vagi per aquest camí en tant que ha demanat que Oriol Junqueras romangui a  presó sense immunitat per condemnat. Curiosament el govern d’Aragó va donar el Premi Aragó 2019 al fiscal Zaragoza?  El volien empènyer en la tasca del procés? Quin paperot! A les poques hores de la sentència europea, Puigdemont i Comín lluïen oficialment el títol de parlamentaris europeus i els mitjans centralistes i el deep state espanyol llançant foc per la boca enganyant la ciutadania. La Fiscalia demana que el Suprem mantingui l’euroordre contra Puigdemont i Comín

Escric aquestes línies dies abans de la seva publicació, per tant poden passar moltes coses en l’interval; en qualsevol cas, tot el que s’aparti de la posta en llibertat d’Oriol Junqueras i l’anul·lació o revisió de la sentència –hi ha vuit empresonats més– i tal vegada el judici, farà augmentar el desprestigi del propi Tribunal Suprem, de la Fiscalia i de les altes instàncies jurídiques espanyoles, prou tocades fins avui, i per tant, d’Espanya en general.  No s’entén el paper de la fiscal General de l’Estat? Pot ser que l’Advocacia de l’Estat demani la llibertat de Junqueras, però de Marchena poca cosa cal esperar. Quan els jutges es converteixen en salva pàtries o els polítics els empenyen a ser-ho, qualsevol problema polític el converteixen en tan gran com irresoluble. El crit popular “a por ellos”, entre més, a encès baixes passions, a despertat la fera “voxiana i el ultranacionalisme secular espanyol, ha reforçat l’anticatalanisme i ha fet creixer l’independentisme. Allò difícil ha esdevingut gairebé impossible. I la marca Espanya és a la baixa.

José Miguel Gràcia 

Lliurament dels premis Mariano Nipho a Alcanyís

 

El passat dia 30 de novembre es van lliurar els importants Premis alcanyisans Mariano Nipho 2019 al Teatre Municipal d’Alcanyís –una deliciosa bombonera que es va inaugurà l’any 1890, obra modernista de l’arquitecte Alejandro Mendizábal i endreçada els anys 90 del segle passat. El teatre era ple de gom a gom i la joventut femenina era majoritària, cosa normal si tenim en compte que un dels premis col·lectius correspongué a dos clubs de voleibol de noies.

Després dels parlaments de Julio Moreno Moreno per POIESIS i  Raúl Andreu Tena per Compromiso y Cultura, organitzadors i promotors dels Premis, tots els guardonats van estar presentats per diferents representants  de les modalitats premiades els quals van glossar els mèrits dels premiats. Una breu projecció donà compte de la història i trajectòria dels guardonats i modalitats:

Art: Inés Ramón Campodónico.

Cultura: Associació Cultural del Matarranya.

Esport: Club Voleibol Alcañiz i Club Voleibol Kasalkas.

Educació: Julia Sánchez Loscertales.

Compromís Social: Asociación de Amigos del Río i los Espacios Naturales.

Amb les paraules d’agraïment als premiats i de suport als organitzadors,  l’Alcalde d’Alcanyís, Ignacio Urquizu va tancar l’acte. No oblidem pas el grup de joves de la Cucarachona que aportaren a l’acte joventut, modernitat, dansa i alegria.

En el cas de l’Associó Cultural del Matarranya va rebre el guardó Artur Quintana, president d’honor de l’Associació, acompanyat d’alguns membres de la Junta. Artur Quintana, en rebre el guardó va fer aquest parlament:

“Senyores i senyors,

Joaquim Montclús, el president de l’Associació Cultural del Matarranya (ASCUMA) m’ha demanat que en nom seu dirigesca unes paraules d’agraïment a Poiesis i a Compromiso y Cultura per haver-nos atorgat el Premi Mariano Nipho 2019 en l’apartat de Cultura.

