Europa i l’emigració

(Publicat al Diario de Teruel)

Recordo prou bé que, quan estudiava la carrera a la Facultat de Ciències Econòmiques de Madrid, fa uns cinquanta anys, en totes les matèries de Ciències Socials sortia el problema greu del subdesenvolupament del tercer món (Àfrica i Amèrica). Gairebé tots els professors emfatitzaven sobre la injustícia, i a la vegada, el perill que representava per als països veïns del primer món. Els professors més agosarats veien com una mena de “Marcha verde” que envairia algun dia el continent europeu. Altres ho matisaven parlant només de possibles moviments de població més o menys controlats, però gairebé impossibles de detenir. El que no tenien en compte aquells professors era el fenomen de la globalització econòmica i de les comunicacions que s’ha produït en els recents passats anys, com a factor clau d’inici del moviment. Tants i tants anys passats i ara sembla que els governants dels països europeus i els ciutadans en general consideren l’arribada d’emigrants subsaharians als països europeus del sud de la Mediterrània com un fet extraordinari i impossible de preveure. Com les diferències entre països pobres i rics no s’han reduït, tot al contrari, han augmentat, el moviment migratori no pararà. Potser que si als països africans s’encetés un procés de desenvolupament, encara que molt limitat, la corrent migratoria es podria frenar relativament. La inversió de la tendència és una altra cosa. Els països de la UE no es posen d’acord en la distribució del flux de refugiats econòmico-polítics –d’una forma o d’una altra tots ho són– que arriben als països riberencs, és més, alguns països ni tan sols n’accepten cap. Es vergonyós la manca de solidaritat i l’aprofitament polític que fan alguns partits, estenent la por entre les classes populars. El problema és greu i de difícil solució, però la UE ha de fer el possible per encetar un camí seriós i solidari per canalitzar aquest problema de tants essers humans. El més incomprensible, és que no s’expliqui als ciutadans el fet que en un període no massa llarg de temps els països de la UE –uns mes que uns altres– necessitaran de molts milions d’emigrants per al sosteniment de les seves economies i els propis països. De quina altra manera es poden compensar els efectes de la baixa de naixements i l’augment de la xifra a pagar als pensionistes?

José Miguel Gràcia

Anuncis

El Tribunal de Comptes Europeu critica l’AVE

(Article publicat al Diario de Teruel)

         “Espanya serà el país amb més quilòmetres d’AVE de tot el món després de la Xina”, frase dita per dirigents dels grans partits i membres i presidents del Govern espanyol de diferents èpoques i colors. Recordo que vaig criticar, fa molt de temps en aquest mateix diari, la megalomania centralista irracional –Madrid quilòmetre cero– de l’alta velocitat en Espanya. Ara, el Tribunal de Comptes Europeu carrega contra la manca de rendibilitat de les inversions realitzades, la qual cosa vol dir que la relació cost-benefici ha estat un somni d’una nit d’estiu. La manca de viatgers, la baixa velocitat d’alguns trams, la no connectivitat amb els grans aeroports (Madrid i Barcelona), la incomunicació amb els països veïns, la competència innecessària amb l’avió i altres exemples més, són les proves fefaents dels auditors de l’esmentat Tribunal. Tot i que, el que fa grinyolar els engranatges de control de la Unió Europea és el fet, també criticat per aquest Tribunal, que Espanya ha estat beneficiaria entre el 2000 i 2017 de gairebé la meitat dels fons europeus per a aquesta finalitat. La UE va invertir més diners en alta velocitat a Espanya que a França, Alemanya, Itàlia i Polònia juntes (11.000 milions). No es congratulem massa d’aquest fet, perquè  la UE finança només el 11 % de la inversió. Espanya és un dels països on l’alta velocitat ha sortit més cara als contribuents: 1.159 euros per ciutadà. És el doble de França (603 euros per contribuent), que és un dels països on l’alta velocitat s’utilitza més, amb 19,2 milions de passatgers per quilòmetre. A Espanya la ràtio és quatre vegades inferior: 5 milions de passatgers per quilòmetre. A dia d’avui no existeix ni el Corredor Mediterràni, ni el Cantàbric, ni el Cantàbric-Mediterràni, ni s’inverteix el que caldria en rodalies, ni en les estructures ferroviàries convencionals. Emperò, malgrat que d’antuvi ja eren ben conegudes les circumstàncies que ara han fet paleses el Tribunal de Comptes Europeu, s’ha invertit en l’alta velocitat perquè hem de tenir més quilòmetres d’AVE que ningú. I el que és pitjor, no veig que cap partit polític important d’àmbit estatal hagi renunciat a la decisió política de l’Espanya d’estructures radials. Allò que no sap o no vol unir la política ho han d’unir les vies de l’AVE. I el Corredor Mediterrani passarà per Madrid. .

