Una querella inquietant

José Miguel Gràcia*

Tinc a les mans un exemplar de Xandra, acabat de sortir de la impremta, del filòleg, escriptor i professor Artur Quintana i Font. És un magnífic recull de treballs, explícitament trilingüe, editat per La Gabella, sobre lingüística, dialectologia i literatura de La Franja. Digne reconeixement a l’investigador Artur Quintana pel seu treball compromès, constant i generós, i per sobre de tot, fet amb molta cura i documentadíssim. Deixo el llibre a un costat de la taula, en no poder deixar passar un minut més sense escriure sobre el tema que m’inquieta, alhora que m’entristeix, sobre Artur Quintana. El pròxim dia 17 d’aquest mes d’abril ha de presentar-se al Jutjat de Fraga per declarar per una querella presentada per Héctor Castro, secretari de la FACAO, entitat de la qual és president Raúl Vallés i abans ho va ser Ángel Hernández, “pescat” in fraganti durant les eleccions de 2007, amb unes enganxines que van evidenciar la seua farsanteria.

S’acusa Artur Quintana, no queda clar si personalment o com a president d’Iniciativa Cultural de la Franja, de calúmnies i difamacions. Quins són els motius?: n’hi ha un de subjacent, com és el “pecat” de defensar la cultura i la llengua de la Franja com un aragonès de pro; però s’addueix, com fet puntual, les declaracions que va fer el Sr. Quintana al diari La Comarca, en les quals rebatia les permanents, inconseqüents, indocumentades i polítiques opinions (això ho dic jo) de la FACAO sobre el fet de que la llengua parlada en tota la Franja no és el català amb les seues corresponents diferències. El Sr. Quintana, donada la pesadesa i la inconveniència d’haver de defensar allò tan evident com acceptat científicament i històricament, utilitzava dos o tres paraules expeditives —de clares reminiscències germàniques, no oblidem els seus llargs anys passats a Alemanya— per cansament intel·lectual i amb la finalitat de barrar la qüestió. A més va dir que les afirmacions de la FACAO eren acientífiques. On és la calúmnia i la difamació? Suposo que el Sr. o Sra. Jutge va observar indicis de culpabilitat en admetre la querella, no així advocats i experts jurídics que s’han manifestat en contra.

Aquesta querella ha estat interposada contra dues persones més, com a “webmasters” de franja.tk, però encara que el motiu de base és el mateix, en la querella se’ls acusa d’ofenses per expressar les tendències ideològiques d’alguns membres de la FACAO i de boicot, a través d’internet, d’algun acte d’aquesta entitat. Tenint en compte el què és internet i allò que per allà circula, de veritat, pot ser motiu d’una querella l’eduït contra aquestes dues persones, “webmasters” del blog franja.tk, fins i tot pogueren no ser totalment certs els “posts ” informatius que per allà han circulat? Suficient informació hi ha a la “xarxa” per al que vulgui assabentar-se. El més greu del cas és que, en el moment de declarar un dels querellats, al Jutjat de Fraga, va ser detingut per la policia, portat a la caserna d’aquesta localitat i tancat en un immund calabós per espai d’una o més hores, amb confiscació d’algunes pertinences I tot això per una altra querella i pels mateixos motius que el secretari de la FACAO havia interposat a la ciutat de Monsó. La gravetat d’aquesta circumstància enfosqueix la pròpia querella. La informació de tot allò que ha esdevingut també està a la “xarxa”.

Sobre la ideologia o militància de membres de la FACAO, no diré gaires coses, encara que una informació bastant estesa, en vincula algun amb el PAR; i una cosa més: en una recent reunió que va celebrar la FACAO a la Freixneda, només van assistir uns alcaldes matarranyencs del Partit Popular.

He escrit tot l’anterior amb profund sentiment i estima cap a Artur Quintana i els altres dos querellats. Encara que la causa s’arxivés, qui, i com se’ls compensaria de les seues preocupacions, de les seues molèsties, de les males estones que han passat o puguin passar?

