Espanya té presos polítics

Foto de Vilaweb

Des de ahir Espanya ja té presos polítics. La jutgessa de l’Audiència espanyola Carmen Lamela va decretar ahir presó sense fiança per als presidents de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i Òmnium Cultural, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, acusats d’un presumpte delicte de sedició per les mobilitzacions del 20 i el 21 de setembre. Tots dos han estat traslladats a la presó de Soto del Real, a quaranta quilòmetres de Madrid. Cal recordar també que, per la tarda, la mateixa jutgessa havia retirat el passaport al major del Mossos d’Esquadra amb l’obligació de presentar-se cada 15 dies i estar sempre localitzable. La jutgessa no ha estimat encara els fets de l’1 d’octubre.

L’ANC i Òmnium són dues associacions catalanes que han organitzat any rere any les més grans manifestacions ciutadanes transversals de milions de persones sense trencar un sol vidre, això sí, amb el ominós pecat de voler la independència de Catalunya.

La tristor, la indignació i el desig d’independència de la majoria de la societat catalana creix i creix, i a Espanya hi ha presos polítics.

Anuncis

The rest is noise (2009), llibre d’Alex Ross, a Werner

 

 

“Onsevulla que estiguem el que sentim és fonamentalment soroll. Quan l’ignorem, ens pertorba. Quan l’escoltem, ens resulta fascinant”.  John Cage

El passat 14 d’octubre, al loft del carrer de les Moles de Werner (Barcelona), el professor Carlos Calderón hi va obrir el curs, diguem-ne la temporada de xerrades 2017-18, amb la primera part –tres capítols– del llibre The rest is noise (2009) de l’americà Alex Ross, traduït al castellà com El ruido eterno. En el cas d’una traducció al català ben bé podria ser La resta és soroll.

Un llibre que narra l’apassionant història del segle XX a través de la música. Aquesta és la història del segle XX a través de la seva música, des de la Viena d’abans de la Primera Guerra Mundial fins al París dels anys 20; des de l’Alemanya de Hitler o la Unió Soviètica de Stalin al Nova York dels anys 60. Transportant els lectors pel laberint del so modern, Alex Ross ens descobreix les connexions entre els esdeveniments més importants i els compositors més influents, homes que es van rebel·lar contra el culte al passat clàssic, van lluitar contra la indiferència del gran públic i van desafiar els dictadors. Alex Ross ha escrit un llibre imprescindible sobre un temps fascinant, caòtic i sorollós.

Per a ningú és un secret que el segle XX és un període de transformacions: materials, de llenguatge, de tècniques i estètica. Una sola paraula sembla guiar-lo: la llibertat, fins i tot, la llibertat per posar-se (i trencar) les seves pròpies regles. En aquest sentit el ja cèlebre llibre d’Alex Ross, “The rest is noise” ha estat una autèntica guia d’aquest procés i les seves ja moltes edicions en diversos idiomes i l’acollida de públic i crítica, el col·loquen ara mateix en un setial de capçalera i de referència insalvable, com es diu al fulletó de presentació de la xerrada.

Dels cinc continguts programàtics de les xerrades, el primer, el del dia 14 tractà de:

  1. 1900-1933 (tres capítols del llibre)
  2. L’Edat d’Or: Strauss (Salomé), Mahler i la fi de segle
  3. Doctor Faust: Schoenberg, Debussy i l’atonalitat
  4. Dansa de la Terra: La Consagració, el folk, el jazz

No hi ha cap dubte que la lectura del llibre és força complexa si es vol  extraure el màxim de plaer i informació del llibre, tot i que, amb l’amena descripció, comentaris, talls musicals, i referències de Carlos Calderón, la futura lectura esdevé un terreny planer i desbrossat. Com va dir el professor, amb referència als tres capítols del llibre: explorar els límits de la tradició i com conviure amb els gegants del passat i formar joves transgressors –plaer debussyà, exploració schonbergniana i barbàrie stranvinskyana– pot està a l’abast d’un gran nombre de persones.

Tocades les dotze no faltà l’habitual copa de cava servida pel mateix Vicenç Vigara i ajudants. Un mantí més de plaer i amistat. I un servidor, amb la càmera a les mans, els ulls a la pantalla i l’oïda a les paraules i la música.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Strauss’ Salome: Dance of the seven veils

Arnold Schoenberg: Piano Concerto op. 42 (Excerpt)

Igor Stravinsky “The Rite of Spring”

 

 

Dues pioneres: Maria Carbó i Palmira Jaquetti

jaquetti1

Palmira Jaquetti

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 14 d’octubre del 2017)

