La Unió Europea

(Publicat al Diario de Teruel)

Els referèndums necessaris en el procés de ratificació del Tractat pel qual s’establia una Constitució per a Europa, el 29 de maig de 2005 a França i el 1 de juny de 2005 a Holanda, saldats amb un rebuig majoritari, van precipitar la Unió Europea a una de les majors crisis d’identitat que hagi sofert en el seva història. Podem dir que es va deturar la unió política. Malgrat aquest gran entrebanc el estats grans van respirar tranquils. Ara, doncs, no ens hauríem d’estranyar que davant la pandèmia del COVID-19, cadascun dels països ha actuat com li ha “rotat”. Cap reunió ni cap acord seriós han portat a terme el països de la UE a fi i efecte d’entomar o planificar la pandèmia que s’anava estenen. Que menys que un mínim de compromís envers de la circulació de les persones entre el països de la UE! Uns països van tancar les fronteres terrestres o aèries quan els va semblar, un altres no ho van fer o ho van fer més tard. És més, alguns van establir normes frontereres diferents segons fora el país veí. S’han establert reciprocitats només per decisions polítiques. Per a què serveix el tractat Shengen on s’estableixen i regulen la lliure circulació de béns, serveis i persones a la UE? Ha protestat cap país davant les Institucions europees? Han aixecat la veu aquestes institucions? Un desfici d’incongruències. Fixin-s’hi, fins i tot les mascaretes xineses han estat motiu de “robatori” comercial entre els països de la UE. I ara ve el més important: com s’ajudarà al països que més han sofert la pandèmia, per exemple, a Espanya i Itàlia? Fins ara en totes les reunions mantingudes el màxim que s’ha acordat és fixar la data per la següent reunió. Més enllà de les possibles reunions de la UE, França i Alemanya han arribat a un acord de proposar als altres membres la possibilitat d’establir un fons de 500 mil milions per a distribuir entre els països on les pèrdues o les necessitats seran més grans. Serien uns bons mancomunats. Clar i català, tothom hauria de col·laborar i uns països rebrien molt més que els altres. Tot molt bé si no fos que la unanimitat serà impossible. Una nova gran crisi de la UE s’albira a l’horitzó comunitari.

 José Miguel Gràcia  

Qui pagarà el compte?

(Publicat al Diario de Teruel)

No cal dir que la gran preocupació d’avui amb relació al Covid-19 és el fre de la pandèmia per evitar més morts i malalts. Ara bé, quan això tingui lloc, s’hagi controlat totalment o no el virus, el gran problema serà l’econòmic –de fet ja ho és– i conseqüentment el social. Mentre tant el govern d’Espanya no sé si fa massa cas de les previsions del FMI per a l’any 2020: 8-10 % de decreixement del PIB, una xifra d’atur al voltant del 22 %, un augment dels deute públic fins el 115 per cent del PIB i un augment de les desigualtats socials. Ves per on, la prioritat de l’oposició són els escons del Parlament. Tot plegat una veritable catàstrofe. La UE ja ha decidit no emetre coronabonos ni altre instrument que impliqui la mancomunització del deute: és a dir, els fons es reparteixen segons necessitats i els Estats responen mancomunadament. No serà així, perquè el BCE atorgarà crèdits als països que els demanin i posarà les seves condicions: control, interès i terminis. Com en altres països, en el nostre, al marge de la distribució racional dels diners entre el més necessitats o no de la societat, el compte el pagarem entre tots el ciutadans, no ens enganyem. El qui, el com i el quan seran tan importants com necessaris per un repartiment just i equitatiu. En la pràctica el compte es pagarà: mitjançant l’augment d’impostos directes o indirectes, o reduint despeses supèrflues i també mitjançant la reducció de serveis públiques (sanitat, ensenyament, serveis socials, etc.), o no incrementant les pensions o reduint-les, o mitjançant sous baixos, o incrementant la productivitat de les empreses en general, o augmentant les exportacions, o limitant les importacions no necessàries, etc., etc.; o amb una combinació racional de totes aquestes mesures i actuacions. La llista es pot ampliar molt més, tot i que és un bon exemple d’allò que es farà. Si no forméssim part de la UE, tindríem a les mans la màquina de fer diners, instrument tant perillós com injust que castigaria molt més les classes necessitades. Ara sí que és l’hora de la política, de la bona política. Ens adonem veritablement els ciutadans? De solucions fàcils, no n’hi ha, cap ni una. Ben mirat només serviran la innovació i la intel·ligència, aplicant la justícia social.