Em queda un cert sentiment de culpa per no haver fet públiques les meues opinions anteriorment, malgrat que si no ho vaig fer, va ser perquè considerava la poca entitat de la querella i dels querellants. Pensava que era donar pàbul a dirigents d’entitats amb tan poca, segons entenia i entenc, credibilitat i rigor. Que el lector jutgi tot el que he dit. Que la fiscalia adjunti a la causa la multitud de falses acusacions per part de la FACAO cap a l’Artur Quintana i d’altres, d’estar venuts a l'”or” català, i que tant em recorda a l'”or” de Moscou. Que els jutges resolguin querelles i causes més necessàries, urgents i justes. I fins i tot no estaria de més, que les institucions i els partits polítics s’interessessin en l’assumpte, que no és tan fútil com algú pogués suposar a primera vista.

De vegades costa i dol sentir-se profundament aragonès i defensar el català com a llengua pròpia.

*Escriptor

 

Una querella inquietante

José Miguel Gràcia*

Tengo en las manos un ejemplar de Xandra, recién salido de la imprenta, del filolòlogo, escritor y profesor Artur Quintana i Font. Es una magnífica colección de trabajos, explícitamente trilingüe, editado por La Gabella, sobre lingüística, dialectología y literatura de La Franja. Merecido reconocimiento al investigador Artur Quintana por su trabajo comprometido, constante y desprendido, y por encima de todo, riguroso y documentadísimo. Aparto el libro a una esquina de la mesa, no pudiendo dejar pasar un minuto más sin escribir sobre el tema que me inquieta, a la vez que me entristece, sobre Artur Quintana. El próximo día 17 de este mes de abril ha de presentarse en el Juzgado de Fraga para declarar por una querella presentada por Héctor Castro, secretario de la FACAO, entidad de la cual es presidente Raúl Vallés y antes lo fue Ángel Hernández, “pescado” in fraganti durante las elecciones de 2007, con unas pegatinas que evidenciaron su farsantería.

Se acusa a Artur Quintana, no queda claro si personalmente o como presidente de Iniciativa Cultural de la Franja, de calumnias y difamaciones. ¿Cuáles son los motivos?: subyace uno, no explícito, que es el “pecado” de defender la cultura y la lengua de La Franja como un aragonés de pro; pero se aduce, como hecho puntual, las declaraciones que hizo el Sr. Quintana al periódico La Comarca, en las que rebatía las permanentes, inconsecuentes, indocumentadas y políticas opiniones (esto lo digo yo) de la FACAO sobre el hecho de que la lengua hablada en toda La Franja no es catalán con sus correspondientes diferencias. El Sr. Quintana, dada la pesadez y la inconveniencia de tener que defender aquello tan evidente como aceptado científica e históricamente, utilizaba dos o tres palabras expeditivas —de claras reminiscencias germánicas, no olvidemos sus largos años pasados en Alemania— por cansancio intelectual y al objeto de zanjar la cuestión. Además dijo que las afirmaciones de la FACAO al respecto eran acientíficas. ¿Dónde está la calumnia y la difamación? Supongo que el Sr. o Sra. Juez observó indicios de culpabilidad al admitir la querella, no así abogados y expertos jurídicos que se han manifestado en contra.

Esta querella esta interpuesta contra dos personas más, como “webmasters” de franja.tk, pero aunque el motivo de base es el mismo, en la querella se les acusa de ofensas por expresar las tendencias ideológicas de algunos miembros de la FACAO y de boicot, a través de internet, de algún acto de esta entidad. ¿Teniendo en cuenta lo qué es internet y lo que por allí circula, de verdad puede ser motivo de una querella contra estas dos personas, “webmasters” del blog franja.tk, los motivos aducidos aún en el caso de no ser totalmente ciertos los “post” informativos que por allí han circulado? Suficiente información hay en la “red” para el que quiera enterarse. Lo grave del caso es que, en el momento de declarar uno de los querellados, en el Juzgado de Fraga, fue detenido por la policía, llevado al cuartel de esta localidad y encerrado en un inmundo calabozo por espacio de una o varias horas, con confiscación de algunas pertenencias. Y todo ello por otra querella y por los mismos motivos que el secretario de la FACAO había interpuesto en la ciudad de Monzón. La gravedad de esta circunstancia oscurece la propia querella. La información de todo lo acontecido también está en la “red”.

