XIV Trobada d’entitats i associacions culturals de l’antiga diòcesi de Tortosa

XIV Trobada d’entitats i associacions culturals de l’antiga diòcesi de Tortosa (Terres de l’Ebre, Priorat, Franja, Maestrat i Ports)

25 de novembre, Pena-roja de Tastavins. Centre Polivalent. Carrer del Rosari, 32

 9.45 h – Rebuda dels participants

10.00 h – Inauguració de la jornada

10.15 h – Taula rodona: “Aprendre des de la proximitat, a través de la cultura i amb el món local com a referent”. Aquesta taula rodona pretén aproximar els centres educatius a la recerca i projectes realitzats des dels centres d’estudis conscients de la importància d’arribar als temes globals a través del coneixement del món local, de la proximitat. Per a fer-ho comptarem amb la presència de:

  • Assís Torres. Pedagog d’ARTRA
  • Viqui Carles. Fundadora i copropietària de l’empresa Gubiana dels Ports
  • Óscar Cid. Fundador i exdirector del Camp d’Aprenentatge del Delta de l’Ebre

Modera i participa: Josep F. Moragrega. Centre d’Estudis Ribera d’Ebre

12.00 h – Pausa – cafè

12.30 h – Presentació de projectes

  • La commemoració dels 80 anys de la Batalla de l’Ebre el 2018. Marc March i Màrius Pont, de l’Associació Amics i Amigues de l’Ebre
  • El projecte de la Gelada del 56. Grup Terres de Cruïlla
  • Jornades de la Comissió Cívica de Patrimoni del 2018. Albert Curto, membre de la Comissió Cívica de Patrimoni Terres de l’Ebre.
  • Altres projectes

14.30 h – Dinar. Bar Restaurant Sociedad. Preu 10€. Cal fer reserva abans del dia 23 de novembre. El pagament es farà el mateix dia de la jornada

16.00 h – Projecció del documental Rural-link, a càrrec de Joves Dinamitzadors Rurals

  • Es podrà visitar l’exposició de la Gelada del 56, que estarà ubicada al Saló Cultural (Carrer de Teruel, s/n)
Anuncis

No és l’Espanya que volguí

(Publicat al Diario de Teruel)

Tenia escrita la columna des d’ahir, però m’assabento ara de l’empresonament de vuit consellers i del vicepresident de la Generalitat de Catalunya i m’indigno profundament, perquè crec que és una gran injustícia. He estripat la columna escrita, ja no tenia sentit davant dels nous fets. La meua indignació venia “in crescendo” des de l’empresonament dels dos Jordis, dues bones persones pacifistes i activistes socials. La Generalitat està presa pel Partit Popular, el partit més corrupte d’Europa que representa només un 12 % dels catalans. S’han vulnerat tots els drets polítics i democràtics mitjançant l’article 155 –versió “democràtica” d’un cop d’estat– aprovat per un Senat de representació minsa i inadequada. Ciudadanos i el PSOE –què estàs fent?– són tant o més responsables. Em nego a admetre com una Constitució democràtica hi pot contenir un article manipulable per carregar-se les institucions d’una comunitat autònoma.  Dissolt el Parlament per Rajoy i convocades eleccions (21 de desembre) per restablir la democràcia, quina democràcia…! Ja tenim 10 presos polítics i en vindran més: els consellers que es troben a Brussel·les juntament amb el president Puigdemont. Se n’adonaran els països democràtics del món de tot el que està succeint a Catalunya?

No es pot negar que a Espanya hi ha una immensa aversió, i en molts casos molt d’odi, a tot lo català i als catalans, un “bon camí” per apropar Catalunya a Espanya, oi? Però, també comencen els jovents catalans, o no tan jovents, a tenir els mateixos sentiments envers Espanya, i això no havia passat abans. En desitjaven la independència i prou.  Algú ha pensat, en aquesta tibant pell de brau, que s’està estripant  per les costures democràtiques, que la comprensió, la seducció i la llibertat haurien de ser gairebé les úniques actituds per aplanar camins? Ni els problemes polítics, ni menys encara els sentimentals o afectius no els pot resoldre la justícia, encara que fos una justícia independent, objectiva i imparcial. A un problema polític, una solució política. Acabo d’escoltar a una persona a TV3 que ha dit que “no és només violentar la seva llibertat –referint-se als empresonats– és també violentar la llibertat d’aquest poble –referint-se a Catalunya”. Més encara, dic jo, és violentar la llibertat de tots els espanyols. Sincerament, jo em sento malament en aquesta Espanya. Encara que a Catalunya votarem (o no) el 21 de desembre, la sínia continuarà rodant, i en el millor dels casos anirem repetint el “dia de la marmota”, tot i que, em sembla que el temps s’hi esgota.

