Semblen un altre país

(Publicat al Diario de Teruel)

En un recent viatge per Guipúscoa (Guipuzkoa) i el nord de Navarra (Nafarroa) he pogut adonar-me del bon estat de les carreteres, de la bona conservació del paisatge, de la gran quantitat d’instal·lacions de generació d’energies renovables. En general els edificis públics i museus estan en molt bon estat de conservació i restaurats acuradíssimament. Amb les estadístiques a la mà se’ns fa evident que la despesa en sanitat en el País Basc i en Navarra és el més alt de totes les autonomies, uns 1.700 euros per càpita, quan a Catalunya, per exemple, és de uns 1200. Com a conseqüència les llistes d’espera en general són les més baixes de l’Estat. Si ens fixem en l’educació, tant en el País Basc com en Navarra, la diferència amb la mitjana de la resta de l’Estat és abismal. Podríem seguir comparant altres xifres relatives envers el serveis i inversions públiques i arribaríem a les mateixes conclusions. A la vista del paisatge tan verd i amb tanta vegetació, un extraterrestre podria inferir que així com la fertilitat d’aquelles contrades és producte de la humitat, s’entén de la pluja, les grans inversions i les grans despeses en serveis són un altre subproducte de la pluja i del clima en general. No, amics, no. Són els furs –Concert econòmic basc i Conveni navarrès. Acords que per raons històriques o per el que fos van poder obtenir de l’Estat espanyol en temps de la desaparició del dictador. Furs que els confereixen, entre altres, el dret de recaptar tots els impostos i d’administrar-los segons els convé mitjançant les quatre diputacions forals (foru aldundia). No tinc cap dubte que recapten eficaçment i administren de igual manera, tot i que, allò que els dóna essencialment la disposició de més fons econòmics que la resta del territori espanyol és, al meu parer, la petitesa del “cupo”, renegociable cada any, que han de pagar a l’Estat espanyol per la compensació dels serveis que reben d’aquest o per les competències no transferides. Clar i català: tots som iguals davant la llei, però uns més que els altres. Bascos i navarresos s’ho van saber guanyar. Potser pensareu que els tinc enveja, doncs tindreu raó, els tinc enveja, enveja sana, però. No crec que demanin mai la independència seriosament.

José Miguel Gràcia

Anuncis

Un Sant Jordi aragonès a Barcelona

(Publicat al Diario de Teruel)

Per Sant Jordi commemorem la nostra Diada Nacional i la del Llibre i la Rosa, una Diada aquesta que iniciada a Barcelona a la dècada dels vint del segle passat s’ha anat estenent per tot el món, i una Diada, que si s’acompleixen els anhels de la diputada n’Inés Arrimadas podria convertir-se també en Diada Nacional de Catalunya, ja que n’Arrimadas considera que el simbolisme de les Diades Nacionals no ha de ser de caràcter reivindicatiu, sinó com més neutre i innocu millor. Com que el Sant Jordi d’enguany jo em trobava a Barcelona, i no em volia perdre cap de les dues Diades, ni la Nostra Nacional ni la del Llibre i la Rosa, vaig decidir que el millor que podria fer era passar bona part de la Diada a l’stand del Centre Aragonès, i no vaig trigar gaire a presentar-m’hi, allà enfront del Liceu a la Rambla barcelonina, on hi vaig poder saludar el president del Centro Aragonés, i els socis, que en col·laboració amb els d’O corrinche, havien muntat i regentaven l’stand. Darrera el taulell havien muntat dos interessants panells: un amb el mapa de l’Aragó trilingüe on es mostraven els territoris aragonesos de llengua aragonesa, castellana i catalana, i un altre amb textos en llengua aragonesa de la Cancelleria Reial. Damunt del taulell hi havia una gran estesa de llibres en les nostres tres llengües: des d’Amigo Labordeta al Cami de Sirga d’en Moncada i fins a Crisalidas d’en Conte, sense oblidar la Gramática d’en Nagore, i molts més altres títols. A l’angle dret de l’stand na Marta Momblant signava Arbàgel, un revolt de l’amor, premi Guillem Nicolau del nostre Govern a obra en català, i al seu costat vaig poder saludar també n’Alberto Lamora, l’autor del poemari Mustang premiat a l’Ana Abarca de Bolea 2012. Entre els llibres de l’stand vaig descobrir, i comprar, un poemari de n’Andrés Castro Merino Cuasi Haikus. Chiquetas istorias. L’autor m’era conegut com a animador d‘A bespra Samboyana i el seu carteig amb en Desideri Lombarte. Resumint: un Sant Jordi molt ben aprofitat.