José Miguel Gràcia 

Pedro Sánchez, president

(Publicat al Diario de Teruel)

“La realitat supera sempre la ficció” és la dita que es veu confirmada dia rere dia. Qui podia imaginar no fa massa dies que Pedro Sánchez seria president d’Espanya? O vist des de l’altra banda, qui podia pensar que Mariano Rajoy, havent-hi superat l’aprovació dels Pressupostos, hauria de fer les maletes apressadament i sortir de la Moncloa? Com podia pensar la senyora Soraya Sáenz de Santamaria que la liquidada seria ella quan feia befa en dir que alguns departaments de la Generalitat estaven en li-qui-da-ció…? I l’altre perdedor, Albert Rivera, que ja es veia president…! I ara podem tombar cap el futur. Ben difícil ho té Pedro Sánchez. Els enemics ja li sotgen per tot el seu voltant. I el que potser pitjor encara, en té en pròpia casa, no sé si molts al carrer Ferraz, però de ben segur bastants per terres castellanes i molt concretament de “Despeñaperros para abajo”. Sabrà o podrà aprofitar Pedro Sánchez, en aquest moment, aquesta gran ocasió, tan sobtada com real? Tant de bo encerti. No cal ser un gran observador per categoritzar els grans problemes que té sobre la taula. El problema català que l’aplicació del 155 no ha fet més que refermar-lo i l’empresonament i l’exili de tot el govern de Puigdemont impossibilitar-lo, en tant no es trobi la solució per al seu alliberament. Arribarà a entendre Pedro Sánchez que el problema no és amb Puigdemont, Torra i alguns altres, si no amb més de dos milions de catalans. La degradació democràtica de les institucions espanyoles és un altre dels greus problemes. Si en algun moment va existir l’esperit del 78, el temps, el PP, alguns barons i els virus franquistes s’han encarregat de dilapidar-lo. La crisi econòmica i social que malgrat l’aparença de solució roman encara ben viva i concretada en el dèficit i el deute públics, en la precarietat laboral i en la fallida de la Seguritat Social, entre altres. El descrèdit internacional és un altre gran problema, només cal que viatgem una mica pel món per adonar-nos-en d’allò que pensen fora d’Espanya de l’evolució democràtica espanyola. Sort a Sánchez i al seu govern –rebut amb reticències. Que la realitat superi la ficció en el bon sentit. De dubtes en tenim un munt.

José Miguel Gràcia

 

Conferència del Dr. Joandomènech Ros sobre el canvi climàtic

En virtut dels acords que recull el conveni de col·laboració de l’Associació Cultural del Matarranya amb l’Institut d’Estudis Catalans, el dissabte 16 de juny, a les 19 hores, el Dr. Joandomènec Ros Aragonès, president de l’Institut d’Estudis Catalans, impartirà una conferència sobre el canvi climàtic al Saló de Plens de l’Ajuntament de Calaceit. El Matarranya és una comarca pionera en les construccions bioecològiques així com en la agricultura ecològica i hi ha un gran interès per tot el que envolta al canvi climàtic.

