Una gran manifestació a Barcelona

h_3177569

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 25 de febrer)

El passat dissabte tingué lloc a Barcelona  una gran manifestació.  La guàrdia urbana digué que eren unes 160.000 persones, els organitzadors moltes més, esclar. Potser 300.000 van dir. En qualsevol cas van omplir la Via Laietana que és molt. “Barcelona, capital mundial dels refugiats” va titular algun diari. Era un crit de solidaritat des de Catalunya, en favor dels refugiats. Més enllà dels partits polítics i les institucions públiques, la ciutadania va anat un cop més per davant de les administracions. El portaveu de “Casa Nostra, Casa Vostra” –entitat que va organitzar i promocionar els actes–, Ruben Wagensbert, va reclamar, entre moltes més coses, “un pacte pels drets de les persones migrants” que els diners públics deixin de gastar-se en tanques i que la UE sancioni els Estats, com l’espanyol, que incompleixen els compromisos d’acollida. La periodista Mònica Terribas, que es va encarregar de presentar l’acte, va  advertir que “aquesta manifestació respon a un moviment social, transversal, ple de ràbia i vergonya, i un compromís ètic, que vol denunciar la inacció de l’Estat espanyol durant els cinc anys de crisi, però també dóna un toc d’atenció a la resposta des de Catalunya: podem fer més i fer-ho millor, siguem exigents i autocrítics més encara del que som”. Crida l’atenció el poc ressò que va tenir en els mitjans d’informació espanyols, només la cadena de televisió, la 6ª, va emetre un programa especial. Segons van informar el representants sindicals de TVE, els responsables d’informatius d’aquesta cadena van censurar unes fotografies de la manifestació on es veien estelades a més de les pancartes. Només van deixar publicar als telediaris una fotografia on no apareixia la bandera independentista. Contràriament, la marxa de Barcelona va tenir un ampli ressò a la premsa internacional: per exemple a “Le Figaro” i “Le Monde” de França, al “Der Standard” d’Alemanya, a “La Repubblica” d’Itàlia, A la Radio Televisió de Suïssa, a Bèlgica, als EEUU, etc. Malauradament a molt països, gran nombre de ciutadans voten a partits xenòfobs i ultradretans. Aquest és el gran perill, quan les classes populars s’enlluernen amb les solucions fàcils i radicals d’aquests partits. Compte amb els problemes dels ciutadans que es deixen sense solucionar per part dels partits polítics, diguem-ne, normals! Mentre tant totes les institucions europees romanen callades.

José Miguel Gràcia

La justícia no és el bàlsam de Ferabràs

 (Article publicat a la revista Compromiso y Cultura d’Alcanyís)

Sala Capitular de Sixena després de l'incendi de 1936. Foto de Josep Gudiol

Sala Capitular de Sixena després de l’incendi de 1936. Foto de Josep Gudiol

Josep Miquel Gràcia

        Allà per l’any 1748, Montesquieu va publicar l’obra L’Esprit des Lois on establí, com sabem, la divisió de poders de l’Estat en les tres ben conegudes branques: la legislativa, l‘executiva i la judicial. Totes tres són importants i necessàries, però cadascuna en el seu àmbit i actuant sense interferències. Quan algú dels tres poders envaeix els terrenys dels altres per desistiment, imprudència o manca de responsabilitat, els resultats solen ser injustos i antidemocràtics. Però, encara més, si se n’aprofiten d’ algú o d’alguns dels tres poders per resoldre temes que en res tenen a veure amb els poders de l’Estat com són les ciències, l’art o la tecnologia, els resultats solen ser catastròfics.

        El tema és ben ampli, tot i que ara només em referiré a la justícia i, mitjançant un parell d’exemples, fer més visibles els seus límits, altrament dit, que la justícia no pot ser el bàlsam de Ferabràs –poció màgica que per tot serveix, la qual n’apareix al Quixot abastament, i prové d’una novel·la occitana de temàtica èpica carolíngia del segle XIII. Per començar, a Sancho Panza no li va anar massa bé.