Artur Quintana

De les europees i l’independentisme

(Publicat al Diario de Teruel)

Amb vint diputats, la victòria del PSOE ha estat ben evident pel que fa a l’elecció del Parlament Europeu, tot i que a Catalunya, el guanyador claríssim ha estat l’independentisme. Es diu que els independentistes, tot i no haver-se comptat com déu mana, no són majoria a la societat catalana, per tant les seves reivindicacions són menyspreables i no cal tenir-les en compte. Els resultats de la votació del Parlament Europeu a Catalunya ens aporten unes xifres que ens poden aproximar al volum real dels desitjos d’independència del poble de Catalunya. Als partits independentistes i republicans els han votat un 49,7 %, als sobiranistes o només partidaris de la autodeterminació un 8,4 % (Comuns) i als partits unionistes un 42,0 %. No és pas massa arriscat pensar que una petita part del 8,4 % dels Comuns s’inclinaria per la independència en un, impossible per ara, referèndum, la qual cosa faria superar el 50 % d’independentistes de ben segur. A més a més, si restéssim dels vots emesos a Catalunya el vots nuls o no vàlids, el percentatge de vot independentista superaria el 50 % sense comptar l’efecte dels vots dels sobiranistes. Els vots nuls o no vàlids no són de ningú, ni d’independentistes ni d’unionistes. En resum, quan es diu que l’independentisme es minoritari a Catalunya, no es diu la veritat o es menteix interessadament, és clar. Una altra cosa és la teoria poc democràtica que estableix que per fer possible la independència es necessitaria el 55 % o més. No cal dir que els que defensen aquesta teoria no tenen cap interès en dur a terme un referèndum. En realitat no volen que s’expressin els ciutadans, perquè tenen por del resultat. Uns altres s’exclamen perquè els referèndums divideixen el país, sense adonar-se que les societats democràtiques, si ho són de veritat, estan sempre dividides: dretes i esquerres, progressistes i retrògrads, religiosos i ateus o agnòstics, pobres i rics, etc., etc.  Si algun valor té la democràcia és el de resoldre les diferències i conflictes acceptant la decisió de la majoria. Els problemes de la democràcia s’arreglen o s’apaivaguen amb més democràcia, mai al contrari.

José Miguel Gràcia

Anècdota o més

(Publicat al Diario de Teruel)

Del judici del procés català s’estan omplint moltíssimes pàgines als mitjans escrits i ocupant espais i mes espais televisius, especialment a Catalunya. En seguir les sessions del judici s’hi poden observar diferents tipus de comportaments del tribunal, dels fiscals, de la defensa, de l’acusació, dels testimonis i extreure tot tipus de conclusions. Sigui quina sigui la sentència només servirà per agreujar el conflicte. En el breu espai d’aquesta columna no entraré en cap anàlisi profund òbviament, però si vull fer esment a la resposta dels diferents testimonis quan el president de la Sala els pregunta: “Jura usted o promete decir la verdad”. Sóc conscient que hi haurà lectors que consideraran el meu comentari o disquisició com a simple i pura anècdota, tot i que a mi m’ha fet pensar una mica. El cas és que quan el president Marchena fa la pregunta als responsables d’Interior del govern del PP –ministre, altres responsables del Ministeri de l’Interior, delegat del govern a Catalunya–, coordinador dels cossos de les forces públiques de l’1 d’octubre, policies nacionals, guàrdia civils i altres testimonis de l’acusació, gairebé tots contesten: “Juro decir la verdad”. Tot al contrari, quan el president pregunta o ha preguntat, s’entén, als acusats –membres del govern de la Generalitat en presó preventiva–, al cap de mossos d’esquadra, als comandaments d’aquest cos, a mossos d’esquadra, a responsables polítics, a funcionaris de la Generalitat i a testimonis civils en general, gairebé tothom contesta: “Prometo decir la verdad”.  Més que un fet curiós o anecdòtic, aquesta bipolaritat de les respostes pot obeir a concepcions o plantejaments polítics, socials i sociològics diferenciats? En una primera aproximació es podria pensar en el fet de parlar dues llengües diferents, però tindria molt poc fondament aquest supòsit, perquè el judici es desenvolupa totalment en castellà. A mi se m’acut que tal vegada l’explicació s’hauria de cercar en motius culturals i de revisió i menor acceptació dels principis tradicionals catòlics dels testimonis de la part catalana. Deixo al lector fer la seva interpretació, tot i que el diccionari sempre ens pot ajudar. “Jurar es afirmar o negar una cosa poniendo por testigo a Dios” i “prometer es asegurar que será verdad lo que se expresa”