Como habéis visto en la presentación anterior, ASCUMA trabaja en el estudio, fomento y defensa de este patrimonio tan íntimamente aragonés que es la lengua catalana hablada en Aragón y la cultura que conforma. No es una actividad fácil, ya que como bien sabéis, muchos de nuestros conciudadanos, y los políticos a quienes votan y los medios de información que consumen, actúan contra nuestros propósitos, y en consecuencia contribuyen indignamente a destruir el patrimonio aragonés y a no respetar la Declaración Universal de los Derechos Humanos, que nuestro estado ha firmado, ni tampoco la vigente Constitución Española. Pero tienen la razón de la fuerza, como bien sabéis y se nos muestra a diario. Y a la cual no resulta fácil oponerse, por más que nosotros tengamos la fuerza de la razón.

Esta actitud antiaragonesa de destruir la lengua catalana de Aragón y la cultura que conforma nos viene de muy lejos, ya está documentada desde el XVI —el alcañizano Bernardino Gómez Miedes, que fue obispo de Albarracín, es bien conocido por tal actitud antiaragonesa— , y hunde sus raíces en el Compromiso de Caspe de 1412. Se trata de una profunda catalanofobia que ha calado hondo en la ciudadanía y ha contribuido eficazmente a difundir entre los que hablamos en catalán, lengua propia e histórica de Aragón, un fuerte complejo de inferioridad, fervorosamente manifestado con calificativos para la misma, tales como xapurriau, patués o polaco —surgidos los tres seguramente en el XIX para intentar así calificarnos de extranjeros, aun cuando seamos los primeros aragoneses romanizados—, o castellano mal hablado, dialecto del castellano, el eso, lengua de la burguesía barcelonesa —el catedrático zaragozano Juan Antonio Frago dixit—, hablar mal como me decían en la Codonyera: natres parlem molt mal, pero a …. —y añadían el nombre de una localidad más metida en el Maestrazgo— encar parlen més mal que nantros, o recientemente el inefable LAPAO, calificativo este último que nos ha convertido a los aragoneses en el hazmerreir de la romanística internacional.

Una vez oído este Memorial de Greuges —de Agravios— contra nuestra catalanidad aragonesa, agravios que practican muchos en nuestro país, recordemos, espero que comprendáis nuestro alto agradecimiento desde ASCUMA a Poiesis y a Compromiso y Cultura por habernos otorgado el Premio Mariano Nipho. Se trata de entidades que, a pesar del ambiente enrarecido en que vivimos de desbordada catalanofobia, y conscientes ellas de oponerse a actitudes muy difundidas de discriminación e intolerancia, se posicionan así, como nosotros, a favor de la dignidad, y de la tolerancia que tanta faltan nos hacen.

Amigos de Poiesis y de Compromiso y Cultura, este Premio que nos habéis concedido nos será una fuerte ayuda para seguir trabajando en favor de Aragón y de su lengua catalana. Vuestra valiente actitud nos va acercando a la normalidad democrática para nuestro país que deseamos.

Y acabo, com se diu al Lloc al despedir-mos entre companys: Avant! —¡Entabán! en aragonés y ¡Adelante! en castellano.

Artur Quintana i Font”

PD: Seria a la meitat del parlament d’Artur Quintana, quan una senyora que venia rondinant gairebé des del principi va dir en veu alta: “Esto no se puede tolerar. Yo me voy”. I una altra persona que conec ben bé li digué: “Mejor así”. I tot va acabar força bé.

Josep Miquel Gràcia

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Polítics inútils

 

(Publicat al Diario de Teuel)