José Miguel Gràcia       

Jaume Ferran i Clua (bacteriòleg)

(Publicat al Diario de Teruel)

Estic confinat al carrer doctor Ferran d’Esplugues de Llobregat, carrer que honora Jaume Ferran i Clua, doctor bacteriòleg, nascut a Corbera d’Ebre (1851). Estudià medicina a Barcelona i es llicencià el 1873. Del 1874 al 87 fou metge titular a Tortosa. S’interessà per la bacteriologia i pels estudis de Pasteur sobre les vacunes. El juny del 1884 i, davant l’epidèmia de còlera que havia causat 3.500 morts a Marsella, l’Ajuntament de Barcelona el comissionà per estudiar a França els sistemes de prevenció de la malaltia.  Quan tornava del viatge amb cinc flascons de mostres del bacil vibrio cholere el van detenir a la Jonquera confiscant-li els flascons. Després d’una setmana i una sèrie d’esperpèntics telegrames dels duaners i el govern de Madrid, el ministre de la Governació, el monàrquic i conservador Francisco Romero Robledo va ordenar la destrucció de les mostres. El doctor Ferran en va poder salvar una camuflada en un mitjó, la qual serviria per desenvolupar una vacuna que provaria amb ell i la seva família. Quan al 1885 va arribar el còlera a València, després de l’augment dels infectats per les aglomeracions dels passejos de la Mare de Déu dels Desamparats per la ciutat, suspeses les Falles, però no la festa religiosa de sant Vicent, les autoritats van entrar en pànic. En aquest estat de les coses, el catedràtic de medicina de València, Amalio Gimeno va forçar Sanitat a canviar les imatges religioses per la ciència del doctor Ferran. Van inocular unes 30.000 dosis amb força d’èxit. Segurament per enveges personals al metge català Ferran –reconegut ja internacionalment–, fins i tot Santiago Ramón y Cajal va fer un informe poc favorable al doctor Ferran. Des del centralisme governamental i integrista de la capital del Regne, Romero Robledo va aturar les vacunacions. Aviat Barcelona li va reconèixer els seus mèrits nomenant-lo cap del Laboratori de Microbiologia de Barcelona, tot i que la vacuna anticolèrica no va ser oficialitzada a l’Estat espanyol fins l’any 1909. Cal dir que Ramón y Cajal es va fer inocular la vacuna anticolèrica del doctor Ferran, però a Saragossa, nova destinació de Ramón y Cajal, s’infectaven i morien milers de persones. Romero Robledo va ser nomenat Ministre d’Ultramar el 1891 i de Justícia el 1895. Tant de bo tinguéssim un altre doctor Ferran en el present.

José Miguel Gràcia     

Democràcia de boca

(Publicat al Diario de Teruel)

