Òmnium presenta “Espills trencats” a Sabadell

Organitzat per Òmnium de Sabadell, el divendres 25 de maig es va presentar a l’Espai Foc Ventura de Sabadell el llibre Espills trencats de Màrio Sasot, obra guanyadora del premi Guillem Nicolau 2017 del Govern d’Aragó. Després d’unes breus paraules de benvinguda per part del propietari del magnífic espai cultural –uns antics forns i obrador de ceràmica–, Josep Boltaina, coordinador de l’acte, com a dirigent d’Òmnium Cultural de Sabadell i soci d’ASCUMA, obrí l’acte glossant l’autor d’Espills trencats, Màrio Sasot, la seva obra i la trajectòria professional, agraint tant a aquest, com autor de l’obra que es presentava i component del Duo Recapte, com a Toni Bengochea, l’altre membre del grup.

Màrio Sasot presentà la seva obra: “Espills trencats és la crònica personal –reflex de fragments de vida–, d’un noi amb inquietuds, fill d’una família de Saidí establerta a Saragossa. Ressegueix els anys de formació del protagonista, la primera joventut, l’estada a Finlàndia, el servei militar a Jaca, els anys d’activisme polític a Saragossa i l’etapa d’activisme social, polític i cultural a Santa Coloma de Gramenet, uns anys que el marcaren intensament a molts nivells, sense trencar mai els lligams amb el Saidí natal. Les correries d’Andreu, el protagonista, reflecteixen al mateix temps els darrers anys del franquisme i els primers temps de la Transició”.

Tot seguit la mestria del Duo Recapte va queda ben palesa en les seves interpretacions, com ja ens tenen acostumats. Toni Bengochea, amb la seva performance d’entrada en escena captà l’atenció del públic i la mantingué fins el final amb interpretacions tan estudiades com ben realitzades. Les cordes de la bandúrria de Màrio Sasot vibraren amb nitidesa i harmonia. Van interpretar poemes de Desideri Lombarte. Hèctor Moret i Anton Abad entre altres, acomboiats amb músiques de J. S. Bach, Lluís Llach, de música de jotes populars i del propi Màrio Sasot.

En finalitzar l’acte, tot molt ben organitzat, els assistents trobaren força bones les pastes del Matarranya (Valljunquera) i el vi de nous.

Màrio Sasot signà un bon munt de llibres. Nascut a Saidí (Baix Cinca. Osca) el 1951, llicenciat en Filologia Romànica i en Ciencies de la Informació, catedràtic de Llengua i Literatura Castellanes  a l’IES Andalàn, corresponsal de la Vanguardia a l’Aragó, director de Temps de Franja més de 10 anus i activista cultural.

El Duo Recapte és grup musical amb molta experiència, format per Antoni Bengochea (veu) i Màrio Sasot (bandúrria). El recapte era antigament un àpat molt comú a les comarques de la Franja, fet amb una gran varietat d’ingredients, molt de temps, dedicació i paciència, i que és tot un compendi de saviesa popular.

Actuació Duo Recapte: https://www.youtube.com/watch?v=09D1q5HKp6c

Actuació Duo Recapte 2: https://www.youtube.com/watch?v=TeS1pHz03Js

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Josep Miquel Gràcia

Anuncis

Junta d’ASCUMA del 20 de maig

El passat diumenge dia 20 de maig es va reunir la Junta de l’Associació Cultural del Matarranya amb l’objecte principal de continuar amb l’organització del programa d’activitats del 2018.

Desprès de la jornada de presentació del conveni de col·laboració amb l’Institut d’Estudis Catalans del passat 10 de març, el proper 16 de juny hi ha prevista una conferencia sobre el medi ambient i el canvi climàtic a càrrec de Joandomenech Ros Aragonès, doctor en biologia i catedràtic d’Ecologia de la Universitat de Barcelona. La primera setmana d’octubre se celebraran les Jornades sobre Arqueologia i la 29ª Trobada Cultural del Matarranya.