José Miguel Gràcia

Catalunya més lluny

(Publicat al Diario de Teruel el passat dissabte)

No descobreixo gran cosa si dic que l’anticatalanisme a l’Estat espanyol ha estat una constant històrica, amb comptades excepcions des d’alguns territoris i de circumstàncies històriques. Quan les reivindicacions catalanes han superat les diferències purament folklòriques o merament administratives han sorgit els veritables problemes. Mai s’ha acceptat que Catalunya és una nació perquè així es sent, ni que el català sigui una llengua al mateix nivell del castellà. L’oficialitat o cooficialitat del català ha estat més un desig que una realitat malgrat els preceptes constitucionals. No cal viatjar massa per les Espanyes per constatar el que dic. Tot i que és cert, d’altra banda, que la catalanofòbia ha tingut pujades i baixades en el transcurs de la Història. Possiblement avui estem situats en un període dels més àlgids de catalanofòbia de tots els temps amb tot un govern català a la presó o a l’exili, un judici per rebel·lió o sedició on la violència és una novel·la de ficció i una esperada sentència escrita o a mig escriure, que serà dura segons fa preveure el manteniment de la llarga presó preventiva dels inculpats. La meva experiència recentíssima l’he pogut viure per les terres del Baix Aragó de Terol la passada Setmana Santa. He sofert en carn pròpia l’odi a tot el que fa referència a Catalunya i els catalans. La desinformació envers el judici del procés és absoluta i cap comentari m’ha arribat envers la necessitat de superar el problema polític que no sigui la judicial amb càstig inclòs. Les posicions es distancien cada vegada més. Ha estat producte de l’atzar o la casualitat perquè el premi d’Honor d’Aragó s’hagi lliurat al fiscal Zaragoza, nascut a Alcorisa i principal fiscal del judici al procés català? El president Lambán ha destacat que el fiscal Zaragoza té una “esplèndida trajectòria com a servidor de l’Estat per a ser mereixedor de la major distinció aragonesa”. I a continuació ha afegit: “… i no ens enganyem, està sent peça clau en el judici més important de la democràcia.” “.. perquè jutja a uns ciutadans espanyols que van optar per alçar-se pública i violentament per proclamar la independència” “I jo no els indultaria” On resta la separació de poders? Lambán, com sempre, fent amics a Catalunya. Per què seduir  si puc imposar?