Entrevista de Puigdemont a The Times

Publicat al Diario de Teruel)

El passat dia 28 d’abril, el president Puigdemont –els presidents de la Generalitat no perden mai el títol– va fer unes declaracions, en una entrevista al diari anglès The  Times, de caire tant personal com polític. Està convençut que la lluita per la independència “segueix endavant”. Aquest diari anglès considera que Puigdemont és l’enemic “number one” d’Espanya, destacant la força política de l’independentisme català i el paper important de Puigdemont en el procés. En una de les respostes, el president sentencia que no esperaven la reacció tan contundent del Govern espanyol, i diu: “Esperàvem que després de 40 anys de democràcia i essent membres de la Unió Europea hi hauria una nova generació [de polítics]. Estàvem equivocats”. Pronostica que “mai hi haurà diàleg amb l’Estat Espanyol”. Puigdemont manifesta que no ha pensat d’entregar-se a la Justícia espanyola, perquè “es convertiria en un ostatge sense llibertat d’expressió ni moviment”. Envers la situació personal emergeix la seva preocupació quan diu: “No puc fer petons a les filles, no els puc explicar contes… És impossible acostumar-se a aquesta situació. Parlo amb elles per FaceTime, però les veig espantades, ho puc veure als seus ulls”. La seva incertesa es fa més patent quan diu: “Sent realistes no tinc plans de futur. En el pitjor dels casos seré extradit a Espanya, que voldria dir dècades de presó. Si no és així, passaré molts anys a l’exili”.

No puc creuré que la situació de Puigdemont i dels altres exiliats, i més encara els empresonats, s’hagi de perllongar sine die, vull dir, molts anys. Una ferida oberta d’aquestes dimensions no la tancarà l’oblit. Si el poble espanyol no és capaç de col·laborar en el tancament d’aquesta ferida sagnant, mal futur li espera. Tot i que d’algunes coses n’estic ben segur: la justícia, amb la seva embranzida, no pot ser l’agent col·laborador en el desllorigament del conflicte, tot al contrari, a més empresonats més conflicte i més difícil de superar. Fora de la política no hi ha solució. La justícia hauria de poder jutjar als més de dos milions de catalans que van votar independència. Per què només als col·laboradors i inductors? Qui és més culpable, l’inductor d’un acte o el que el realitza? L’opressió és a la dictadura allò que la seducció és a la democràcia.

Uns mitjans plurals i objectius

Unamuno a Fuerteventura

“Merecemos perder Cataluña. Esa cochina prensa madrileña está haciendo la misma labor que con Cuba. No se entera. Es la bárbara mentalidad castellana, su cerebro cojonudo (tienen testículos en vez de sesos en la mollera)”. Això deia Miguel de Unamuno en una carta a Azorín el 14 de maig del 1907, ço és, fa 110 anys. Quan han canviat les coses d’ençà d’aquelles dates! No és gens d’estrany, amic lector, perquè en més d’un segle passen tantes coses i es produeixen tants i tants de canvis!

Agafeu qualsevol dia els diaris d’àmbit estatal i observeu les portades, les editorials i els continguts, Veureu un ventall obert totalment, de l’extrema esquerra a l’extrema dreta, d’allò més progressista al més conservador, del sensacionalisme a la més ortodoxa i seriosa concepció periodística. A més, per sobre d’aquest ventall informatiu, el rigor i l’objectivitat s’hissen amb tota propietat i autoritat. Tot i que, si vull ser sincer he de dir que la balança s’inclina un xic a l’esquerra, però ben poc. I són tan minses les excepcions!

Si algun tema s’escapa mínimament d’aquest equilibri informatiu –només molt excepcionalment– no és pas el procés català. Malgrat el fragor de la batalla, la visceralitat resta oblidada, guardada en calaixos ben tancats i barrats. No hi trobareu cap insult o desqualificació, només moderació i sentit de l’equilibri, i desitjos de cercar l’acord. Tot tan allunyat de la visceralitat, de la mentida i l’engany!

