La biga d’Ángel Ganivet

Primera edició (1897)

(Publicat al Diario de Teruel)

Ganivet fou nomenat cònsol espanyol a Helsingfors, capital del Gran Ducat de Finlàndia a Rússia, el 1895 i hi visqué fins al juny del 1898, quan el destinaren al Consolat d’Espanya a Riga, capital de Letònia, a Rússia, on se suïcidà el novembre del mateix any. En aquests dos anys finlandesos va escriure dues obres fonamentals per al seu concepte de nació: les Cartas finlandesas i Idearium español. A les Cartas denuncià l’afany del govern rus per russificar Finlàndia que havia esclatat el 1898 després de molts anys de tolerància i autonomia. I es posà del costat finlandès –dels futurs independentistes del 1917– declarant: me afirmo más en mi idea que aquí lo que existe con existencia real , y pudiera decirse sustancial, es lo finlandés. Donà testimoni que de les tres llengües de Finlàndia –rus, suec, finlandès– les dues primeres eren  importades i enfront d’elles es trobava el finlandès la lengua nacional, i afegia: el espíritu del país sólo puede llegar a su máxima altura pensando en su natural idioma. Per a evitar la violència que ell veia venir, i que es produiria vint anys després, proposava una solución, que no sólo es fundamental, sino que es en nuestro tiempo la que está más en boga, el referéndum. Calia esperar que, vist el tarannà democràtic ganivetià, a l’Idearium español tractaria com cal, si més no, els bascos i els catalans, que coneixia prou bé: a Barcelona hi havia viscut una llarga temporada i deixà escrit: tengo sangre de lemosín, denominació que a l’època encara cuejava per a qui no volia, o no podia, declarar-se català; dels bascos sabia el que li escrivia Unamuno, i les seues fòbies, això sí.  Mes, ai!, la biga espanyola que duia fermament clavada a l’ull no li va permetre d’escriure sobre les llengües no castellanes a l’Idearium, tret de proclamar: ¿Puede darse nada más bello que … conquistar nuevos pueblos … a nuestras leyes y a nuestro idioma? –o potser ironitzava? D’haver viscut més, els possibles anys passats a Letònia, amb idèntica situació a la de Finlàndia, potser li haurien pogut fer caure la biga.

Artur Quintana

 

Transformats per Beethoven

En aquest 2020, l’Any Beethoven, 250 aniversari del seu naixement, el professor Juan Carlos Calderón ha preparat un cicle de xerrades per a dibuixar una gran panoràmica sobre la vida i obra del gran músic, que anirà presentant al loft de Werner Música sucessivament a partir d’ara. El passat dissabte dia 8 va tenir lloc la primera xerrada, seguida per un públic habitual i entregat al savoir faire del professor Calderón.

 “Un catàleg de Simfonies capaces d’explicar l’ésser humà, una constel·lació de composicions que es relacionen entre si i amb el món, un punt i a part en la concepció de l’artista, el públic, i una manera d’entendre la música i una societat. Invocat per grans personatges de la història, règims polítics i generacions de melòmans, Beethoven ha estat i és un motor de transformació que encara vibra”.

1ª Xerrada. Pressionar el món i els seus classicismes: adéu a la perruca i el gerro rococó

“Després d’assimilar l’equilibrat món haydenesc i mozartià, un jove sembla que vol tocar els nassos de la història de la música. Però no és sinó als trenta anys quan Beethoven es llança, definitivament, des de les primeres notes de la seva Primera Simfonia a aquesta tasca. I també amb les de la Segona i ni parlar de les dues bufetades sonores que la Tercera ens donen perquè acabem amb les pudoroses reverències divuitesques. Els minuets han quedat transformats en veloços scherzos; les brusquedats, els accents i els sforzandos poden contrastar-se amb l’elegància i delicadesa, però ja sabem, estem jugant en una nova dimensió. La forma s’expandeix i la Tercera es fa un gegant. L’Heroi ha arribat”. Aquestes breus línies són la síntesi programàtica, de la 1ª xerrada del professor Calderón.

Començà amb el classicisme (moda rococó) de François Couperin i Ch. M. Talleyrand que va escriure “qui no va viure abans de 1789 no va conèixer la dolçor de la vida”. I de Monteverdi (1607), Gabrielli (1615), H. Schutz (1647) i  Scarlatti (1721). Es va detenir una bona estona en la Orquestra de Mannhein (1747-1777), de la qual Schubert va escriure “Cap orquestra del món es pot comparar en quant a la interpretació. El seu forte és un tro, el seu crescendo una cascada, el seu diminuendo un riu cristal·lí murmurant a  la llunyania, i el seu piano un buf primaveral. Beethoven va beure en aquestes fonts, però amb la Primera Simfonia les abandonà esglaonadament, però estrepitosament. El gerro rococó va esdevenir un veritable trencadís.