        Anem al cas dels dos exemples, dels quals en vull parlar: de plena actualitat, encara que ve de lluny, hem de qualificar el conflicte explícitament judicial, però tan o més tàcitament polític, com és el de les pintures i obres d’art, provinents del cenobi montnegrí de Sixena (Osca) reclamades insistentment pel govern d’Aragó i l’Ajuntament de Vilanova de Sixena a la Generalitat de Catalunya, i més concretament al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) i al Museu Diocesà i Comarcal de Lleida (MdLL). En aquest cas, com en tants altres, només un acord amistós entre les partes hauria pogut posar fi al conflicte; doncs no, les peces d’art eren “de retop” a Catalunya i el seure’s al voltant d’una taula a negociar, escoltant les raons de l’altre, ja era perdre, pensarien ambdues parts, dic jo, quan ben al contrari, és guanyar. Les paraules robatori i espoli dirigides a Catalunya no han afavorit gens ni mica l’entesa, oblidant-se’n d’unes altres, com abandó i desídia secular –que han florit conseqüentment– referides a l’Aragó. En realitat el conflicte és doble, d’una banda estan les restes de les pintures murals de la Sala Capitular, salvades després de l’incendi de 1936 pel català Josep Gudiol, arquitecte i professor d’art, i que ara hi són exposades al MNAC de Barcelona, degudament restaurades i restituïdes. D’altra banda tenim 44 peces o obres d’art al Museu de Lleida, provinents d’una compra de l’any 1983  de la Generalitat a les monges sanjoanistes de Valldoreix, hereves del monestir de Sixena. Aquestes 44 obres estaven dipositades al Museu de Lleida des de l’any 1972. És mes que probable que si aquestes obres no les hagués preservat i comprat la Generalitat, les monges les haguessin venut a qualsevol antiquari per acabar les obres del convent de Valldoreix com ho vam fer amb joies i petits objectes valuosos. Que bé, ara no tindríem el conflicte!

        Les dues jutgesses d’Osca que porten les causes separadament han dictat, fins avui, sentències favorables al Govern d’Aragó i a l’Ajuntament de Vilanova de Sixena. Cal no oblidar que el Tribunal Constitucional havia dictat una sentència el 2012, després de 24 anys, de tipus menys concret i favorable a la Generalitat. Cap de les raons de la Generalitat, que ha recorregut les sentències de les jutgesses d’Osca, han estat tingudes en compte. Malgrat que les sentències no són fermes, les magistrades han dictat ordres a fi i efecte que els dos museus catalans retornin ja les obres a Sixena –els terminis ja s’han esgotat. I ara entrem en allò que s’escapa de la justícia: quins són els coneixements o autoritat d’una jutgessa per avaluar els danys segurs, segons experts internacionals, d’arrencar i retallar les restes de les pintures murals del MNAC i portar-les a Sixena? Tindrà la Sala Capitular de Sixena, que s’està restaurat novament ara, les condicions, tant ambientals com de suport adequades? Els tècnics diuen que no. Llavors, abans de fer despeses improductives i pledejar a fons, no hagués estat més raonable consultar els tècnics i experts en art i provar d’arribar els polítics a acords amb la part contrària? La catalanofòbia ha jugat i juga el seu paper. El lloable gaudi de l’art és una altra cosa.

        L’altre conflicte o plet es centra en la devolució de les 44 obres d’art a Sixena que ara hi són al Museu de Lleida. Recordem que 55 peces d’escàs valor artístic, no catalogades ni exposades ja han estat retornades a Sixena. La jutgessa ha declarat nul·la la compra de la Generalitat, fonamentalment per dos motius, perquè es va fer després de l’any 1923 –any de la declaració de Sixena com a Monument Nacional– i per la manca d’exercici del dret de retracte –no existia encara la DGA–, sense admetre almenys com a atenuant la insistència de les monges en vendre les peces, mitjançant el bisbe Malla, ni la conservació i protecció dels béns per part de la Generalitat durant tan llarg període. No cal dir que obres importants d’art de Sixena n’hi ha als museus d’Aragó, a altres museus espanyols i per tot el món. No és casualitat que tot el focus es centri sobre les de Catalunya. No vull deixar-me al tinter que Vilanova de Sixena va pertànyer al bisbat de Lleida fins l’any 1995, la qual cosa explica en gran part els fets. Ara ha sortit una nova dificultat en declarar-se el Museu de Lleida com a museu d’interès nacional, amb lo qual la sortida de pecs de la col·lecció esdevé força difícil. Per què no s’ha cercat una solució política que fes possible la interrelació del Museu de Lleida amb els museus aragonesos i amb exposicions temporals o temàtiques a Sixena, en una sala preparada a l’efecte, de béns de Sixena o més enllà dels de Sixena? Cercar una solució és el camí casi segur de trobar-la.