Revenja, venjança, injustícia, cop a les llibertats i als drets fonamentals són els mots que més s’escolten i s’escriuen a Catalunya, referits a la sentència del TS que condemna a penes de 9 a 12 anys per sedició i/o malversació als líders catalans. Els cabrejats, descoratjats i tristos van molt més enllà del independentisme. El TS, per por a la justícia europea, ha tractat de justificar el perquè no condemna per rebel·lió, però per satisfer la pressió de les forces de l’Estat condemna per sedició i les vol complaure amb l’aplicació de penes màximes. Per fer-ho ha tensat tant les costures de la llei que les ha estripades.  A més, la bàrbara condemna ha obert el camí de la conculcació de drets fonamentals de tots els ciutadans espanyols —reunió, manifestació, protesta, resistència passiva, etc. No trigarem pas a veure el seus efectes en sentències dictades en aplicació de la jurisprudència. Anem al tema del títol: quan els polítics deixen en mans dels jutges la resolució d’un problema polític, a més de no resoldre’l, tanquen les vies de solució. Llavors els polítics esdevenen irresponsables i inútils. Quan els polítics, davant d’un problema polític, s’envolten permanentment amb la capa de la llei i la Constitució per no seure al voltant de la taula de diàleg i negociació, demostren la seva incompetència, covardia i inutilitat. Quan la política es deixa en mans dels jutges, la democràcia s’evapora i sobren els polítics. Algú em pot dir per a que va sevir l’aplicació de l’article 155 de la Constitució? Jo us ho dic: per poder repetir constantment que s’aplicarà novament. Mentrestant el problema de Catalunya s’engreixa i s’agreuja: creix l’independentisme, augmenten les manifestacions, la indignació i també la desesperança. Manifestacions, marxes, desobediència i protestes pacífiques, però també han sorgit grups irats o antisistema que provoquen greus aldarulls violents, i les policies han actuat contundentment. Una gran part dels protagonistes són molt joves. Compta Espanya, el moviment es pot estendre!  Mentrestant la majoria dels mitjans de comunicació de la capital del Regne encenen diàriament focs editorials i informatius per enfrontar i irritar els ciutadans espanyols contra els catalans. Mes de dos milions de catalans volen una República, altres, coses diferents. Quin és el pla de futur de l’Estat per a Catalunya?: cap ni un. Quin és el pla de futur per a Espanya?: tots contra Catalunya. I aviat noves eleccions. Més val  un vot que la veritat.

 José Miguel Gràcia

Veieu la marxa: https://www.youtube.com/watch?v=49a_-TYyIiI

Menysteniment i catalanofòbia

(Publicat al Diario de Teruel)

“M’importa un rave el que pensin a Catalunya”, frase pronunciada pel president d’Aragó, Javier Lambán, fa uns quants dies en una entrevista a la cadena SER. La frase, presa fora de context, ens apropa força al tarannà personal i a la concepció catalanofòbica de la política que té el president d’Aragó. Quan diu Catalunya hem de suposar que es refereix a tots els catalans o a la majoria d’ells, oi? Què guanya Aragó amb aquest menysteniment envers la comunitat veïna per part del Sr. Lambán? On és el rendiment? Tot i que, si la frase la col·loquem dins del context en que es va dir, o per què es va dir,  s’agreuja el menysteniment i la catalanofòbia del Sr. Lambán. El president aragonès va voler dir  que no li preocupava el més mínim –la seves paraules textuals ho deixen ben clar– el que pensessin els catalans envers la seua decisió de forçar la destitució del director general d’Administració Electrònica i Societat de la Informació, un càrrec que depèn de la conselleria de Ciència, Universitat i Societat del Coneixement, en mans de Podem. El figuerenc Bruno Pérez Juncà, expert judicial i informàtic forense havia estat nomenat director general només un parell de dies abans. I per què havia estat destituït el Sr. Perez Juncà? Era un incompetent? No tenia prou currículum? No, el motiu va ser perquè el portaveu de Ciutadans havia fet pública una fotografia on apareixia el Sr. Perez Juncà, amb una estelada feta amb espelmes. El Sr. Lambán ja va felicitar públicament la seua consellera per la decisió de purgar el director general i per “la seua forma de gestionar” el cessament en qüestió. Aquí pau i allà glòria. Ni Podemos, ni cap altre partit polític, ni veu autoritzada d’Aragó han fet la més mínima crítica. Què em diu el lector de l’article 14 de la Constitució: “Els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social”. Alguns llegeixen només l’article 2 de la norma constitucional, altres en llegim més i sentim vergonya aliena.