L’any 1770 o 1772 va néixer el nen Ludwig a Bonn, on rep les primeres lliçons de música del seu pare, rèprobe i explotador. El 1778 ja va presentà al seu fill públicament. Va tenir un rest de mestres i al 1783 publicà la seva primera composició. El 1784, va a Viena on és contractat com a organista de la cort per Maximilià Francesc, elector de Colònia on romangué fins el 87, any que va conèixer Mozart. Aquest mateix any ha de tornar a casa per la mort de la seva mare. Un parell d’anys més tard entra en contacte amb la Universitat, i després de la mort de l’Emperador Josep II torna a Viena i rep classes de Haydn. En les biografies el descriuen com “era maldestre en la seva aparença i desmanyotat. Els seus moviments no tenien gràcia ni destresa. Però la seva improvisació musical no podia ser més brillant i sorprenent en qualsevol reunió de societat. En certs moments de les seves interpretacions podia fins i tot fer plorar els assistents”. Del 1794 al 1799 escriu 3 trios, 8 sonates, la sonata Patètica para piano i el Septimino i 6 quartets. El professor Calderón va dedicar força estona a glossar la forma sonata i les tonalitats musicals.

Sembla que entre el 1795 i 1800 escriu la Primera Simfonia que interpreta públicament aquest últim any. Trenca el gerro rococó clàssic, tot i que resta algun pedaç gros encara.

La Segona Simfonia escrita entre el 1801 i 1802, dona un pas més en quan a trencadissa, però encara es manté algun trosset  de vell estil, malgrat això, la crítica va veure excentricitats. La sordesa li anava progressant.

La Tercera Simfonia entrarà a formar part de la pròxima Xerrada. Com sempre un plaer d’escoltar a Carlos Calderón.

Simfonia Primera: https://www.youtube.com/watch?v=vm60y5IDU_Q

Poemes Mostra Oberta de Poesia a Alcanar (2020)

Poemes meus presentats a la XI Mostra Oberta de Poesia a Alcanar (2020)

 

L’altre món

El globus terraqui

 

http://alcanarpoesia.blogspot.com/2019/12/xi-mostra-oberta-de-poesia-alcanar.html

Prohibir un referèndum i més

(Publicat al Diario de Teruel)

Si la Fiscalia, i més concretament, la magistrada Mercedes Armas, no haguessin ordenat el tancament dels col·legis electorals a les vespres del 1 d’octubre del 2017 per impedir el referèndum, i si tan sols l’haguessin declarat nul a tot els efectes –el TC també– en el cas de la seva celebració, pot imaginar-se el lector el gran canvi en el desenvolupament del procés català? La celebració d’un referèndum pot ser il·legal, però no és un delicte, ni la Constitució, ni cap llei el prohibeixen, de fet es va despenalitzar. De ben segur s’hagués portat a terme un referèndum unilateral i il·legal, és clar. I què? No hagués calgut desplaçar milers i milers de policies i guàrdia civil, el que va comportar centenars de milions de despesa. No s’haguessin produït les càrregues de la policia i guàrdia civil amb el miler de ferits. Com se podien aturar dos milions tres-centes mil persones amb vuit mil policies? Poca importància tindria que haguessin votat més o menys de dos milions i mig de persones, perquè el seu vot era nul. Hagués estat impossible que la causa l’hagués portat el Tribunal Suprem. Impossible de “justificar” la presó provisional, ni els delictes de rebel·lió, ni sedició. Per a què cercar unes urnes –ben poc èxit van tenir– si no era un instrument delictiu? Els cent anys de presó s’haguessin reduït a cero. Només els delictes de desobediència i tal vegada el de malversament s’haguessin pogut jutjar. S’ha repetit fins l’extenuació: quan la política és incapaç de trobar una solució a un problema polític, la justícia només serveix, perdonin la expressió, per emmerdar-lo. Va servir per alguna cosa el 155? Tants i tants anys de presó per a dos activistes partidaris d’una Catalunya independent, per la presidenta del Parlament i gairebé per a tot un govern, han servit, serveixen o serviran d’exemple? D’exemple de què? Després de tot, és Espanya realment més democràtica o sembla ser-ho a la resta del món? El “a por ellos”, el càstig i la venjança, la repressió i la restricció de llibertats fan emmalaltir greument la democràcia. Compte! Les conseqüències negatives de la sentència o sentències del procés català no restaran només dins de les fites de Catalunya.

José Miguel Gràcia