Sobre la ideología o militancia de miembros de la FACAO, no diré demasiadas cosas, aunque una información bastante extendida, vincula a alguno con el PAR; y una cosa más: en una reciente reunión que celebró la FACAO en la Fresneda/la Freixneda, sólo asistieron unos alcaldes matarrañenses del Partido Popular.

He escrito todo lo anterior con profundo sentimiento y estima hacia Artur Quintana y los otros dos querellados. Aunque la causa se archive, ¿quién y cómo se les compensará de sus preocupaciones, de sus molestias, de los malos ratos que han pasado o puedan pasar?

Me queda un cierto sentimiento de culpa por no haber hecho públicas mis opiniones con anterioridad, a pesar de que si no lo hice, fue por lo que yo consideraba poca entidad de la querella y de los querellantes. Pensaba que era dar pábulo a dirigentes de entidades con tan poca, según entendía y entiendo, credibilidad y rigor.

Que el lector juzgue todo lo dicho. Que la fiscalía adjunte a la causa la multitud de falsas acusaciones por parte de la FACAO hacia Artur Quintana y otros, de estar vendidos al “oro” catalán, y que tanto me recuerda al “oro” de Moscú. Que los jueces resuelvan querellas y causas más necesarias, urgentes y justas. Y tampoco estaría de más que las instituciones y los partidos políticos se interesasen en el asunto, que no es tan baladí como alguien pudiera suponer a primera vista.

A veces cuesta y duele sentirse profundamente aragonés y defender el catalán como lengua propia.

*Escritor

 

Xandra, un llibre d’Artur Quintana

xandra.jpg

Tinc a les mans un exemplar del llibre Xandra que acaba de sortir. El meu sentit de l’olfacte s’activa amb les partícules de tinta i paper que s’en desprenen dels llibres tantost com surten d’impremta. Els meus ulls repassen el volum de més de 480 pàgines i l’original portada —document en català de l’any 1662, procedent de Peralta. És el llibre de l’Artur Quintana i Font, investigador, mestre, amic i codonyerà per decisió pròpia.
Artur Quintana es mereixia aquesta publicació des de feia molt de temps com diu Hèctor Moret en el pròleg del llibre, després d’expressar-se d’aquesta manera: “En fi, vull dir que Artur Quintana ha estat amb el seu exemple de constància i compromís, l’artífex essencial, des de la discreció i el treball, en la construcció d’allò que en les últimes dècades s’ha conegut popularment, a banda i banda de la ratlla, amb el nom de la Franja”.
Temps tindrà el lector de passar els fulls del llibre —explícitament trilingüe—, des de l’explicació del mot xandra, un basquisme ribagorçà, fins la bibliografia científica, literària i la pròpia d’Artur Quintana. I entremig, el recull de treballs sobre història lingüística, ensenyament, dialectologia, etnopoètica, literatura i escriptors de la Franja: investigació acurada, documentada i subtilment establerta.

L’edició del llibre ha estat a cura d’Hèctor Moret i correspon al número 9 de la Col·lecció de La Gabella, editada per l’Institut d’Estudis del Baix Cinca i l’Associació Cultural del Matarranya com a membres d’Iniciativa Cultural de la Franja, i amb l’ajut del Govern d’Aragó (Departament de Cultura). També han col·laborat altres entitats.

I per acabar aquesta referència del llibre, tant minsa com allongat i interessant és Xandra, vull deixar escrites unes línies, producte del sentiment i la relació amb l’Artur Quintana. Assabentat de que ja havia sortit el llibre i era al local d’Ascuma, vaig deturar-me a Calaceit, venint de Barcelona cap a la Codonyera. Volia obrí una caixa, prendre un exemplar per portar-se’l a l’amic Artur, que arribava a la Codonyera aquell mateix dia. Dempeus encara al rebedor de casa de la Sigrid i l’Artur, amb el millor quadre paisatgístic i realista, com és la finestra amb la serra de la Ginebrosa i la vila de la Torre, i en posar el llibre a les mans de l’Artur autor, vaig percebre el seu goig interior i un molt tènue somrís. Per part meua, sentí allò que es sent, quan un amic està content.
Encara que resten uns quants mesos, seria una bona ocasió per a presentar el llibre, la Trobada Cultural d’Ascuma del mes d’agost.

