La Gomera

Paga la pena una visita a la Gomera.

 

Anuncis

S’apropa un nou any

No us cansa repetir any rere any les mateixes frases quan arriba Nadal i l’Any Nou? Jo vaig decidir no fer-ho més, repetir les típiques frases vull dir,  tot i que avui he canviat d’opinió –canviar és de savis, que bonic! – i ho faré també sense fer-ho. Tot seguit teniu uns fulls en blanc. Cadascú  pot omplir-lo amb desitjos, il·lusions, esperances, o el que vulgueu. No us quedeu curts en demanar, però no exagereu massa. Si són raonades les demandes i us apliqueu força en la seva consecució potser aconseguireu un percentatge també força elevat dels vostres desitjos. Si no és així, el pròxim any sigueu menys ambiciosos. La felicitat no és tenir-ho tot, si no gaudir-ne d’allò que es desitja i els desitjos es poden fer venir bé. Estic segur que alguns o molts de vosaltres em renyarà: qui ets tu per morigerar o donar consells? Tindrà tota la raó i per tant acabo dient-vos: FEU EL QUE US ROTI QUE JA SOU PROU GRANS, S’APROPA UN NOU ANY!

 

“El dietari” (un microrelat)

La revista d’Alcanyís Compromiso i Cultura ha publicat una selecció de microrelats que s’han presentat en octubre al V Certamen de Microrrelatos «Javier Tomeo» que convoquen anualment l’Associación Literaria Poiesis i la publicació Compromiso y Cultura amb seu a Alcanyís. Entreu aquí per llegir-los. Un d’ells és el meu dins la categoria de Comarcal-Català. El podeu llegir tot seguit:

“El Dietari

Donà mitja volta a l’interruptor i la bombeta il·luminà els seus records i un decrèpit dietari que hi havia a la tauleta de nit. Donà una altra mitja volta i la foscor l’impedí veure el seu propi cadàver. Tanmateix no havia trobat encara proves fefaents de la seva mort.

Ni calor, ni fred, ni ganes de menjar, ni desig de res…, ni sentiments; només el buit l’omplia l’existir. Ni pujava ni baixava, només hi caminava els esglaons, tan escarransits com gasiva era la força que esmerçava. En arribar a cap lloc, la gravetat li va colgar el cos a la fossa comuna del globus terraqui. Tot seguit, un xuclador d’espiral i d’incontrolable absorció s’engolí el decrèpit dietari de la tauleta de nit. Les lletres del dietari no van poder suportar aquest agressiu absorbiment i van despendre’s del paper. O potser que al paper cap persona no havia escrit mai res? L’atzar i la gravetat maldaven inútilment per reescriure el passat.

José Miguel Gràcia”

Justícia o venjança

(Publicat al Diario de Teruel)

El passat dia 11,  els partidaris d’una República catalana independent van omplir la Diagonal de Barcelona. Un cop més un milió de persones al carrer, reclamant, d’una banda, la llibertat dels presos polítics i el retorn en llibertat dels exiliats; i d’altra, la independència. Ni rastre de violència, com sempre. No hi ha cap dubte que un problema polític no el por arreglar la justícia, és més, a mesura que avança el procés judicial augmenta la dificultat de trobar una solució. No es pot començar un diàleg seriós en tant hi hagi empresonats –activistes culturals  i polítics– sense sentència o, ni tant sols, amb sentència. Esdevindria un xantatge. Sincerament jo sóc molt pessimista en trobar una solució pactada, sense esdeveniments extraordinaris. Les estructures de l’Estat espanyol, els grans partits polítics i una gran part de la població pensa que negociar, de entrada, ja es perdre, que no es pot parlar ni del desig d’autodeterminació, ni de referèndum de cap mena, ni tant sols de la possibilitat de canvis en la legislació per aplanar el camí. “Lo que no puede ser, no puede ser y además es imposible”. I  la seducció? Ni es practica ni es contempla com a mètode. I jo faig la pregunta al lector, si posar les urnes en escoltar una gran majoria del poble català, es pot considerar tan greu delicte –sedició o rebel·lió– , votar serà mes delicte, oi? Pura violència. Llavors, per què no s’imputen als dos milions tres-centes mil persones que van votar l’u d’octubre? Què més causa política que jutjar unes poques persones, quan el “delicte” és d’una majoria! Induir al delicte es més greu que fer el delicte? En qualsevol cas la sentència rodolarà per una pendent on lo just, l’exemplaritat, lo justicier, la revenja i la venjança es donaran la mà sense gairebé solució de continuïtat. Franco, en el cas que ens ocupa, estaria content, perquè “todo está atado y bien atado”. Només un afegitó per acabar: fa pocs anys només un 15 per cent dels catalans es declaraven independentistes, ara un 50 per cent voten per una República catalana. Heus aquí el procés! Si el percentatge arriba al 55 o 60 per cent, que farà l’Estat espanyol? Es mourà Europa?