        Posem-nos en el cas que in extremis i per la força, el Museu de Lleida ha de tornar les 44 obres d’art a Sixena. Per exemple, els tres sarcòfags s’haurien de col·locar a l’església per complir la sentència que diu que han de recuperar “la ubicació original”. I d’altres peces que la ubicació original ja no existeix? Fins on arriba la unitat  indivisible del Monument Nacional? S’hi imagina el lector la quantitat d’euros que fan falta per convertir uns espais com els de Sixena –Sala Capitular, dormitoris i església– en un museu com caldria. Pensem també en el seu manteniment. Parlem-ne clar, el problema real que tenim va més enllà dels diners, i no és altre que la manca de visitants als museus, especialment els de les petites poblacions. I a més, no deixaria de ser una victòria pírrica el trasllat de les 44 peces, perquè la mateixa sentència, en fixar l’any 1923 com a punt crític, impedeix la recuperació d’obres emigrades a Saragossa, Osca, Toledo, el Prado i qui sap en quins llocs més, a part de les que hi ha al MNAC, es clar. M’agradaria conèixer l’opinió dels directors dels museus de Saragossa i d’Osca al respecte. Suposo que les competències de les jutgesses en poc poden ajudar en aquests problemes ben reals.

        L’altre exemple que volia posar, on la política ha desistit o està utilitzant la justícia gairebé espuriament és el del procés català. Si un 80 per cent dels catalans desitgen decidir sobre el seu futur en el sentit de formar un estat propi o no, volen vostès un exemple més clar d’utilització de la justícia per part de l’executiu? Què s’està aconseguint jutjant càrrecs electes o inhabilitar-los? A quants s’han d’inhabilitar o empresonar? La democràcia no és perfecta, tot i que ofereix les urnes per resoldre els grans problemes. La justícia té unes altres tasques, també importants, però diferents.  No incidiré més en aquest tema atenent que ja el vaig exposar en un ampli article en aquesta mateixa revista fa algun temps. Només volia portar-lo a col·lació com a exemple del tot adient al tema.

Reproducció de la Sala Capitular de Sixena . Foto de Josep Miquel Grácia

Reproducció de la Sala Capitular de Sixena . Foto de Josep Miquel Grácia

¿Es la constitución el problema?

(Publicat al diari “La Comarca”)

Cuando la mayoría de los habitantes de un país se sienten protegidos por sus normas constitucionales, y cuando las acepten y las defienden, tanto si participaron en su promulgación como si los actores directos fueron sus progenitores,  su constitución  es la ley fundamental de donde emanan sus derechos y libertades. Es la norma jurídica suprema del Estado, su carta magna, la que determina  las bases de su ordenamiento jurídico, organización de los poderes públicos y los fundamentos del sistema económico y las relaciones sociales. Todo perfecto. Si en el transcurrir del tiempo, alguno de sus preceptos constitucionales es sentido mayoritariamente como desfasado, democráticamente y con la concurrencia de la población que se precise, se adecua o se cambia totalmente, lo cual no hace más que alargar la vida de la carta magna. En todo lo anterior me refiero a las constituciones aprobadas por la soberanía popular, no tanto a las pactadas y menos aún a las impuestas u otorgadas.