L’Associació Cultural del Matarranya participa de la commemoració de l’Any Fabra amb diferents activitats, i més concretament, el dia 7 d’octubre dins d’aquestes de Jornades, tindrà lloc una taula redona sobre Pompeu Fabra i la unitat de la llengua, que comptarà amb representants de cadascun dels territoris de parla catalana.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

El català del Matarranya al segle XIV

(Publicat al Diario de Teruel)

El febrer d‘enguany ha aparegut El català del segle XIV en textos notarials del Matarranya (Terol) de Javier Giralt i María Teresa Moret de la Universitat de Saragossa, publicat per les Prensas Universitarias d’aqueixa universitat, ben editat i il·lustrat. Els autors tenen merescuda fama pels seus treballs de catalanística, sobretot en l’edició de textos catalans medievals aragonesos. Precedeix el llibre un informatiu pròleg de Jesús Vázquez, conegut romanista i aragonesista. Es tracta d’una important contribució al magne projecte de publicar tots els textos en català de l’Aragó des dels origens fins al 1707, quan amb l’abolició dels furs Felip V prohibí el català. Són 50 pergamins en català, tret de breus fragments en aragonès i llatí. Procedeixen majoritàriament d‘arxius municipals de la Comarca del Matarranya, amb exclusió dels septentrionals de Maella a Faió i els ponentins de la Codonyera a Aiguaviva. Els redactors eren els notaris municipals. Havien de ser aragonesos, viure al nostre país i conèixer les tres llengües oficials de la Corona: aragonès, català i llatí; les altres no. La llengua castellana, que després de Casp (1412) es farà present en l‘escrit, és absent dels documents, i així quan el notari reprodueix les paraules d’un frare calatrau, membre d’una orde castellana, ho fa en català. Els textos són en general contractes de compravenda de terres,  préstecs i àpoques (cobrament d‘aquells) i les dites cartes del consell sobre límits municipals, distribució d’aigües, pastures i temes que toquen a la justícia que exercia el batlle del municipi com a representant del senyor. Donen abundant informació sobre la història social, econòmica, lingüística i jurídica del territori.  Els autors en la segona part del llibre han estudiat a fons la llengua catalana dels textos i n’han fet una esplèndida descripció: grafia, fonètica, morfosintaxi i lèxic amb toponomàstica inclosa. Tant prologuista com autors insisteixen en el fet que els manuscrits ens demostren que aleshores [segle XIV] al Matarranya ja es parlava català. I cal que ho segueixen repetint, sense repòs, perquè a l‘Aragó són molts els nostres conciutadans que neguen amb gran afany aquesta evidència –els LAPAO i afins, entre d‘altres.

Artur Quintana

Turisme envers la cultura

(Publicat a la revista “Compromiso y Cultura”

De formes de viatjar, diguem-ne, fer turisme per conèixer nous indrets i països, n’hi ha i moltes, totes elles amb els seus pros i contres, llums i ombres. La utilització que farà el viatger d’unes o d’altres dependrà dels seus desitjos i de les seves possibilitats. Quan escric possibilitats em vull referir fonamentalment a la disponibilitat de tenir temps lliure, disposició econòmica suficient i, quan tens una certa edat, mínimes condicions físiques. No faré un catàleg de les diferents maneres de fer turisme, tant extens com innecessari, perquè, qui més qui menys, les coneix. Només per establir una mena de ventall de totes elles, em referiré tant sols a les que em semblem més extremes. Si es disposa de temps suficient, de joventut amb ganes d’aventura, i de possibilitats econòmiques limitades, amb una motxilla a les espatlles, es pot donar la volta al món. Si a l’inrevés, el temps per al lleure és limitat, l’edat per l’aventura ja és passat i disposem dels euros suficients, l’oferta és pràcticament il·limitada: un viatge organitzat a qualsevol part del món, un creuer o un “pseudosafari”, apareixen com els més publicitats, tots ells amb noms rutilants i atractius. Lògicament, per omplir el ventall calen tota mena de combinacions que trobarem amb no pas gaire d’imaginació. Els jubilats tenim tot el curt temps del món i la immutable i inqüestionable toledana pensió fins fa pocs anys, tot i que, mutable i tan qüestionable avui.

