Gravacions il·legals a dojo

(Publicat al Diario de Teruel)

No solen passar gaires dies quan al aixecar-nos ens assabentem un cop més de noves gravacions del Villarejo o Villarejos de torn. Un país que esbomba permanentment la seua qualitat democràtica accepta estoicament i fins i tot, en alguns casos, amb complaença aquests comportaments antidemocràtics i vergonyants pels qui entenem que la democràcia és una altra cosa. No cal ser massa perspicaç per deduir que els Villarejos i similars són abundants –policies patriòtics, membres del governs, periodistes, mitjans de comunicació, polítics, potser més d’un fiscal i magistrat … , tota una conxorxa.  No tinc cap esperança que el pes de la llei arribi a tot el col·lectiu descrit. La bandera de la pàtria protegeix més que qualsevol altre escut al marge de la veritat i la democràcia. Tot si val contra els “perversos” independentistes catalans: gravacions en qualsevol lloc i forma, informes falsos o manipulats, invencions de comptes corrents, desprestigi en les campanyes electorals, operacions econòmiques inexistents, Pegasus a dojo i el que calgui, navegant pel clavegueram de l’Estat. Mentre aquestes pràctiques només empastifaven independentistes catalans, “ancha es Castilla”, però ara quan s’han escoltat els àudios de Villarejo amb el periodista, si encara el podem qualificar així, Garcia Ferreras, Pablo Iglesias i els comuns han posat el crit al cel: això és un atac brutal a la democràcia, es repugnant, s’han de depurar responsabilitats jurídiques i polítiques… . Recordem quan de moderats eren amb la persecució als independentistes catalans. I en el futur per què el deep state s’ha de detenir només en els independentistes i en els de Podemos? Quines poden ser les noves víctimes demà? Si una cosa es ben certa és que la democràcia ha estat i és la víctima. I faig la pregunta retòrica: de veritat importen gaire a una gran majoria d’espanyols les clavegueres de l’Estat, los Villarejos, les gravacions il·legals, els policies patriòtics, el Consell General del Poder Judicial caducat des de fa gairebé quants anys –un flagrant incompliment constitucional– i tota la resta de vergonyes? A les proves em remeto. O s’hi tallen a soca-rel les pràctiques que circulen pel pudent clavegueram o Espanya esdevindrà un país pseudodemocratic, si no ho és ja.

 José Miguel Gràcia    

Avantpassats

Publicat al Diario de Teruel

El culte als avantpassats és una constant de les cultures humanes, i pot anar, posem, des d’un nom mig il·legible en un fossar embardissat a la magnificència de les piràmides egípcies. Xina va fer del culte als avantpassats durant segles un succedani de religió al costat d’un budisme molt aigualit i dels elitismes confucians i taoistes. En les nostres cultures peregrinem a les tombes dels grans noms de les arts i de la política a corrua feta: a la tomba de n’Antonio Machado, o a la d’en Pompeu Fabra, ambdues a  la Catalunya Nord –a la primera, com potser recordareu, no fa pas gaire hi va anar el Cap del Govern Espanyol, en Pedro Sánchez; a la segona no, és clar. I s’hi segueix anant, a totes dues, i a la d’en Shakespeare,  en Goethe, en Schiller, … . I ja ens agradaria de poder anar a la d’en Lorca, o i tant!, però era inevitable que passés el que va passar com tots sabeu; molt lamentable, sí, però ben desitjat pels seus assassins, per raons evidents. Més lamentable és que coses així segueixquen passant, i no pas per les evidents i tràgiques circumstàncies lorquianes, sinó per pur tant-se’ns-en-dona burocràtic: va estar a punt de passar a la tomba on era soterrat n’Àngel Guimerà a qui, setanta anys després de la seva mort, quan les seves obres ja no podien produir ingressos, l’Ajuntament de Barcelona li va escriure que o pagava per la tomba o les seues despulles anirien a la fossa comuna. Per un feliç atzar algú va llegir aquest escrit als diaris i ho va denunciar, amb el resultat que l’Ajuntament barceloní va assumir-ne les despeses de la tomba guimeraniana. En el cas d’en Felip Pedrell no ha estat així i l’Ajuntament de Barcelona ha dut les despulles a la fossa comuna del cementiri de Sant Gervasi. En Pedrell havia mort el 1922 i en acostar-se el seu centenari des de Tortosa, d’on en Pedrell n’era fill, van pensar en retornar-n’hi les despulles. Van fer passos, i des de l’Ajuntament de Barcelona els respongueren, amablement això sí, que havien fet tard.

