Anècdota o més

(Publicat al Diario de Teruel)

Del judici del procés català s’estan omplint moltíssimes pàgines als mitjans escrits i ocupant espais i mes espais televisius, especialment a Catalunya. En seguir les sessions del judici s’hi poden observar diferents tipus de comportaments del tribunal, dels fiscals, de la defensa, de l’acusació, dels testimonis i extreure tot tipus de conclusions. Sigui quina sigui la sentència només servirà per agreujar el conflicte. En el breu espai d’aquesta columna no entraré en cap anàlisi profund òbviament, però si vull fer esment a la resposta dels diferents testimonis quan el president de la Sala els pregunta: “Jura usted o promete decir la verdad”. Sóc conscient que hi haurà lectors que consideraran el meu comentari o disquisició com a simple i pura anècdota, tot i que a mi m’ha fet pensar una mica. El cas és que quan el president Marchena fa la pregunta als responsables d’Interior del govern del PP –ministre, altres responsables del Ministeri de l’Interior, delegat del govern a Catalunya–, coordinador dels cossos de les forces públiques de l’1 d’octubre, policies nacionals, guàrdia civils i altres testimonis de l’acusació, gairebé tots contesten: “Juro decir la verdad”. Tot al contrari, quan el president pregunta o ha preguntat, s’entén, als acusats –membres del govern de la Generalitat en presó preventiva–, al cap de mossos d’esquadra, als comandaments d’aquest cos, a mossos d’esquadra, a responsables polítics, a funcionaris de la Generalitat i a testimonis civils en general, gairebé tothom contesta: “Prometo decir la verdad”.  Més que un fet curiós o anecdòtic, aquesta bipolaritat de les respostes pot obeir a concepcions o plantejaments polítics, socials i sociològics diferenciats? En una primera aproximació es podria pensar en el fet de parlar dues llengües diferents, però tindria molt poc fondament aquest supòsit, perquè el judici es desenvolupa totalment en castellà. A mi se m’acut que tal vegada l’explicació s’hauria de cercar en motius culturals i de revisió i menor acceptació dels principis tradicionals catòlics dels testimonis de la part catalana. Deixo al lector fer la seva interpretació, tot i que el diccionari sempre ens pot ajudar. “Jurar es afirmar o negar una cosa poniendo por testigo a Dios” i “prometer es asegurar que será verdad lo que se expresa”

José Miguel Gràcia

Catalunya més lluny

(Publicat al Diario de Teruel el passat dissabte)

No descobreixo gran cosa si dic que l’anticatalanisme a l’Estat espanyol ha estat una constant històrica, amb comptades excepcions des d’alguns territoris i de circumstàncies històriques. Quan les reivindicacions catalanes han superat les diferències purament folklòriques o merament administratives han sorgit els veritables problemes. Mai s’ha acceptat que Catalunya és una nació perquè així es sent, ni que el català sigui una llengua al mateix nivell del castellà. L’oficialitat o cooficialitat del català ha estat més un desig que una realitat malgrat els preceptes constitucionals. No cal viatjar massa per les Espanyes per constatar el que dic. Tot i que és cert, d’altra banda, que la catalanofòbia ha tingut pujades i baixades en el transcurs de la Història. Possiblement avui estem situats en un període dels més àlgids de catalanofòbia de tots els temps amb tot un govern català a la presó o a l’exili, un judici per rebel·lió o sedició on la violència és una novel·la de ficció i una esperada sentència escrita o a mig escriure, que serà dura segons fa preveure el manteniment de la llarga presó preventiva dels inculpats. La meva experiència recentíssima l’he pogut viure per les terres del Baix Aragó de Terol la passada Setmana Santa. He sofert en carn pròpia l’odi a tot el que fa referència a Catalunya i els catalans. La desinformació envers el judici del procés és absoluta i cap comentari m’ha arribat envers la necessitat de superar el problema polític que no sigui la judicial amb càstig inclòs. Les posicions es distancien cada vegada més. Ha estat producte de l’atzar o la casualitat perquè el premi d’Honor d’Aragó s’hagi lliurat al fiscal Zaragoza, nascut a Alcorisa i principal fiscal del judici al procés català? El president Lambán ha destacat que el fiscal Zaragoza té una “esplèndida trajectòria com a servidor de l’Estat per a ser mereixedor de la major distinció aragonesa”. I a continuació ha afegit: “… i no ens enganyem, està sent peça clau en el judici més important de la democràcia.” “.. perquè jutja a uns ciutadans espanyols que van optar per alçar-se pública i violentament per proclamar la independència” “I jo no els indultaria” On resta la separació de poders? Lambán, com sempre, fent amics a Catalunya. Per què seduir  si puc imposar?