Van ser de les primeres dones, o les primeres del tot, que van recollir cançons populars al nostre país. Palmira Jaquetti, en compañía del seu marit Enric d’Aoust, va investigar el 1929 per la Ribagorça d’Aneto a Gavarret i hi va tornar el 1931 en companyía de Maria Carbó, per fer recerca aleshores de Sant Orenç al Pont de Montanyana: 14 viles i viletes en total. Treballaven per a l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya fundada el 1921 que animava el mecenes Rafael Patxot i que es proposava de recollir i publicar com més materials cançonístics millor de tots els Països Catalans. Carbó i Jaquetti no ho tingueren gaire fàcil, tot i que disposaven de recomanacions per a mossens i alcaldes. Les comunicacions eren aleshores encara molt difícils a l’Alta Ribagorça i no sempre els va ser planer de llogar cavalleries per anar d’un llogaret a l’altre per camins estrets i costeruts i trobar-hi allotjament. A més la gent no estava acostumada a veure dues dones joves anant soles per indrets solitaris, i se’n malfiaven o fins les arribaren a amenaçar de mala manera. No defalliren i aconseguiren d’aplegar un bon feix de cançons: Palmira, musicòloga, posava en solfa la tonada, i Maria en recollia la lletra. Gràcies al dietari de Palmira podem seguir el dia a dia de la seua activitat cançonística ribagorçana amb tot detall  i amb la vivesa, la poesia i l’entusiasme que hi posaven. El dietari es troba a les pàgines 13-79 del volum XI i a les 125-177 del XIV de Obra del Cançoner Popular de Catalunya. Materials  publicats a Barcelona el 2001 i el 2004 respectivament. Una bona tria dels materials aplegats són en aquests mateixos volums.  La resta es poden consultar a Barcelona i a Montserrat. La recepció al nostre país de la faena de Maria Carbó i Palmira Jaquetti ha estat gairebé inexistent fins als tots recents treballs de la professora Josefina Roma. Malgrat que les dues pioneres havien rebut l’encàrrec de recollir cançons catalanes, no ha faltat sorprenentment qui les ha criticades per no haver-ne recollit de castellanes.

Artur Quintana

2a tertúlia a càrrec del president d’ASCUMA

El proper dia 13 d’octubre a les 20 h, a la seu de l’associació tindrà lloc la 2ª tertúlia sobre personatges importants de la historia moderna del Matarranya, a càrrec de Joaquim Monclús Esteban, president d’ASCUMA. Serà també un acte de benvinguda i presentació de Joaquim Monclús com a nou president d’ASCUMA

 

Màrio Sasot guanya el Guillem Nicolau

Notícia a: Temps de Franja

Tot un error, que immens error!

(Publicat avui al Diario de Teruel)

Demà serà u d’octubre, dia del referèndum a Catalunya. A mesura que han anat passant els dies s’ha fet més palesa la mancança de sentit comú per entendre el problema de Catalunya amb Espanya. Ni el PP, ni el PSOE, ni C’s han entès ni entenen el que passa a Catalunya; més i tot, ni ho volen entendre. Tot sembla increïble per molt real que sigui. Obriran el col·legis electorals? N’obriran molts o n’obriran pocs? Votarà la gent? La jutgessa del TSJC, desautoritzant la Fiscalia, ha ordenat al mossos i als altres cossos policials, entre altres coses, impedir l’obertura dels col·legis electorals i requisar els materials per portar a terme la votació, però, “sense afectar la normal convivència ciutadana” Una gran massa de ciutadans volen votar. Qualsevol especulació sobre el que pot passar demà, només és això, una especulació. Passi el que passi, els dies 2, 3, 4 i següents, sorgirà la pregunta: i ara què? Ara tot, poden contestar un munió de catalans. En política està gairebé tot inventat. Algú em pot indicar l’existència d’algun instrument més eficaç que el referèndum per resoldre el greu problema en qüestió? Qui digui que no és pot aplicar perquè no ho permet la Constitució m’està sumant un altre problema al que ja existeix. La política hauria de ser sempre l’art de l’impossible. Però ara som on som: milers i milers d’agents de la guàrdia civil i de la policia nacional són a Catalunya provinents de tota Espanya,  acomiadats als llocs d’origen amb crits d’“a por ellos”; el govern d’Espanya insistint que s’ha de complir la Constitució i les lleis, “somos prisioneros de la leyes”, diuen; una gran majoria de catalans manifesten que a Catalunya hi ha repressió, que no es respecta la llibertat d’expressió i es conculquen drets civils fonamentals; i al voltant d’un 70 per cent de catalans volen exercir el dret a decidir per sortir o quedar-se a Espanya. Tan de bo la justícia en aquest cas fossi bòrnia i no cega. El procés català ja s’ha estès per tot el món. I tot per un error, que immens error! Potser el recent gran error històric d’Espanya. Si algun dia, tard o d’hora, s’hi acceptés el fet que el ritme de desconnexió sentimental de Catalunya amb relació a Espanya va creixent inexorablement, tot seria més fàcil. Sóc molt pessimista envers que això pugui succeir.

José Miguel Gràcia

Aragó celebra el dia europeu de les llengües

Aquest any i com ha fet  des del 2015, el Govern d’Aragó se suma a la celebració del Dia Europeu de les Llengües instituït pel Consell d’Europa amb dos actes:

– Dimecres, 20 de setembre a les 19:00 al IACC Pablo Serrano (Saragossa), amb la projecció de la pel·lícula Borregueros. Des d’Aragó a l’oest americà, de Carlos Tarazona, en aragonès ansotano.

– Divendres, 29 de setembre a les 18:00 al Pabelló Municipal d’Alcampell (Osca) es lliurarà el Premi Desideri Lombarte 2017 al Seminari Autonòmic de Professors de llengua catalana, i a continuació tindrà lloc l’actuació del cantautor de Saidí, Antón Abad.