Cuando en un Estado, una parte importante de él se siente nación diferente del resto, por su cultura, su lengua, su historia, su forma de entender la vida,  o su constatación de maltrato económico y cultural, algún procedimiento democrático debería estar previsto en su constitución para canalizar y poder medir el descontento y desafección de esta porción de la población enclavada en un determinado territorio. Realmente el problema no es de los que desean irse del Estado, ya que tienen previsto crear uno de nuevo de acuerdo con sus ideales; sino del resto de los ciudadanos que no desean irse. Digo problema en el sentido de aceptación de la situación presente y la futura no deseada que comporta un ejercicio democrático de aceptación de los, hasta ahora conciudadanos, como futuros vecinos cercanos, pero diferentes. Si la reacción de la parte unionista es la ignorancia del problema, la demonización de los que desean la independencia y la excusa es la constitución porque dice que “la soberanía nacional reside en el pueblo” y que “la Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación, patria común e indivisible de todos” tenemos un problema y ese problema es la constitución. Si además, en vez de atraer a los que quieren independizarse, intentando convencerles de las ventajas de la convivencia en común o de seducirles con lisonjas y fervientes propósitos de cambio o corrección de aquello que demandan o en aquello de lo que se sienten maltratados, se les menosprecia, se les amenaza permanentemente y se les lleva a los altos tribunales para que castiguen sus desvíos o incumplimientos de los preceptos legales, el problema no hace más que aumentar y aumentar.

No entiendo el placer, digamos tan sólo el sentimiento, que puede producir a una persona tener a su lado la otra mitad de la pareja, obligada bajo amenazas o por el miedo a la aplicación de una determinada ley. ¡Como no sea el sentimiento de propiedad! No hace falta llegar al sentimiento machista  i trágico de aquella canción que dice: “la maté porque la amaba, la maté porque era mía” o la letra de “El preso nº 9”, “Padre no me arrepiento ni me da miedo la eternidad, yo sé que allá en el cielo el ser supremo nos juzgará”, después de haber matado a su mujer, claro. No hace falta mucho esfuerzo para pasar de lo particular, a modo de ejemplo, a lo colectivo, o si prefieren a lo social y político.

Los problemas políticos de envergadura de un colectivo importante nunca los arreglará la aplicación pura i dura de la ley por la justicia. ¿Quieren ustedes un problema político de más envergadura que la decisión de independencia de un colectivo que se siente nación diferente? ¿A los políticos, en tareas de gobierno, que hacen dejación de sus funciones, para qué los queremos? I peor aún, los políticos que tratan de influir o determinar la función de los otros poderes, son los peores perversores de la democracia.

Por muy rígidas que sean las constituciones, siempre es posible encontrar algún resquicio que permita organizar una consulta, llámese como se llame, para que todos los ciudadanos o un grupo de ellos pueda manifestar su opinión respecto a un determinado tema. ¿Por qué hay que temer a la democracia? Todo buen demócrata respetará los resultados, como tiene que ser. Si el tema es la independencia y se ve claramente que los más partidarios son los jóvenes y el colectivo culturalmente más preparado, a medida que pase el tiempo habrá más partidarios y con razones más consistentes. Si de verdad la constitución es tan rígida e “intransigente” habrá que cambiarla, ya que el tiempo no pasa en balde: el soufflé se convierte en una masa más trabada a la que se le va añadiendo más levadura. Por lo general el problema real no suele provenir nunca de la constitución, sino de la inacción de los políticos o de sus intereses electorales. Sería más grave aún que la no solución de los problemas proviniese de la baja calidad democrática del país. Los métodos violentos en occidente afortunadamente han quedado atrás. ¿Entonces, a qué esperar? La gran mayoría de la veces, los grandes cambios políticos son las semillas de los grandes beneficios sociales y económicos.

Pongamos que hablo de España y Cataluña.