Si tenim una mica de màniga ampla trobarem un bon grapat de viatges amb un xic, almenys, de raó cultural motivada pel desig de gaudir del desconegut: nous paisatges, bellesa natural, flora i fauna, noves ciutats, gastronomia diferent, caràcters i hàbits personals també diferents, etc., etc. No cal dir que els viatges focalitzats en la visita de monuments arquitectònics –històrics i/o artístics–, museus, concerts musicals, representacions teatrals i tants altres, en són d’allò més culturals sense cap dubte. Més que més no cauré en el parany de considerar vacances o viatges culturals aquells “paquets tot inclòs”, del nord al sud, que es redueixen a sol, platja i barra lliure” i un dia d’excursió a la ciutat propera més gran, amb la bossa de l’entrepà, una fruita i l’ampolleta d’aigua. Això té, de cultural, com jo d’infant.

D’ençà fa un temps la meva dona i jo hem trobat un complement de viatge que, sense sortir-nos’en de les clàssiques visites a museus i als edificis i indrets que s’hi mostren en qualsevol guia, sota l’epígraf d’“allò que no et pots perdre” de la ciutat o poble que estàs visitant, ens ha obert moltes més possibilitats envers la cultura. Un dia o dos del viatge, deixem de banda les guies i només amb un plànol de carrers per no perdre’ns, ens deixem anar sense cap ruta preestablerta, disposant-nos a que el traçador de la ruta sigui l’atzar o la més primària intuïció. Us hi poc assegurar que amb aquest mètode hem trobat els personatges més interessants, els indrets més típics i edificis arquitectònicament força destacables. Un altre senzill recurs que utilitzem per endinsar-nos en la cultura i història del país, no és altre que visitar una o dues llibreries de bona aparença, escorcollar les prestatgeries i preguntar l’encarregat –molt millor si és propietari– o l’empleat que sembli més eixerit si la llibreria és gran. D’exemples amb bons resultats en tinc uns quants, però em centraré només en un dels darrers, del qual no vull ocultar les ganes que tinc de parlar-ne.

Bé, us faré cinc cèntims o potser una mica més sobre els aspectes culturals d’un recent viatge al Perú que s’hi incardina de debò en el nou complement de viatge que he esmentat en el paràgraf precedent. No cal dir que vam veure museus, catedrals, places d’armes a Lima i Cusco, i d’aquest últim, el més que conegut i visitat Machu Picchu i també la Vall Sagrada de l’Inca, entre altres. I ara arriba la visita a la llibreria:  era una llibreria d’un carrer principal de Cusco. Només entrar-hi vam tenir la millor sort: un dels empleats, d’alçada baixa, cabell negre i hirsut, pell rogenca obscura amb vestit i corbata; resumint: d’aspecte andí, excloent-hi, esclar, el vestit i la corbata. Si la pedanteria ens atansa diríem que serien adaptacions fenotípiques i genotípiques producte de l’altura i el clima (increment de la pigmentació, hipòxia [manca d’oxigen]  hiperqueratosi [engruiximent de la pell ] i policitèmia [augment de glòbuls vermells]. Què cerqueu? –ens va preguntar. I sense nosaltres respondre ens va convidar a seure al voltant d’una taula. Tot d’una i després d’una curta presentació, va afegí en Lino (aquest era el seu nom): –Si els vostres gustos es dirigeixen vers la narrativa, més enllà de Vargas Llosa i d’altres escriptors mediàtics teniu a José Maria Arguedas, escriptor bilingüe espanyol-quítxua i traductor,  potser el més important escriptor peruá; José Carlos Mariátegui, els poetes Cèsar Vallejo i Carlos Oquendo de Amat i  alguns altres novel·listes i periodistes més –Ens va dir. En Lino, que ens va semblar culte i molt llegit, realment volia parlar de José María Arguedas i nosaltres de grat el vam deixar fer. Ens va dir que ell també parlava el quítxua. Ens va ensenyar l’edició facsímil Dioses y Hombres de Huarochirí  de Francisco de Ávila, traduïda per Arguedas; l’únic exemplar que li quedava de Canto Kechwa (bilingüe); i ens va lloar les altres novel·les d’Arguedas, Yawar Fiesta, El Sexto, Ríos profundos i alguna més. Ens pintà les excel·lències tan magníficament, que li vam comprar Dioses y Hombres de Huarochirí i Canto Kechwa. En tornant a casa he adquirit i llegit les tres novel·les esmentades. Unes bones novel·les, on l’autor “inserta amb intensitat i complexitat elements de la cultura andina (mentalitat mítica-màgica amb sincretisme cristià, quítxualització de l’espanyol…” com diu l’expert literari peruà  Ricardo González Vigil.

