Manual del lingüicida

(Publicat al Diario de Teruel)

Amb exemples de la Nació Castellana. Els maîtres à penser d’aqueixa nació han inculcat als seus connacionals que han d’exterminar la llengua –i la cultura que aquesta conforma de totes les nacions que la pròpia ha conquerit i sotmès. Ja ho deia Nebrija al segle XV –La  lengua siempre fue compañera del Imperio–, ho repetia en Ganivet –Nada más bello que () conquistar nuevos pueblos () a nuestro idioma– i ho repeteixen ara Gregorio Salvador, Juan Ramón Lodares i Mario Vargas Llosa, entre tantíssims d’altres, fins a tal punt que a tot  membre de la Nació Castellana li fan difícil de negar-se a fer seues aquestes exigències. D’entrada el lingüicida ha de ser absolutament maniqueista: només es positiu tot allò que serveix per a exterminar les llengües de les nacions sotmeses, i es negatiu tot el que les ajuda a continuar vives. Per a aconseguir aquesta actitud ajuda molt el negacionisme, el rebuig a una realitat empíricament demostrable, difonent les mentides i les manipulacions més inversemblants amb orgull i fermesa. Els millors i definitius resultats s’han aconseguit quan la Nació Castellana aplicava el genocidi a les sotmeses: era el cas de les Nacions Cubana i Haitiana precolombines, que desaparegueren sense deixar rastre –mort el gos, morta la ràbia. Quan això no era possible es recorregué a l’expulsió dels sotmesos –musulmans i jueus. Més endavant resultà, però, que aquests anteriors procediments –genocidi o expulsió– no convenia aplicar-los, i el lingüicida hagué de buscar-ne de més sofisticats, com prohibir l’ensenyament de les llengües de les nacions sotmeses i el seu ús en públic, en l’administració i en els mitjans de comunicació de masses, declarar-les dialectes del castellà, etc. Ara cal fer exactament el mateix, però no amb tanta barroeria i una mica més de mà esquerra. Per altra part, amb canvis mínims, totes les nacions amb afanys lingüicides –l’anglesa, francesa, russa, italiana, xinesa, … – poden adaptar aquest manual als seus propòsits, i allà on la Nació Castellana no es la dominant, sinó la dominada –USA, Turquia, …– li servirà per a conèixer millor les ignomínies a què es  troba sotmesa.

Artur Quintana

Paral·lelismes

(Publicat al Diario de Teruel)

        –Que Noruega té paral·lelismes amb el nostre país? –O i tant! És allò que diuen: Aragón ye trilingüe, Noruega tamién. En el passat llunyà ambdós països érem bilingües: nosaltres parlàvem català a l’est i aragonès a la resta del país, mentre que els noruecs enraonaven noruec al sud i sami (lapó) al nord, fins al desastre de Kalmar, a finals del XIV, quan Noruega esdevingué danesa, i nosaltres fins al de Casp, a principis del XV, quan ens instauraren la monarquia castellana, i tots passàrem a ser trilingües. D’un dia a l’altre deixàrem d’escriure en aragonès, per fer-ho només en castellà, i ben poc trigaríem a parlar-lo, arraconant cada volta l’aragonès més cap al nord, i el català més cap a l’est, malgrat es malmantingués tres segles  més en l’escrit. A Noruega passà el mateix: el danès fou prest l’única llengua escrita, i el noruec només parlat. A més a les grans ciutats ràpidament es començà a parlar danès, primer entre els poderosos, després s’hi anà afegint tothom. Només entre la pagesia i a les viles menudes es mantenia el noruec parlat  –i el lapó al nord. Entre nosaltres la situació segueix essent quasi la mateixa: omnipresència del castellà en tots els àmbits, i l’aragonès i el català es malmantenen gairebé només en l’oralitat. A Noruega continua també el trilingüisme, però ara el noruec hi ha passat a ser llengua oficial amb els mateixos drets que el danès, mentre que la situació del lapó és del tot comparable a la del nostre català. Com es produí aquest canvi tan favorable al noruec? El 1814 Noruega deixà de ser danesa i entrà a formar part de la monarquia sueca. Llavors es desenvolupà entre la població un fort sentiment identitari que en el camp lingüístic dugué a la unificació dels diferents parlars noruecs. I no s’aturaren ací: sorgí un ample moviment independentista, vetat sempre pel rei de Suècia. Davant aquest veto suec el parlament noruec féu el 1905 una declaració unilateral d’independència. Per un moment hi va haver soroll de sabres, però s’acordà de fer un referèndum a Noruega, i guanyà l’independentisme. Re, paral·lelismes.