José Miguel Gràcia

Llei de Llengües, es perdrà l’ocasió?

     

         No sé quins són els plans del Govern d’Aragó o del partit majoritari que el conforma, amb referència a la tant anunciada i mai aflorada Llei de Llengües. Ben segur que ara, la seua atenció i preocupació hi deuen d’estar menades cap al meandre de  Ranillas, i així serà fins l’estiu com tothom ho pot entendre. Fins i tot, el mega-projecte Gran Scala, somni d’una nit, no sé si d’estiu, s’ha quedat dormisquejant, tal vegada, una migdiada llarga.

        Al meu entendre, l’ocasió favorable per presentar la Llei de Llengües a les Corts d’Aragó, com la d’aquets moments, no hi tornarà a reproduir-se en el futur. Ara, el PP aragonès té un cúmul de problemes interns i d’altres provinents de la cúpula central del partit a Madrid, que el fan travessar una situació de debilitat per a emprendre campanyes més o menys marginals amb referència a l’estratègia present i futura del partit a l’Aragó. Una fèrria oposició a la regulació de les llengües minoritàries (català i aragonès) els distrauria més encara dels seus greus problemes. L’operació Pizarro a estat un bluf, el transvasament de l’Ebre els portarà molta cua i els canvis que s’esperen a la direcció, els mantenen amb les mans gairebé lligades. El projecte de la Llei de Llengües que hauria de presentar el Govern podria ser  un xic més ambiciós —no esperem miracles, però— que aquells esborranys que s’han filtrat fa uns mesos. Sense perdre totalment aquell principi “sacrosant” de no obligatorietat que s’ha establert, caldria, i es podria, introduir la racionalitat, tant en l’ensenyament a les escoles com en l’ús de les dues llengües minoritàries, amb matisacions sobre unes certes ocasions de cooficialitat, sobre toponímia generalitzada, drets i mèrits dels parlants i obligacions dels servidors públics, etc., etc. En dues paraules: donar un pas més, diguem-ne, un paset més. Mireu si sóc tan poc d’ambiciós…! D’altra banda, el PAR, formant part del Govern, i vist l’enfortiment del PSOE, i òbviament, l’afebliment del PP, no l’interessaria remoure massa el brou lingüístic anticatalà i antiaragonès, malgrat allò que pensen una gran majoria dels seus dirigents. El populisme sense eleccions serveix de ben poc.

        I encara una cosa més: des del carrer Ferraz de Madrid, vist el bon resultat electoral de totes dels circumscripcions aragoneses, ho veurien, alguns, amb certa simpatia, i altres, mirarien sense hi veure.

        Se n’aprofitaran de l’avinentesa, el President Iglèsias i el seu equip, per a presentar la Llei quan més aviat millor? Al meu entendre no tindran una ocasió més propícia que l’actual. Sabeu el que hi penso, en aquests instants?: si l’escepticisme produís gana, ara estaria esmorzant i no escrivint.

                                                                                                           

A la merda la guerra

(Avui fa cinc anys escrivia contra la gerra d’Iraq i contra totes les guerres, el poema A la merda la guerra)

A la merda les guerres:
les legals, les il•legals
les morals, les immorals,
les col•laterals
i les perpendiculars.
A la merda, totes!

A la merda la guerra de la terra,
la del cel,
la del cent per u,
la del cent per cent.

A la merda la guerra dels estúpids,
la dels intel•ligents, la dels prepotents,
la de les esquerres, la de les dretes,
la dels demòcrates, la dels dictadors.
A la merda, totes!

A la merda les guerres preventives,
proactives i reactives
i si més no, defensives,
a la merda amb lavatives.
A la merda totes les guerres,
les de tots!

I malgrat tot :
—com crec en tu—,
em resta un raig de llum,
em resta un punt brillant a l’infinit,
em restes tu —dona i home—,
em resta l’esperança.