Però, la conversa amb en Lino va seguir i ens va portar a taula el poemari 5 metros de poemas (edició facsímil pràcticament exhaurida) de Carlos Oquendo de Amat. És una tira de paper exactament de cinc metres, plegat com un acordió, escrit el 1927 i il·lustrat amb cal·ligrames i avantguardista de debò. Carlos Oquendo va morir massa jove. I també vam parlar amb en Lino de Cèsar Vallejo i de la seva obra, fonamental de l’avantguarda de la llengua castellana, Trilce, no pas fàcil de llegir que em va portar el record de José Antonio Labordeta i del seu disc homònim “Trilce” d’inspiració, no cal dir, cesarvallejiana.

Esperonat pels comentaris d’en Lino i amb l’acumulació de les vivències del viatge vam comprar també, dies després a Cusco, els Comentarios Reales de los Incas de l’Inca Garcilaso de la Vega, fill d’un capità espanyol i d’una princesa inca. No confondre amb el poeta Garcilaso de la Vega, famós sonetista del segle d’Or espanyol.

I tot el que he escrit als paràgrafs precedents sobre llibres d’autors peruans té com a origen, de ben segur, la visita a una llibreria de Cusco. Us adoneu de tot el que pot aportar una visita a una llibreria? Diners no pas, perquè vam haver d’esmerçar uns calerons en llibres.

José Miguel Gràcia  

Entrevista de Puigdemont a The Times

Publicat al Diario de Teruel)

El passat dia 28 d’abril, el president Puigdemont –els presidents de la Generalitat no perden mai el títol– va fer unes declaracions, en una entrevista al diari anglès The  Times, de caire tant personal com polític. Està convençut que la lluita per la independència “segueix endavant”. Aquest diari anglès considera que Puigdemont és l’enemic “number one” d’Espanya, destacant la força política de l’independentisme català i el paper important de Puigdemont en el procés. En una de les respostes, el president sentencia que no esperaven la reacció tan contundent del Govern espanyol, i diu: “Esperàvem que després de 40 anys de democràcia i essent membres de la Unió Europea hi hauria una nova generació [de polítics]. Estàvem equivocats”. Pronostica que “mai hi haurà diàleg amb l’Estat Espanyol”. Puigdemont manifesta que no ha pensat d’entregar-se a la Justícia espanyola, perquè “es convertiria en un ostatge sense llibertat d’expressió ni moviment”. Envers la situació personal emergeix la seva preocupació quan diu: “No puc fer petons a les filles, no els puc explicar contes… És impossible acostumar-se a aquesta situació. Parlo amb elles per FaceTime, però les veig espantades, ho puc veure als seus ulls”. La seva incertesa es fa més patent quan diu: “Sent realistes no tinc plans de futur. En el pitjor dels casos seré extradit a Espanya, que voldria dir dècades de presó. Si no és així, passaré molts anys a l’exili”.

