Entrevista de Puigdemont a The Times

Publicat al Diario de Teruel)

El passat dia 28 d’abril, el president Puigdemont –els presidents de la Generalitat no perden mai el títol– va fer unes declaracions, en una entrevista al diari anglès The  Times, de caire tant personal com polític. Està convençut que la lluita per la independència “segueix endavant”. Aquest diari anglès considera que Puigdemont és l’enemic “number one” d’Espanya, destacant la força política de l’independentisme català i el paper important de Puigdemont en el procés. En una de les respostes, el president sentencia que no esperaven la reacció tan contundent del Govern espanyol, i diu: “Esperàvem que després de 40 anys de democràcia i essent membres de la Unió Europea hi hauria una nova generació [de polítics]. Estàvem equivocats”. Pronostica que “mai hi haurà diàleg amb l’Estat Espanyol”. Puigdemont manifesta que no ha pensat d’entregar-se a la Justícia espanyola, perquè “es convertiria en un ostatge sense llibertat d’expressió ni moviment”. Envers la situació personal emergeix la seva preocupació quan diu: “No puc fer petons a les filles, no els puc explicar contes… És impossible acostumar-se a aquesta situació. Parlo amb elles per FaceTime, però les veig espantades, ho puc veure als seus ulls”. La seva incertesa es fa més patent quan diu: “Sent realistes no tinc plans de futur. En el pitjor dels casos seré extradit a Espanya, que voldria dir dècades de presó. Si no és així, passaré molts anys a l’exili”.

No puc creuré que la situació de Puigdemont i dels altres exiliats, i més encara els empresonats, s’hagi de perllongar sine die, vull dir, molts anys. Una ferida oberta d’aquestes dimensions no la tancarà l’oblit. Si el poble espanyol no és capaç de col·laborar en el tancament d’aquesta ferida sagnant, mal futur li espera. Tot i que d’algunes coses n’estic ben segur: la justícia, amb la seva embranzida, no pot ser l’agent col·laborador en el desllorigament del conflicte, tot al contrari, a més empresonats més conflicte i més difícil de superar. Fora de la política no hi ha solució. La justícia hauria de poder jutjar als més de dos milions de catalans que van votar independència. Per què només als col·laboradors i inductors? Qui és més culpable, l’inductor d’un acte o el que el realitza? L’opressió és a la dictadura allò que la seducció és a la democràcia.

Anuncis

Uns mitjans plurals i objectius

Unamuno a Fuerteventura

“Merecemos perder Cataluña. Esa cochina prensa madrileña está haciendo la misma labor que con Cuba. No se entera. Es la bárbara mentalidad castellana, su cerebro cojonudo (tienen testículos en vez de sesos en la mollera)”. Això deia Miguel de Unamuno en una carta a Azorín el 14 de maig del 1907, ço és, fa 110 anys. Quan han canviat les coses d’ençà d’aquelles dates! No és gens d’estrany, amic lector, perquè en més d’un segle passen tantes coses i es produeixen tants i tants de canvis!

Agafeu qualsevol dia els diaris d’àmbit estatal i observeu les portades, les editorials i els continguts, Veureu un ventall obert totalment, de l’extrema esquerra a l’extrema dreta, d’allò més progressista al més conservador, del sensacionalisme a la més ortodoxa i seriosa concepció periodística. A més, per sobre d’aquest ventall informatiu, el rigor i l’objectivitat s’hissen amb tota propietat i autoritat. Tot i que, si vull ser sincer he de dir que la balança s’inclina un xic a l’esquerra, però ben poc. I són tan minses les excepcions!

Si algun tema s’escapa mínimament d’aquest equilibri informatiu –només molt excepcionalment– no és pas el procés català. Malgrat el fragor de la batalla, la visceralitat resta oblidada, guardada en calaixos ben tancats i barrats. No hi trobareu cap insult o desqualificació, només moderació i sentit de l’equilibri, i desitjos de cercar l’acord. Tot tan allunyat de la visceralitat, de la mentida i l’engany!

Tot el que he dit és tan aplicable a la premsa escrita com a la digital, a la radio i a la influent televisió, farcides ambdues de saberuts tertulians i conspicus opinants.