José Miguel Gràcia

Moviments històrics

(Publicat al Diario de Teruel)

Els que tenim bastants anys recordem perfectament el maig del 68. Malgrat que el focus de la revolta va ser França i més concretament París, va arribar amb prou força a Espanya, més concretament a Madrid i Barcelona, transformant-se en revolta democràtica antifranquista. Molt més proper tenim el moviment del 15M del 2011, moviment pacífic que reivindicava una democràcia més directa, real i participativa, i en contra del bipartidisme espanyol. Si analitzem el que està passant actualment a l’Estat espanyol en tot allò que fa referència a grans moviments de canvis socials, progressistes i de futur, sense cap mena de dubte, n’hi ha dos de ben destacats. Un d’ells és territorial. No es nou, però ara és en el moment més crític. Es tracta de l’aspiració de Catalunya a esdevenir una república independent, la qual cosa implica l’abandó de l’arcaica institució monàrquica, desprestigiada pel seu origen i el seu comportament poc democràtic en l’actualitat. A més, la nova república hauria de comportar un canvi en positiu de valors i una revisió en profunditat de les estructures envellides, retrògrades i poc eficients. Algú ha dit: “ells –referint-se als unionistes– lluiten contra allò que odien i nosaltres per allò que estimem”. Tot estaria per fer, és ben cert, però la possibilitat real de canvi progressista seria un fet, perquè l’independentisme a Catalunya no és un moviments de dretes com alguns volen fer veure, si no d’esquerra o centre-esquerra, com els estudis demoscòpics recents ho demostren. L’altre gran moviment de canvi progressista actual –de ben segur estarà gairebé tothom d’acord– és el moviment feminista, que ha fet palesa la seva força il·lusionant i reivindicativa el passat 8 de març. Tant els lemes com els profunds principis on s’arrelen demostren que aquest moviment de les dones esdevé una revolució en marxa de caire esquerrà i/o progressista. Els partits polítics més dretans s’hi apunten, tot i que a contracor i marcant distàncies que demostren la seva contradicció. És cert que el moviment feminista és mundial, però a Espanya recentment mostra una especial empenta. El masclisme dominant, ancestral i irreverent té el dies comptats. Ja ho sé, seran dies llargs, però passaran.

José Miguel Gràcia              

Quan la justícia és impotent

(Publicat al Diario de Teruel)

El pròxim dia 12 començarà el judici més important i de més repercussió internacional en temps democràtics a Espanya. Un judici polític amb intenció aparentment exemplaritzant, però curull d’escarment, venjança i impotència. Si no, com s’entén que les jutjades siguin només unes poques persones, representants polítics o no, que van ajudar a fer un referèndum i van declarar i acordar allò que no van portar a terme. Per què la justícia –fiscalia, jutge instructor o el Tribunal Suprem– no ha imputat a tots els “culpables”? No haurien d’estar imputats tots els parlamentaris que van votar favorablement la celebració del referèndum i demès del procés? Per què només la presidenta del Parlament? Imputats també amb més culpabilitat haurien d’estar els més de dos milions que van a votar. Qui és més culpable l’inductor o el que realitza l’acte? Un problema polític no és matèria justiciable. L’escarment selectiu és producte de la ràbia i de la impotència. Ha estat i està essent tant injusta i injustificable la presó preventiva…! Però, com es pot acusar de sedició o rebel·lió sense violència? Només, es clar, mitjançant un relat fabulador d’aquella i amb moltes irregularitats. Eduir que la presó preventiva està motivada per les persones que es van exiliar és un absurd. Retirar l’ordre europea d’extradició, perquè els altres països l’han rebutjada o la poden rebutjar no és altra cosa que impotència o por a “quedar-se amb el cul enlaire”. Com serà, doncs, el judici? És ben fàcil trobar persones a Catalunya que diuen que la sentència ja està escrita. Bé, literalment escrita no ho deu d’estar, però sí força elaborada. On és la llibertat dels jutges quan la gran majoria de mitjans espanyols, gairebé tots els partits polítics i institucions de l’Estat i una important majoria de ciutadans, vol condemnes dures; de fet ja els han condemnat. L’odi s’ha estès per Espanya. La llarga presó preventiva és un escull més per la independència de la justícia, per tant més impotència. Què està passant a Espanya perquè intel·lectuals i artistes, abans esquerrans i progressistes, romanguin en un silenci sepulcral davant d’un judici per presumptes delictes de rebel·lió i sedició que un munt d’il·lustres catedràtics, penalistes i juristes no veu per enlloc? Començarà un judici que Espanya pot pagar molt car.