Artur Quintana

Jocs Olímpics d’hivern 2030

(Publicat al Diario de Teruel)

No n’estic segur de que aquests jocs olímpics arribin a fer-se a Catalunya o a Catalunya i Aragó. També tinc els meus dubtes si, en cas de celebrar-se, aportarien tants i tants beneficis com expliquen els partidaris. Hem costa prendre partit a favor o en contra. En qualsevol cas, en aquest moment, vull fer palesa la meua indignació envers les paraules del president d’Aragó, Sr. Lambán, quan va dir: “Amb aquesta candidatura es pretenia que l’independentisme català tornés a la cleda (redil) constitucional, com a mitjà d’implicar-los en un projecte d’Estat. I Aragó es prestava encantat a aquesta operació”. Quina altivesa la el Sr. Lambán! El 52 per cent dels catans són com ovelles, oi? Bona manera de fer amics a la veïna Catalunya. Després, segons el Comitè Olímpic Espanyol, no compleix els acords i el seu president, Sr. Blanco,  li diu mentider. Multitud de reunions per a no arribar a cap acord i propostes que no són acceptades. Els representants catalans manifesten que el primer acord era el millor i que no canviaran. Si em poso el barret de català m’indigno i si  em poso el d’aragonès sento vergonya aliena. Ara hem dirigeixo al aragonesos en general, però molt espacialment als habitants dels Pirineus, els quals demanen majoritàriament la celebració dels jocs a les seues terres. És ben coneguda la comèdia palatina El perro del hortelano (1618) de Lope de Vega amb l’argument principal que la comtessa Diana no pot estimar a Teodoro i per això no el deixa estimar ni ser estimat per qualsevol altra persona, com el gos de l’hortolà, no vegetarià esclar, no menja verdures de l’hort del seu amo però tampoc deixa menjar-se-les als altres animals. Deixeu-m’ho dir en castellà: “ser como el perro del hortelano que no come ni deja comer”. Expressió idiomàtica tan utilitzada com apropiada en aquest cas. Tant a Catalunya com a l’Aragó hi ha molts col·lectius en contra dels jocs als Pirineus. Tot amb tot, com he dit al principi, la possibilitat de no celebració dels jocs als Pirineus el 2030 és cada dia més gran. L’actitud del Sr. Lambán envers Catalunya no beneficia pas a l’Aragó.

José Miguel Gràcia   

Catalangate i Moncloagate

(Publicat al Diario de Teruel)