José Miguel Gràcia

5è Certamen de Microrrelatos “Javier Tomeo”

 

Recentment s’han publicat les bases del V Certamen de Microrrelatos «Javier Tomeo» que convoquen anualment l’Associación Literaria Poiesis i la publicació Compromiso y Cultura amb seu a Alcanyís. Les bases s’han publicat en el blog i el Facebook de l’associació, tot i que les podeu veure tot seguit.

Aquest any la convocatòria presenta algunes novetats: els microrelats no han de superar les 200 paraules, amb la finalitat de poder publicar més textos, i té una nova categoria en llengua catalana en consideració al caràcter bilingüe del Baix Aragó Històric.

V Certamen Microrrelatos Tomeo – BASES CORREGIDAS-1

Narcís Lloveras, defensor de la República

(Article publicat al Diario de Teruel)

La Sedició del juliol del 1936  triomfà a gairebé tot l‘Aragó, però aviat es va recuperar la meitat del territori per l’arribada de voluntaris catalans i valencians, entre els quals diversos  escriptors, Pere Calders, Lluís Capdevila, Joan Sales, que poc o molt han estat recordats entre nosaltres darrerament. Res no sabíem del periodista empordanès Narcís Lloveras i Plaja (La Bisbal d’Empordà 1876 – Ceret 1947) que des del setembre del 1936 fins a l’agost del 1937 va publicar  cròniques del nostre front, principalment des d’Alcanyís i també des de primera línia  –Blesa, Portalrubio, Huesa del Común, Muniesa, Azuara, …, de les quals se n’han recuperat fins ara 18 del diari L’Autonomista de La Bisbal, i una del diari del front Catalunya Antifeixista, i que es poden llegir senceres al llibre Narcís Lloveras. Cronista republicà d’en Jaume Guillamet (Barcelona: Fundació Irla 2017). Anteriorment havia treballat com periodista a L‘Autonomista de la seua vila natal i a d’altres diaris catalans des del 1922. En esclatar la Sedició en Lloveras, que tenia força experiència militar adquirida en quatre anys de guerra contra els sobiranistes filipins a finals del XIX, s’allistà voluntari al front i fou destinat a la  columna Macià-Companys amb seu a Alcanyís. Participà en diverses accions bèl·liques fins que, segurament vista la seua edat –tenia 60 anys-, passà a actuar de corresponsal al front. Amb el triomf dels sediciosos, que li havien requisat els béns i engarjolat el fill en no trobar-lo a ell, en Lloveras es va refugiar a Ceret on va viure per sempre més, sense poder reveure mai la família. A les cròniques descriu amb detall la vida al front, tant a la reraguarda a Alcanyís, com als pobles no lluny de primera línia, sense estalviar escenes macabres com en preguntar qui tenia cura d’enterrar els molts cadàvers que veia en terra de ningú, un milicià aragonès ens contestà ràpidament: “Aquí de enterradores se encargan los buitres”. Esmenta sovint la germanor entre aragonesos i catalans en defensa de la República, o, quan cal, canta –tenia bona veu- una jota alcanyissana a unes infermeres que en romangueren astorades.

Artur Quintana

El carrer Triana de les Palmes

El carrer Triana de les Palmes de Gran Canària i el barri del mateix nom estan cada dia mes elegants i polits. Els pasavolants no hi falten.