José Miguel Gràcia

Sempre és temps per a la política

(Article publicat recentment a la revista “Compromiso i Cultura” d’Alcanyís)

Segons la definició clàssica, la política és l’art de fer possible allò que pot semblar impossible, o més sintèticament, fer possible lo impossible. El procés català envers la independència, o dit amb més precisió el dret a la autodeterminació, conflicte entre la gran majoria dels catalans i l’Estat espanyol –digueu la resta d’Espanya si us ve de gust– és un exemple irrefutable de tot el contrari. Un conflicte que en un principi gaudia de la aparença de tenir una solució, si no total, almenys parcial, segons temps i circumstàncies, ha esdevingut tan greu com irresoluble ara per ara. No diré pas que la solució estigués mancada de complexitat allà per l’any 2006, doncs, amb l’Estatut reformat, aprovat per les Corts Espanyoles i el Parlament de Catalunya i referendat pel poble català, s’obria un període de tranquil·litat i enteniment. No trigà massa en aparèixer el primer i gran intent d’entorpir el camí de l’enteniment: el Partit Popular i el Defensor del Pueblo espanyol, militant del PSOE, van interposar recursos d’inconstitucionalitat que van ser acceptats. Va començar la cursa d’entrebancs durant un llarg període de quatre anys, fins la sentència del Tribunal Constitucional. Cal dir que la composició d’aquest tribunal no gaudia d’excessiva neutralitat i objectivitat: s’havia recusat un membre progressista, no s’havia substituït un altre que havia mort i no s’havien renovat els membres amb mandat esgotat. I tot per mantenir una majoria clarament conservadora. La sentència va anular articles clau i en retallà d’altres que fonamentaven la reforma de l’Estatut, el jacobinisme espanyol es mostrà amb claredat.  D’ençà d’aquelles dates, amb la Constitució a la mà, Catalunya no té Estatut, perquè el retallat no ha estat votat pels catalans. La complaença amb les retallades va esdevenir un clam a la resta d’Espanya. No oblidem tampoc les ribotades d’Alfonso Guerra a les Corts Espanyoles. I d’aquesta manera va començar a Catalunya la desafecció i els desitjos d’exercir el dret a decidir com mai.

Podríem retrotreure’ns a molts anys o segles enrere per trobar les arrels del nacionalisme català i les seves lluites per obtenir diferents graus d’autonomia o independència, emperò seria massa llarg i excediria l’espai d’aquest article. Portat el tema a temps més recents, és a partir de la sentència de la retallada de l’Estatut quan una gran massa de ciutadans de Catalunya es van manifestar el 10 de juliol del 2010 amb el lema “Nosaltres decidim. Som una nació” Mil associacions i un milió de persones van sortir al carrer arrossegant els partits polítics i no a la inversa com es diu permanentment. Ha estat la societat civil, formant part de l’Assemblea Nacional, Òmnium, AMI i altres associacions, la que ha evolucionat cap la consciència col·lectiva de la necessitat d’una República catalana independent d’Espanya. Abans del 2006 només un 12 per cent es sentia independentista i republicà, ara freguen el 50 per cent els independentistes i el 70 o més per cent els que volen decidir el seu propi destí. En els últims anys, aquests percentatges han anat “in crescendo” a cops de manifestacions de l’11 de setembre, cadires buides a les meses de negociació, recursos, incompliments i menyspreus per part dels governs espanyols. No era un soufflé el que passava, era un veritable i evolutiu procés popular de sentiment nacional.

Em permetrà el lector fer ara un salt endavant per analitzar la situació actual del procés català, tot i que abans recordaré el que jo  en aquest mateix mes de fa quatre anys, en un article que començava així: “Espanya és una unitat de destí en l’universal. Tota conspiració contra aquesta unitat és repulsiva. Tot separatisme és un crim que no perdonarem”, així comença el 2n punt dels 26 del règim franquista de  l’Estado Español” I el dit article meu acabava:El futur sembla que està a la volta de la cantonada. Per als independentistes catalans és ple d’il·lusió, però farcit de dificultats”. És ben cert que voltar la cantonada ha estat i és un camí farcit de dificultats, més encara, llarg, pedregós i feréstec. Tot i que, allò de “Tota conspiració contra aquesta unitat és repulsiva. Tot separatisme és un crim que no perdonarem”, que malgrat no ho digui explícitament la  Constitució, però, s’està aplicant amb tota fermesa. És la intervenció del Tribunal Constitucional i del Suprem, quan la política de l’Estat, ni ha volgut, ni ha pogut, ni ha sabut intervenir dialogant i negociant.