Ara fa tres setmanes que el prestigiós diari nord-americà The New Yorker va publicar la informació referida a l’anomenat Catalangate. Es tracta del ciberespionatge massiu que mitjançant el programa Pegasus l’Estat espanyol –CNI o qui sigui– ha portat a terme a més de 65 persones –per ara– independentistes catalanes, presidents de la Generalitat, polítics, advocats, activistes, etc. Un fet gravíssim sense cap dubte, una invasió intolerable en la vida privada de tantíssimes persones, un atac a la democràcia, el cas més greu d’aquesta mena que s’ha donat a Europa. I el govern espanyol i els principals partits de l’Estat donant a entendre que era un fet irrellevant. I els grans mitjans informatius espanyols?: callats o ho esmentaven en petitíssims espais interiors. Quina vergonya! Una prova més de les clavegueres del deep state. El president Nixon va haver de dimitir per espiar al partit opositor. En temps de Felipe González al Govern van haver de dimitir el vicepresident Serra i el ministre de Defensa per unes punxades telefòniques. Pegasus és un programa que val molts milions i que ven una empresa israeliana només als governs i per utilitzar-lo en casos de bandes criminals internacionals o terroristes. I vinga repetir que Espanya és una democràcia plena. Excusatio non petita, accusatio manifesta. Ves per on que el dilluns dos de maig tot canvia. Dia festiu a Madrid i a una hora intempestiva una roda de premsa a la Moncloa: el ministre de la Presidència i la portaveu del Govern declaren que el president del Govern i la ministra de Defensa han estat espiats mitjançant Pegasus o similar, un Moncloagate. Quina casualitat, no ho sabien abans? Des de l’independentisme es qualifica de cortina de fum i es demanen explicacions, dimissions o cessaments. No hi haurà Comissió d’Investigació al Congrés, han votat en contra PP, Vox, PSOE i C’s. A la Comissió de Secrets s’aclareix tan poca cosa que dona igual el seu secretisme. Sembla que el Tribunal Suprem va autoritzar algunes escoltes. Quan? Com? I per què? I la resta d’espiats, persones civils, advocats, activistes, periodistes? Un reguitzell de demandes i denuncies a la justícia espanyola i europea. Com acabarà tot? Potser no acabo mai res, però la “plena democràcia espanyola” irresponsablement desprestigiada no para. De tots els  mòbils infectats on són les dades? No és qüestió d’independentisme és una qüestió de democràcia amb majúscules.

José Miguel Gràcia

La predictibilitat del futur

(Article publicat al Diario de Teruel)

Malgrat la distància en el temps, recordo perfectament que quan fèiem plans en les empreses on vaig treballar, les vendes, cash-flows, beneficis, inversions i altres magnituds sempre tendien a créixer. Potser alguns anys, per pura vergonya intel·lectual, estimàvem que els creixements serien més moderats. Mai es preveia una crisi on totes o alguna de les magnituds poguessin caure. Si algun cop algun producte o línia esdevenia decreixent era una suposició provinent d’actuacions voluntàries pròpies de l’empresa, mai per l’entorn, ni per circumstàncies generals. En ocasions es podia ensumar la possibilitat d’una crisi, tot i que, mai s’hi podia preveure la magnitud ni el termini de la seua arribada ni la llargària. Qui va preveure veritablement la gran crisi del 29, la del petroli del 73, la financera del 2008-2009 o les actuals, una derivada del COVID i l’altra de la gerra de Ucraïna?  I ara, per sobre de tot ens envolta la gran crisi de l’energia, de les matèries primes i l’escalfament global del planeta Terra. Fixi-s’hi el lector que malgrat que ja estem suportant les seves conseqüències, encara no prenem les serioses mesures dràstiques per reduir ni parcialment els seus efectes. Per exemple, ens estem distraient en el “com” fer el canvi a les energies renovables i no pensem en el “quan” . Els molins eòlics no s’han de plantar aquí perquè fan nosa, en altres llocs estarien millor. El paisatge és la nostra font de riquesa i les plaques fotovoltaiques ocuparan molt de terreny destinat a la agricultura. Tant uns com les altres haurien d’estar ja fetes, perquè l’escalfament del planeta és una catàstrofe de dimensions impredictibles. Podríem dir que el “quan” ja és passat o, en tot cas, és present, però seguim emmerdant l’atmosfera barallant-nos tranquil·lament amb el “com” s’ha de fer i on s’ha de fer. Molt bé podríem concloure que la predictibilitat del futur és la certesa de la imprevisibilitat de l’home i la ferma oposició a canviar. Als governs se’ls omple la boca de la quantitat de mesures aprovades per afavorir les energies renovables, però encara no han pagat un euro del Plan MOVES III, 2021 (cotxes elèctrics i recarregadors).