Com avui no he sortit de casa i per tant no he comprat diaris generalistes, no us puc il·lustrar amb unes quantes portades de diaris i tampoc les hi puc extraure dels pdf’s que s’hi inclouen en els corresponents webs, perquè una gran majoria són de pagament. Per tant, la prova del que he escrit la deixo a les vostres mans. Si no us convencen prou les meves paraules us convencerà de debò la lectura dels diaris, o més fàcil encara: escolteu els programes de radio i feu zàping a dojo per totes les televisions. Ja em direu.

Per tot el que he dit i per moltes coses més, per als catalans, el viure-hi i pertànyer a un país com Espanya és una sort incommensurable i un plaer que frega el cel. El deute de Catalunya envers Espanya no el podran pagar mai, malgrat la magnitud de les quotes anyals que van transferint permanentment.

José Miguel Gràcia   

De manifestacions pacífiques, res de res

Estem cansats d’escoltar als nacionalistes, separatistes, sobiranistes independentistes, republicans catalans, que totes les manifestacions a Catalunya han estat sempre pacífiques, sense trencar un sol vidre, ni paperera: un exemple de civisme i demostració plenament democràtica. Ahir 15 d’abril, vaig ser testimoni a la Plaça d’Espanya de Barcelona, de la fal·làcia d’aquest tòpic sobiranista i “pacifista” català. Ho demostro amb unes quantes fotografies que subreptíciament vaig gosar captar, jugant-me la meva integritat física en ser descobert.  Una massa descontrolada, o tal vegada ben controlada pels comitès del CDR, es movia per la Plaça d’Espanya –ben triat aquest lloc– cercant l’ocasió d’assaltar el gran monument del centre de la plaça –la Font construïda per a l’Exposició Internacional de 1929, amb un disseny de l’arquitecte Josep Maria Jujol i una decoració escultòrica de Miquel Blay, Frederic Llobet i els germans Miquel i Llucià Oslé. La massa popular que comento, composta d’individus  de totes les edats i sexe, aviat van trobar el moment oportú i van procedir a l’ocupació violenta, com demostren les fotografies, fent onejar banderes independentistes a dojo. A les mans, les estelades; als ulls, el vermell de l’odi; a les samarretes i vestits, la grogor insultant que demana l’obertura de les portes de les presons; i a les boques, crits de “Puigdemont president” i càntics que relaten com els segadors tallen caps a cops de falç. No cal dir com va quedar la Font després de l’assalt, unes restes tan malmeses que només amb molts diners i mans expertes s’hi podran reconstruir quan arribin temps de pau i de bonança.

No deixaré de dir que les accions, més greus encara, va ser les ocupacions  d’alguns edificis de la mateixa Plaça. De totes elles, destaco la del Hotel del gran rellotge, del qual van ocupar totes les plantes i fins i tot la terrassa, hissant estelades pet tot arreu. També ho observareu a les fotografies. Del que va succeir per tot el Paral·lel, no en vaig ser testimoni, tot i que circulen informacions privades, no publicades, esclar, per por a les represàlies, que diuen que després de la manifestació semblava que havia passat Àtila i els seus exercits dels huns (no dels altres). Ja veureu com no hi sortirà mai més herba per la calçada central de Paral·lel.

A la porta del MNAC, no calia ser un expert per assabentar-se d’on sorgien les instruccions dels CDR de l’operació: mòbils, moviments d’estelades amb estel blau o vermell, moviments diversos batent els braços i per no faltar algunes senyals de fum blanc o negre. Tota la complexitat d’una operació violenta ben organitzada.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

Desterrat a Alcanyís i Villarluengo

(Publicat al Diario de Teruel)