Quan escric aquestes línies no coneixem la sentència del Tribunal Suprem. Serà dura especulen els entesos. En qualsevol cas nou persones porten empresonades preventivament gairebé dos anys acusades d’una rebel·lió sense armes ni violència. No és això suficient per considerar-los presos polítics? Set van convocar un referèndum i com a molt van desobeir, i dos van exercir la llibertat d’expressió i manifestació i van pujar a sobre d’un cotxe de la guàrdia civil. Els condemnaran a desenes d’anys de presó per això? La policia nacional i la guàrdia civil van ferir a més de mil persones –tot el món ho va veure– i “aquí no ha passat res”. Els mossos d’esquadra van tancar mes locals de votació que les forces de l’Estat i els seus comandaments més importants seran jutjats a l’Audiència Nacional acusats de delit de rebel·lió. Hi ha un miler de persones amb diferents imputacions, però als exiliats se’ls va retirar la euro ordre perquè no fos denegada novament pels països de la UE. Experts nacionals i internacionals es fan creus de la quantitat d’irregularitats i vulneracions de drets i llibertats durant el judici i la instrucció, i “aquí no ha passat res”. Els informes dels experts de la ONU, d’Amnistia Internacional i d’International Trial Watch van a la paperera i la premsa espanyola ni es fa ressò d’ells. Tanco el relat del procés judicial.

Tinc unes preguntes que em donen voltes pel cap des de fa molt de temps: què vol Espanya de Catalunya? Quins són els plans de futur? Algú pot creure que amb condemnes d’anys i anys de presó als líders polítics i socials, i repressió a dojo, faran reduir el desig d’independència de més de dos milions de persones. Algú s’ha plantejat que el  80%  del catalans volen una república com a forma d’Estat? No sé si les forces socials, econòmiques i polítiques de l’Estat i els ciutadans espanyols saben que la majoria de la joventut catalana està allunyada completament del sentiment d’espanyolitat: el consideren com a una carga a suportar. Amb aquests tendres vímets de una Catalunya que representa el 16 % de la població i el 20 % del PIB d’Espanya, quin cistell espanyol de cohesió es pot arranjar?

Espero que el lector interessat en el tema em digui que només el 50 % de catalans són independentistes i que la resta, també 50%, no ho és. Ben cert, tot i que, a aquests últims se’ls preguntarà què volen ser? Les receptes dels mes integristes jacobins les repeteixen permanentment: s’ha d’eliminar la inversió lingüística i quan menys català millor, s’ha de controlar TV3 i tots els mitjans públics d’informació, s’han d’eliminar els mossos d’esquadra, s’han de recentralitzar institucions i serveis, etc., etc. S’ha d’aplicar un 155 permanentment. La impotència fa nàixer  la repressió, la vulneració de drets i la pròpia democràcia. És la reacció, perquè “tot separatisme és un crim que no perdonarem”

Què passarà a l’esdevenidor? Difícil de preveure-ho. Gran part de la desafecció es pot transformar en odi? Si dels jovents són majoria els que voten independència i els més vells i no nascuts a Catalunya ho fan per la no independència, l’agulla de la balança independentista podem suposar cap a on es pot inclinar segons llei de vida. Si en comptes de la seducció s’aplica la repressió, imaginem-nos el resultat. Què Catalunya es vol dins d’Espanya? Si utilitzar les urnes produeix conflicte, per què votem de quan en quan? Deixem de votar i tot serà una bassa d’oli, d’oli ranci i pudent, és clar. Quan significatiu va ser el moviment de les urnes! Es va semblar tant al d’estupefaents!

I malgrat tot sempre és temps per a la política. Qui ens ha explicat millor que Albert Eistein la relativitat del teixit espai-temps?

Josep Miquel Gràcia