Què diríem d’un país en el qual un catedràtic d’una Universitat estigués contractat  amb un sou estable com a assessor per un partit polític i fos membre de la Junta Electoral Central? I si a més, aquesta Junta dirimís recursos interposats per aquell partit polític i dictés ordres d’obligat compliment –sentències– favorables als recursos de l’esmentat partit polític? I si el catedràtic aconsellés o fins i tot redactés amb tota probabilitat els recursos? Aquest país no és pas llunyà, perquè és Espanya. El partit polític és Ciutadans. El catedràtic de Dret Administratiu de la Universitat Pompeu Fabra és Andrés Betancor. Quan el senyor Betancor va rebre l’oferta de vocal de la JEC, davant del Congrés de Diputats, va ocultar la seva vinculació al partit de Ciutadans. Descobert ara l’“afaire”, ni l’advocacia de l’Estat, ni la Fiscalia, ni el grans partits polítics espanyols de dretes o esquerres, ni els mitjans de comunicació, ni cap altre gran poder institucional, l’han donat cap importància al fet deshonest, antidemocràtic i clarament il·legal, amb l’exempció de la majoria dels partits polítics catalans, de les institucions privades i públiques, i una majoria de la societat catalana. L’explicació és ben fàcil: gairebé tots els recursos davant de la JEC, intervenint el senyor Betancort, han estat en contra de polítics i institucions catalanes. Suposo que recordeu ben be la retirada de l’acta de diputat al president de la Generalitat, Quim Torra, per part de la JEC, pels llaços grocs del balcó de la Generalitat. Com va quedar la sobirania del Parlament de Catalunya? Suposo que recordeu també les resolucions de la JEC per les quals s’excloïa de les llistes del Parlament  europeu a Puigdemont, Comín i Ponsatí. I el rebuig de la JEC a atorgar la credencial d’eurodiputat a Oriol Junqueras. Aquestes actuacions de la JEC són un exemple de moltes més. Recentment s’ha sabut que un membre de la JEC, va militar al PP fins poques setmanes abans de ser nomenat en el càrrec. El que ha passat ho resumiré en poques paraules, una mica grolleres, tot i que foren dites pel Conde de Romanones, polític, empresari, terratinent i alcalde de Madrid: “A l’amic, el cul; a l’enemic, pel cul; i a l’indiferent, la legislació vigent”. I la democràcia espanyola només de boca, però Espanya és una.

José Miguel Gràcia 

Prohibir un referèndum i més

(Publicat al Diario de Teruel)

Si la Fiscalia, i més concretament, la magistrada Mercedes Armas, no haguessin ordenat el tancament dels col·legis electorals a les vespres del 1 d’octubre del 2017 per impedir el referèndum, i si tan sols l’haguessin declarat nul a tot els efectes –el TC també– en el cas de la seva celebració, pot imaginar-se el lector el gran canvi en el desenvolupament del procés català? La celebració d’un referèndum pot ser il·legal, però no és un delicte, ni la Constitució, ni cap llei el prohibeixen, de fet es va despenalitzar. De ben segur s’hagués portat a terme un referèndum unilateral i il·legal, és clar. I què? No hagués calgut desplaçar milers i milers de policies i guàrdia civil, el que va comportar centenars de milions de despesa. No s’haguessin produït les càrregues de la policia i guàrdia civil amb el miler de ferits. Com se podien aturar dos milions tres-centes mil persones amb vuit mil policies? Poca importància tindria que haguessin votat més o menys de dos milions i mig de persones, perquè el seu vot era nul. Hagués estat impossible que la causa l’hagués portat el Tribunal Suprem. Impossible de “justificar” la presó provisional, ni els delictes de rebel·lió, ni sedició. Per a què cercar unes urnes –ben poc èxit van tenir– si no era un instrument delictiu? Els cent anys de presó s’haguessin reduït a cero. Només els delictes de desobediència i tal vegada el de malversament s’haguessin pogut jutjar. S’ha repetit fins l’extenuació: quan la política és incapaç de trobar una solució a un problema polític, la justícia només serveix, perdonin la expressió, per emmerdar-lo. Va servir per alguna cosa el 155? Tants i tants anys de presó per a dos activistes partidaris d’una Catalunya independent, per la presidenta del Parlament i gairebé per a tot un govern, han servit, serveixen o serviran d’exemple? D’exemple de què? Després de tot, és Espanya realment més democràtica o sembla ser-ho a la resta del món? El “a por ellos”, el càstig i la venjança, la repressió i la restricció de llibertats fan emmalaltir greument la democràcia. Compte! Les conseqüències negatives de la sentència o sentències del procés català no restaran només dins de les fites de Catalunya.