José Miguel Gràcia

 

Un PSOE fracturat en un país fracturat

tierra-reseca-gde

(Publicat al Diario de Teruel)

Que el PSOE esta fracturat i a la deriva no hi ha cap gènere de dubte. De causes n’hi ha un munt. Possiblement ha anat actuant a la contra d’allò que hauria d’haver fet. El problema és més que greu i les possibilitats de compondre’l, són gairebé tan minses com difícils. Què farà el PSC a Catalunya? Què passarà amb els pactes territorials amb Podemos? Tot això passa en una Espanya  desencisada, desestructurada, amb un dèficit públic incontrolable, un atur intolerable, milions de treballadors temporals  amb uns sous miserables i una Catalunya que se’n va anant: també Espanya amb una democràcia molt feble està fracturada. Mentre tant Rajoy xuclant un llarg cigar de l’Havana i esperant tranquil. Els casos de la Púnica, targes black (Rato), la Gürtel, los “sobres”, papers de Bárcenas, obres de la seu del PP. Matas, caso RTVV, cas Fabra, cas Blasco, visita del Papa, Rita, etc. li són aliens a don Mariano. Que país! I si tinguessin lloc unes  terceres eleccions, més escons guanyaria. “Olé la gracia”! Ho sento, però ho he de dir: aquest no és un país normal.

Catalunya trencarà o està trencant Espanya, s’escolta per la “meseta” i molt més enllà. De debò, qui trenca Espanya? Espanya l’han trencada els que corrompen i els corromputs, les desigualtats socials creixents, els rics que no paguen impostos, els no tan rics que exigeixen factures sense IVA,  les retallades en els serveis bàsics, la manca de futur per a la joventut, la manca d’un projecte polític i econòmic, el procés de recentralització en contra del esperit del 78, l’obstinació envers l’uniformisme cultural,  el model d’Espanya radial tan antieconòmic com irracional, l’habitud d’unes autonomies de disposar sempre d’allò que aporten algunes altres, la desatesa permanent de les estructures de l’àrea mediterrània i altres àrees actives, el judicialitzar la política i polititzar la justícia, la pèrdua d’influència d’Espanya amb relació a la resta del món i tantes coses més… Ai! si no fos el turisme, els preus baixos del petroli i els interessos del BCE al cero per cent. En qualsevol cas, que es prepari el nou govern,  sigui qui sigui, per fer retallades i pujar els impostos: una menudesa de més de 40.000 milions d’euros en tres o quatre anys.

José Miguel Gràcia 

A Pena-roja es va lliurar el Premi Desideri Lombarte

foto-premi-desideri-lombarte

Crònica del blog Mas de Bringué: Lo  santuari “La Mare de Déu de la Font” de  Pena-roja de Tastavins va acollir ahir, en  una càlida tarda de diumenge  l’acte de lliurament del  Premi Desideri Lombarte 2016, instituït  pel govern aragonés, que en aquesta primera edició s’ha concedit ex aequo a Josep Bada Panillo i Artur Quintana i Font. Amb aquest premi, consistent en una escultura  de l’artista nonaspí Santiago Gimeno, el Departament d’Educació, Cultura i Esport reconeix als guardonats per la seva tasca en la dignificació i difusió del català d’Aragó.

L’església del Santuari estava  plena de gent, entre amics i familiars dels premiats, representants de les associacions culturals de la Franja (Instit d’Estudis del Baix Cinca, ASCUMA), de l’aragonès com el Consello d’a Fabla,   mestres de català,  AMPAS, Assoaciacions educatives com Lo Clarió, alcaldes i el president de la comarca del Matarranya, Rafael Martí, i  el delegat territorial de Terol, Antonio Arrufat.

L’ acte, celebrat en plenes festes a la localitat de naixement de Desideri Lombarte i en un dia assenyalat per a tots els seus habitants, coincidint amb la celebració del dia del Jubileu, va estar presidit per la consellera d’Educació, Cultura i Esport del Govern d’Aragó, Mayte Pérez; el conseller de Vertebració del Territori, Mobilitat i Habitatge, José Luis Soro; el director general de Política Lingüística, Ignacio López Susín, i l’alcalde de Pena-roja, Francisco Esteve.

En la seua intervenció,  Josep Bada  demanà diàleg i enteniment a les institucions “i a les persones” perquè les llengües minoritzades a l’Aragó, “continuen tenint el respecte i la dignitat que mereixen”.

El professor Artur Quintana, graí l’esforç de l’actual govern aragonès per  impulsar i dignificar la llengua catalana a l’Aragó i remarcà que encara queda recórrer un llarg camí cap  a la normalització lingüística de l’aragonès i el català esperant que mai més torne  l’època “del LAPAO i el LAPAPYP” .