Més enllà de la democracia

L’expressió concreta de la voluntat popular es manifesta molt singularment en l’acte de votar. És, sens dubte, la demostració més important d’un règim democràtic, per mitjà del qual elegim a aquella persona o grup que han de gestionar els assumptes públics del país. Malgrat els seus defectes, la democràcia és superior a qualsevol altre règim experimentat fins avui, altrament dit: és el menys dolent de tots els sistemes polítics. Ara bé, si volguéssim aplicar el mateix sistema, és a dir la democràcia, a altres activitats que precisen decisions, o a certs comportaments socials, ens hi trobaríem amb contraindicacions o amb efectes perniciosos provinents de la seua aplicació. La democràcia, portada fins a l’extrem més teòric d’acostament al poble, ens pot arrossegar vers un règim assembleari, principi de l’anarquisme, tan fal·laç com estèril.

        Em vénen a la ment dos exemples concrets per evidenciar allò que he dit a les anteriors línies. En podria enumerar molts més, però crec que n’hi haurà prou amb els que diré a continuació: s’imagina el lector, què podria succeir, si es demanés l’opinió de la ciutadania per a promulgar i implantar les lleis sobre l’ordenació del trànsit? Creuen que s’hauria arribat a la reducció dels límits de la velocitat? Quina seria la taxa d’alcoholèmia acordada democràticament? I tot això estant en joc les nostres vides…! També és cert que, transcorregut el temps i veient els efectes beneficiosos de les mesures, la majoria dels ciutadans estarà d’acord amb aquestes mesures coercitives. Abans d’acceptar una norma que pretén rebaixar el nombre d’accidents de trànsit, mitjançant mesures que incumbeixen al comportament dels conductors, sempre trobem altres suposades causes més importants, generadores dels accidents i alienes a la conducta de l’individu, com ho són: l’estat de les carreteres, la manca de senyalització, l’estat dels vehicles, etc. Els tractats sobre el comportament humà, l’inventari d’accidents individuals i les seues causes, i l’experiència en altres països, són els que han d’informar a les autoritats de trànsit i no les opinions individuals dels conductors.

        Un altre exemple que em ve a col·lació són les obres arquitectòniques i urbanístiques. Més d’una vegada he comentat amb les meues amistats, de forma un tant humorística, però que no per això falta de realisme: quan un edifici, dels anomenats singulars, agrada a la majoria, és gairebé segur que no resistirà el pas del temps. Al contrari, quan un edifici comença agradant a molt pocs, és la primera condició per convertir-se en un edifici emblemàtic que es revaluarà any rere any. Algú recorda els comentaris dels bilbaïns quan s’estava construint el Guguenheim? Què no van dir en la seua època sobre la casa de la Pedrera de Gaudí a Barcelona? Què pensaven els conciutadans del Greco o de Picasso de les seves respectives obres? Em costa dir-lo, però en qualitat de ser sincer, ho he de dir: l’art i la cultura en general no s’avenen amb la democràcia —opinió de la majoria—, o tal vegada, amb una democràcia mal entesa. Són productes de la llibertat individual de creació. Deixo la porta oberta a les matisacions.

El català de la Franja

El proper dilluns 17 de març, a les 21.45 h., el programa de TV3, “Caçadors de paraules” estarà dedicat al català de la Franja.

El català de la Franja – Capítol 29

La Franja és la zona catalanoparlant d’Aragó. Són més de 60 municipis, prop de 50 mil habitants, dels quals un 90% parla català, el percentatge més elevat de tot el domini lingüístic. Roger de Gràcia recorre la Ribagorça, la Llitera, el Baix Cinca i el Matarranya, per escoltar i viure el català de la gent de la Franja, i de passada tastar els millors productes. Dels panadons de Tolba a l’oli de Maella, i dels gelats del Campell a les figues de Fraga.

Informació a: http://www.tv3.cat/programa/218222474

Armariet

(Del meu poemari Finestrons i finestretes

Armariet
obert
a la llum
i al vent.

Que obscures misèries
del maset somiaves!
Dies entre nits
amb fil nu sargies.

Armariet
obert
a la llum
i al vent.

Cassoleta buida
de raons perdudes.
Cassoleta plena
de malsons i dubtes.

Armariet
obert
a la llum
i al vent.

Deixaré als estants
poesies meues
per si el sol llegeix
o el cerç les esborra.

Armariet
obert
a la llum
i al vent.