José Miguel Gràcia 

Turquia i Aragó

(Publicat al Diario de Teruel)

Les relacions turco-aragoneses han estat de confrontació bèl·lica quasi permanent des dels primers contactes als segles medievals fins ben entrat el XIX. Només he sabut trobar als llibres de la història dues excepcions a aqueixa constant confrontació bèl·lica turco-aragonesa, prescindint de l’OTAN, això sí. Quan a principis del XIV la nostra almogaravia es posà a sou de l’Emperador de Bizanci ho féu per a lluitar contra els turcs. Tanmateix després de l’assassinat a Constantinoble dels cabdills almogàvers per part dels bizantins, l’almogaravia  canvià de bàndol i s’uní als  turcs d’Anatòlia, facilitant-los naus perquè passessen a Europa. Aleshores combatérem junts, per primera i única vegada, turcs i aragonesos contra els grecs, durant un cert temps, fins que ens separàrem amigablement. L’almogaravia se n’anà a conquerir Atenes i Neopàtria, mentre els turcs seguien a Tràcia lluitant sols contra els bizantins, que finalment els anorrearen. L’altra excepció a la confrontació turco-aragonesa es produí a finals del XV quan nosaltres, els aragonesos de fe cristiana, ens dedicàrem amb l’eficient ajut de la Inquisició a perseguir-ne els de fe mosaica, bastants dels quals, per no acabar a la foguera, hagueren d’exiliar-se, com li passà a  Baruj Almosnino, de  família jaquesa documentada des de mitjans del XIII. A en Baruj no li fou fàcil de trobar una terra on refugiar-se. Segurament després de breus estades a Occitània i Nàpols finalment trobà acollida a Salònica, a Turquia. I com ell centenars d’aragonesos que gràcies a Turquia ens salvàrem de l’afany nostre en perseguir les minories. Per a arrodonir aquestes relacions turco-aragoneses, us recordo que en aquests últims mesos el president de Turquia  ha vist unes altres interessants relacions entre el seu estat i el nostre. El president turc s’ha queixat de les crítiques sovintejades que li arriben de la Unió Europea i el Consell d’Europa, segons les quals a Turquia hi hauria una forta deriva autoritària en detriment de la democràcia, jutges prevaricadors i persecució de les minories. El president turc ha declarat que no entenia les crítiques que li fan des d’Europa, ja que Espanya fa el mateix que Turquia, i Europa no ho critica.

Artur Quintana i Font

La gran clatellada

(Publicat al Diario de Teruel)

La sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea  sobre la immunitat d’Oriol Junqueras ha estat una gran clatellada a la Justícia espanyola, i més concretament al Tribunal Suprem. El judici dels procés es va portar a terme vulnerant el drets polítics de Junqueras perquè el Sr. Marchena hauria d’haver demanat un suplicatori al Parlament Europeu abans de condemnar-lo tenint en compte la seva qualitat d’eurodiputat. El Tribunal Suprem ha de corregir immediatament les irregularitats comeses, així ho demana el Parlament Europeu. No oblidem pas que les sentències dels tribunals europeus són també sentències espanyoles. La ràpida reacció de la Fiscalia –“conscient del que passa” – no sembla que vagi per aquest camí en tant que ha demanat que Oriol Junqueras romangui a  presó sense immunitat per condemnat. Curiosament el govern d’Aragó va donar el Premi Aragó 2019 al fiscal Zaragoza?  El volien empènyer en la tasca del procés? Quin paperot! A les poques hores de la sentència europea, Puigdemont i Comín lluïen oficialment el títol de parlamentaris europeus i els mitjans centralistes i el deep state espanyol llançant foc per la boca enganyant la ciutadania. La Fiscalia demana que el Suprem mantingui l’euroordre contra Puigdemont i Comín