Parlament d’Artur Quintana

premi-desideri

De les catifes d’Aiguaiva a la Codonyera

(Publicat al Diario de Teruel, columna “Lo Cresol”

El diumenge passat vaig visitar Aiguaiva, era la Festa del Misteri de San Agustí, la més gran de la vila del Bergantes. A trencar d’alba surten els aiguaivans als carrers del poble per marcar els espais i després, manipulant amb mota cura les serradures de colors i la fina escaiola, resseguir dissenys i plantilles. Els resultats són unes vistoses i artístiques catifes –més d’un km– sobre el paviment, que, vorejades de sanefes, s’estenen entre l’al·legoria, el simbolisme i les figures realistes. Tot un plaer per la vista, Un treball de tantes hores abans de la festa i la seua plasmació el mateix dia 28 d’agost és el fruit de l’entusiasme, la col·laboració i coordinació de tot un poble, de xics, de joves i de grans, de tots. Cal recordar que Aiguaiva sencera, amb la seua plataforma “Lo Bergantes no es toca” s’oposa a la construcció de la presa sobre el Bergantes. Un poble unit i il·lusionat, un alcalde jove i progressista i uns activistes culturals i del medi ambient, són l’explicació d’allò que ara és Aiguaiva.

Camí de tornada i albirant, des de la Torre, el meu poble, la Codonyera, em va passar un flash per la ment sobre la minsa o quasi nul·la col·laboració entre els joves i persones grans de la Codonyera en els assumptes col·lectius, sobre la desculturització progressiva de les festes i la setmana cultural, sobre la manca de disponibilitat envers els problemes comuns. Tot un reguitzell d’actituds poc positives. En arribar al poble un tuf de purins o dels propis porcs de les granges que estan tocant la vila, no ajudava pas a passar uns dies d’estiueig i menys encara a comprar-se casa a la Codonyera. I per arrodonir el desfici, al campanar sonaven les dues de la tarda. Dues vulgars campanades que res tenien a veure amb les de la Valera, fosa l’any 2014 per a fer l’actual. La Valera, de 163 anys, tenia una esquerda que s’hagués pogut soldar mantenint el seu magnífic so original o almenys deixar-la com a obra històrica i artística. De res van servir els consells. I per a més inri se’m va acudir pensar que algunes famílies de la Codonyera estarien dinant en aquells moments, menjant-se, tal vegada, ensiams, patates o tomàquets, regats amb les pestilents aigües fecals o residuals de la bassa del Cànem. On són els responsables sanitaris i del medi ambient? Per a què serveixen les lleis? Tant de bo estigués errat en tot el que he dit del meu poble…

A més de la tristor, allò que queda -si és que queda- de la Valera

 

 

 

La democracia necesita de demócratas

(Article publicat a “La Comarca” d’Alcanyís)

El triunfo del BREXIT en Gran Bretaña pilló a contrapié a la UE, a la City y a una gran parte de la ciudadanía europea y del mundo occidental. El pueblo se expresó en forma democrática y dijo lo que pensaba. Las encuestas se equivocaron una vez más. Se podrá argüir que la salida de la Gran Bretaña de la UE va a significar un grave problema para los habitantes del Reino Unido y para todos los ciudadanos del resto de la UE, y puede ser cierto, al menos a corto plazo. De todas maneras, estoy seguro que se encontrará una solución práctica en bien de todos. Aquellos que predican: hay que echar cuanto antes a los ingleses de Europa, que carguen con las consecuencias, hay que levantar barreras arancelarias para dificultar sus exportaciones y otras lindezas, no se dan cuenta que sus reacciones equivalen a escupir hacia el cielo.