José Miguel Gràcia  

Prestigi d’Espanya

 

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte u de desembre))

Recordo que quan viatjava per motius de treball fora d’Espanya, ja fa uns quants anys, les persones amb les que tenia relació em preguntaven per el desenvolupament democràtic espanyol i mostraven sempre el seu reconeixement a l’evolució tan positiva. És més, algunes miraven envers Espanya com a exemple de democràcia, convivència i estabilitat. Ara, que també viatgem, encara que sigui per motius ben diferents, les preguntes i les manifestacions que ens fan són també ben diferents, altrament dit, són del tot oposades a les de fa uns anys. Tot de cop surt la pregunta: què passa amb la justícia espanyola i les seves sentències? La de la Manada, per exemple, va transcendir les fronteres més del que pot semblar. Saben del raper exiliat. Per què el TS es va desdir de la sentència sobre les despeses de les hipoteques? No saben massa bé de l’elecció dels seus membres però la consideren com a una maniobra política. En quant a la Monarquia la veuen desacreditada. D’on prové la seva fortuna? Corrupció? Per què Felip VI  pren decisions polítiques? Tot i que, en saber que som catalans –català és qui viu i treballa a Catalunya o es sent català­– el tema preferit és el procés d’independència català. I surten els comentaris: no entenem perquè la policia va atonyinar als que anaven a votar l’u d’octubre. Per què el Govern espanyol no convoca un referèndum a Catalunya? Per què estan empresonats líders polítics i socials? On és la rebel·lió o la sedició? Des de fora no s’entén el que passa a Catalunya, tot i que expliciten la baixa qualitat de la democràcia espanyola. El prestigi internacional d’Espanya ha encetat una caiguda vers lo desconegut. L’esperit del 78 s’estroncà fa uns anys i el descrèdit de les institucions va en augment. La llibertat d’expressió s’està fen miques. El lector pot pensar que són especulacions meves i que extrec conclusions generals d’alguns casos particulars. En qualsevol cas recomano a tothom la lectura del recent Baròmetre de la Imatge d’Espanya del Real Instituto Elcano, on es conclou que l’Estat espanyol és molt poc dialogant, que el seu autoritarisme  va in crescendo i que el grau d’antipatia envers Espanya creix cada dia. El prestigi d’Espanya se’n va en orris dia rere dia.

José Miguel Gràcia

  

 

 

Dues fotografies i una vaga de fam

Sense comentaris.

1935, el president Companys amb Joan Lluhí i Vallescà, Pere Mestres, Ventura Gassol i Martí Barrera, d’ERC; Joan Comorera, de la Unió Socialista de Catalunya, i Martí Esteve, d’Acció Catalana Republicana, a la presó a Madrid, un any abans havien estat detinguts per proclamar l’Estat Català dins la República Federal Espanyola.

Ahir als Lledoners, més d’un any empresonats. La història de presos polítics catalans es repeteix. Les dues dones preses són a unes altres presons de Catalunya.

Jordi Sánchez i Jordi Turull comencen una vaga de fam indefinida per denunciar a la justícia europea el blocatge del TC espanyol

 

 

 

 

Anna

(Article d’Artur Quintana publicat al Diario de Teruel)

Anna Heller, la besàvia dels meus fills, va néixer a Leipzig l’any 1861, ciutat del regne de Saxònia, un dels molts estats en què es trobaven aleshores dividits els Països Alemanys. Quan tenia 10  anys, el 1871, després de la Guerra Franco-Prussiana, una gran part dels Països Alemanys s’unificaren i fundaren Alemanya; en quedaren fora un muntó  de països, i encara ara no s’ha aconseguit la unificació de tots els alemanys. Això últim no afectà gens l’Anna que des del 1871 passà a ser ciutadana alemanya d’Alemanya i ho fou fins a la seua mort el 1930. Va tenir sort de morir aquell any perquè només que hagués viscut cinc anys més, fins al  1935, s’hauria trobat que per les Lleis de Raça de Nuremberg que no eren lleis sinó un muntó d’ignomínies decretades pel nou Estat Nacional-Socialista Alemany li haurien arrabassat la nacionalitat alemanya, perquè un avi seu era gitano. L’honor i la puresa de la raça ària alemanya no permetia que en formés part algú que era quarteró gitano, com la besàvia dels meus fills. D’haver viscut encara més anys, fins a la Segona Guerra Mundial, hauria estat internada en un camp de concentració i molt probablement assassinada. Son fill, l’Erich, avi dels meus, com que només tenia un besavi gitano gaudia de l’honor i la puresa de la raça ària alemanya, i així va poder fer de funcionari alemany de justícia dins de la Polònia ocupada durant la Guerra. L’Erich no responia gaire bé al tipus alemany suposadament ari: sí que era prou alt i tenia els ulls blaus, però era més aviat fosc de pell i amb uns cabells molt negres. I és així que mentre caminava per la voravia  d’una  ciutat polonesa li van venir de cara dos oficials de les SS, que en veure que ell no s’apartava per a deixar-los passar, li van etzibar una bufetada que de poc si no cau, perquè es pensaven que era polonès. Quan van saber que era funcionari alemany de justícia, li van presentar excuses. De tota manera va tenir sort que no sabessen res del seu besavi gitano.