Escric aquestes línies dies abans de la seva publicació, per tant poden passar moltes coses en l’interval; en qualsevol cas, tot el que s’aparti de la posta en llibertat d’Oriol Junqueras i l’anul·lació o revisió de la sentència –hi ha vuit empresonats més– i tal vegada el judici, farà augmentar el desprestigi del propi Tribunal Suprem, de la Fiscalia i de les altes instàncies jurídiques espanyoles, prou tocades fins avui, i per tant, d’Espanya en general.  No s’entén el paper de la fiscal General de l’Estat? Pot ser que l’Advocacia de l’Estat demani la llibertat de Junqueras, però de Marchena poca cosa cal esperar. Quan els jutges es converteixen en salva pàtries o els polítics els empenyen a ser-ho, qualsevol problema polític el converteixen en tan gran com irresoluble. El crit popular “a por ellos”, entre més, a encès baixes passions, a despertat la fera “voxiana i el ultranacionalisme secular espanyol, ha reforçat l’anticatalanisme i ha fet creixer l’independentisme. Allò difícil ha esdevingut gairebé impossible. I la marca Espanya és a la baixa.

José Miguel Gràcia 

Lliurament dels premis Mariano Nipho a Alcanyís

 

El passat dia 30 de novembre es van lliurar els importants Premis alcanyisans Mariano Nipho 2019 al Teatre Municipal d’Alcanyís –una deliciosa bombonera que es va inaugurà l’any 1890, obra modernista de l’arquitecte Alejandro Mendizábal i endreçada els anys 90 del segle passat. El teatre era ple de gom a gom i la joventut femenina era majoritària, cosa normal si tenim en compte que un dels premis col·lectius correspongué a dos clubs de voleibol de noies.

Després dels parlaments de Julio Moreno Moreno per POIESIS i  Raúl Andreu Tena per Compromiso y Cultura, organitzadors i promotors dels Premis, tots els guardonats van estar presentats per diferents representants  de les modalitats premiades els quals van glossar els mèrits dels premiats. Una breu projecció donà compte de la història i trajectòria dels guardonats i modalitats:

Art: Inés Ramón Campodónico.

Cultura: Associació Cultural del Matarranya.

Esport: Club Voleibol Alcañiz i Club Voleibol Kasalkas.

Educació: Julia Sánchez Loscertales.

Compromís Social: Asociación de Amigos del Río i los Espacios Naturales.

Amb les paraules d’agraïment als premiats i de suport als organitzadors,  l’Alcalde d’Alcanyís, Ignacio Urquizu va tancar l’acte. No oblidem pas el grup de joves de la Cucarachona que aportaren a l’acte joventut, modernitat, dansa i alegria.

En el cas de l’Associó Cultural del Matarranya va rebre el guardó Artur Quintana, president d’honor de l’Associació, acompanyat d’alguns membres de la Junta. Artur Quintana, en rebre el guardó va fer aquest parlament:

“Senyores i senyors,

Joaquim Montclús, el president de l’Associació Cultural del Matarranya (ASCUMA) m’ha demanat que en nom seu dirigesca unes paraules d’agraïment a Poiesis i a Compromiso y Cultura per haver-nos atorgat el Premi Mariano Nipho 2019 en l’apartat de Cultura.

Como habéis visto en la presentación anterior, ASCUMA trabaja en el estudio, fomento y defensa de este patrimonio tan íntimamente aragonés que es la lengua catalana hablada en Aragón y la cultura que conforma. No es una actividad fácil, ya que como bien sabéis, muchos de nuestros conciudadanos, y los políticos a quienes votan y los medios de información que consumen, actúan contra nuestros propósitos, y en consecuencia contribuyen indignamente a destruir el patrimonio aragonés y a no respetar la Declaración Universal de los Derechos Humanos, que nuestro estado ha firmado, ni tampoco la vigente Constitución Española. Pero tienen la razón de la fuerza, como bien sabéis y se nos muestra a diario. Y a la cual no resulta fácil oponerse, por más que nosotros tengamos la fuerza de la razón.