Artur Quintana

Xostakóvitx: compondre amb por

El passat dissabte 14 de setembre el loft de Werner va obrir novament les portes al nou curs de xerrades, hauríem de dir conferencies musicals, del professor Juan Carlos Calderón. Es va triar Dmitri Xostakóvitx com a compositor d’obertura del cicle, sota el títol “Compondre amb por”. Res millor per introduir-nos en el tema que el text del fulletó  de presentació:

““De tots és sabut que la relació entre Xostakóvitx i Stalin no va ser fàcil. El 1936 es va publicar el celebèrrim editorial del Pradva “Caos en comptes de música” que a més d’acusar el compositor i la seva òpera Lady Macbeth  com de “gran èxit en les audiències burgeses estrangeres”, li seguien paraules encara més amenaçadores: “… és un intent petit-burgès de “formalisme “per crear originalitat a través d’una pallassada barata. És un joc d’astuta ingenuïtat que pot acabar molt malament. Sens dubte, després de llegir el final del paràgraf es pot escoltar un “gulp!” del pànic que allò podia produir. Stalin ja havia purgat el politburó, i ara venien els artistes. L’anomenat “realisme socialista” segueix sent un episodi digne d’estudi i Xostakóvitx un cas paradigmàtic. Com va sortejar aquelles amenaces? Com flueix la creativitat en el marc d’un art compromès políticament? Què té a veure l’art amb la vida política? Tot i res.””

Juan Carlos Calderón, després de la contextualització històrica que envoltava el compositor, ens va introduir en la 1ª i 2ª simfonies. Sobre aquesta última va fe la separació entre una primera part d’especial textura musical i una segona part no melòdica com a cant a la Revolució d’Octubre. I ens parlà del projecte del proletariat universal d’Stalin que esdevingué només per a Rússia. I arribà la gran purga dels polítics i els militars, i després dels artistes. I el tan reexit Dmitri Xostakóvitx, dins i fora de Rússia, no s’escapà de la crítica ferotge staliniana. A un racó s’hi va quedar la tan lloada cançó Contraplan després del contundent editorial de Pradva (veieu en rus) ( veieu en castellà), atribuït al propi Stalin sobre l’òpera, tràgico-satírica, Lady Macbeth de Mtsensk. Xostakóvitx va ser declarat enemic del poble. La bellíssima simfonia nº 4 no es va publicar fins després de la mort d’Stalin, per què? On era la seva tansgressió?

Després de comentar el “realisme socialista”, el professor Calderón va dedicar una bona estona a l’anàlisi de la 5a Simfonia (la Gran) que Xostakóvitx la presentà com a “la resposta d’un artista soviètic a una crítica justa”; i hi ha qui diu que només és un comentari de la crítica de l’època. Estilísticament es va adaptar a les exigències del règim: simplicitat formal i un final optimista, que havia de servir per demostrar les bondats del sistema. Amb això es va guanyar el perdó de les autoritats, que van oblidar l’episodi de Lady Macbeth. A més, va ser tot un èxit de públic. Els musicòlegs han tractat de trobar en la 5a Simfonia allò d’amagat o camuflat que pot incloure. Quina era la intenció del compositor? Com anècdota, per què va introduir subtilment l’Havanera de Carmen? Després va venir la 6a (Leningrad), les acusacions de formalisme al 1948 i tantes i tantes coses.

Per qualificar el comportament de Xostakóvitx amb el règim soviètic, Carlos Calderón ha adoptat la frase “no et signifiquis”, pròpia dels progenitors en l’Espanya franquista. Tal vegada això va fer aquest gran mestre compositor rus que arribaria a compondre fins a 16 simfonies –l’última inacabada. També va compondre 15 quartets, diverses òperes, música per a pel·lícules, sonates, cançons, romances, etc., etc.

El gran mestre Xostakóvitx va establir la seva pròpia identitat en alguns treballs amb el motiu DSCH. Va morí a Moscou el 9  d’agost de 1975, a l’edat de 69 anys.

 

 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

5ª Simfonia de Xostakóvitx https://www.youtube.com/watch?v=kTqsU7tQW48

Òpera Lady Macbeth: https://www.youtube.com/watch?v=ldRJQfES8hA

Aprofitant l’avinentesa em permetrà el lector que inclogui en aquesta crònica unes línies meves en forma de poema, escrites, i mai publicades, després d’escoltar a casa la 11ª Simfonia “L’any 1905”de Xostacóvitx, una tarde pluviosa de l’any 2006. Fou escrita l’any 1957 per commemorar  el 40è aniversari de la revolució (1917)

 

 

Donostia (Sant Sebastià)

Exquisida Donostia, basca i afrancesada, al golf de Biscaia i a 20 quilòmetres de França. Els carrers, els edificis, el mar, la Contxa, la música, el cinema, els pintxos i les pintes de Chillida que pentinen els vents del cantàbric.

Una molt petit mostra de fotografies de la ciutat:

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Chillida Leku a Hernani

Veritablement recomanable.

Chillida Leku

 

 

29a Trobada Cultural d’ASCUMA a Vall-de-roures

Cartell de la Trobada.

 

“La porta oberta”, un microrelat

El meu microrelat “La porta oberta” ha estat premiat en el Certamen “Javier Tomeo” d’Alcanyís.

Entreu per escoltar-lo: https://www.youtube.com/watch?v=IQgBc_27X78&t=18shttps://www.youtube.com/watch?v=IQgBc_27X78&t=18s