José Miguel Gràcia 

A la merda la guerra

(Publicat al Diario de Teruel)

Amb aquest títol, allà pel 2003, escrivia empipadíssim contra la guerra d’Iraq un poema que començava així:

A la merda les guerres: 
les legals, les il·legals
les morals, les immorals,
les col·laterals
i les perpendiculars.
A la merda, totes! …

Per a l’actual guerra, intervenció, invasió o com vulgueu dir-li d’Ucraïna serviria igual, només em caldria omplir aquesta columna amb el poema sencer i cap a la redacció. Tot i que, prefereixo dir quatre coses sobre el particular. Ens omplirem la boca qualificant la barbaritat que està portant a terme Putin, Lamentarem la massacre de civils i militars ucrainians. Jo també lamentaré els pocs que hi hagi del russos. S’implantaran mesures de càstig contra Putin, les quals realment castigaran el poble rus en general i de retop tots els europeus i mig món. I per a què servirà tot això? Una guerra sempre és un fracàs, la guanyi qui la guanyi. Si pogués donar un consell al president d’Ucraïna li diria que fes el més pràctic per detenir la guerra, altrament dit, les morts. Sé que és molt dur per aquest dirigent, després dels brutals atacs, donar un pas enrere i intentar pactar amb Putin. No sé com podria convèncer Volodímir Zelenski al seu poble, però evitaria moltes morts i això és el que importa. No vull dir que confiés massa en Putin, emperò tampoc en la UE ni el l’OTAN. Aquests li donaran armes i se les voldran cobrar. Què han fet fins ara per entendre i apaivagar el conflicte de les províncies de Donesk i Luhansk? Tenint en compte la situació estratègica d’Ucraïna, l’esfondrament de la URSS, la història dels dos blocs –orient i occident–, Zelenski hauria de provar de nedar entre dos aigües, Rússia i la UE-OTAN, maldant d’esdevenir un país neutral. Crec que caminaria vers un futur molt més estable i prometedor. Si no existeix el Pacte de Varsòvia per a què vol entrar a l’OTAN? Suïssa no n’ha sortit malament essent un país neutral i Finlàndia amb el seu estatus viu prou bé. Sóc conscient de que “són molts los qui aconsellen i pocs los qui encerten”.

José Miguel Gràcia       

La diplomàcia del president Lambán

(Publicat al Diario de Teruel)

El dilluns 7 de febrer el Sr. Lambán es va reunir a Pignatelli, seu de la Presidència, amb la organització, associació, espai, partit polític o el que sigui, Societat Civil Catalana (SCC). No cal dir que en democràcia cadascú es pot reunir amb qui vulgui a nivell individual i privat. Ara bé, quan s’hi ostenta un càrrec públic d’alt nivell, la responsabilitat pròpia i el càrrec imposen certes restriccions. Què en sap el Sr. Lambán de la ideologia política dels representants i fundadors de SCC que no té cap representació al Parlament de Catalunya? M’atreveixo a dir que la coneix prou bé i que es va reunir amb ells, per això. Tot està publicat i només cal una passejada per internet per conèixer que sota la defensa del “constitucionalisme”, s’amaga un ideologia dretana i en alguns components de SCC ultradretana. Amb aquesta mena de reunions no col·labora ni gens ni mica el Sr. Lambán a millorar les relacions d’Aragó amb Catalunya, tot el contrari. I si el Sr. Lambán és el que desitja…? No fa massa dies en va fer una altra. S’havia fixat una reunió de presidents i acompanyants d’Aragó i Catalunya per tractar el tema dels Jocs d’hivern dels Pirineus de l’any 2030. No m’interessa el motiu real de la reunió, però sí la plantada que va fer al president de Catalunya al·legant que no arribarien a cap acord o resultat. Això per a mi és una manca d’educació o excés de supèrbia. Si el Sr. Lambán vol que els jocs s’organitzin al 50 per cent entre Aragó i Catalunya, o com vulgui, que s’ho hagués plantejat cara a cara en la reunió i hagués escoltat les raons dels Sr. Aragonès si vol un altre tipus d’organització o col·laboració. Les reunions no són per garantir acords. El que més em dol, però, és la tendència del Sr. Lambán a fer declaracions crítiques contra institucions catalanes, partits polítics o Catalunya en general. Sota la capa del nacionalisme espanyol –sempre el bo– contra el nacionalisme català –sempre el dolent. Sempre “fent amics catalans”. Una “bona diplomàcia amb els veïns”… . Amb tot això en què surten guanyant els aragonesos?