Tot el que he dit és tan aplicable a la premsa escrita com a la digital, a la radio i a la influent televisió, farcides ambdues de saberuts tertulians i conspicus opinants.

Com avui no he sortit de casa i per tant no he comprat diaris generalistes, no us puc il·lustrar amb unes quantes portades de diaris i tampoc les hi puc extraure dels pdf’s que s’hi inclouen en els corresponents webs, perquè una gran majoria són de pagament. Per tant, la prova del que he escrit la deixo a les vostres mans. Si no us convencen prou les meves paraules us convencerà de debò la lectura dels diaris, o més fàcil encara: escolteu els programes de radio i feu zàping a dojo per totes les televisions. Ja em direu.

Per tot el que he dit i per moltes coses més, per als catalans, el viure-hi i pertànyer a un país com Espanya és una sort incommensurable i un plaer que frega el cel. El deute de Catalunya envers Espanya no el podran pagar mai, malgrat la magnitud de les quotes anyals que van transferint permanentment.

José Miguel Gràcia   

De manifestacions pacífiques, res de res

Estem cansats d’escoltar als nacionalistes, separatistes, sobiranistes independentistes, republicans catalans, que totes les manifestacions a Catalunya han estat sempre pacífiques, sense trencar un sol vidre, ni paperera: un exemple de civisme i demostració plenament democràtica. Ahir 15 d’abril, vaig ser testimoni a la Plaça d’Espanya de Barcelona, de la fal·làcia d’aquest tòpic sobiranista i “pacifista” català. Ho demostro amb unes quantes fotografies que subreptíciament vaig gosar captar, jugant-me la meva integritat física en ser descobert.  Una massa descontrolada, o tal vegada ben controlada pels comitès del CDR, es movia per la Plaça d’Espanya –ben triat aquest lloc– cercant l’ocasió d’assaltar el gran monument del centre de la plaça –la Font construïda per a l’Exposició Internacional de 1929, amb un disseny de l’arquitecte Josep Maria Jujol i una decoració escultòrica de Miquel Blay, Frederic Llobet i els germans Miquel i Llucià Oslé. La massa popular que comento, composta d’individus  de totes les edats i sexe, aviat van trobar el moment oportú i van procedir a l’ocupació violenta, com demostren les fotografies, fent onejar banderes independentistes a dojo. A les mans, les estelades; als ulls, el vermell de l’odi; a les samarretes i vestits, la grogor insultant que demana l’obertura de les portes de les presons; i a les boques, crits de “Puigdemont president” i càntics que relaten com els segadors tallen caps a cops de falç. No cal dir com va quedar la Font després de l’assalt, unes restes tan malmeses que només amb molts diners i mans expertes s’hi podran reconstruir quan arribin temps de pau i de bonança.

No deixaré de dir que les accions, més greus encara, va ser les ocupacions  d’alguns edificis de la mateixa Plaça. De totes elles, destaco la del Hotel del gran rellotge, del qual van ocupar totes les plantes i fins i tot la terrassa, hissant estelades pet tot arreu. També ho observareu a les fotografies. Del que va succeir per tot el Paral·lel, no en vaig ser testimoni, tot i que circulen informacions privades, no publicades, esclar, per por a les represàlies, que diuen que després de la manifestació semblava que havia passat Àtila i els seus exercits dels huns (no dels altres). Ja veureu com no hi sortirà mai més herba per la calçada central de Paral·lel.

A la porta del MNAC, no calia ser un expert per assabentar-se d’on sorgien les instruccions dels CDR de l’operació: mòbils, moviments d’estelades amb estel blau o vermell, moviments diversos batent els braços i per no faltar algunes senyals de fum blanc o negre. Tota la complexitat d’una operació violenta ben organitzada.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.