La dictadura d’en Primo perseguí amb afany qualsevol dissidència de la ideologia governamental. Qui s‘hi manifestava en contra era desterrat per un temps allà on decidia el Govern. El cas més conegut, i que ha estat molt sovint acuradament descrit i divulgat, és el d’en  Miguel de Unamuno, desterrat a Fuerteventura, d’on finalment va fugir a Iparralde. Menys conegut és el desterrament a Alcanyís i Villarluengo el 1929 del reusenc Salvador Torrell i Eulàlia, més conegut pel pseudònim Torrell de Reus, ciutat on havia nascut el 1900. Des de molt jove es manifestà com gran activista en moviments de foment de la llengua i la literatura catalanes, i hi destacà com a poeta i més encara com a llibreter, bibliòfil i editor de nombrosos llibres i revistes. El juliol del 1929 va rebre per la seua condició d’editor una invitació per a assistir a un acte cultural organitzat pel Governador Civil de Tarragona. La invitació era en castellà i en Torrell la retornà al governador amb una nota on li demanava que la hi traduïssen al català, perquè ell no entenia el castellà. Evidentment el governador no va accedir a la petició d’en Torrell i per ordre del Ministre de la Governació el desterrà un mes a Alcanyís a fi d’aprendre-hi el castellà, i perquè l’aprengués del tot bé li va afegir quinze dies més a Villarluengo. Sobre els detalls d’aquests desterraments d’en Torrell a les nostres terres no n’he pogut traure més detalls. No sé, doncs, si el van dur escortat per la Guàrdia Civil, o si anava emmanillat o no, ni com –amb les mans a davant o a darrera. Ignoro també on es va allotjar, tant a Alcanyís com a Villarluego, si hi fou ben rebut o si, per contra, la canalla li anava al darrera cantant-li allò de Torrell, enano, habla castellano! Si va rebre visites de familiars, amics i partidaris, o no, i si els fou fàcil o complicat de venir a veure’l. Els historiadors, i a Alcanyís en tenim de ben bons, espero que algun dia ens ho explicaran.

Artur Quintana

Clatellada a la justícia espanyola

(Publicat al Diario de Teruel)

Fa ben pocs dies el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) va sentenciar que cremar fotografies dels reis no passa de ser un acte de llibertat d’expressió. L’Audiència Nacional va condemnar fa onze anys a dos joves de Girona a 15 mesos de presó, que va canviar posteriorment per una multa de 2.700 euros, la qual va ratificar el Tribunal Constitucional,  perquè els dos manifestants havien comès delictes “d’incitació a l’odi i a la violència” que no s’emmarcaven en el dret de llibertat d’expressió. L’Estat espanyol ha de tornar-los els 2.700 euros i compensar-los amb 9.000 euros per despeses del judici. Els revessos de la justícia espanyola per aquests motius, en els dos últims anys, ja superen la quinzena. Ni la persecució de titellaires; ni les condemnes recents del raper Valtònyc, condemnat a tres anys i mig de presó per “enalteniment del terrorisme, calúmnies i injúries greus a la Corona, com també el cas de Pablo Hasél condemnat a dos anys i un dia de presó per “enalteniment del terrorisme”; ni l’abús increïble i injustificable de la presó preventiva –quatre presos polítics catalans– del jutge Llanera, privant-los dels seus inalienables drets polítics; ni els rebuig dels tres grans partits espanyols (PP, PSOE i C’s) a l’eliminació del delicte d’ injuries a la Corona del codi penal, fan preveure que l’Estat espanyol (govern, altes institucions de la justícia i el gruix de votants) hagi emprés el camí de la rectificació i el respecte dels drets d’opinió i manifestació. No oblidem pas que també Amnistia Internacional va denunciar en el últim informe anual que Espanya havia vulnerat reiteradament els drets humans a Catalunya, i ara carreguen contra la censura que s’està exercint sobre la societat espanyola en general i demanen l’excarceració dels presos de consciència catalans. Estàvem segurs que ens havíem vacunat contra els virus anomenats “franquistes”, sense assabentar-nos que a Espanya hi romanen encara ancestrals pors a la llibertat. Avia’m si alguns virus s’han fet resistents als antibiòtics democràtics! No vull ni pensar que no provingui el problema dels gens carpetovetònics… Tot i que, si atalaiéssim l’horitzó més enllà de les fites celtibèriques, encara que fossi excepcional, algun altre exemple hi trobaríem.