Esta actitud antiaragonesa de destruir la lengua catalana de Aragón y la cultura que conforma nos viene de muy lejos, ya está documentada desde el XVI —el alcañizano Bernardino Gómez Miedes, que fue obispo de Albarracín, es bien conocido por tal actitud antiaragonesa— , y hunde sus raíces en el Compromiso de Caspe de 1412. Se trata de una profunda catalanofobia que ha calado hondo en la ciudadanía y ha contribuido eficazmente a difundir entre los que hablamos en catalán, lengua propia e histórica de Aragón, un fuerte complejo de inferioridad, fervorosamente manifestado con calificativos para la misma, tales como xapurriau, patués o polaco —surgidos los tres seguramente en el XIX para intentar así calificarnos de extranjeros, aun cuando seamos los primeros aragoneses romanizados—, o castellano mal hablado, dialecto del castellano, el eso, lengua de la burguesía barcelonesa —el catedrático zaragozano Juan Antonio Frago dixit—, hablar mal como me decían en la Codonyera: natres parlem molt mal, pero a …. —y añadían el nombre de una localidad más metida en el Maestrazgo— encar parlen més mal que nantros, o recientemente el inefable LAPAO, calificativo este último que nos ha convertido a los aragoneses en el hazmerreir de la romanística internacional.

Una vez oído este Memorial de Greuges —de Agravios— contra nuestra catalanidad aragonesa, agravios que practican muchos en nuestro país, recordemos, espero que comprendáis nuestro alto agradecimiento desde ASCUMA a Poiesis y a Compromiso y Cultura por habernos otorgado el Premio Mariano Nipho. Se trata de entidades que, a pesar del ambiente enrarecido en que vivimos de desbordada catalanofobia, y conscientes ellas de oponerse a actitudes muy difundidas de discriminación e intolerancia, se posicionan así, como nosotros, a favor de la dignidad, y de la tolerancia que tanta faltan nos hacen.

Amigos de Poiesis y de Compromiso y Cultura, este Premio que nos habéis concedido nos será una fuerte ayuda para seguir trabajando en favor de Aragón y de su lengua catalana. Vuestra valiente actitud nos va acercando a la normalidad democrática para nuestro país que deseamos.

Y acabo, com se diu al Lloc al despedir-mos entre companys: Avant! —¡Entabán! en aragonés y ¡Adelante! en castellano.

Artur Quintana i Font”

PD: Seria a la meitat del parlament d’Artur Quintana, quan una senyora que venia rondinant gairebé des del principi va dir en veu alta: “Esto no se puede tolerar. Yo me voy”. I una altra persona que conec ben bé li digué: “Mejor así”. I tot va acabar força bé.

Josep Miquel Gràcia

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Polítics inútils

 

(Publicat al Diario de Teuel)