No puc creuré que la situació de Puigdemont i dels altres exiliats, i més encara els empresonats, s’hagi de perllongar sine die, vull dir, molts anys. Una ferida oberta d’aquestes dimensions no la tancarà l’oblit. Si el poble espanyol no és capaç de col·laborar en el tancament d’aquesta ferida sagnant, mal futur li espera. Tot i que d’algunes coses n’estic ben segur: la justícia, amb la seva embranzida, no pot ser l’agent col·laborador en el desllorigament del conflicte, tot al contrari, a més empresonats més conflicte i més difícil de superar. Fora de la política no hi ha solució. La justícia hauria de poder jutjar als més de dos milions de catalans que van votar independència. Per què només als col·laboradors i inductors? Qui és més culpable, l’inductor d’un acte o el que el realitza? L’opressió és a la dictadura allò que la seducció és a la democràcia.

El carrer Triana de les Palmes

El carrer Triana de les Palmes de Gran Canària i el barri del mateix nom estan cada dia mes elegants i polits. Els pasavolants no hi falten.

Uns mitjans plurals i objectius

Unamuno a Fuerteventura

“Merecemos perder Cataluña. Esa cochina prensa madrileña está haciendo la misma labor que con Cuba. No se entera. Es la bárbara mentalidad castellana, su cerebro cojonudo (tienen testículos en vez de sesos en la mollera)”. Això deia Miguel de Unamuno en una carta a Azorín el 14 de maig del 1907, ço és, fa 110 anys. Quan han canviat les coses d’ençà d’aquelles dates! No és gens d’estrany, amic lector, perquè en més d’un segle passen tantes coses i es produeixen tants i tants de canvis!

Agafeu qualsevol dia els diaris d’àmbit estatal i observeu les portades, les editorials i els continguts, Veureu un ventall obert totalment, de l’extrema esquerra a l’extrema dreta, d’allò més progressista al més conservador, del sensacionalisme a la més ortodoxa i seriosa concepció periodística. A més, per sobre d’aquest ventall informatiu, el rigor i l’objectivitat s’hissen amb tota propietat i autoritat. Tot i que, si vull ser sincer he de dir que la balança s’inclina un xic a l’esquerra, però ben poc. I són tan minses les excepcions!

Si algun tema s’escapa mínimament d’aquest equilibri informatiu –només molt excepcionalment– no és pas el procés català. Malgrat el fragor de la batalla, la visceralitat resta oblidada, guardada en calaixos ben tancats i barrats. No hi trobareu cap insult o desqualificació, només moderació i sentit de l’equilibri, i desitjos de cercar l’acord. Tot tan allunyat de la visceralitat, de la mentida i l’engany!

Tot el que he dit és tan aplicable a la premsa escrita com a la digital, a la radio i a la influent televisió, farcides ambdues de saberuts tertulians i conspicus opinants.

Com avui no he sortit de casa i per tant no he comprat diaris generalistes, no us puc il·lustrar amb unes quantes portades de diaris i tampoc les hi puc extraure dels pdf’s que s’hi inclouen en els corresponents webs, perquè una gran majoria són de pagament. Per tant, la prova del que he escrit la deixo a les vostres mans. Si no us convencen prou les meves paraules us convencerà de debò la lectura dels diaris, o més fàcil encara: escolteu els programes de radio i feu zàping a dojo per totes les televisions. Ja em direu.

Per tot el que he dit i per moltes coses més, per als catalans, el viure-hi i pertànyer a un país com Espanya és una sort incommensurable i un plaer que frega el cel. El deute de Catalunya envers Espanya no el podran pagar mai, malgrat la magnitud de les quotes anyals que van transferint permanentment.

José Miguel Gràcia