José Miguel Gràcia 

Pere Calders i l’alliberament de Terol

Resultado de imagen de pere calders

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 3 de febrer del 2018


La Sedició el 18 de juliol del 1936 de quasi tots els caps militars espanyols, coneguda també per l’eufemisme de Guerra Civil, va triomfar a la nostra capital aquell mateix dia. Terol no fou alliberada pel nou exèrcit, que la República havia anat creant, fins al 7 de gener del 1938 en una duríssima lluita que va durar del 21 de desembre del 1937 fins al 7 de gener de l’any següent. Poc abans d’aqueixa darrera data el sergent cartògraf Pere Calders hi va arribar procedent del País Valencià. Feia pocs mesos que havia ingressat voluntari per anar al front a defensar la República inscrit en el cos de carrabiners –tenia 25 anys d’edat, era casat i pare d’un fill. El tinent coronel Albert Alejandrino, militar portuguès al servei de la República, aviat el va seleccionar per a formar part de les seves Unitats de xoc. L’experiència de l’alliberament de Terol de primera mà per part d’en Calders, unida a les seues activitats com a escriptor –ja havia publicat uns quants contes en revistes i diaris i el seus dos primers llibres– i com a periodista –havia estat director de L’Esquella de la Torratxa en la segona època- va provocar que li encarreguessen un llibre sobre les seues accions dins les unitats de xoc d’Albert Alejandrino, i especialment el testimoni directe de l’alliberament de la nostra capital. Això sí: sempre sota censura militar i estatal, com no podia ser altrament vistes les tràgiques circumstàncies. El llibre amb el títol de Unitats de xoc i amb pròleg d’en Carles Riba fou publicat a Barcelona el mateix 1938 per La Institució de les Lletres Catalanes, fundades feia ben poc. La segona edició hagué d’esperar fins al 1983, 45 anys després, publicada ara a Barcelona per Edicions 62. Amb aquest obra caldersiana es va inaugurar la temàtica de la Sedició del 18 de juliol del 1936 en els escriptors en la nostra llengua a l’Aragó, que ens ha donat noms tan importants com Joan Sales, Lluís Capdevila i Lluís Rajadell entre bastants d’altres.

Artur Quintana i Font

Més de dos milions

(Publicat al Diario de Teruel)

Més de dos milions de catalans han manifestat reiteradament sense cap violència –votacions, consultes, manifestacions– el seu desig de deslligar-se del Regne d’Espanya per crear una República Catalana amb tots els ets i uts. Allò del nacionalisme, catalanisme, processisme, separatisme, secessionisme s’han anat quedant pel camí. El per què s’ha arribat a aquest estat creixent de “desafecció” crec que no ha interessat pràcticament a ningú fora de Catalunya, això si, s’han inventat caps de turc i motius reduccionistes justificadors: l’ensenyament a les escoles i l’adoctrinament dels mitjans públics (TV3 i Catalunya Ràdio). Quines “penques” s’han de tenir per posar com a exemple de pluralitat TVE i altres cadenes privades estatals! El moment actual és d’una extraordinària complicació i gravetat: un 155 que dóna barra lliure al PP per fer el que vulgui a Catalunya, el partit que convocà les eleccions del 21 de desembre i les va perdre, quedant-se només amb 4 diputats, un ridícul majúscul. Un PSOE que li posa catifes al PP o practica el tancredisme, al menys en allò que concerneix al procés català, i dóna vots a Ciudadanos. Quatre persones, per ara, empresonades provisionalment –cinc més exiliades– per delictes que llur intent d’imputació estripa les costures constitucionals i de la democràcia en general. Una majoria parlamentària republicana que ha d’investir president, gronxant-se entre el legitimisme, el realisme, l’amenaça i la por. Un greu i enquistat problema polític entre Catalunya i Espanya sense cap proposta de solució, només deixant que les “togues” ho solucionin tot, quan el problema és de més de dos milions de persones. Es pot pensar assenyadament que cap persona que vol la independència de Catalunya canviarà de pensament? Jo crec que no. Els partits unionistes, cercant el ranci vot nacionalista, i els mitjans de comunicació centralistes s’encarreguen dia rere dia de fomentar l’odi a tot lo català. Viatgeu per Espanya i ho comprovareu. En honor a la veritat he de dir que també a Catalunya s’està acumulant l’aversió a lo espanyol i fins i tot l’odi. Mai havia estat així. La cohesió d’un Estat i el sentiment de pertany-hi es poden imposar per la força? Quin tipus d’Estat és aquest? No hi trobareu millor ocasió per a un referèndum si es vol cercar una solució. O tal vegada els tribunals han de condemnar a dos milions i escaig de ciutadans catalans?