 

El sindicat Ufpol publicà un cartell a Twitter amb els membres del Govern i en tatxa els empresonats, i l’esborren després.

Espanya té presos polítics

Foto de Vilaweb

Des de ahir Espanya ja té presos polítics. La jutgessa de l’Audiència espanyola Carmen Lamela va decretar ahir presó sense fiança per als presidents de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i Òmnium Cultural, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, acusats d’un presumpte delicte de sedició per les mobilitzacions del 20 i el 21 de setembre. Tots dos han estat traslladats a la presó de Soto del Real, a quaranta quilòmetres de Madrid. Cal recordar també que, per la tarda, la mateixa jutgessa havia retirat el passaport al major del Mossos d’Esquadra amb l’obligació de presentar-se cada 15 dies i estar sempre localitzable. La jutgessa no ha estimat encara els fets de l’1 d’octubre.

L’ANC i Òmnium són dues associacions catalanes que han organitzat any rere any les més grans manifestacions ciutadanes transversals de milions de persones sense trencar un sol vidre, això sí, amb el ominós pecat de voler la independència de Catalunya.

La tristor, la indignació i el desig d’independència de la majoria de la societat catalana creix i creix, i a Espanya hi ha presos polítics.

Tot un error, que immens error!

(Publicat avui al Diario de Teruel)

Demà serà u d’octubre, dia del referèndum a Catalunya. A mesura que han anat passant els dies s’ha fet més palesa la mancança de sentit comú per entendre el problema de Catalunya amb Espanya. Ni el PP, ni el PSOE, ni C’s han entès ni entenen el que passa a Catalunya; més i tot, ni ho volen entendre. Tot sembla increïble per molt real que sigui. Obriran el col·legis electorals? N’obriran molts o n’obriran pocs? Votarà la gent? La jutgessa del TSJC, desautoritzant la Fiscalia, ha ordenat al mossos i als altres cossos policials, entre altres coses, impedir l’obertura dels col·legis electorals i requisar els materials per portar a terme la votació, però, “sense afectar la normal convivència ciutadana” Una gran massa de ciutadans volen votar. Qualsevol especulació sobre el que pot passar demà, només és això, una especulació. Passi el que passi, els dies 2, 3, 4 i següents, sorgirà la pregunta: i ara què? Ara tot, poden contestar un munió de catalans. En política està gairebé tot inventat. Algú em pot indicar l’existència d’algun instrument més eficaç que el referèndum per resoldre el greu problema en qüestió? Qui digui que no és pot aplicar perquè no ho permet la Constitució m’està sumant un altre problema al que ja existeix. La política hauria de ser sempre l’art de l’impossible. Però ara som on som: milers i milers d’agents de la guàrdia civil i de la policia nacional són a Catalunya provinents de tota Espanya,  acomiadats als llocs d’origen amb crits d’“a por ellos”; el govern d’Espanya insistint que s’ha de complir la Constitució i les lleis, “somos prisioneros de la leyes”, diuen; una gran majoria de catalans manifesten que a Catalunya hi ha repressió, que no es respecta la llibertat d’expressió i es conculquen drets civils fonamentals; i al voltant d’un 70 per cent de catalans volen exercir el dret a decidir per sortir o quedar-se a Espanya. Tan de bo la justícia en aquest cas fossi bòrnia i no cega. El procés català ja s’ha estès per tot el món. I tot per un error, que immens error! Potser el recent gran error històric d’Espanya. Si algun dia, tard o d’hora, s’hi acceptés el fet que el ritme de desconnexió sentimental de Catalunya amb relació a Espanya va creixent inexorablement, tot seria més fàcil. Sóc molt pessimista envers que això pugui succeir.

José Miguel Gràcia

Tehuelches i calchaquíes

(Publicat al Diario de Teruel)

–Avi, has vist gaires indis a l’Argentina?

–Ben pocs, tret d’uns quants guaranis a San Ignacio-Miní, al nord, a tocar del Paraguai, a la província de Misiones.

–I com és això?