José Miguel Gràcia

Moviments històrics

(Publicat al Diario de Teruel)

Els que tenim bastants anys recordem perfectament el maig del 68. Malgrat que el focus de la revolta va ser França i més concretament París, va arribar amb prou força a Espanya, més concretament a Madrid i Barcelona, transformant-se en revolta democràtica antifranquista. Molt més proper tenim el moviment del 15M del 2011, moviment pacífic que reivindicava una democràcia més directa, real i participativa, i en contra del bipartidisme espanyol. Si analitzem el que està passant actualment a l’Estat espanyol en tot allò que fa referència a grans moviments de canvis socials, progressistes i de futur, sense cap mena de dubte, n’hi ha dos de ben destacats. Un d’ells és territorial. No es nou, però ara és en el moment més crític. Es tracta de l’aspiració de Catalunya a esdevenir una república independent, la qual cosa implica l’abandó de l’arcaica institució monàrquica, desprestigiada pel seu origen i el seu comportament poc democràtic en l’actualitat. A més, la nova república hauria de comportar un canvi en positiu de valors i una revisió en profunditat de les estructures envellides, retrògrades i poc eficients. Algú ha dit: “ells –referint-se als unionistes– lluiten contra allò que odien i nosaltres per allò que estimem”. Tot estaria per fer, és ben cert, però la possibilitat real de canvi progressista seria un fet, perquè l’independentisme a Catalunya no és un moviments de dretes com alguns volen fer veure, si no d’esquerra o centre-esquerra, com els estudis demoscòpics recents ho demostren. L’altre gran moviment de canvi progressista actual –de ben segur estarà gairebé tothom d’acord– és el moviment feminista, que ha fet palesa la seva força il·lusionant i reivindicativa el passat 8 de març. Tant els lemes com els profunds principis on s’arrelen demostren que aquest moviment de les dones esdevé una revolució en marxa de caire esquerrà i/o progressista. Els partits polítics més dretans s’hi apunten, tot i que a contracor i marcant distàncies que demostren la seva contradicció. És cert que el moviment feminista és mundial, però a Espanya recentment mostra una especial empenta. El masclisme dominant, ancestral i irreverent té el dies comptats. Ja ho sé, seran dies llargs, però passaran.

José Miguel Gràcia              

Quan la justícia és impotent

(Publicat al Diario de Teruel)

El pròxim dia 12 començarà el judici més important i de més repercussió internacional en temps democràtics a Espanya. Un judici polític amb intenció aparentment exemplaritzant, però curull d’escarment, venjança i impotència. Si no, com s’entén que les jutjades siguin només unes poques persones, representants polítics o no, que van ajudar a fer un referèndum i van declarar i acordar allò que no van portar a terme. Per què la justícia –fiscalia, jutge instructor o el Tribunal Suprem– no ha imputat a tots els “culpables”? No haurien d’estar imputats tots els parlamentaris que van votar favorablement la celebració del referèndum i demès del procés? Per què només la presidenta del Parlament? Imputats també amb més culpabilitat haurien d’estar els més de dos milions que van a votar. Qui és més culpable l’inductor o el que realitza l’acte? Un problema polític no és matèria justiciable. L’escarment selectiu és producte de la ràbia i de la impotència. Ha estat i està essent tant injusta i injustificable la presó preventiva…! Però, com es pot acusar de sedició o rebel·lió sense violència? Només, es clar, mitjançant un relat fabulador d’aquella i amb moltes irregularitats. Eduir que la presó preventiva està motivada per les persones que es van exiliar és un absurd. Retirar l’ordre europea d’extradició, perquè els altres països l’han rebutjada o la poden rebutjar no és altra cosa que impotència o por a “quedar-se amb el cul enlaire”. Com serà, doncs, el judici? És ben fàcil trobar persones a Catalunya que diuen que la sentència ja està escrita. Bé, literalment escrita no ho deu d’estar, però sí força elaborada. On és la llibertat dels jutges quan la gran majoria de mitjans espanyols, gairebé tots els partits polítics i institucions de l’Estat i una important majoria de ciutadans, vol condemnes dures; de fet ja els han condemnat. L’odi s’ha estès per Espanya. La llarga presó preventiva és un escull més per la independència de la justícia, per tant més impotència. Què està passant a Espanya perquè intel·lectuals i artistes, abans esquerrans i progressistes, romanguin en un silenci sepulcral davant d’un judici per presumptes delictes de rebel·lió i sedició que un munt d’il·lustres catedràtics, penalistes i juristes no veu per enlloc? Començarà un judici que Espanya pot pagar molt car.

José Miguel Gràcia