Se responsabiliza a Cameron de haber transferido su responsabilidad a los ciudadanos al haber convocado el referéndum, por cierto, que así figuraba en su programa electoral. Se podrá estar en las antípodas del ideario político de Cameron, pero lo que no se puede criticar es su radical comportamiento democrático al dar voz a sus ciudadanos: acordó el referéndum con el partido independentista escocés y lo ganó, convocó el referéndum sobre el BREXIT y lo perdió, y como consecuencia deja el cargo de Primer Ministro. Lo mismo que sucede en este país llamado España ¿no? ¿Por qué, en vez de rasgarnos las vestiduras ante las “plagas” que caerán sobre el pueblo británico, no nos preguntamos por los motivos de las clases medias y trabajadoras del Reino Unido para votar la salida de la UE? ¿Mejor aún, por qué no preguntárselo a ellos? ¿Y si nos respondiesen que no saben para qué sirve la UE, que en Bruselas hay miles de funcionarios, que no han elegido a los presidentes de la Comisión Europea ni del Consejo, que su poder adquisitivo disminuye año tras año y que tienen miedo a perder su cultura y sus puestos de trabajo? Harto trabajo nos costaría explicárselo coherentemente. Los partidos populistas y ultraderechistas aprovechan muy bien estas cuestiones para explicarlas a su manera. Ése es el gran peligro.

La UE no está pasando un buen momento, lo sabemos todos. Ahora es Gran Bretaña, pero mañana pueden ser otros países. Lo que sí es seguro que la medicina para atajar la desafección creciente no resultará de la propagación del miedo a dar la palabra a los ciudadanos. Sólo con más democracia y algunas cosas más, claro, se podrá restablecer el proyecto de identidad europeo.

Y si nos fijamos en la calidad de la democracia española, empezando por sus dirigentes, de ejemplos que la ponen en duda tenemos un montón. Sin ir más lejos, Rajoy ha dicho que si Gran Bretaña se marcha, Escocia ha de hacer lo mismo, ni tan solo quiere escuchar la voz de los escoceses. Tanto Rajoy como Pedro Sánchez y muchos más, prestos salieron despotricando contra el referéndum de Cameron. Lo que no puedan arreglar los políticos cómo lo van a arreglar los ciudadanos…, han dicho. ¡Que mal ejemplo el de Gran Bretaña! ¡Fíjense si otros países hicieran lo mismo, dando la voz a sus ciudadanos! ¡Dónde íbamos a parar! ¿Y ahora muy seriamente, por qué habrían de sentirse mal los ingleses, galeses u otros ciudadanos dentro de la UE, si ésta funcionase como es debido? La afección no la proporcionan, ni el miedo ni la escasez democrática.

Tenemos un ejemplo español clarísimo que me vienen como anillo al dedo de lo que he dicho: el proceso catalán. ¿Cuántas veces han escuchado, fuera de Cataluña, preguntarse por las causas de la desafección catalana? ¿Realmente hay disposición para aceptar sus diferencias? ¿Cuántos españoles admiten que han de ser los catalanes los que decidan su futuro? ¿Por qué la integridad española ha de ser un bien supremo que esté por encima de la voluntad de una parte que se siente diferente? Solamente en el ejercicio de la democracia encontraremos la solución. ¿Voy muy equivocado si pienso que una buena parte de los españoles que han retirado el voto a Podemos han sopesado la promesa electoral –un tanto volátil, por cierto– de aceptar un referéndum para Catalunya, tal como este partido prometía?  Díganme que soy malpensado, pero ¿no habrá tenido alguna influencia en la pérdida de votos de Ciudadanos el hecho de que en sus carteles electorales lucía “un presidente catalán para España” a pesar de su concepción unitaria de la nación española? De hecho este eslogan solo lo utilizaron en Cataluña.  En el amplio cajón de la democracia no caben tampoco los comportamientos de los votantes que se olvidan de la corrupción, de las promesas electorales incumplidas y de las prácticas tan frecuentes que interfieren la separación de poderes.

Hace unos días, la editorial del periódico digital VilaWeb de Vicent Partal recordaba las palabras de Indro Montanelli “para que una democracia funcione hay una cosa más importante que las elecciones libres y la separación de poderes: es necesario que el país tenga demócratas. Estas palabras me incitaron a escribir este artículo. Si los referendos los carga el diablo, su denostación no la cargan precisamente los verdaderos demócratas.

José Miguel Gràcia