José Miguel Gràcia   

L’Emèrit i el seu acompanyant

(Publicat al Diario de Teruel)

Recentment s’ha publicat la notícia de l’amistat escandalosa de Joan Carles I amb Abdul Rahman El Assir, comerciant –traficant seria el qualificatiu correcte– de armes, en cerca i captura. Aquest freqüent acompanyant actual de l’emèrit havia estat jutjat a l’Estat espanyol per evasió d’impostos, uns 15 milions, però no es va presentar a la cita judicial i es va activar una ordre internacional de detenció. Segons el diari El País, l’amistat entre Joan Carles I i El Assir va començar durant els anys vuitanta i d’ençà de l’arribada del monarca als Emirats Àrabs, s’ha tornat a enfortir. Si la fortuna de El Assir prové fonamentalment del comerç d’armes entre Espanya i els Emirats Àrabs i El Assir és un bon amic de l’Emèrit no cal ser gaire malpensat per traure algunes conclusions. Cal tenir present que Espanya és una potència de fabricació d’armament amb relació als Emirats Àrabs. I ara creixen els rumors sobre el retorn del rei Joan Carles a Madrid, respectant les condicions que imposa amb el vistiplau plau de Felip VI, se suposa. Serà tan agosarat de fer-ho o s’imposarà l’evident i “pràctic” criteri de la reina Letícia? Qui sap el que pot passar? La fiscalia ha deixat caure molt suament la seva decisió d’arxivar en breu les investigacions contra el rei emèrit. Mai ha estat citat per ser interrogat malgrat les informacions acumulades sobre negocis tèrbols i corrupció, la qual cosa fa pensar que la via judicial entrarà en via morta. Els mitjans madrilenys –ultradretans majoritàriament– estan aplanant el camí. Qualsevol comissió o declaració sobre l’emèrit i la seva conducta són permanentment rebutjades al Congres i al Senat per part dels partits espanyols d’àmbit estatal –PP, Vox PSOE i en certa manera també per Podem. Les relacions amatòries i sexuals o sexuals i amatòries de l’Emèrit, pagades amb càrrec als diners de tots els espanyols (fons reservats), sembla que es considerin per un gruix d’espanyols com a pecata minuta o divertimento i no com a escàndol majúscul. Si alguna cosa és ben certa és que la monarquia és hereditària, no pas democràtica. El rei Joan Carles I, designat per Franco, i empaquetat dins de la Constitució és el pare de Felip VI que en el recent discurs de Nadal ha obviat parlar del seu pare i ha demanat que les institucions siguin “exemple d’integritat moral”. També aquest país és Espanya.

José Miguel Gràcia       

Els límits de la justícia

administracic3b3n-de-justicia

(Publicat al Diario de Teruel)