Revenja, venjança, injustícia, cop a les llibertats i als drets fonamentals són els mots que més s’escolten i s’escriuen a Catalunya, referits a la sentència del TS que condemna a penes de 9 a 12 anys per sedició i/o malversació als líders catalans. Els cabrejats, descoratjats i tristos van molt més enllà del independentisme. El TS, per por a la justícia europea, ha tractat de justificar el perquè no condemna per rebel·lió, però per satisfer la pressió de les forces de l’Estat condemna per sedició i les vol complaure amb l’aplicació de penes màximes. Per fer-ho ha tensat tant les costures de la llei que les ha estripades.  A més, la bàrbara condemna ha obert el camí de la conculcació de drets fonamentals de tots els ciutadans espanyols —reunió, manifestació, protesta, resistència passiva, etc. No trigarem pas a veure el seus efectes en sentències dictades en aplicació de la jurisprudència. Anem al tema del títol: quan els polítics deixen en mans dels jutges la resolució d’un problema polític, a més de no resoldre’l, tanquen les vies de solució. Llavors els polítics esdevenen irresponsables i inútils. Quan els polítics, davant d’un problema polític, s’envolten permanentment amb la capa de la llei i la Constitució per no seure al voltant de la taula de diàleg i negociació, demostren la seva incompetència, covardia i inutilitat. Quan la política es deixa en mans dels jutges, la democràcia s’evapora i sobren els polítics. Algú em pot dir per a que va sevir l’aplicació de l’article 155 de la Constitució? Jo us ho dic: per poder repetir constantment que s’aplicarà novament. Mentrestant el problema de Catalunya s’engreixa i s’agreuja: creix l’independentisme, augmenten les manifestacions, la indignació i també la desesperança. Manifestacions, marxes, desobediència i protestes pacífiques, però també han sorgit grups irats o antisistema que provoquen greus aldarulls violents, i les policies han actuat contundentment. Una gran part dels protagonistes són molt joves. Compta Espanya, el moviment es pot estendre!  Mentrestant la majoria dels mitjans de comunicació de la capital del Regne encenen diàriament focs editorials i informatius per enfrontar i irritar els ciutadans espanyols contra els catalans. Mes de dos milions de catalans volen una República, altres, coses diferents. Quin és el pla de futur de l’Estat per a Catalunya?: cap ni un. Quin és el pla de futur per a Espanya?: tots contra Catalunya. I aviat noves eleccions. Més val  un vot que la veritat.

 José Miguel Gràcia

Veieu la marxa: https://www.youtube.com/watch?v=49a_-TYyIiI

Menysteniment i catalanofòbia

(Publicat al Diario de Teruel)

“M’importa un rave el que pensin a Catalunya”, frase pronunciada pel president d’Aragó, Javier Lambán, fa uns quants dies en una entrevista a la cadena SER. La frase, presa fora de context, ens apropa força al tarannà personal i a la concepció catalanofòbica de la política que té el president d’Aragó. Quan diu Catalunya hem de suposar que es refereix a tots els catalans o a la majoria d’ells, oi? Què guanya Aragó amb aquest menysteniment envers la comunitat veïna per part del Sr. Lambán? On és el rendiment? Tot i que, si la frase la col·loquem dins del context en que es va dir, o per què es va dir,  s’agreuja el menysteniment i la catalanofòbia del Sr. Lambán. El president aragonès va voler dir  que no li preocupava el més mínim –la seves paraules textuals ho deixen ben clar– el que pensessin els catalans envers la seua decisió de forçar la destitució del director general d’Administració Electrònica i Societat de la Informació, un càrrec que depèn de la conselleria de Ciència, Universitat i Societat del Coneixement, en mans de Podem. El figuerenc Bruno Pérez Juncà, expert judicial i informàtic forense havia estat nomenat director general només un parell de dies abans. I per què havia estat destituït el Sr. Perez Juncà? Era un incompetent? No tenia prou currículum? No, el motiu va ser perquè el portaveu de Ciutadans havia fet pública una fotografia on apareixia el Sr. Perez Juncà, amb una estelada feta amb espelmes. El Sr. Lambán ja va felicitar públicament la seua consellera per la decisió de purgar el director general i per “la seua forma de gestionar” el cessament en qüestió. Aquí pau i allà glòria. Ni Podemos, ni cap altre partit polític, ni veu autoritzada d’Aragó han fet la més mínima crítica. Què em diu el lector de l’article 14 de la Constitució: “Els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social”. Alguns llegeixen només l’article 2 de la norma constitucional, altres en llegim més i sentim vergonya aliena.

José Miguel Gràcia