–Com vols que sigui? Les matances, això que els espanyols en diuen “El Descubrimiento”, van començar l’any 1492, i des d’aleshores han continuat sense parar. Al poc temps s’hi van afegir els portuguesos, i després els holandesos, anglesos i francesos, si més no. I avui encara continua, sobretot al Brasil, però també a l’Argentina mateix. Sembla que els únics que no s’hi van dedicar han estat els russos a Alaska i els danesos a Grenlàndia.

–I els catalans?

–Al principi els castellans no ens deixaven anar a les Amèriques a participar en les seves matances, perquè allò era assumpte exclusiu de la Corona de Castella, i la d’Aragó, on érem els catalans, no en formava part, per més que compartíssim el mateix monarca. Però a mitjan segle XVIII, quan la Corona d’Aragó va ser sotmesa per la de Castella, van permetre als catalans de passar a les Amèriques.

 –I aleshores els catalans hi devien anar encantats de participar en les matances, oi?

–Justa la fusta! Així va ser. Quan les grans matances argentines de la dita Guerra del Desierto, a finals del XIX, amb la neteja ètnica de l’Argentina Central, on no va quedar cap indi baró viu i les dones índies van ser violades pels soldats invasors, hi van participar batallons de voluntaris catalans.

–Uff!

D’Estampes de família.

Artur Quintana

Pregó de Ramón Mur a les Festes d’Alcanyís

Foto del Diario de Teruel

“No hi ha res més incòmode, per al poder, que una bona i correcta informació”, va assegurar ahir, dia dos de setembre, davant d’una plaça d’Espanya plena de gom a gom el pregoner de les festes d’Alcanyís d’aquest any, el periodista i escriptor Ramón Mur, que va assegurar que la proliferació de mitjans de comunicació a Alcanyís i al Baix Aragó històric és el millor que li ha pogut passar al territori “durant l’últim mig segle”.
“Tot en aquesta vida és notícia, absolutament tot, perquè la vida mateixa és notícia”. Aquesta tesi és, al seu parer, “el millor suport de l’autèntica llibertat d’expressió així com el major antídot contra la manipulació dels mitjans de comunicació social o de masses”, va explicar.

Llegiu aquí el pregó sencer.

Els atemptats de Barcelona i Cambrils

(Publicat al Diario de Teruel)

Segur que el lector estarà ben informat dels atemptats terroristes del dijous dia 17 d’aquest mes. Només vull fer esment a un parell de fets que es van produir. En primer lloc vull destacar l’acurada actuació dels Mossos d’Esquadra. Van desarticular en un temps record una organització terrorista que anava molt més enllà d’allò que en un principi es va suposar. La informació als mitjans sempre va ser concreta i clara, sense ultrapassar els límits del que es podia fer públic. El cap dels mossos donava confiança i seguretat amb les paraules precises. La posta en escena del president de la Generalitat, del conseller d’Interior i del major dels Mossos, en les diferents rodes de premsa en català, castellà i anglès, donava la impressió d’una informació d’un Estat Català independent. Cal no oblidar les guàrdies urbanes i els serveis auxiliars. Poca o cap coordinació  amb la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, les dues institucions ho diuen. No oblidem pas que fins a data d’avui els Mossos d’Esquadra no tenen informació directa d’Interpol –mai no ho ha volgut el Govern Espanyol– tot i que la té l’Ertzaintza. Si algú vol trobar alguna fallada en l’actuació del Mossos, que es contesti primer aquesta “irrellevant” pregunta: i si el cos dels Mossos hagués disposat de 500 unitats més i dels 688 milions d’euros que el govern de l’Estat els deu?

L’altre fet que vull destacar és la gran reacció de la comunitat musulmana de Catalunya en contra dels atemptats. A més de la gran quantitat de manifestacions individuals i de representants de les comunitats locals o de associacions d’àmbit més gran; va tenir lloc la manifestació des de la plaça de Catalunya i per la Rambla on les entitats organitzadores van voler deixar clar que l’islam no té res a veure amb els atemptats i van demanar que es faci una autocrítica i es treballi per ajudar a integrar els joves: “Que puguin sentir que Catalunya és la seva terra”. S’ha d’aprofitar aquesta rebel·lió per integrar les comunitats musulmanes als plans educatius, d’assistència i formació dels joves musulmans catalans i dels nouvinguts, en comptes de estigmatitzar-los, però cal no oblidar qui finança el terrorisme. De l’actitud de la ciutadania catalana qualsevol lloança que es faci serà poca. El Govern Espanyol s’esforça per fer-se visible.