Amb força regularitat durant tota la pandèmia hem advertit mes a prop o més lluny de cadascú de nosaltres les actuacions de la justícia envers les mesures restrictives de les diferents autoritats governamentals i sanitàries, ja fossin locals, autonòmiques o del Govern central. Fiscals que recorren una determinada ordre limitadora de moviments i jutges anul·lant, reduint o canviant les mesures que les autoritats mèdiques recomanen. I tot i sempre sota la justificació de garantir els drets constitucionals, individuals o col·lectius. És més, una vegada que els responsables de la salut dels diferents estaments es van adonar del risc d’haver de tirar enrere el que havien publicat, van optar, com a mesura de previsió, passar prèviament pel sedàs de la justícia les seves pròximes mesures. La qüestió evident per a mi és: quin és el límit de la justícia? Davant d’una norma o decret sanitari per evitar o almenys reduir el risc segur d’infermetat, de mort o de col·lapse sanitari, què poden dir els jutges? Què saben els jutges de medicina, de pandèmies o de virus? Si un platet de la balança conté els drets constitucionals i l’altre les necessitats sanitàries excepcionals, al meu entendre, no ha de ser la justícia qui ha de poder desequilibrar-los ni a favor de la sanitat ni a favor dels drets.  També fa un gra massa, o massa grans, la justícia espanyola –especialment l’alta magistratura–, quan obertament s’excedeix dels seus límits amb interpretacions restrictives de la Constitució, quan imposa de què es pot parlar o decidir als parlaments, quan obliga als presidents a expulsar diputats, quant estableix percentatges de llengües cooficials a les escoles de Catalunya (25 %), quan retalla les funcions de l’Oficina de Drets Lingüístics del País Valencià, quan negligeix les sentències del Tribunal General de la Unió Europea o les recomanacions d’organismes internacionals, etc, etc. No serà que vol erigir-se en una tercera càmera amb poders quasi il·limitats? S’ha preguntat alguna vegada el lector sobre l’extracció social del jutges i del seu biaix dretà? Per acabar vull fer volar coloms: segur que algun tribunal aragonès obligarà al Departament d’Ensenyament del Govern aragonès i a les escoles de la Franja a impartir el 25 per cent d’assignatures en català. I aquest any em tocarà la grossa.

José Miguel Gràcia     

Una vergonya

Fa més de tres anys que el CGPJ (Consell General del Poder Judicial) s’hauria d’haver renovat perquè els seus membres –20 més el president–  tenen esgotats els seus mandats de cinc anys. Tres anys d’incompliment de la Constitució, tres anys de provisionalitat incomprensible, tres anys de vergonya. No oblidem pas que el càrrec de president del CGPT comporta també el de president del Tribunal Suprem i tots sabem de les competències tan fonamentals d’ambdós càrrecs, com són els nomenaments de càrrecs en l’escala judicial, la inspecció judicial i el repartiment d’assumptes, entre altres. És un fet que el Consell actual està escorat a la dreta o més enllà, cosa normal si es té en compte que es va nomenar en temps de majoria absoluta del PP. Es repeteix fins l’extenuació que tothom ha de respectar i complir la Constitució, doncs no, en aquest cas no és així, els partits polítics no es posen d’acord, més concretament el PP i el PSOE. El PSOE diu que el culpable és el PP i no li manquen raons per afirmar-lo. Perquè no s’hi planta el PSOE i esbandeix el problema per tot arreu? Tinc el pressentiment, potser més que pressentiment, que el PSOE està esporuguit davant de les altes instàncies judicials. Una vegada més no li manquen raons, perquè la dreta judicial, policial i mediàtica  d’aquest país té tan poder o més que el propi govern. Mentre tant la credibilitat de la justícia espanyola es va evaporant dins i fora del país. Un exemple palmari d’aquest descrèdit, per la set de venjança contra l’independentisme català i més concretament contra el president Puigdemon –en Catalunya els presidents de la Generalitat sempre conserven el tractament de president– és que cap tribunal ni cap institució fora d’Espanya han donat la raó als jutges o tribunals espanyols. Veieu les actuacions del jutge  Llarena que ha pretès enganyar al TJUE recentment amb les ordres d’extradició,  i així li va.  Els tribunals d’Alemanya, Escòcia, Bèlgica, Suïssa i ara Itàlia li han denegat l’extradició. Qui està fent el ridícul Puigdemon o la justícia espanyola? Els espanyols i més encara els catalans, i molt més encara els catalans independentistes viuen en una gran inseguretat jurídica. Què passarà si el Tribunal Europeu de Drets Humans sentencia vulneració de drets en les sentències del procés? El deep state mirarà cap un altre costat.

José Miguel Gràcia